IN FERNEM LAND

IL CAMPANELLO DE DONIZETTI A SARRIÀ


‘Òpera de Cambra de Barcelona – Il Campanello de Donizetti – Tetare de Sarrià Fotografia gentilesa d’Amics de l’Òpera de Sarrià

La temporada 2018 (la quarta) de l’Òpera de Cambra de Barcelona que té lloc al Teatre de Sarrià es va inaugurar aquest cap de setmana passat (dissabte 27 i diumenge 28 de gener, amb la representació de l’òpera Il Campanello, també coneguda com Il campanello di notte o Il campanello dello speziale, més ben dit, més que una òpera,una farsa en un acte de Gaetano Donizetti (Llibret i música) que al Liceu només hem vist en dues ocasions: la temporada 1977/1978 amb Luciana Serra Giorgio Tadeo i John van Zelst en els rols protagonistes, fent companyia a La Scala di seta de Rossini, i en la temporada 1990/91 que fent una parella estrambòtica amb Pagliacci, aquells que varen suposar el debut del malaguanyat Dmitri Hvorostovsky interpretant un Silvio inoblidable, al costat de Piero Cappuccilli i Giacomini, va cantar Enzo Dara, Verónica Villarroel (qué se’n deu haver fet?) i Enric Serra. 8 representacions en total d’una obreta menor que no té gaire sentit en una temporada d’un gran teatre, a no ser que vagi de parella d’una altra obra més important, però que és ideal per formar part d’una temporada com la que es fa a Sarrià, per donar a conèixer noves veus que possiblement acabin fent una carrera professional i que aquests primers contractes suposen una oportunitat d’or.

L’Òpera de Cambra de Barcelona no estalvia esforços i va presentar l’òpera escenificada i amb l’Orquestra Barcelona Concertante (21 músics) i el Cor Academia Concertante  (8 integrants) sota la magnífica direcció d’Assunto Nese. Una orquestra i un cor que varen atorgar un bon nivell i seguretat. Nesse sap porta el discurs narratiu amb espurnejant i contagiosa alegria, fent que la representació acabi sent una festa, extraient de l’orquestra un so de qualitat a estones ben notable. El cor, amb una descompensació femenina aclaparadora, va resoldre el compromís amb molta solvència.

L’obra necessita de dos cantants actors, estereotips del basso i el baríton buffo del belcanto romàntic: Don Annibale i Enrico,  hereus dels grans rols buffo rossinians, i en aquest cas germans de Malatesta, Dulcamara, Don Pasquale o Belcore, per citar els més coneguts. Per tant és tan important la veu i l’estil, com les capacitats teatrals histriòniques que donen sentit a una farsa que sembla que li manqui el segon acte per saber que passa quan Enrico aconsegueix que la nit de noces entre Don Annibale (l’apotecari) i la jove Serafina no s’acabi de consumar i aquell hagi de marxar urgentment a Roma, deixant a Enrico i Serafina sols.  Tot allò que podria ser un vodevil delirant ens ho hem d’imaginar perquè Donizetti, que curiosament també va fer el llibret, no li va semblar necessari.

El tercer rol, el de Serafina, que és per a una soprano lírica que té un protagonisme més passiu i per tant s’ha de limitar a cantar la seva ària a banda d’un duo, sense tenir gaire protagonisme. Malgrat això em va semblar que dels tres cantants protagonistes aquest va ser el més ben cantat, ja que la soprano Irene Celle és la més ben situada per fer una veritable carrera professional. Hi ha coses a desenvolupar encara, però la veu té possibilitats, està ben preparada i te una projecció decidida i segura. Caldrà seguir-la, és jove (va celebrar l’aniversari a dalt de l’escenari de manera emotiva i sense que ella ho sabés quan a l’hora dels aplaudiments, per a ella molt merescuts, tota la companyia li va cantar el “cumpleaños feliz”.

El rol principal, el més agraït i lluït, és el d’Enrico,, un penques simpàtic, que per tal d’amargar la nit de noces de l’apotecari, es fa passar per tres personatges diferents (recorda les disfresses d’Almaviva per apropar-se a Rosina.

Pedro Quiralte va interpretar a Enrico. Teatralment va estar esplèndid, vocalment no tant. La veu no és definida, es fa difícil saber si és un baríton o un tenor, l’emissió és irregular i sovint perd color, ara bé, l’estil hi és i en el darrer duo amb Don Annibale, disfressat d’hilarant vell xaruc dient la recepta del medicament que necessita, va estar molt graciós i dominat el difícil cant silabato, tan característic de l’òpera buffa italiana.

El Don Annibale de Raúl Baglietto li passa una mica el mateix, la veu no és prou definida. Encara no és prou basso buffo i ell no té encara l’edat per dotar al personatge d’aquella experiència que els cantants molt experimentats saben atorgar. Teatralment no té les taules escèniques per robar el protagonisme a Quiralte (Enrico) que sempre es va acabar menjant ell solet tot l’escenari.

Exzcel·lent la mezzosoprano Edda Paredes cantant el rol de Madama Rosa, la mare de Serafina, en un compromís segurament massa menor per a les seves possibilitats.

Completava el cast, el tenor Carlos Arturo Gomez, interpretant al criat Spiridione, un rol molt menor.

El tenor Rául Gímenez, ànima de la companyia,  va dirigir l’escena, alhora que la preparació vocal. Amb l’escena no es va complicar la vida: fidelitat a l’original i un decorat i vestuari que compleix tots els requisits de discreció al servei dels pocs recursos que tenen a l’abast, però no és pot ser més eficaç.

La iniciativa paga la pena i diumenge el teatre presentava un “sold out” espectacular, feia goig i l’èxit també en feia de goig. El públic s’ho va passar molt bé i em penso que tots, començant per Donizetti, és el que pretenien.

 

12 comments

  1. JordiP

    A la meva etapa vital actual hi falta temps per a poder anar i gaudir d’aquestes propostes. Espero que quan canviin les tornes, segueixin en actiu per a poder-ho presenciar. De tota manera sento satisfaccio per l’exit que comentes. Potser no esta tot perdut!

    M'agrada

  2. bocachete

    Deu ser per pura casualitat, ja que volent ni hagués sortit bé, però han coincidit en poc temps tres Donizetti a la ciutat i, a sobre dos “speziali”: el del Campanello i el de Haydn una setmana abans. No deixa de ser bonic, tot plegat. Cal felicitar el teatre i la companyia, que una iniciativa com aquesta s’ha de mantenir.

    M'agrada

  3. Vaig gaudir de la tarda operística i valoro molt la difusió i apropament de l’òpera a cuanta més gent millor. Coincideixo amb els comentaris que fas de les veus, i mirant la seva trajectòria i preparació, espero veure’ls Interpretant altres papers

    M'agrada

  4. colbran

    Recuerdo las dos versiones ofrecidas por el Liceu, especialmente la de 1977/78. Es una obrita muy próxima al posterior “género chico” español, pero con mucha menos gracia que un ·”Chateaux Margaux” o “El pobre Valbuena””, por poner dos ejemplos. La música es amable y para mí tiene un tema descollante y es la gavota que bailan el “speziale” y la suegra, lástima que dure tan poco. La orquestación muy sencilla, como es habitual en Donizetti, pero la partitura estuvo muy bien ejecutada por los 21 componentes de la orquesta, bajo la batuta inspirada de Assunto Nesse.

    Coro y solistas ponen siempre todo su entusiasmo en esta compañía y esto lo agradece el público que se lo pasa bien.

    Ya estoy esperando el próximo título previsto para marzo de “L’ìsola dissabitata” del sevillano Manuel Garcia, uno de los “hombres orquesta” más importantes del mundo de la Lírica: baritenor, compositor, llibretista de algunas de sus obras, director de orquesta y escena, empresario, maestro de canto,…Por lo visto esta ópera nunca se estrenó oficialmente, quizás se interpreto privadamente o está pendiente de estreno, como muchos de los títulos de García. Hay quien dice que sus mejores trabajos líricos están por descubrir.

    Deseo a la Opera de Cambra de Barcelona que siga con sus éxitos y con resultados positivos en la puesrta en escena de títulos infrecuentes en los escenarios importantes del panorama operístico.

    Antes de comenzar el espectáculo tuvimos la satisfacción de poder saludar a Maria del Carmen Bustamante, la mejor Micaela de toda mi vida, que participó en la legendaria “Carmen” del Liceu de diciembre de 1966 al lado de Grace Bumbry y Pedro Lavirgen y que se me ha quedado grabada en la memoria para siempre porque aquella versión fue -yo diría- casi inigualable. Se alegró de que la reconociera (después de tantos años) y yo de haberla reconocido y de haber podido saludarla y expresarle mi admiración por su fabulosa interpretación de la ingenua enamorada de Don José.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser

  6. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2018 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: