IN FERNEM LAND

COR VIVALDI, L’ESPERAT RETORN


Ençà el 19 de febrer de 2020 que es va quedar sense possibilitat de mostrar el vigorós i sempre estimulant projecte artístic i educatiu, no en sabíem gairebé res del Cor Vivaldi. Òbviament continuaven treballant de valent tot i les greus dificultats afegides a les que sempre tenen per mantenir l’excel·lència que el caracteritza, però els que habitualment el seguim amb devota fruïció també ens vàrem quedar com en tot lo altre, sense la seva necessària presència en el panorama music-coral, on han contribuït de manera tan extraordinària des del seu naixement.

Tot comença a florir després d’aquest llarg hivern i ahir dissabte, 9 de juny de 2021 just després de 16 mesos del darrer concert, les noies i el noi de l’actual Cor Vivaldi amb el mestre Òscar Boada al capdavant tornaven al magnífic Auditori del Conservatori del Liceu per oferir el darrer concert del que hagués hagut de ser l’habitual temporada de les quatres estacions i que ahir va esdevenir un il·lusionant retorn a la quotidianitat.

Emocionant des d’un bon inici quan vàrem tornar veure sortir a les nenes/noies (i el nen), disposades a cantar si bé amb mascareta que ho dificulta tot encara que vagi brillantment decorada i emocionant també tornar a veure al seu director amb la seva habitual prestància escènica i rigor, asseure’s davant del piano per iniciar el concert amb l’Exultate justi in Domino de Brant Addams. Els aplaudiments de benvinguda no van ser només amables van ser entusiastes i de immensa gratitud i il·lusió per aquest retorn a la normalitat.

Tot i no deixar d’assajar, 14 mesos sense actuacions públiques i amb assaigs complicats havien de passar una certa factura. Quan el Vivaldi es va topar, com la resta del món, amb el maleït Covid estava iniciant un d’aquells períodes cíclics de renovació que necessiten uns anys de lògic rodatge per assolir aquella maduresa que els fa arribar sempre a l’admirada plenitud que els caracteritza, però vet-ho-aquí que just aleshores es varen haver d’aturar i per tant hi ha una part de membres d’aquesta generació que s’han jubilat o estan a punt de fer-ho, sense haver pogut arribar a aquest generós i gratificant nivell. Llàstima! Tot i així el segell vivaldià s’aprecia des de la primera nota emesa tot i que la distància entre els cantaires i sobretot la mascareta no faciliti gens aquella homogeneïtat i qualitat sonora i d’emissió que he lloat tantes vegades.

El programa d’ahir era una miscel·lània que abraçava part de l’ampli repertori que acostuma a presentar la formació. Un calaix de sastre que recuperava obres que feia temps o molt temps que no feien i que tot i l’exigència que requereixen s’adaptava a les complicades circumstàncies afegides a l’habitual relleu generacional ja esmentat.

Després de l’Exultate inicial, el cor va interpretar dues belles cançons de Josep Vila i Casañas sobre poemes de Miquel Desclot: Cançó guerrera i cançó de patinar, per seguir amb les bellíssimes Abril i Maig d’Eduard Toldrà sobre poemes de Trinitat Catasús amb arranjaments per a cor d’Òscar Boada i J.Domènech.

Amb Al cel de G.L. Boada es va arribar a un dels moments àlgids, ja sigui per la bellesa de l’obra, amb la participació al violí de Laura Nogueras, una antiga vivaldiana que va acompanyar també altres peces del concert, ja sigui per l’acurada interpretació i el bellíssim so assolit.

Potser amb el fragment del Magnificat de Bach, “Suscepit Israel” i amb el Omnes de Saba venient del poc conegut Joseph Leopold Edler von Eybler, amb referències mozartianes a l’inici de l’acompanyament pianístic (no debades va ser inicialment el compositor que havia d’acabar el famós Rèquiem del geni salzburgués) és on em va semblar que el cor tenia més problemes d’empastament o unitat d’emissió. Es notava manca de múscul, o per bé pel poc rodatge o bé per la manca de consistència en les veus actuals, quelcom que amb la gran quantitat de noves incorporacions encara s’ha de consolidar, però temps al temps, sabem que tot arriba.

El concert va seguir amb Gruss i Lift thine eyer de Felix Mendelssohn, dues obres que van retornar l’equilibri, amb sonoritats més plenes i emissions no tan fixades en les zones més agudes.

Abans dels dos Rossini finals, van interpretar la bellíssima “O salutaris” de André Messager, una missa feta a mitges amb Gabriel Fauré de la que segons va dir el propi mestre Boada en els seus sempre amens, instructius i divertits comentaris abans de les interpretacions, Messager va fer les parts més belles.

Amb La Fede i la Carità (va obviar l’Speranza per menys interessant, Boada dixit) pertanyents al final de la carrera compositiva del cigne de Pesaro i conegudes com a “pecats de vellesa” segons va definir el mateix Gioachino Rossini les obres escrites després del grandiós Guillaume Tell, en la retirada voluntària per viure de les rendes obtingudes, publicades a l’any 1844 i estrenades a Bologna l’any 1845, va acabar oficialment el concert. Peces bellíssimes, sense les floritures dels anys daurats del gran compositor però d’una aparent senzillesa i captivadora melodia que van culminar un programa molt ben triat, variat i adient, sense obviar l’exigència i la dificultat, però tenint en compte les possibilitats actuals d’un cor que s’està regenerant,

No em vull oblidar de les parts solistes, un tret habitual en les interpretacions del Vivaldi, si bé en aquesta ocasió van evidenciar més nervis del que és habitual, amb la lògica manca de seguretat de qui torna a començar o qui s’estrena en aquesta compromesa i exposada tasca assignada. Cal encoratjar-los.

Després de la cerimònia de les quatre jubilacions de cantaires que deixen el grup i de dos bisos d’agraïment dirigits per Pilar Paredes, es va anunciar l’emotiva jubilació de Margarita Cabero la mànager del Vivaldi que tanta tasca ha fet entre bastidors per fer possible l’activitat del cor. De ben segur es trobarà molt a faltar i de ben segur qui agafi el relleu ho tindrà complicat per superar tanta dedicació i feina ben feta.

El concert va concloure amb la interpretació d’una obra que l’Òscar Boada ha escrit per celebrar l’imminent naixement d’un nét de na Margarita, en Blai, posant així el fermall emotiu i bell a un concert de feliç retrobament i esperançador futur.

10 comments

  1. Oscar Boada

    Moltes gràcies pels teus sempre acurats comentaris que ens impulsen a seguir endavant en el camí, mai fàcil, de la recerca de la perfecció, que segur que mai trobarem però que mai deixarem de buscar.Una abraçada i, de veritat, gràcies per ser-hi i gràcies per escriure sobre nosaltres!

    M'agrada

    • Gràcies a vosaltres per la vostra persistent recerca de l’excel·lència en aquest projecte sempre estimulant i inquiet en un país més aviat avorrit i adormit. Difícil i apassionant tasca on sempre em trobaràs al costat

      M'agrada

  2. lidixb

    https://www.codalario.com/critica/criticas/critica-tosca-en-el-teatro-real_10111_5_31657_0_1_in.html
    Bona tarda Joaquim! Et reenvio link de la critica de Tosca representada en el Real perquè em donis el teu parer , ja que et tinc de referent entès i crític del món operistic. A mi m’ha deixat una mica estorada la Veritat , per això m’agradaria saber que en penses tu que no t’en perds una . De tota manera llegint-la he pensat que t’ha sortit competencia en el grau d’exigència 😅 ja que jo en soc apassionada però no tan entesa com tu. Gràcies! Espero que no et destorbi el meu atreviment.

    M'agrada

    • Hola lidixb, no he vist aquesta Tosca encara, no puc opinar, però pel que fa, no al contingut però si a la manera d’explicar-nos la seva opinió, la trobo farragosa, en qualsevol cas vull veure el streaming per fer-me una idea.
      Ara bé si la poc convincent producció d’Azorin vista al Liceu s’ha modificat per empitjorar-ls és per llogar-hi cadires, que deia ma mare.
      Gràcies per comentar encara que sigui en un apunt que res té a veure amb el concert de l’estimat Cor Vivaldi.

      M'agrada

      • lidixb

        Ho se, i et demano disculpes per fer-ho en aquest apartat era el darrer Infermerland que tenia a la bústia i no ho vaig tenir en compte.
        Pel que fa al cor Vivaldi , conec l’Oscar Boada personalment ja que donava classes a l’escolaIpsi dels meu fills quan eren petits i també en soc fervent admiradora de la seva tasca.
        Gràcies per respondre’m malgrat el meu error.

        Liked by 1 person

        • Oscar

          Ah! Veus? Així tot queda a casa…i mira, saps que Tosca va ser, al 2003 la nostra primera òpera al Liceu? Crec recordar que en discutida versió de Carsen i dirigida pel mestre Carella. Quants records!

          Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: