Escena de Written on Skin en la producció de Katie Mitchell. Fotografia (Richard Termine/Lincoln Center)

L’any 2005 quan George Benjamin no havia escrit encara cap òpera va dir a David Cortés en una entrevista efectuada a Londres y publicada en un llibre monogràfic dedicat al compositor anglès i editat per la ONE (Carta Blanca a George Benjamin):

Tot i que en l’actualitat nombrosos compositors estan escrivint òperes, la qüestió primordial segueix vigent. És possible una nova aproximació a la narrativa de l’òpera? Estic convençut que es pot trobar un angle inèdit, una solució que, allunyant-se de la narrativa tradicional, posseeixi però el seu mateix poder i intensitat. Considero que és possible un compromís que eviti qualsevol forma de narració directa i permeti una expressió musical del text molt més multidimensional, que inclogui un desenvolupament narratiu però també un altre reflexiu.

Existeixen alguns models en la història de la música, com l’òpera del segle XVIII o l’oratori, on s’alternen els moments d’acció -els recitativos- i aquells que tenen un caràcter reflexiu, que mediten entorn dels sentiments -les aries- . Per descomptat, per al tipus de música que jo escric, el model romàntic o verista seria inviable. Però així mateix sóc molt conscient que el teatre exigeix ​​i reclama acció, narrativa i tensió.

L’any 2006 estrenava a París la seva primera òpera “Into The Little Hill“, que va arribar al Foyer del Liceu l’any 2010 acompanyat d’altres obres simfòniques i instrumentals del compositor, quan el teatre barceloní tenia en l’espai alternatiu un projecte integrat en la temporada operística de grat record i que enyoro com tantes altres coses del passat recent.

Sis anys més tard (juliol del 2012) i en el marc del prestigiós Festival d’Aix-en-Provence Benjamin estrenava “Written on Skin” amb llibret de Martin Crimp basada en una llegenda sobre el noble trovador català Guillem de Cabestany, la seva amant i el marit d’aquesta, Ramon de Castell Roselló, que també va tenir cabuda entre altres obres al Decameró de Bocaccio.

Ençà d’aquesta estrena i de l’èxit assolit l’òpera es va representar a la ROH l’any 2013 i posteriorment a la Scala, l’Òpera Holandesa, a Munich, a Viena i al Capitol de Tolosa de Llanguedoc, teatres tots ells coproductors de l’esplèndida producció de Katie Mitchell, producció que no veurem en l’estrena liceista, ja que resultava molt costós portar-la de gira, i que ara en una versió semi-escenificada a càrrec de Benjamin Davis, s’estrena el dia 16 al Liceu i l’endemà al Teatro Real.

Serà interessant comprovar si la música de Bejamin atrapa tant sense el treball de Mitchell, que en a mi em va semblar i em continua semblant excepcional, i si és capaç d’atrapar-nos durant els 90 minuts llargs de durada de l’òpera. Música que seguint la magnífica entrevista esmentada a l’inici de l’apunt, el mateix compositor defineix de la següent manera:

He de dir que l’actitud romàntica, que encara avui resulta tan atractiva per a l’oïda i que el públic segueix adorant per sobre de qualsevol altra cosa, on tot passa a través de l’ànima salvatge de l’artista, crec que no és possible, ni tan sols desitjable, en el món actual, en l’edat de la informàtica, del cinema i dels viatges. Es requereix un altre angle de l’expressivitat musical.

M’agrada la música romàntica. Però és improbable tornar a habitar la mateixa expressivitat. Això no vol dir que la música no hagi de tenir expressivitat. Al contrari. Hi ha emoció en la música que escric, desitjo que estigui tensada per una forta expressivitat, Sempre hi ha d’haver alguna forma de força emocional que no puc, ni tampoc vull, descriure amb paraules. Per descomptat si hi ha algun compositor que pugui obrir una nova porta, que és el veritablement important, en aquesta expressivitat, llavors magnífic. Però des de la desaparició del paradigma serial i el debilitament d’un model de modernitat abstracta, bona part de la música contemporània ha tornat als gestos i a les formes romàntiques, transformant-les lleument amb alguns efectes orquestrals, en el que no és sinó una manera de compondre ” a l’estil Hollywood “. Estic totalment ne contra d’aquestes fórmules i clixés.

Doncs bé amics, amb aquesta declaració d’intencions que no hauria d’espantar a aquestes alçades a ningú, i que en cap cas representar fer front a la música de Benjamin sota la temença que estem  davant d’una música críptica, llunyana i inabastable i no és així, al menys per a mi.

La seva música pot resultar per a alguns, monótona i per tant avorrida però Benjamin coneix bé i per tant respecte la veu humana, i no exigeix com si ho fan tants i tants compositors contemporanis, allò que acaba esdevenint impossible de cantar sense cridar a risc de destrossar-se la veu si és disciplinat i professional, tensant al màxim el registre fent-los cantar permanentment en la zona del passatge i transgredint una norma sagrada per a Benjamin, que el text pugui ser comprés per l’audiència, quelcom que esdevé impossible per a tants cantants  forçats al crit.

L’obra està escrita per a tres rols principals, dos sense nom  “El protector” un baríton, i el noi, un contratenor, mentre que la soprano és Agnès, la dona del protector i l’amant del noi, un contratenor. Els altres tres rols són més secundaris i corresponen a un contratenor (el primer àngel que després serà el noi), una mezzosoprano per interpretar el segon àngel i Marie, la germana d’Agnès, i un tenor pel tercer àngel.

L’obra està dividida en tres parts:

• En la primera els tres àngels retornen al passat (segle XIII) per narrar la terrorífica historia del Protector, que encarrega a un noi (el primer àngel transformat) il·luminador de manuscrits un panegíric de la seva vida. Agnès i el noi no trigaran a seduir-se mútuament.
• La segona part es mostra un Protector engelosit i temeros que fruit d’un malson rebutja a Agnès i aquesta volent posar a prova al marit el repta a que pregunti al noi com és ella realment. El noi amb un intent de salvar a Agnès de la gelosia del Protector, fa veure que s’enllita amb la germana d’Agnès (Marie) i aleshores és Agnès qui és mostra contrariada.
• En la tercera part el noi entrega el llibre al Protector i en ell s’evidencia la relació que ha tingut ell amb Agnès. El Protector mata al noi i fa menjar sense que ella ho sàpiga, el cor del noi a la seva esposa. Quan ella ho sap lloa el bon gust de boca i es llença pel balcó abans de que el seu marit la vulgui matar.

La cruel i apassionada historia dóna peu a que Benjamin escrigui una música que recorre vuit segles, entre les melodies arcaiques medievals i un llenguatge molt més contemporani de complexitat orquestral malgrat l’aparent senzillesa, gràcies a un món sonor seductor, sensual i en creixent tensió dramàtic ambiental. No és una música senzilla, però ni crispa, ni s’escolta des de la distància. Benjamin atrapa i t’implica, i ara que he escoltat l’òpera sense tornar a veure la impactant producció, me n’he adonat millor de la categoria de l’òpera, gràcies també en comptar amb uns cantants esplèndids, dos d’ells Purves i Hannigan també ho cantaran al Liceu, i a manca de saber com ho farà Tim Mead, és una llàstima que ens haguem quedat sense escoltar els duos entre Hannigan i Bejun Mehta, el Noi de l’estrena, ja que potser a nivell vocal, són els passatges cantats entre ells dos, els més fascinants d’una partitura farcida de motius i al·licients per quedar-ne enganxat.

Benjamin tracta bé a les veus, les deixa cantar i tot i l’exigència, sobretot per a la soprano, mai utilitza la veu de manera extrema o crispada. El contrast, el joc harmònic  entre les tres veus solistes, baríton, soprano i contratenor està magníficament treballat, mentre que per a l’orquestra, la variada utilització de recursos, textures, timbres i colors, sempre a favor de la veu, és un ajut més per fer d’aquesta òpera un referent assequible de la música dels nostres dies.

És clar que hi haurà qui no entrarà de cap de les maneres, tot i que dubto que aquests més reclosos en el passat hi acabin anant, però fins i tot entre aquells més inquiets que espero que omplin el teatre, podria ser que hi hagués qui no li agradi, tant és, aquest no és el fet important, el que realment té importància és que aquesta obra s’estreni al Liceu 4 anys després d’haver-ho fet a mundialment, tot i que l’absència de la vessant escènica sigui quelcom que ens posarà més a prova.

L’òpera sencera

L’apunt original (estrena del 2012 a Aix amb material de suport)

AIX-EN-PROVENCE: ESTRENA MUNDIAL DE WRITTEN ON SKIN DE BENJAMIN

Els cantants de l’estrena

Enllaç al Gran Teatre del Liceu

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/written-on-skin/presentacio.html

DISCOGRAFIA

Hi ha la gravació àudio del Festival d’Aix comercialitzada pel segell Nimbus i hi ha un DVD comercial gravat a la ROH  i comercialitzat per Opus Art.