Jules Massenet i els seus llibretistes, Edouard Blau (llibretista de Le Cid), Paul Milliet (llibretista d’Herodiade) i Georges Hartmann (editor i també partícip en la confecció del llibret per l’òpera) van “només” inspirar-se en l’obra de Johann Wolfgang von Goethe. Van trigar cinc anys a posar-se d’acord i acabar el llibret. Musicalment, l’òpera esdevé l’apogeu del romanticisme musical i concentra la vivència passional del jove poeta i Charlotte a través d’una successió d’àries i duos que tenen al tenor o baríton el qual el rol principal s’interpreta per aquesta corda (molt rarament) com a principal destinatari.
El personatge de Charlotte a Werther és un dels retrats psicològics més refinats del repertori líric francès. Jules Massenet i els seus llibretistes transformen la figura de Johann Wolfgang von Goethe en una heroïna d’una densitat emocional extraordinària, situada al mateix nivell que el protagonista masculí. És en el tercer acte on Massenet li atorga un protagonisme especial, quan toca de peus a terra i s’adona de la realitat dels fets entre la seva passió per Werther i el deure envers Albert, el seu marit i els seus fills. En aquest tercer acte té dues àries meravelloses gairebé consecutives: la de les cartes “Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”, en la qual Charlotte regira la correspondència que Werther li ha enviat, i després l’ària de les llàgrimes “Va! Laisse couler les larmes”, on Charlotte, desgraciada, no pot contenir el plor davant la seva germana Sophie. Ella encara tindrà una tercera intervenció ben emocionant en la intensa pregària que adreça a Déu just abans del retorn de Werther, la nit de Nadal, “Ah! mon courage m’abandonne! Seigneur! Seigneur!”, un recitatiu més que una ària, estrictament parlant.
Charlotte és un personatge moral i de conviccions fermes, que fonamenta la seva actuació en tres pilars: La fidelitat al pare i la promesa feta abans de la seva mort que cuidarà els seus germans petits. La fidelitat al seu espòs Albert i al compromís social i finalment l’atracció per Werther, extraordinàriament passional però reprimida finalment, per les fidelitats anteriors.
En l’acte inicial la seva actitud és d’un aparent equilibri, mentre que en el segon acte es mostra reprimida. És el tercer on esclata el conflicte i on trobem les dues àries i el gran recitatiu en forma de pregària que mostreré tot seguit. En el quart acte ella quan ja és massa tard s’allibera.
TERCER ACTE
QUI MAURAIT DIT LA PLACE (Escena de les cartes)
CHARLOTTE
(seule, assise près de la table à ouvrage; songeant)
Werther… Werther…
Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur
il occupe aujourd’hui?
Depuis qu’il est parti, malgré moi, tout me lasse!
(Elle laisse tomber son ouvrage.)
Et mon âme est pleine de lui!
(Lentement, elle se lève comme attirée
vers le secrétaire qu’elle ouvre.)
Ces lettres! ces lettres!
Ah! je les relis sans cesse…
Avec quel charme… mais aussi quelle tristesse!
Je devrais les détruire… je ne puis!
(Elle est revenue près de la table,
les yeux fixés sur la lettre qu’elle lit.)
(lisant)
“Je vous écris de ma petite chambre:
au ciel gris et lourd de Décembre
pèse sur moi comme un linceul,
Et je suis seul! seul! toujours seul!”
Ah! personne auprès de lui!
pas un seul témoignage de tendresse ou même de pitié!
Dieu! comment m’est venu ce triste courage,
d’ordonner cet exil et cet isolement?
(Après un temps elle a pris une autre lettre et l’ouvre.)
(lisant)
“Des cris joyeux d’enfants montent sous ma fenêtre,
Des cris d’enfants! Et je pense à ce temps si doux.
Où tous vos chers petits jouaient autour de nous!
Ils m’oublieront peut-être?”
(cessant de lire; avec expression)
Non, Werther, dans leur souvenir votre image reste vivante…
et quand vous reviendrez… mais doit-il revenir?
(avec effroi)
Ah! ce dernier billet me glace et m’épouvante!
(lisant)
“Tu m’as dit: à Noël, et j’ai crié: jamais!
On va bientôt connaître qui de nous disait vrai!
Mais si je ne dois reparaître au jour fixé,
devant toi, ne m’accuse pas, pleure-moi!”
(répétant avec effroi, craignant de comprendre)
“Ne m’accuse pas, pleure-moi!”
(reprenant sa lecture)
“Oui, de ces yeux si pleins de charmes, ces lignes…
tu les reliras, tu les mouilleras de tes larmes…
O Charlotte, et tu frémiras!”
(répétant sans lire)
…tu frémiras! tu frémiras!
(sola, asseguda prop de la taula de cosir; pensativa)
Werther… Werther…
Qui m’hauria dit el lloc que avui ocupa en el meu cor?
Des que se n’ha anat, malgrat meu, tot m’avorreix!
(Deixa caure la seva labor.)
I la meva ànima és plena d’ell!
(Lentament, s’aixeca com atreta cap a l’escriptori que obre.)
Aquestes cartes! aquestes cartes!
Ah! les rellegeixo sense parar…
Amb quin encant… però també quina tristesa!
Hauria de destruir-les… no puc!
(Ha tornat prop de la taula, amb els ulls fixos en la carta que llegeix.)
(llegint)
«Us escric des de la meva petita cambra:
el cel gris i feixuc de desembre
pesa sobre mi com un sudari,
i estic sol! sol! sempre sol!»
Ah! ningú al seu costat!
ni un sol testimoni d’afecte o tan sols de pietat!
Déu meu! com m’ha pogut venir aquest trist coratge
d’ordenar aquest exili i aquest aïllament?
(Després d’un moment, pren una altra carta i l’obre.)
(llegint)
«Els crits alegres d’infants pugen sota la meva finestra,
crits d’infants! I penso en aquell temps tan dolç
en què tots els vostres petits jugaven al nostre voltant!
Potser m’oblidaran?»
(deixa de llegir; amb expressió)
No, Werther, en el seu record la vostra imatge resta viva…
i quan torneu… però ha de tornar?
(amb esglai)
Ah! aquest darrer escrit em glaça i m’esgarrifa!
(llegint)
«Tu m’has dit: per Nadal, i jo he cridat: mai!
Aviat se sabrà qui de nosaltres deia la veritat!
Però si no he de tornar el dia fixat,
davant teu, no m’acusis, plora’m!»
(repetint amb esglai, temerosa d’entendre)
«No m’acusis, plora’m!»
(reprenent la lectura)
«Sí, amb aquests ulls tan plens d’encís, aquestes línies…
les rellegiràs, les amararàs amb les teves llàgrimes…
Oh Charlotte, i tremolaràs!»
(repetint sense llegir)
…tremolaràs! tremolaràs!
VA! LAISSE COULER MES LARMES
Va! laisse couler mes larmes;
elles font du bien, ma chérie!
Les larmes qu’on ne pleure pas,
dans notre âme retombent toutes,
et de leurs patientes gouttes
martèlent le coeur triste et las!
Sa résistance enfin s’épuise;
le coeur se creuse… et s’affaiblit:
il est trop grand,
rien ne l’emplit;
et trop fragile,
tout le brise!!
Tout le brise!
Va! Deixa córrer les meves llàgrimes;
fan bé, estimada meva!
Les llàgrimes que no plorem
totes tornen a caure dins la nostra ànima,
i amb les seves gotes persistents
martellegen el cor trist i cansat!
La seva resistència, finalment, s’esgota;
el cor s’enfonsa… i s’afebleix:
és massa gran,
res no l’omple;
i massa fràgil,
tot el trenca!!
Tot el trenca!
AH! MON COURAGE M’ABANDONNE!
CHARLOTTE
(avec désespoir, spontanément et comme malgré elle)
Ah! mon courage m’abandonne! Seigneur! Seigneur!
(avec élan et une ardeur suppliante)
Seigneur Dieu! Seigneur! J’ai suivi ta loi,
J’ai fait et veux faire toujours mon devoir,
en toi seul j’espère car bien rude est l’épreuve
et bien faible est mon coeur!
Seigneur Dieu! Seigneur Dieu! Seigneur!
Tu lis dans mon âme, hélas! tout la blesse!
hélas! tout la blesse et tout l’épouvante!
Prends pitié de moi, soutiens ma faiblesse! Dieu bon!
Viens à mon secours! Etends ma prière! Entends ma prière!
O Dieu bon! Dieu fort! ô Dieu bon! En toi seul j’espère!
Seigneur Dieu! Seigneur Dieu!
(La porte du fond s’ouvre, Werther paraît.)
(vivement)
Ciel! Werther!
(amb desesperació, espontàniament i com malgrat ella mateixa)
Ah! El meu coratge m’abandona! Senyor! Senyor!
(amb ímpetu i un fervor suplicant)
Senyor Déu! Senyor! He seguit la teva llei,
he fet i vull fer sempre el meu deure,
en tu sol espero, perquè ben dura és la prova
i ben feble és el meu cor!
Senyor Déu! Senyor Déu! Senyor!
Tu llegeixes en la meva ànima, ai! tot la fereix!
ai! tot la fereix i tot l’espanta!
Tingues pietat de mi, sostén la meva feblesa! Déu bo!
Vine en el meu auxili! Escolta la meva pregària! Escolta la meva pregària!
Oh Déu bo! Déu fort! oh Déu bo! En tu sol espero!
Senyor Déu! Senyor Déu!
(La porta del fons s’obre, apareix Werther.)
(de sobte)
Cel! Werther!
Musicalment, el gran repte es troba en aquest tercer acte i Massenet ha fet fluir de manera progressiva el rol de Charlotte en els dos actes precedents, on es mostra en una contenció emocional a base de frases curtes, mesurades, sil·làbiques que se situen en el registre central de la veu. Hi ha una emoció latent, però encara soterrada.
A l’escena de les cartes es mostra un desdoblament psicològic: Charlotte es veu a si mateixa a través dels escrits de Werther, alternant la lectura objectiva i la reacció que produeix, totalment subjectiva. L’harmonia és inestable amb constants modulacions que il·lustren l’agitació del personatge.
A l’ària de les llàgrimes, la línia melòdica és ondulant i descendent per mostrar el plor de la protagonista. És una ària continguda, sense exhibicionisme en el seu ampli fraseig amb un acompanyament soterrat de l’orquestra per expressar el sofriment, no pas l’amor que sent per Werther.
I finalment la pregària, amb una tensió harmònica que denota amb frases trencades, la pèrdua de control del personatge.
Vocalment, és un rol per a una mezzosoprano lírica amb capacitat dramàtica, on predomina la tessitura central, amb greus que han de ser expressius, mai oberts i exagerats que desvirtuarien aquest autocontrol que imposa la ferma moralitat del rol, i els aguts pel mateix motiu han de ser intensos però mai d’exhibició brillant. La tessitura del rol es troba entre el sol₂ i el si♭4. No és una tessitura “extrema”, però sí exigent per la continuïtat i el pes dramàtic durant els quatre actes.
És important mantenir sempre la contenció, on s’han d’utilitzar amb exquisida musicalitat el color de la veu, el fraseig acurat i la perfecta dicció per fer entenedor el text. És un rol ideal per a una cantant-actriu capaç de sostenir aquesta tensió interna constant que defineix el personatge: renúncia, responsabilitat i moralitat.
El repte del rol és evitar el melodrama extern, construint progressivament una tensió que ha d’esclatar en el darrer acte.
A diferència del que vaig fer en l’altre apunt preparatori, obviant les altres àries de Werther, en aquest us faré escoltar a quaranta-tres il·lustres cantants (mezzosopranos i sopranos) cantant les àries de Charlotte, majoritàriament en francès.
1 Medea Mei-Figner 1901 “Va! Laisse couler les larmes” acom panyada a piano i cantada en rus
2 Fanny Anitúa 1912 “Va! Laisse couler les larmes” cantada en italià
3 Germaine Cernay 1929 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” (ària de les cartes)
4 Conxita Supervia 1931 “Va! Laisse couler les larmes”
5 Ninon Vallin 1931 ” Ah ! Mon courage m’abandonne ! ”
6 Bruna Castagna (data desconeguda) “Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” cantadfa en italià
7 Cloe Elmo 1942 “Werther!, Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” cantada en italià.
8 Gianna Pederzini 1942 “Va! Laisse couler les larmes” cantada en italià
9 Gladys Swarthout 1942 “Werther!, Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
10 Giulietta Simionato 1951 (Teatro alla Scala) “Va! Laisse couler les larmes” cantat en italià
11 Irma Kolassi 1952 Ah! Mon courage m’abondonne!…
12 Solange Michel 1953 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
13 Virginia Zeani 1958 RAI “Va! Laisse couler les larmes” cantat en italià
14 Leyla Gencer 1959 “Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” cantada en italià (Trieste)
15 Rita Gorr 1960 “Va! Laisse couler les larmes” (amb Mady Mesplé com a Sophie)
16 Maria Callas 1963 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” (ària de les cartes)
17 Galina Vishnevskaya 1964 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” cantada en rus
18 Shirley Verrett 1967 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” (ària de les cartes)
19 Marilyn Horne 1968 “Va, laisse couler mes larmes”
20 Victoria de loa Ángeles 1969 “Ah ! mon courage m’abandonne ! Seigneur !”
21 Christa Ludwig 1971 MET “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” (ària de les cartes)
22 Frederica von Stade 1976 “Va! Laisse couler les larmes”
23 Regine Crespin 1976 Buenos Aires “Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
24 Janet Baker 1977 ENO “Va, laisse couler mes larmes” cantada en anglès
25 Brigitte Fassbaender 1979 Munich “Ah! Mon courage m’abondonne!”
26 Tatiana Troyanos 1979 Ah ! Mon courage m’abandonne !
27 Elena Obraztsova 1979 “Va, laisse couler mes larmes”
28 Teresa Berganza 1979 Aix-en-Provence “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place”
29 Lucia Valentini Terrani 1985 Florència “Ah! mon courage m’abandonne!”
30 Agnes Baltsa 1986 Viena “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur” (ària de les cartes)
31 Renata Scotto 1988 “Va, laisse couler mes larmes”
32 Anne Sofie von Otter 1997 “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
33 Vesselina Kasarova 1998 amb Dawn Kotoski (Sophie) “Va, laisse couler mes larmes”
34 Beatrice Uria-Monzon 2003 Ah! mon courage m’abandonne!
35 Sophie Koch 2012 “Ah! mon courage m’abandonne!”
36 Elīna Garanča 2013 Baden-Baden “Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
37 Anita Rachvelishvili 2014 Moscou “Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
38 Angela Gheorghiu 2015 Salzburg “Werther! Werther! Qui m’aurait dit la place que dans mon coeur”
39 Stéphanie d’Oustrac 2018 Opéra National de Lorraine “Ah! mon courage m’abandonne…”
40 Karine Deshayes 2019 “Va, laisse couler mes larmes”
41 Marie-Nicole Lemieux 2021 Montpellier “Va, laisse couler mes larmes”
42 Joyce DiDonato 2024 Liceu “Va, laisse couler mes larmes”
43 Aigul Akhmetshina 2024 “Va, laisse couler mes larmes”
Hi ha versions meravelloses que espero que les gaudiu escoltant-les, tant com jo ho he fet.
Us deixo l’enllaç a la pàgina web del Liceu per saber més de l’òpera i sobretot de les representacions que tindran lloc a partir del 2 de maig.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
