Helena Ressurreiçäo, Guillem Batllori, Aina Martin i Carlos Arturo Gomez al Teatre de Sarria, intèrprets de L’Isola disabitata de Maniel García.

Aquest cap de setmana el Amics de l’òpera de Sarrià han presentat un nou títol en la seva quarta  temporada de L’òpera de Cambra de Barcelona en l’entranyable Teatre de Sarrià, Com sempre acostuma a succeir en les propostes d’aquest triumvirat d’empenta i il·lusió compartida, han sorprès amb la programació d’un títol gens habitual, l’òpera de Manuel García L’Isola Disabitata, si bé després de la representació de dissabte, en un teatre no del tot ple, em pregunto si l’esforç innegable de d’estudiar, preparar i representar aquesta obra, pagava la pena, perquè segurament n’hi ha d’altres tan oblidades com aquesta que mereixen ser exhumades, cosa que no ´se si puc dir d’aquesta Isola disabitata,

Manuel García va escriure òperes que van assolir una certa rellevància en la seva època, “Los ripios del maestro Adam, El poeta calculista, l criado fingido o Il Califfo di Bagdad, i d’altres que va escriure per ser interpretades per el seus alumnes, en una altra de les famoses facetes de la seva apassionant vida, la de pedagog, i precisament  L’isola disabitata com ja ho va ser Le cinesi que ens va presentar també l’òpera de Cambra de Barcelona a Sarrià l’any 2015, integren aquest grup d’òperes que ni tan sols es van orquestrar, i que amb pocs personatges servien per avaluar i preparar als cantants. Per tant són obres amb dificultats evidents a nivell tècnic i vocal que segurament Garcia no tenia gaire en compte que fossin per agradar al públic. Jo diria que en el cas d’aquesta isola, no és ni tan sols inspirada, és música en el millor dels casos agradable, però sense gaire bé res que la faci especialment atractiva a no ser que la interpretació corri a càrrec de cantants excepcionals, que difícilment perdran el temps a aprendre-la a no ser que un estel rutilant faci algun treball discogràfic de recerca o inclogui alguna ària en concerts i recitals.

L’argument de Metastasio de L’isola disabitata va servir per a que més de 30 compositors s’inspiressin per fer les seves propostes, però en el cas de García a banda de l’exercici pedagògic crec que no es pot dir que la proposta excel·leixi per un contingut d’alta inspiració melòdica, dit això ens queda per a una banda el sempre estimulant món de conèixer músiques poc sovintejades i per l’altra descobrir nous possibles talents.

La proposta de l’Òpera de Cambra de Barcelona presentada a Sarrià comptava amb la direcció escènica d’Anna Ponces i la musical de Viviana Salisi, per a mi la gran triomfadora de la vetllada, acompanyant de manera aparentment incansable tota la representació al piano i intentant crear un interès dramàtic per a un argument insostenible i unes àries mancades de narrativa i inspiració. Ella va crear bons moments d’acompanyament i va ajudar molt i molt a que el to no decaigués quan ni García ni algun dels cantants estaven a l’alçada d ela situació. Fantàstica i incansable la tasca de Viviana que massa sovint queda relegada a un segon pla, com tots els pianistes acompanyants, sent com és la seva feina imprescindible i quan està ben feta , com ella acostuma, digne de l’elogi i el reconeixement públic més notori.

Dels quatre cantants solistes cal destacar per sobre de tots al baríton Guillem Batllori posseïdor d’una veu esplèndida de baríton, que anirà agafant seguretat tècnica a mida que li vagin sortint les oportunitats que de ben segur noi li mancaran. Cal que les aprofiti amb l’estudi permanent i l’ambició necessària per fer-se un lloc en aquest món tan extraordinari com complicat i ple de paranys de tota mena. Li desitjo sort i coratge perquè té el que fa falta per cantar òpera, que és veu.

També em va agradar molt la mezzosoprano Helena Ressurreiçao. La veu encara té camí per consolidar-se definitivament, però va mostrar evidents signes d’interès. Té el color càlid de les veus de mezzosoprano, tot i que encara és molt jove i pot evolucionar tant cap a munt com en el registre més central i greu. Te gust i distinció en el fraseig, desimboltura i simpatia escènica naturals. Caldrà estar atents

La soprano AIna Martin va fer-se càrrec del complicat ui exigent rol de Constanza. Per tessitura exigida semblava que el seu rol estigués destinat a una veu dramàtica d’agilitat, a la manera de la Fiordiligi o Vitelia mozartianes o als rols Colbran de l’estimat Rossini. Aina Martin va mostrar un ampli registre en els comoplicats salts d’octava i escales descendents que Garcia li fa fer. No hi ha gaires ascensions a l’agut compromeses, però si una exigència tècnica important que ella va resoldre amb més suficiència que excel·lència. Tampoc em va semblar que fos un prodigi d’expressivitat en els recitatius, que va fer de manera més aviat plana.

Al tenor Carlos Arturo Gomez no l’haurien d’haver embarcat en una nau que li va massa gran per a les seves possibilitats vocals. Ell ja ha demostrat que en rols menys compromesos sap,treure tot el profit però en aquí l’exigència és notable la part el sobrepassa.Estic segur que hi ha tenors que esperen l’oportunitat que hagués estat bé que se’ls hi hagués donat.

La posada en escena d’Anna Ponces forçosament senzilla pels recursos disponibles es va limitar a crear un cert ambient sobre l’escenari amb un atrezzo bàsic i un disseny de llums excessivament pla, deixant que els cantants vestissin uns personatges massa primaris i mancats de tremp teatral, que van acabar deambulant sobre l’escenari a la recerca d’un treball més minuciós.

L’agraïment que devem a tots els integrants i responsables d’aquesta iniciativa entusiasta és enorme i per tant cal que en les properes propostes la resposta per part del públic sigui la que mereixen i necessiten.

Las propera cita serà el mes de maig que representaran el dia 19 i 20, la farsa rossiniana L’Inganno Felice. Noi hi hauríem de faltar, primer perquè la qualitat està garantida i segon perquè Rossini mai decep.