Avui dimecres 26 de febrer Estrella Morente canta al Palau de la Música Catalana dins el Festival del Mil·leni.

Aprofitant aquesta feliç visita us vull presentar el disc que la popular cantant va gravar durant el mes de novembre de l’any 2010 a la sala simfònica de l’Auditorio Nacional de Música de Madrid, amb la Orquesta Nacional de España  dirigida per aleshores el seu titular, Josep Pons.

El mestre Pons tornava a gravar “El Amor Brujo” de Manuel de Falla després de vint anys, quan va deixar per la història la sensacional gravació amb l’Orquestra del Teatre Lliure (quin projecte més meravellós!) i la sorprenent cantaora Ginesa Ortega. Mentre que aquella gravació de Harmonia Mundi es va completar amb El Retablo de Maeso Pedro, en la gravació que fa poc ha sortit a la venda, les obres que acompanyen el genial i racial ballet, són el popular Sombrero de tres picos del mateix Falla i Siete canciones españolas de Joan Albert Amargós.

Tant l’any 1990 com en aquesta nova versió del 2010, Josep Pons ha optat per que la veu solista que interpreta els números cantats fos una veu flamenca i no  una veu de l’àmbit líric com tantes vegades s’ha interpretat i gravat. Si en la primera gravació la veu era la genial i punyent Ginesa Ortega, ara és la temperamental i aclaparadora Estrella Morente. Cal dir que inicialment l’obra teatral va ser pensada per a una orquestra de quinze músics i o per a una veu lírica.

D’aquella versió original estrenada a Madrid l’any 1915 i escrita per a Pastora Imperio, fins l’estrena parisenca de l’any 1925, convertida en el ballet que coneixem avui i protagonitzada per Antonia Mercé (La Argentina) i Vicente Escudero,  Falla va fer nombroses versions i retocs, engruixin l’orquestra tot i mantenir el caire popular en les orquestracions.

L’any 1916 Falla va fer una versió únicament orquestral suprimint el cant i tota la part parlada.

Malgrat que per aquesta nova versió amb la Orquesta Nacional de España, el mestre Pons hagi triat una altra vegada una cantant flamenca, la versió orquestral difereix d’aquella de l’any 1990 amb una orquestra de cambra, fidel malgrat ser més nombrosa, a la sonoritat de l’estrena de 1915.

Jo diria que fins i tot les parts cantades per Ortega o Morente difereixen, ja que mentre la versió de Ortega és com un esquinçador lament, Morente sense allunyar-se de les arrels flamenques, dulcifica l’emissió i el cant de manera molt seductora i gens agressiva. aferrant-se a la música i a la melodia, sense privar-la de les variacions i girs flamencs. Ambdues versions són extraordinàries i molt recomanables.

Pel que fa a la versió orquestral és esplèndida, brillant, transparent, colorista, emergint totes les essències aràbigues i folklòriques amb empenta i un gran sentit del ritme, però també plenes del lirisme, nocturnitat i misteri impressionista, que la genial partitura conté.

L’ONE sona esplendorosa.

El disc s’inicia amb les dues suites de “El sombrero de tres picos“, en una versió exultant i vital, amb dinàmiques engrescadores, vibrants i delicades intervencions dels solistes de l’orquestra i una riquesa tímbrica i sonora d’altíssima qualitat.

Aquestes són obres recurrents en la discografia de la ONE i sense cap mena de dubte cada director li haurà donat el seu toc personal, com ha de ser, ja sigui la versió clàssica de Argenta, com la posterior de López Cobos amb una discutible i sofisticada Rocío Jurado. La claredat en l’exposició de Josep Pons és admirable, així com la cura per mostrar una sonoritat transparent que desgrani amb precisió les intervencions solistes i la riquesa orquestral i rítmica. El mestre Pons sembla que sempre busqui alleugerir les sonoritats orquestrals  sense perdre gruix i consistència, m a conseqüència la ONE dansa amb precisió i lleugeresa, foc i aire.

Per arrodonir el disc, Estrella Morente interpreta las Siete canciones españolas de Joan Albert Amargós, que d’alguna manera segueixen l’esperit de recerca del treball realitzat per Federico García Lorca l’any 1930 amb la Argentinita (Encarnación López) amb l’harmonització dels cants populars granadins. Amargós realitza un treball de recerca instrumental i rítmica d’aquestes cançons, en una fusió entre el cant flamenc perfectament representat per la integritat d’Estrella Morente, i la llibertat del compositor que no renuncia ni a la tradició, ni a la recerca de timbres i harmonies que l’apropin a llenguatges molt més actuals i innovadors, sense arriscar gaire, això també cal dir-ho.

Jo vull deixar-vos tres fragments musicals, dos pertanyents a aquesta magnífica disc i un tercer amb Ginesa Ortega cantant el mateix fragment d’El amor brujo, per veure la interessant diferència entre ambdues cantants flamenques dirigides ambdues per Josep Pons.

Escoltem la Canción del amor dolido, per Estrella Morente i la ONE (2010)

I ara escoltem-lo per Ginesa Ortega acompanyada per l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure (1990)

Jo crec que la diferència és notable i sortosament totes dues són magnífiques.

Ara us deixo amb la darrera de les siete canciones españolas de Joan Albert Amargós, l’obra encàrrec de la ONE al músic català. A “Las flores de su corona” , veureu com la simbiosi del cant  tradicional flamenc i una orquestració a la recerca de noves sonoritats, s’enllacen la mar de bé en un contagiós esclat rítmic i ètnic.

El disc l’ha publicat la Deutsche Grammophon, fent gala d’una esplèndida presa de so, alhora que acompanyada d’una presentació  atractiva amb una portada dissenyada per Frederic Amat que s’allunya radicalment dels estereotips d’espanyolitat i folklorisme que acostumen a tenir les gravacions d’aquestes obres, potser per allò de fer-ho més atractiu i vendible en mercats de sol, sangria, braus i pandereta, per sort aquesta vegada el producte és radicalment diferent. Les notes de l’escadusser llibret ( no s’inclou el text de les cançons en un gest incomprensible de gasiveria) són de Jorge de Persia i estan traduïdes a l’anglès.

Altament recomanable