IN FERNEM LAND

TEATRE GOYA: PRENDRE PARTIT de RONALD HARWOOD


dossier_12_pag_pag_a_pag-page-001

Prendre partir és una obra teatral de Ronald Harwood estrenada a Londres l’any 1995 i un any més tard a Broadway dirigides en ambdues ocasions per Harold Pinter, l’any 2001 István Szabó la va dirigir al cinema, comptant amb Harvey Keitel i Stellan Skarsgärd en els dos rols principals.

Que l’obra giri en el procés de desnazificació en el que Wilhelm Furtwängler es va haver l’any 1946 a Berlín afegeix  per  atots els assidus lectors del blog un plus d’interès, és clar que la figura del grandiós director i la seva participació artística a l’Alemanya nazi, és un pretext, un boníssim pretext per portar sobre l’escenari un debat intens, emocionant i compromès.

Ronald Harwood va escriure un gran text, de qualitat, amb alguns tòpics però utilitzat amb contundència i de forma polièdrica les diferents maneres d’entendre la relació entre la cultura i el poder, jugant hàbilment amb l’espectador de tal amnera que no sempre resulti fàcil, com podria semblar, prendre partit entre Wilhelm Furtwängler i el major Steve Arnold de l’exercit dels Estats Units, encarregat d’investigar les implicacions del director d’orquestra, acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi. Ambdós posicionaments ofereixen la possibilitat de posar sobre l’escenari arguments suficients per fer-nos ballar el cap durant quasi dues hores seguides, i és clar, ofereix la possibilitat a dos grans actors de desplegar tot l’arsenal de recursos interpretatius en dos rols de veritable categoria teatral, d’aquell teatre de sempre, comercial i de qualitat com acostuma a fer Josep Maria Pou, però una mica a la “madrilenya”, sihgui dit amb tots els respectes a una escola teatral niu millor, ni pitjor, diferent. Pou en aquesta ocasió interpreta a Furtwängler i dirigeix l’obra, quelcom que sempre acostuma a fer i que no sempre acaba sent efectiu, al menys aquesta vegada no.

Originalment el Major Steve Arnold havia de ser Joel Joan, però en el mes d’octubre passat, quan l’obra s’havia d’estrenar a la Temporada Alta de Girona, l’actor es va haver de retirar del projecte per estrès i esgotament, anul·lant-se l’estrena gironina i re-emplaçant a Joan per Andrés Herrera. Finalment l’obra s’ha estrenat el 6 de desembre al Teatre Goya i ahir em van convidar i per això avui us en parlo.

Respecto molt a Josep Maria Pou, és un gran actor, amb recursos i una dilatadíssima experiència que és percep de immediat només entrar en escena. El posat, els gests, que per mínims i insignificants que semblin estan escrupolosament estudiats i sobretot la dicció i emissió de la veu són perfectes. No es perd ni una paraula pronunciada per Pou, mai, ja sigui en un registre pausat i a mitja veu, ja sigui en els moments més crispats o tensos de les seves intervencions. Sap graduar molt bé el tempo i les emocions, en definitiva és un excel·lent actor que seria absurd que jo us intentés descobrir. Ara bé com a director no m’acaba d’agradar (quasi) mai, deu ser molt difícil auto-dirigir-se sense caure en temptacions egocèntriques, però en aquest Prendre partit, i potser per la baixa sobtada de Joel Joan encara més, tot gira al seu voltant. No hi ha duel interpretatiu, senzillament perquè Andrés Herrera no està a l’alçada, no li dóna les rèpliques adequades i no li pot robar cap escena. Certament se’l nota insegur, amb algunes entrebancades amb el text i sobretot al principi, sense   una correcta emissió. La veu sonava sense personalitat, plana i irritant. Després potser ja m’he acostumat a la mediocritat generalitzada de les veus de la companyia, on només sobresurt com és lògic i ja he dit, Pou, i també cal dir que Pepo Blasco, amb una veu més distingida que la resta dels seus companys de repartiment.

La companyia és fluixa i en alguns moments que haurien de ser especialment tensos, en a mi em van produir una certa vergonya, especialment tota la intervenció del personatge de Tamara Sachs. Cridar al teatre és tan perniciós com a l’òpera, i si un actor o actriu utilitzen el crit com a recurs permanent i monocord, l’objectiu que es busca perd tota efectivitat, i a més a més cal saber cridar, perquè el públic mai ha de deixar d’entendre el que s’està dient.

Comprenc que el rol de Tamara Sachs, permanentment embogit, crispat i al·lucinat no deu ser fàcil, però Sandra Monclús en cap moment em va commoure, era impossible creure el que deia i com ho deia. En aquest sentit crec que Pou tampoc ha estat encertat en la direcció i en saber corregir alguns aspectes que ja no es veuen ni en el bon teatre d’aficionats.

A Anna Alarcón li passa quelcom similar en el seu esclat final, no hi ha veracitat en el que diu i sobretot en el com ho diu. D’això se’n diu fer “teiatro”.

Millor Pepo Blasco en un rol potser és agraït ja que li permet una gamma més àmplia de recursos, i més discret el Tinent David Mills de Sergi Torrecilla.

Escenografia funcional i efectiva de Joan Sabaté, mentre que la Il·luminació de David Pujol cau en alguns tòpics si més no poc originals, per no dir antiquats.

Bon vestuari de Maria Araujo i una banda sonora molt furtwangleriana, és clar, amb fragments de la cinquena i vuitena simfonies de Beethoven, l’Egmont i el preciós adagi de la setena de Bruckner, com a punts culminants d’un espectacle que hauria de ser de més qualitat, o que aquesta no només es centrés en Josep Maria Pou actor, amb ell sol no n’hi ha prou per aixecar allò que se suposa que ha de ser tan teatral com ho és un duel entre dos grans actors.

PRENDRE PARTIT

Autor Ronald Harwood
Traducció Ernest Riera
Direcció Josep Maria Pou

Josep Maria Pou Wilhelm Furtwängler
Andrés Herrera Major Steve Arnold
Sandra Monclús Tamara Sachs
Anna Alarcón Emmi Straube
Pepo Blasco Helmuth Rode
Sergi Torrecilla Tinent David Wills

Escenografia Joan Sabaté
Il·luminació David Pujol
Vestuari Maria Araujo
Espai sonor Àlex Polls
Caracterització Toni Santos
Ajudant de direcció Víctor Muñoz
Direcció de producció Amparo Martínez
Cap de producció Maite Pijuan
Producció executiva Marina Vilardell
Responsable tècnic Txema Orriols
Regidoria Héctor Morris
Sastreria Pepa Mogeda

Prendre partit es representarà al Teatre Goya de Barcelona fins el 1 de febrer de 2015.

 

26 comments

  1. Arrigo

    Muy buena crítica. Con Pons me pasa un poco como con Flotats, uno va sabiendo que se va a encontrar buenas interpretaciones pero a veces las obras y el resto del reparto son un poco… tenues. Vas pensando ir a una ópera y acabas sentado ante un buen recital. En cualquier caso, si viene a Madrid iré a verle. Gracias

    M'agrada

    • Quan em dieu això em sap molt greu, no us diré que em condicioneu, però si que em sap greu. Ja vaig amb força cura per tal de intentar reforçar els aspectes positius, que els té, de l’obra, però hi ha coses que jo no puc deixar passar, i en aquesta repartiment hi ha masses coses a millorar.
      L’obra és molt interessant i Pou és Pou, si t’agrada de ben segur que t’agradarà

      M'agrada

    • Jo crec que no heu de refiar-vos de la meva opinió, no hi ha res més contundent que la pròpia opinió i ahir al teatre, quan es va acabar la representació, hi van haver fins i tot bravos i públic dret aplaudint, vull dir que de ben segur hi haurà opinions molt diferents a la meva.

      M'agrada

  2. Gustau

    Bon dia!
    Vam anar a veure Prendre partit amb interrogants, i sincerament en vam sortit encantats per totes les interpretacions i el ritme de l´obra.
    El text en si ja és opció d´èxit, pero els actors i les actrius fan un bon paper, és molt difícil que en un obra en Josep M. Pou no sobresurti, però això no treu pes als altres actors i actrius.
    Recomano vivament PRENDRE PARTIT a qualsevol afeccionat a la música.
    És una obra plena d´interrogants per cadascun de nosaltres.

    M'agrada

    • Hola Gustau, benvingut a IFL i moltes gràcies per comentar i deixar la teva opinió.
      Efectivament en Pou sempre sobresurt, i si els actors no estan a la seva alçada encara més. Recordo una obra magnífica en el Romea, el Cel obert, amb Marta Calvó, que li feia una rèplica a la seva alçada i en moltes escenes el superava, això és el que jo demano, quan es va reposar l’obra Marta Calvò va ser substituïda per Roser Camí, i ja no va ser el mateix.
      Jo no sé si Joel Joan hagués fet la rèplica que jo desitjava ahir, però tot i que és un actor que em carrega una mica, estic segur que ho hagués fet millor que Herrera. Ja no parlo de les noies, ja que crec que són fàcilment millorables.
      Gràcies per deixar-nos la teva opinió i discrepar de la meva, això millora molt el blog i t’ho agraeixo.
      Torna quan vulguis, tot i que com veuràs si fas un passeig per els apunts, que aquí bàsicament parlem de música i òpera.

      M'agrada

  3. Una molt agradable sorpresa de poder veure de nou a IN FERNEM LAND, una crítica teatral. S’haurà d’anar a veure, però la veritat és que em fa una mica de por de què sigui una producció a l’estil madrileny, que normalment no m’acaba d’agradar.

    Evidentment el Teatre que es fa a Madrid té honroses sorpreses, com la que vàrem poder gaudir fa pocs dies al Teatre lliure amb una producció de Miguel del Arco – MISÁNTROPO de Molière.

    Amb el te permís, he penjat la teva crònica /critica, a un espai/grup que vaig obrir fa uns mesos a Facebook…. “TEATRE – l’opinió dels espectadors – Arts escèniques”, i en el que alguns teatraires com nosaltres els Voltaires pengem les nostres opinions teatrals.

    Una abraçada

    M'agrada

    • Gràcies Miquel, feia molt temps que no hi podia anar i ahir una bona amiga comú em va invitar.
      Aquest Prendre partit és teatre de Mdrid en català, però l’obra és bona i en Pou….si t’agrada t’agradarà.
      Gràcies per la recomanació i l’enllaç, ara vaig a afiliar-me a aquesta pàgina.

      M'agrada

  4. carme olivella

    Hola,
    Porto poc temps seguint IFL, i aquest es el meu primer missatge. Jo vaig veure la pel.licula l’any passat (me la vaig baixar per Internet) que tampoc em va convencer. Es dificil de fer creible que un agent d’assegurances pugui discutir de tu a tu amb un dels grans directors del segle XX, i mes en una pel.licula de Hollywood. Aixi que hi anire, a veure si el Pou em convenc mes que el Harvey Keitel.

    M'agrada

    • Hola Carme, benvinguda als comentais de IFL, espero que no sigui el darrer.
      No conec la pel·lícula però ahir em van agafar ganes de visionar-la. la buscaré.
      Quan vagis al teatre ja ens diràs el què.
      Moltes gràcies per comentar.

      M'agrada

      • carme olivella

        A mi no em va agradar la pel·lìcula i aquesta obra de teatre tampoc. Per mi el principal porblema és el text. Si els americans volien fer un judici a Fürtwängler, haviem d’haver enviat un personatge a la seva alçada, Bernstein, Stokovski o algún artista, no necessàriament músic. Però no poden enviar una analfabet cultural com l’agent d’assegurances que és el militar, i a més a partir d’aquí escriure una obra de teatre. No la puc recomanar a ningú, independentment de les interpretacions. El problema rau en el text.

        M'agrada

      • Potser l’autor va pensar que si l’antagonista no era un personatge vulgar, ordinari i desagradable, no hi hauria espectacle, i certament, el teu plantejament és molt més intel·ligent, però ja saps allò de There’s No Business Like Show Business

        M'agrada

  5. Llàstima! La desigualtat entre els actors de qualsevol obra la sol malmetre. Tal vegada podien haver pensat, si és que no ho van fer, en Juanjo Puigcorbé, Pere Arquillué i, fins i tot, algú altre. Recordo Cel obert. Jo ja la vaig veure per la Roser Camí i no ho feia malament perquè al costat d’en Pou tothom s’empetiteix però haig de reconèixer el talent de Calvó que em recorda el de Bette Davis.
    Està clar que no hi aniré. Buscaré la pel·lícula.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    El tema és molt interessant i per tant hi aniré.

    El que no acabo d’entendre és que de la lectura d’una crítica es pogui decidir si anar-hi o no. Tots tenim referents i no-referents, però ni uns ni altres no haurien d’influenciar-nos fins el punt de decidir anar-hi o no. No sé, dic jo.

    D’altra banda, quines característiques té el teatre madrileny que el fa genuinament madrileny? No sé, m’agradaría saber qué podré veure a “Prendre Partit” que em faci veure lo declaradament “madrilenya” que és la producció.

    M'agrada

    • Faràs bé, el text és esplendit. La llàstima és que no tots el saben dir bé, ja no parlo d’actuar, parlo de com el diuen.
      L’escola de teatre a Madrid té unes connotacions diferents. Jo diria que comença per la manera de dir, de projectar i emfatitzar el text. L’escola catalana és diferent, també les posades en escena acostumen a ser diferents, malgrat que això s’ha internacionalitzat tant que es fa difícil posar exemples. A tot arreu hi ha de tot, però hi han uns trets prou característics que defineixen molt bé una escola i l’altra, sense caure en el tòpic cert del teatre comercial amb un sofà palplantat al mig de l’escenari, allò que s’acostuma dir una comèdia de tresillo, que aquí fa molts anys que no es fa, a no ser que vingui la companyia de Arturo Fernández al Apolo. M’explico?

      M'agrada

  7. devon

    Absolutament d’acrod amb tot, he anat avui dia 13 de gener (és a dir ja portvenuns quants dies de rodatge) i gràcies a l’actuació del gran Josep Mª POu i també d’un bon Pepo Blasco, se salva l’obra, no entenc com en Pou sent el director no ha posat solució a les interpretacions de la resta que són, segons el meu paré, lamentables, els moviments les veus, oh, mare de Déu, quina poca gràcie a l’hora de recitar el paper. En Pou, genial, com sempre, dic com actor.

    M'agrada

    • Hola devon, benvingut a IFL i gràcies per deixar el teu comentari.
      Un bon director no pot descuidar d’aquesta manera una obra, sembla que només vulgui lluir-se ell, sobretot perquè ell també actua…lleig.
      El blog hauràs vist que es operístic i musical, però espero tornar-te a llegir en qualsevol altre ocasió que et sembli oportú.

      M'agrada

      • devon

        Doncs encara no m’he pogut mirar prou bé el blog, la veritat, però aquest cap de setmana passaré per aquí a fer el nas, si alguna cosa m’agrada és la música i un dels seus apartats, l’òpera (especialment la italiana) de la que no sóc pas cap entesa, però m’agrada, m’agrada. Gràcies per convidar-me a deixar més comentaris, cosa que espero anar fent.

        I acabo tornant a l’obra de teatre: vaig veure la pel.lícula en versió original i subtitulada i potser estic mal fixada, pero crec que el llenguatge que fa servir el major en el film, sent el que toca per ser el personatge com és, no diu tants “tacos” com els que ha posat el traductor al català, com que només m’ho sembla, la tornaré a veure i us dic alguna cosa.

        Fins aviat, ah, pel poc que he vist, bon blog!

        M'agrada

  8. bocachete

    Al final hi he anat: queda poc perquè s’acabi i no acabava d’estar del tot convençut, però bé… Potser és qüestió de rodatge, però no he trobat l’Herrera tan dolent. Tampoc no hi excel·leix, trobo, però en algun moment s’aconsegueix un cert duel entre tots dos. S’ha entrebancat uns quants cops en parlar, però també és cert que ha tossit “de debò” en una escena i es veu que avui no estava molt fi. De tota manera, hi ha distància amb el Pou que, sense fer tampoc un paper excel·lent, s’imposa i sobresurt amb una veu i una dicció impressionants, amb molts matisos. L’esposa del pianista, la Sachs, continua essent la pitjor de la funció, però amb diferència: dolenta de lluny. No sé… La funció l’he trobat, en general, interessant, però no sé fins a quin punt hi influeix el coneixement previ del cas i del personatge, que feia que estigués al cas de cada referència. Per exemple, la meva dona, que hi veia només amb una informació general sobre el Furtwängler i les seves accions, l’ha trobat plana i sense gaire interès, amb uns personatges poc desenvolupats.
    La veritat és que el problema, per a mi, és l’obra: parteix ja d’un partit pres i deixa poc marge al dilema. L’americà ja comença presentant-se com a odiós i el desenvolupament n’accentua aquest aspecte, fent poc probable que algú pensi en fer-li costat. L’únic moment que es debat una mica és quan, a la segona entrevista amb Furtwängler, ell deixa el to crispat i acusador. Els arguments de F., reforçats pels altres personatges, fan que de seguida hom es posi de la seva part. A més, l’autor no posa en boca del director arguments sòlids que podria haver fet servir per defensar-se. No sé, està ben construïda, però no acabo de veure que sigui un gran text, especialment per qui no conegui gaire la trajectòria del director. I la producció, correcta, en algun moment brillant, però continua desequilibrada i, en conjunt… bé, però no excel·lent.

    M'agrada

    • Potser la diferència rau entre anar els primers dies quan la cosa s’estava acabant de rostir, i ara, i me n’alegro que sigui així.
      Jo penso que una producció teatral no pot ser interpretada per la mateixa persona que la dirigeix, sé que moltes vegades ha passat, però no crec que el director acabi sent tan equànime, sabem com les gasten els actors/directors, amb els egos i tot plegat.
      També entenc que si el personatge de Furtwangler no t’interessa gaire o no el sents tan artisticament proper com nosaltres, l’obra pugui resultar ser una mica monòtona, però jo crec que això rau més la direcció que no en l’obra, ja que el tema, possiblement exposat amb més subtilesa i mala baba, és extraordinari i el text no em va semblar ni fluix, ni dolent.
      Gràcies per deixar la teva impressió, que saps i sinó ja t’ho dic ara, m’interessa sempre molt i estic segur que no sóc l’únic.

      M'agrada

  9. bocachete

    Ja potser que hi influeixi la duplicitat de funcions, i que un actor i alhora director no sigui l’ideal. Ja et dic que a mi em va interessar, però no sé… tampoc no volia dir que el text sigui fluix: està ben escrit, té ritme i té un bon desenvolupament, però per al meu gust, és molt maniqueu. Hi ha un personatge clarament antipàtic que no presenta cap tret positiu, davant d’un altre massa “màrtir”. És això el que no m’ha agradat i el que trobo que li treu bona part del suc al conflicte que podria presentar. De tota manera, miraré de veure la pel·lícula, a veure si en uns altres actors ho trobo millor. Gràcies per la floreta, però aquí, qui desperta l’interès de tothom ja sabem qui és, home. I bé que s’agraeix.

    M'agrada

    • Que és maniquea sí, però que la direcció kla fa més maniquea encara, també. Un director pot fer que una obra mantingui el cobnflicte però amb molts més amtiusos, perquè al cap ia la fi si hem de prendre partit vol dir que cap de les dues parts ni a l’exposició, ni en el desenvolupament, ni en el desenllaç ho hem de tebir tan clar, i si ens fa ballar d’un costat a l’altra voldrà dir que la direcció és excel·lent, i perquè això succeeixi és imprescindible que les actuacions siguin més versemblants i no tan teatreres, que quan la vaig veire jo era el que li succeïa amb Herrera. Pou que la sap llarga es reserva que tothom acabi decantant el partit a la seva banda, o aquesta és la impressió que em va donar en a mi.
      Tu continua fent aquests comentaris tan plens de contingut, creu-me, n’estic segur que encara que el que desperti el interès sigui jo, sense comentaris d’aquesta categoria, tot seria menys interessant.
      Apa, prou sabó. 😉

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: