Matthias Goerne a la Schubertíada de Vilabertran el 27 d’agost de 2016. Fotografia M.Atalejo gentilesa de la SV16

A la divinitat no se l’acostuma a posar en dubte, ni molt menys a discutir. La divinitat ens ha ofert tantes mostres del seu poder artístic i creatiu que ens té a tots permanentment als seus peus. Si ens demana que durant 85 minuts ens mantinguem incondicionalment al seu costat, sense respirar i per suposat sense mostrar cap intent d’aplaudir en acabar els quatre blocs abans del darrer, que aquest si, de moment ens deixa que ens esplaiem i aplaudim amb ganes, ho fem sense dir ni piu. Però a la divinitat m’agradaria dir-li que els millors liderabend són aquells que es produeix la comunió del públic amb el cantant i el pianista, comunió que també necessita d’algunes concessions per part seva, ja que de no ser així podria ocórrer que de tanta exigència de concentració i de tanta tensió acumulada durant tanta estona, sense atrevir-nos a agafar una mica d’alè per emprendre una nova tanda amb oxigen suficient, ens acabéssim desconnectant. I això benvolguts seguidors d’IFL és el que em va passar ahir amb Matthias Goerne i Alexander Schmalz, em van exigir tanta compenetració que vaig haver de sortir durant uns instants  de la intensa proposta i el retorn ja no va ser el mateix, no només per “culpa seva”, però ja us ho explicaré en detall.

Goerne va dissenyar un programa dens i variat que abraçava cinc compositors que en algun cas i sempre musicalment parlant costaven d’encaixar sense solució de continuïtat i en aquest mateix ordre: Alban Berg, Robert Schumann, Hugo Wolf, Dmitri Xostakóvitx i Johannes Brahms.

Penseu que quan dic sense solució de continuïtat vull dir que amb la darrera nota del darrer lied d’un bloc encara difuminant-se per la nau central de Santa Maria de Vilabertran i Schmalcz atacava el següent bloc. I mentre que el traspàs dels 4 lieder op 2 d’Alban Berg al Dichterliebe op 48 de Robert Schumann va ser un prodigi, no es pot dir el mateix de l’abrupte salt entre Wolf i Xostakóvitx i el d’aquest amb Brahms. Talment semblava que en aquest cas Goerne defensés la tesis d’Olivier i no la de Flamand en l’eterna discussió de si “prima la musica e dopo le parole” o a l’inrevés, que sembla justament l’escollida per l’idolatrat baríton alemany que en aquest cas ha considerat més l’homogeneïtat dels texts literaris dels 5 blocs, que no pas la musical, sobretot tenint en compte que tot s’ha interpretat seguit, sense donar temps al respectuós i obedient públic a refer-se emocionalment d’un bloc a l’altre i obligar-lo a romandre quasi immòbil, girant la pàgina del programa de sala amb la punta dels  dits evitant qualsevol petita fressa que podés trencar la unitat dels blocs i trencar la màgia . Unitat que insisteixo que era molt més literària que musical.

Goerne va començar de manera espectacular dient amb afilada precisió i provocant l’esgarrifança més inquietant, les cançons primerenques d’Alban Berg, potser el millor de tot aquest liderabend. No podia començar millor, amb una rotunditat vocal provocada per un ampli registre i una varietat d’intensitats i matisos que gelava la sang. La veu ha agafat un cos i una presència molt notable i va sorprendre, tot i l’ajuda de la reverberació acústica de l’església, que la veu és projectés de manera quasi feridora en els moments més intensos o amb la seva proverbial manera de recollir-la fins el xiuxiueig més colpidor. El traspàs al hiper romanticisme del Dichterliebe, iniciat amb morositat ben calculada, va suposar un bàlsam genial, un cop d’efecte reparador. Mai havia escoltat a Goerne tan dramàtic, tan intens i tan teatral com en aquest cicle de Schumann. No és quelcom que em molesti, el lied no deixe de ser  una micro òpera que conté en algun cas i en menys de cinc minuts, més intensitats emocionals i passionals que òperes sobrepassen les dues hores de durada. Deu ser el resultat de l’aproximació gradual al món d el’òpera, fins ara molt més residual en la seva carrera artística.

Tot seguit, i mai millor dit, va fer front als Drei Gedichte von Michelangelo d’Hugo Wolf, tres lieder que deixaven la teatralitat de Schumann per reconcentrar-nos amb l’austeritat deguda abans del salt al buit que va suposar, al menys per a mi, el gir als tres lieder de la Suite sobre poemes de Miquel Àngel, op 145 de Dmitri Xostakóvitx (Dante, Mort i Nit). El salt va ser massa brusc i  la interpretació menys convincent o més artificiosa, potser perquè idiomàticament estaven més a prop del Rin que del  Nevà. Jo aquí em vaig trencar, vull dir que em vaig desconnectar, esgotat, amarat de suor per la intensitat i l’esforç (també meu) i per la xafogor que es respirava a la canòniga, que a la tarda ja havia ofert un altre concert. No es tracta d’un rebuig a l’obra de Xostakóvitx, compositor que admiro, sinó a la poca idoneïtat d’incloure aquest cicle entre Wolf i Brahms, em sembla que no calia i que va perjudicar al conjunt. La confrontació entre el romanticisme alemany i el compositor rus va ser massa arriscada i després de tanta concentració exigida trobo que ni tan sols era justificable encabir-lo en el programa. Pel que fa a la interpretació, excessivament truculenta en l’emissió d’algunes sonoritats, com buscant aproximar-se als grans baixos eslaus, no va ser tan convincent com en la resta del blocs.

Després de tanta severitat, el darrer bloc amb les quatre cançons serioses de Johannes Brahms semblava un “entreteniment”. Goerne i Schmalcz no havien acabat de interpretar el primer dels quatre lieder, “Perquè els passa als homes com als bous”, quan una senyora asseguda a la primera fila del creuer dret de l’església es va desmaiar provocant un enrenou alarmant. No cal dir que amb el conseqüent “Hi ha algun metge a la sala?” Es va apropar una munió de metges o no, per intentar posar seny en aquells moments de desconcert. Fins i tot el mateix Goerne en una acció entranyable ho va fer, amb cara de preocupació, per interessar-se per la senyora i acompanyant.

Quan es va calmar la tensa situació, Goerne va obviar el primer lied que no havia acabat, per atacar el segon. Tota aquella concentració desitjada, si és que algú encara no s’havia desconnectat abans de l’accident, com va ser el meu cas, se’n va anar a norris.

El liederabend ja s’havia acabat i l’esplèndid Brahms va quedar desconexa, aïllat de la tensió desitjada. Tot i així Goerne i Schmalcz saben situar a l’oïdor en situació amb breus compassos, el seu mestratge és proverbial.

Amb Schmalcz no es pot parlar de pianista acompanyant, mai en un liederabend hi ha un pianista acompanyant, hi ha un pianista i un cantant que interpreten una obra, però és que aquesta simbiosis Goerne/Schmalcz és prodigiosa i no costaria entendre l’un sense l’altre perquè la comunió és total i aquesta continuïtat sense pausa entre els blocs no facilita gaire l’imponent canvi que el pianista sabia transmetre en aquell pas ja comentat, entre que la darrera nota s’esvaïa i s’iniciava un nou bloc. Prodigiós!

L’èxit, com us podeu imaginar, va ser apoteòsic, perquè Goerne és d’un altre planeta i potser per això fa coses estranyes, com aquest programa d’ahir. Els seus recitals són mestrívols, intensos, sensorialment impactants i d’una bellesa global poc freqüent, són pe rtant una cita imprescindible i concentren a alguns que normalment no s’apropen mai als liderabend que es programen a Barcelona, però com que ja ha transcendit que any rere any la cita de Goerne és obligada i transcendental,  ningú so vol perdre i per després poder dir “jo hi era”.

L’any vinent ens hi tornarà a tenir perquè per a tots els que estimem el lied és una experiència inoblidable i costa imaginar algú que ho interpreti d’aquesta manera, tot i que ahir no hi va haver la comunió que jo sempre espero quan canta Goerne. Malgrat que no hi podré ser, espero que es pugui crear demà dilluns amb el programa Beethoven.