IN FERNEM LAND

L’AUDITORI: IL GIARDINO ARMONICO AMB KOPATCHINSKAJA


Ahir va tenir lloc el darrer concert del cicle Música Antiga de L’Auditori, que va comptar amb una nova visita del lluminós i espaterrant Il Giardino Armonico de Giovanni Antonini, acompanyats per la violinista moldava Patricia Kopatchinskaja o allò que ara en diuen una crack.

Kopatchinskaja ja em va deixar aclaparat, xocat i bocabadat quan va venir l’any 2011 a tocar el concert de Bela Bartók amb l’OBC dirigits per Michal Nesterowicz. Ahir en teoria tenia que mostrar-nos la vessant barroca de la seva prodigiosa i àmplia tècnica al costat d’un dels conjunts i director més prestigiosos quan parlem del barroc italià, i la combinació es preveia explosiva, i realment en aquest sentit no hi va haver sorpresa, va ser un concert explosiu.

De Il Giardino Armonico i Giovanni Antonini, ja s’ha dit tot i també podria dir-vos que exactament el mateix programa que van oferir ahir, l’haguessin pogut fer sense la violinista invitada, fent-se càrrec de la part solista el meravellós primo violino, Stefano Barneschi, i l’èxit hagués resultat idèntic, i qui sap si la satisfacció hagués estat total. Per què ho dic això? Doncs perquè enfilant l’atapeït passadís central de platea en acabar el concert, al costat meu vaig escoltar una encesa conversa entre dos espectadors, l’un entusiasmat i l’altre gens, i ves per on no vaig poder més que solidaritzar-me amb els dos, els entenia a tots dos i tots dos tenien raó, al menys sota el meu punt de vista, que és el que m’importa en a mi, i ja em perdonareu la gosadia.

Per dir-ho aviat i sense embuts, Kopatchinskaja es va passar pel forro l’adequació estilística i va fer el que li va venir en gana, amb el beneplàcit i la complicitat del mestre Antonini i els “armònics” que semblaven la mar de divertits amb les “excentricitats” de la jove i virtuosa violinista.

Kopatchinskaja enlluerna, la tècnica i el virtuosisme són tan potents i contundents que resulta impossible no rendir-se davant l’enèrgica inspiració d’un torrent creatiu com ella, amb un control del so amplíssim, unes dinàmiques endimoniades i una sensibilitat desbocada. Ara bé el maridatge estilístic amb el meravellós univers del Giardino no em va acabar de convèncer. Després de la sobtada originalitat em queden dubtes o potser certeses que em costen acabar de  pair. No crec que siguin purismes encotillats, més aviat la combinació del barroc italià, amb el romanticisme eslau, el folklore magiar i les improvisacions quasi diria que jazzístiques amb les que Kopatchinskaja, repeteixo que amb l’absoluta complicitat d’Antonini, va fer front al concert en Re major RV208 “Il Grosso Mogul” em van semblar poc digeribles, malgrat que la fascinació que la violinista produeix amb la seva elèctrica vitalitat, resultés subjugant i hipnòtica.

Ja a la primera part aprofitant que La Tempesta di mare, el RV253, ens permetia les llicències dissonants, la violinista ens va fer un número ben secundat per l’orquestra, que davant el vendaval energètic es rendeix amb plaent desconcert. Però vaig trobar més adient aquest dodecafonisme tempestuós, que no pas les llicències de la segona part.

Adulterar Vivaldi d’aquesta manera és lícit?. Fins que no van sortir les agrupacions amb criteris històrics, el barroc s’interpretava a la manera romàntica i sense anar més lluny, les celebèrrimes Quatre estacions dirigides per Karajan potser són una fatal evidència d’una adulteració admesa i celebrada, almenys aquest era un dels criteris emprats per els dos acompanyants ocasionals cap a la sortida en la seva contrastada percepció del concert.

El que més em va sobtar va ser que mentre la versió de les Quatre Estacions dirigides per Karajan són totes elles una adulteració evident, en el concert d’ahir mentre Il Giardino es cenyia a la sonoritat i l’estil interpretatiu, ara acceptat com original, la senyora Kopatchinskaja ho alternava i adulterava a plaer, o per ser just potser seria millor dir, que durant les cadències va deixar anar la seva embogida genialitat, tant, que com deia el decebut discutidor, si Vivaldi hagués assistit al concert de ben segur no hagués reconegut algunes parts de l’obra, tot i que potser li hagués agradat el que escoltava.

L’impacte va ser gran, i encara més perquè tant en la primera part, abans de interpretar “La tempesta di mare” el RV 253, com en la segona, abans de l’esmentat RV208, va interpretar dues obres per a violí sol, la primera “L’Âme ouverte” de Giacinto Scelsi, compositor nascut l’any 1905, i en al segona un Capriccio de Salvatore Sciarrino, nascut l’any 1947. Ambdues obres són d’estètica radicalment diferent a  Vivaldi i estaven tan fora de context que fins i tot quedava exòtic, sobretot la de Sciarrino que en a mi em va interessar mínimament, l’altre millor estalviar-me cap comentari.

Jo vaig gaudir moltíssim amb les obres només interpretades per Il Giardino Armonico, i en el meravellós concerto Grosso de Geminiani, “La Follia”, no vaig trobar a faltar a la moldava, què Déu em perdoni!, però Stefano Barneschi, sense necessitat de descalçar-se, ni de “maltractar a cops” el violí, em va emocionar tant o més que ella.

Quan els solista va ser el propi Antonini tocant el flautino en el concert de Sammartini i en el RV 443 de Vivaldi, la meravellosa fascinació del virtuosisme perfecte en estil i tècnica, em van entusiasmar.

Jo no recordo gaires conjunts tan compenetrats, amb un so tan preciós, que contagiïn l’entusiasme i transmetin la bellesa de manera tan aclaparadora com Il Giardino Armonico.

És clar que va ser un concert memorable, no seré pas jo que li vulgui treure mèrits, i la possessa i estratosfèrica Kopatchinskaja em va agradar molt, però que vingui a fer Bartók, Prokófiev, Stravinski o qualsevol compositor contemporani on pugui desplegar les sonoritats tan originals i captivadores, que ves per on en mig de Vivaldi en a mi em van grinyolar.

L’èxit no cal dir que va ser apoteòsic i merescut, i varem tenir dues propines, una a càrrec de Kopatchinskaja sola, tocant i “cantant” una obra del compositor veneçolà Jorge Sánchez Chion, “Crin” que provoca la hilaritat (en aquest youtube ho podeu comprovar) , i l’altra, tota una altra cosa, acompanyada d’Antonini en una obra de Bela Bartók.

Singular, brillant i fins i tot controvertida manera d’acabar el cicle de música Antiga.

Per cert, l’any vinent aquest cicle, com ja han dit diversos comentaristes en apunts diversos, ha incrementat de manera escandalosa els preus de les localitats i ha eliminat les localitats de 10€, quelcom que augura descomptes d’última hora pe intentar omplir segons quins concerts. Si ahir mateix vaig rebre un correu oferint entrades per aquest concert amb un 30% de descompte, imagineu el que pot passar l’any vinent amb uns preus que fan impossible allò de la cultura per a tothom.

Serà veritat que la crisi ja ha passat i que ja ningú parla de l’atur? Jo no me’n dec haver assabentat o potser és que al·lucino.

30 comments

  1. Yo he comprado varias entradas a 10 euros para el ciclo de música antigua de la temporada próxima, en las filas 1 y 2 de platea (Giardino Armonico y René Jacobs incluidos)… Me ha fastidiado mucho perderme este concierto, menos mal que podré desquitarme la temporada que viene.

    M'agrada

    • En primer lloc gràcies per regalar-me l’entrada d’ahir. Vaig poder constatar que la pedicura de la senyora Kopatchinskaja és perfecte, 😉
      Jo aquest anys a part de l’abonament confirmat del Liceu i la renuncia de l’altre, no he fet res, a l’espera dels esdeveniments, ja sigui laborals com particulars, aquesta temporada com bé saps el desgavell ha estat considerable i cal ajustar molt el pressupost i les possibilitats d’assistència als concerts, sobretot a tant temps vista, quelcom que em fa considerar moltes coses a partir d’ara. Algú sap que ens pot passar a mesos vista?, No seria millor que les entrades anticipades es posessin a la venda un mes abans?, però aquest és un altre tema, però pot ser és el que m’ha confós, ja que m’he deixat endur per els comentaris que han deixat amics i coneguts, sense comprovar-ho. Creia que les entrades de 10 € havien desaparegut. Ho rectificaré, gràcies.
      Aquestes entrades també hagués estat bé que s’haguessin reservat per una setmana abans del concert, que era la idea original de quan per fi varem poder aconseguir que les llotges laterals dels pisos superiors de l’Auditori es venguessin a un preu raonable, però suposo que deu manar la tresoreria i necessiten liquiditat. Tornem a l’inici, jo comprar amb tants mesos de diferència hipotecant-me la vida em fa basarda, i a part que la disponibilitat de la meva tresoreria no m’ho permet.
      Gràcies pe l’aclariment

      M'agrada

  2. Joan

    No Joaquim. Tant els gestors del liceu com els de l.auditori sembla que van decidint canviar les regles del joc sobre la marxa, així, la resta d.entrades de 10€ (els nitxos de 2n I 3r) sortiran enguany la venda la mateixa setmana del concert. Així si al darrer moment et decideixes a anar-hi podràs optar per un 50% un 30% o aquestes de 10€. Hi ha concerts que no tenen problema d’aforament però d’altres a què hi va menys públic amb aquestes polítiques de preus encara n.hi anirà menys.

    M'agrada

    • Espera, que no m’ha quedat clar.
      Vols dir que en el cicle d’Antiga una setmana abans del concert es posaran a la venda les entrades de 10€ de les llotges laterals? Si és així els aplaudiré, perquè acabo de dir a la Marga que jo no puc hipotecar la meva vida en funció dels concerts a un any vista.

      M'agrada

  3. Jo també n’he comprat a 10€ (Sabadus, Sibelius), pero vaig badar (no com la Marga!) i alguna de les que volia ja constaven com exhaurides. No em quadra amb el que diu en Joan, tant de bó que fos veritat i encara tingués ocasió de comprar-ne alguna més a aquest preu.

    I el concert d’ahir el vaig trobar interessantísim, a mi l’absolut respecte al so original no em preocupa especialment i les sonoritats proposades em van semblar molt atractives i, sobretot, que estaven perfectament encardinades a la part clásica, un treball comú molt interessant de tots els músics.

    Liked by 1 person

    • Donc segons acabo de llegir, una setmana abans dels concerts podràs comprar entrades a 10€ que és allò més raonable i sensat.
      Del concert ja ho he dit tot, jo també entenc que va ser interessant, però quan vaig gaudir de veritat va ser amb Il Giardino i Antonini, l’excitant experiment em va agradar, però xalar, el que és diu xalar, no.

      M'agrada

      • Joan

        El més interessant I sensat seria que les regles del joc fossin clares des d’un bon començament. Això d’aquestes entrades a 10€ ho haurien d’haver dit des d’un bon començament I hauria de figurar al programa, no ser objecte d’investigació. A part d’això l.auditori és l.únic equipament on les entrades surten a la venda per internet abans que per taquilles.

        M'agrada

    • exacte! molt interessant, i que, sembla que no acaba de quedar clar que no hi érem quan Vivaldi va estrenar aquestes obres. El flamenc ha aconseguit fusionar-se de tal manera que l’evolució que es presenta a les sales actualment és espectacular! I serà que no hi ha puristes que ho han titllat d’aberracions.

      Però el que a mi em fa molt de mal veure frases com “allò que ara en diuen una crack”. Un concert com ahir, portant al màxim la seva idea estilística (estiguis d’acord o no), se’n diu ser un crack amb el que fa. Si ho pots igualar o pujar-ne el nivell, endavant, si no, en què et bases per desprestigiar-ho dient que no es prou bona per no tocar un Vivaldi “coherent a la antiga”….?
      Un concert brillant, amb una selecció d’obres tant llunyanes d’èpoques (amb preciositats de flauta picolo i després violí sol) però molt ben escollides, ja que els artistes, ben actuals, no van creure important remarcar la diferència d’anys, si no la manera de transmetre-ho.

      S’ha de pensar que vivim al segle XXI, i que ja fem tard no entenent propostes tant increïbles com aquestes

      M'agrada

      • Entendre ho entenc quasi tot i el que vaig veure i escoltar ahir també, fins aquí arribo, però altra cosa és que ho gaudeixi intensament o no, i en això no hi ha dubte que les percepcions estètiques són personals i intransferibles.
        La brillantor a vegades m’acaba fent mal a la vista
        El qualificatiu crack, que comparteixo amb tu la poca estima que li tens al mot, el vaig escoltar ahir com a mínim curiosament dues vegades entre l’acabament del concert i la cridòria dels acomodadors a la sortida, per això l’he emprat, em semblava molt significatiu d’aquesta mena de fusions, també del llenguatge.
        Gràcies per comentar per primera vegada, al menys que jo en tingui constància, com a artriomusics.

        M'agrada

  4. Josep Olivé

    No té por Antonini de compartir concerts amb estrelles rutilants del firmament musical. Tots tenim al cap quines són. I no la té perquè sap perfectament que ell mateix i la seva fabulosa formació formen part molt destacada de la festa. Actuant d’aquesta manera hi sortim guanyant tots: públic, organitzadors i protagonistas. És més, la personalitat d’Antonioni és prou forta com per imposar un programa amb el que dir-nos que “aquí estic jo i els meus”. Tant és aixi que ja van uns quants concerts amb els que en sortir em quedo, de llarg, amb les intervencions propies d’ell i del seu conjunt. Tambè ahir: el super-mega-clàssic del barroc, “La follia”, en versió de Geminiani, va ser el punt àlgid de la nit per a mi, amb una intervenció del primer violí Stefano Barneschi enlluernadora, extraordinaria, fantástica, acompanyat per un Giardino que va mostrar en aquesta obra el valiosissim caràcter i empenta amb que interpreta el barroc, amb una vitalitat musical i perfecció tècnica que qualsevol dels compositors ahir interpretats haguessin quedat bocabadats d’haver tingut el goig d’escoltar-se. “La follia” va estar precedida per una obra, el RV443 de Vivaldi, catàrquica i sublim en el seu largo, i magistral en els seus allegros, aquesta vegada amb protagonisme total i absolut d’Antonini. Els vint i cinc minuts llargs que van ocupar aquestes dues obres sens dubte meravelloses i meravellosament interpretades ja van justificar l’estar ahir a l’Auditori.

    L’altra personalitat invitada a la festa barroca era Patricia Kopatchinskaja. Exactament és això, una gran personalitat musical, i com a tal, subjecta a opinions diverses. Sóc del parer del gran crític Harold C. Schonberg, que diu que ha estat saludable per a la música l’època pretèrita de grans confrontacions musicals entre instrumentistes, els desplagaments virtuosístics i les improvisacions. Sería inenarrable poder asistir a sessions d’improvisacions de Bach, Mozart, Beethoven i d’altres, com tambè ho seria presenciar qualsevol de les competicions que s’organitzaven entre instrumentistes. Diu Schonberg que alguna cosa de l’ànima musical s’ha perdut en desaparèixer aquesta faceta de la música espectacle. No demano obviament tornar a aquells temps, seria anacrònic i no tindria massa sentit, però si agreixo que hi hagi artistas que sense complexos i sense abandonar l’esperit musical, aportin quelcom d’improvisació, de captar lo tantes vegades escoltat d’una manera absolutament diferent. És el cas de Patricia Kopatchinskaja. No sé si hagués continuat el concert com ho va fer Paganini (diuen), de trencarse tres de les quatre cordes, però sembla ben capaç. Tot reconeixen cert excès i reiteració en glissandos, dissonancies, rubatos, accents jazzistics, tot ben barrajadet i confós, vaig quedar satisfet de la seva actuació perque m’aporta certa fantasia musical que té molt a veure amb lo descrit abans. I és que la diversificació musical d’aquesta artista és digne de respecte: tant virtuosa amb l’arc i cordes del clàssic com amb l’arc i cordes del barroc. Aixi és. La primera vegada que la vaig veure va ser amb el primer de Bartok amb l’OBC, desprès amb la Mahler a Colònia amb la fantástica “Serenade after Plato’s Symposium” de Bernstein i ara amb el barroc de Vivaldi i dues obres podriem dir comtemporànies. L’abast temporal i tècnic de les obres esmentades dona raò de la valentía desacomplexada amb que les afronta, i no sent el día d’ahir, lo que més vaig valorar des del punt de vista musical, si li agreixo aquesta faceta de música vital que ens proporciona. Per cert, i per acabr, tot un clàssic el seu bis, un clàssic en ella és clar, del que li vaig trobar a faltar la volta completa sobre sí mateixa, però ben mirat, amb aquell vestit hagués anat a parar justament a la teva falda, Joaquim.

    Liked by 1 person

    • L’experiment és molt interessant i de qualitat, això està fora de tota dubte, ara bé, per a mi de la mateixa manera que veure algú vestint quadres i ratlles, o combinant el groc i el vermell (senyeres a banda) em fa mal a la vista, la combinació Giardino/Antonini i Kopatchinskaja em produeix un desequilibri estètic.
      Hi ha hagut un treball intens, llarg i finalment acceptat i admirat d’estudi a la recerca del so i de l’estil original, són molts estudiosos, directors i formacions els que han trencat tòpics d’interpretacions adulterades i ara ens topem amb aquest maridatge que és tan vistós com comercial, i que pretén amb èxit, com és obvi, assimilar les variacions i les improvisacions acceptades per els compositors, no sé si a desgrat o no com a conseqüència del divisme imperant en el període barroc, per donar pas a estils molt posteriors a l’obra d’origen, per fer una unitat òbviament nova. És com barrejar Gaudí i Josep Maria Subirachs, la pedra de Montjuïc i el formigó. Què vols que et digui, em fa mal a la vista.
      Pel que fa a l’exuberància gestual bartoliniana, però amb el violí, i el neguit en veure-la asseguda a la meva falda jo també i vaig pensar en algun moment, sobretot quan fora de si es va tombar tot anant en darrere com els crancs sense adonar-se’n que tenia el faristol de Daniele Caminiti, que va trontollar sense arribar a caure a terra amb l’ensurt divertit de l’excel·lent i sensible Tiorba de Il Giardino Armonico. És una força de la natura desbocada que sent sincer m’hagués agradat veure fent el saltiró de la cardina a un pam com la tenia.
      Un concert per la memòria, que no sé si memorable.

      M'agrada

    • jround

      Quanta raó tenia el crític H. C. Schonberg! Qui sap quanta creativitat es va perdre amb l’abandonament d’aquestes justes musicals en les que, malgrat el seu component circense, també van participar els grans genis del S. XVIII. Això m’ha fet recordar una crònica contemporània sobre un suposat, per que sembla que no hi ha més testimonis, concert on Locatelli i Leclair van tocar junts i van mesurar les seves forces com representants màxims de l’art violinistic italià i francès, respectivament. Segons el cronista, els dos van tocar insuperablement bé, però el primer ho va fer com un dimoni i el segon com un àngel. Crec que tots estaríem d’acord en que la Kopachinstkaja seria més un Locatelli que un Leclair, ¿no?

      M'agrada

  5. jround

    Molt d’acord amb el teu comentari sobre el concert, Joaquim. Ahir vàrem assistir a un espectacle de improvisació instrumental exacerbada en el que la musica original es va diluir i transformar sota l’energia espatarrant de la Kopatchinskaja. Es l’etern dilema de cóm abordar la improvisació i, en general, l’ornamentació en les obres barroques. Al final, potser, el que compte es si la musica, per virtut de la genialitat de l’intèrpret, t’entusiasma sense treva o no; si t’arrossega i t’embolica diabòlicament malgrat no s’acabi d’estar totalment d’acord amb el que s’està sentint. Això només pot passar, es clar, amb artistes fora del que es normal, com es, sens dubte, aquesta violinista moldava. Qui sap, potser a Vivaldi l’hauria agradat.
    Per últim, també molt d’acord amb la teva lloança del primer violí Barneschi: meravellós estil i “gusto” barrocs.

    M'agrada

    • Meravellats i fent oh! i varem sortir tots, però jo no plenament satisfet, perquè el contrast estètic per ami va ser massa fort i com acabo de dir, no m’han agradat mai aquells que barregen els quadres i les ratlles en un mateix conjunt de vestir, i ahir em va semblar que dos mons tan bells no acaben de casar, tot i mantenir la qualitat i la bellesa de les seves propostes.

      M'agrada

  6. Ja m’ho temia però he fet la corresponent comprovació. A l’esbojarrada Patricia K. la veig veure i sentir l’estiu de l’any passat al Festival de Torroella de Montgrí. La teva descripció, Joaquim, quadrava perfectament amb el meu record, el d’una dona jove vestida amb un mal gust palès -és la meva opinió- i cargolant-se i recargolant-se quan tocava el seu instrument. A la sortida vaig comentar la falta d’elegància en els seus gestos, una mancança que, potser, desvirtuava la música. La resposta del meu interlocutor va ser que es movia com els vells violinistes que tocaven en els “saloons” de l’Ouest. I sí, era això.
    No sé si és un crack però canta, canta.

    M'agrada

  7. Al famós discurs abans del concert de Brahms amb Gould de solista, Leonard Bernstein parlava (citant Mitropoulos) de “l’element esportiu” de la música. És a dir, a vegades cal experimentar per la simple curiositat de veure què surt, i si no funciona doncs la propera vegada ho farem diferent. Jo hi crec molt en l’art.

    M'agrada

  8. Fernando S.T.

    Un concierto muy bueno y aparentemente contradictorio con planteamientos susceptibles de herir sensibilidades, pero ante tanta música me quito el sombrero.
    Il Giardino siempre son una fiesta y esta chica lleva la fiesta en sus venas, es imposible resistirse, aunque un poco de contención gestual le beneficiaria mucho.

    M'agrada

    • Un poco? jajajajajaja, va passada de voltes però sense dubte per això va descalça. a part de percebre les vibracions de la música a la planta del peus si portes sabates es torçaria els turmells cada dos per tres. 🙂

      M'agrada

    • en un conierto de “vanguardia” (???? aún estamos con eso????) se hace constantemente. Un ejemplo: l’Ensemble Intercontemporain y en el programa: Canciones de Webern y Ravel alternadas con los kinderstucke schumannianos y para terminar la sonata piano e forte de Gabrieli encadenada con “la pregunta” de Ives. Eso de las sectas de “la vanguardia” hace más de 50 años que ya no existe.

      M'agrada

      • En qualsevol cas Joan, el concert estava programat en un cicle de música antiga i potser si que ja és antiga la música dels anys 70 del segle passat, però ja m’entens oi? 😉

        M'agrada

  9. Pere

    Poca cosa a afegir del que ja has dit tu en la teva crònica i el que diu la resta. Il Giardino i Antonini són una autèntica filigrana musical, però la violinista, amb la seva personalitat abassegadora, em va enlluernar i irritar al mateix temps. Jo SÍ que penso que es va adulterar la música de Vivaldi. Aquest tipus de “bromes” o “experiments” queden bé en un bis però no els acabo d’entendre formant part d’un programa.
    Fa un parell de mesos, en aquest mateix cicle, el conjunt L’Arpeggiata i una meravellosa colla de solistes van fer un bis “reinterpretant” una tarantella que havien tocat durant el concert. La van fer una mica “rapera” i amb coreografia incluida (Vincenzo Cappezuto, que a més de cantant és ballarí i Núria Rial ballant!) que va ser bonica i divertida al mateix temps. Per acabar el concert amb festa sense perdre el bon gust i l’exquisidesa.
    Finalment, m’he tornat a abonar, ja que m’han telefonat fent-me una contra oferta: una butaca de platea surt a 35 euros el concert. Una pujada de cinc euros respecte l’anterior però amb Jacobs, Gardiner i la resta penso que val la pena. Ara bé, que s’ho facin mirar. No es pot treure un programa pràcticament el mateix dia que es posen a la venda els abonaments, amb una pujada de preus inacceptable i després haver de telefonar per rectificar i mirar de salvar els mobles. Vergonyos!

    M'agrada

    • Tot és una mica improvisat, un desgavell organitzatiu que crea molta confusió.
      Van més pel seu únic interès que no pas per facilitar les coses als abonats i aficionats. No s’acaba d’entendre aquesta mena de interessos si al cap i a la fi som nosaltres els que hem d’acabar omplint les sales i teatres.
      La gestió dels equipaments no està en mans de professionals competents, deixem’ho així, i així ens va.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: