Miquel Ortega i Jan Antem a la sala Alicia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona el 13 d’abril de 2026. Fotografia IFL

El cicle, km 0 de BCN Clàssics ha presentat aquest vespre un recital del baríton Jan Anten acompanyat al piano per Miquel Ortega a la sala Alícia de Larrocha de L’Auditori de Barcelona.

Ja no hem de parlar de jove promesa i aquelles coses agradables i sinceres que es diuen amb entusiasme davant l’aparició d’un o una jove artista, en el cas d’en Jan és una realitat que està prenent el vol amb embranzida ben controlada que el col·loca ja en les programacions de molts teatres en rols de compromís i exigència. El talent artístic de Jan Antem és una evidència joiosa tan aviat emet la primera nota, amb una veu ben allotjada, de registre clarament de baríton i que faria bé a no emfatitzar en els moments greus de les obres que interpreta, ja que aleshores la seva interpretació perd espontaneïtat i l’emissió sona més forçada, això és el que ha succeït en la primera obra del programa, els emblemàtics i encisadors Wesendonck Lieder de Richard Wagner.

Començar un recital amb aquesta obra conté un risc important. Mai havia sentit fins ara a Jan cantar en alemany i això ja era un repte. El meu coneixement d’aquest idioma és nul i, per tant, no us puc dir com ha estat la seva dicció, tot i que m’ha semblat neta perquè les paraules les entenia quasi totes, però la interpretació m’ha semblat excessivament accelerada, per a mi és una obra que necessita una interpretació més interioritzada i reflexiva, dita amb més calma, que no vol dir sense intensitat, però sí més meditada. Tant en “Der Aengel” com “Stehe still”, els dos primers dels cinc lieders que conformen el cicle wagnerià, he notat massa precipitació i una emissió amb tendència a engolar el so per fer front a les zones més centrals i greus de la partitura. Per això crec que començar amb aquest cicle tenia riscos. Jo hauria canviat l’ordre del programa o potser hauria iniciat amb algun lied dels molts possibles, per situar la veu en una zona confortable per fer front als Wesendonck. Els tristanesc “Im Treibhouse” i “Träume” necessiten una intensa emotivitat que he trobat a faltar, tant per part del cantant com de l’acompanyament pianístic. Estic segur que en el futur ens esperem interpretacions més emocionants d’aquest mateix cicle per part del baríton, ara vocalment ho té tot, potser li manquen els anys que acaben per arrodonir la intensitat necessària per fer front amb veu masculina, d’aquestes cinc peces tan ben versionades per les i els més grans i ell també ho serà, no en tinc cap dubte.

El mestre Ortega ha ofert una obra de Richard Wagner poc escoltada “Albumblatt” en Do major, una miniatura allunyada del que coneixem del compositor operístic, amb una melodia molt cantabile malgrat que no està escrita per a veu, acompanyada amb senzillesa. Una petita delícia que ha donat pas sense solució de continuïtat, perquè el públic no ha aplaudit, no per no haver estat ben interpretada, ja que el mestre Miquel Ortega ha estat esplèndid, més aviat per desconeixement del públic que omplia la petita sala quatre de l’Auditori, per la peça seva, Improvisação, una peça, també breu, però radicalment diferent de la wagneriana, molt més rítmica, extravertida i brillant, que ha merescut l’aplaudiment de manera espontània.

Jan Antem i Miquel Ortega han interpretat tot seguit el “Tríptic sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit“, una obra ja musicada per Montsalvatge formada pels poemes: “Nocturn per a acordió”, “Res no és mesquí” i “Tot l’enyor de demà”. Una obra que no coneixia i que m’ha agradat per la seva teatralitat i una intensitat emocional que Jan Antem ha dit magníficament i aquí sí que l’he entès perfectament, cosa que tants cantants obvien i que és fonamental. El pols rítmic de la interpretació i el fraseig intens a “Res no és mesquí” contrastava amb la interpretació més romàntica del poema inicial, ja que Jan Antem ha sabut dotar d’un caràcter ben diferenciat a cadascun dels poemes, amb intimitat al nocturn, vitalitat a la segona i intensitat dramàtica a “Tot l’enyor de demà” que ha motivat la resposta entusiasta del públic.

Els aplaudiments han estat correspostos amb dues propines, el Festeig d’Eduard Toldrà amb text de Josep Carner, que Jan ha cantat de manera deliciosa, amb la veu i l’emissió més flexible i lliure que a l’inici del recital, i amb un registre més fluid, natural i còmode. Una deliciosa interpretació a la qual ha seguit una perla, la versió catalana de Joaquim Pena, de la cançó de l’estel que canta Wolfram al tercer acte de Tanhäuser /Com trist presagi plana’l fosc capvespre…Oh tu, del vespre dolç estel” que segons ens ha dit en Jan no es cantava a Barcelona des de que Ramon Blanchart ho va fer al Liceu . El cant líric i oníric d’aquesta bellíssima i coneguda ària de Wagner, ha estat cantada amb subtilesa, elegància i sentiment. El recital s’ha acabat quan jo i ben segur que la resta de públic hagués volgut una segona part.

Bravo a Bcn Clàssics per organitzar aquest cicle que dona veu als intèrprets de casa, bravo a Jan Antem per fer-nos entusiasmar amb tot el que ens ofereix i sobretot el que ens ha d’oferir i bravo pel mestre Miquel Ortega, acompanyant, director i també compositor, al que veiem poc a casa seva i del que no estaria gens malament que s’estrenés la seva òpera “La casa de Bernarda Alba” al Liceu, segur que seria un triomf com hon ha estat allà on s’ha fet (Madrid i Màlaga).

El recital l’ha gravat Radio Clásica, per tant, caldrà estar alerta a la programació per poder-lo tornar a escoltar i baixar si ens deixen.