Patti LuPone, Teatre Tivoli (Barcelona), 12 de juny de 2026. Foto © IFL

Anar a veure a una icona del teatre musical més genuí i autèntic ja et predisposa a una rendició total abans de començar. Patti LuPone és amb setanta-set anys una llegenda del millor del teatre musical dels darrers anys, d’aquells anys abans que el gènere s’hagi desvirtuat amb franquícies que volten els escenaris de mig món, obres que s’obliden tan aviat s’han apagat els llums, les pantalles i els espectaculars efectes visuals que ara són els protagonistes. Patti LuPone és encara una icona de quan el teatre musical era el de les històries, els texts, les partitures, els actors i actrius, cantants i ballarins que li donaven vida i transformaven les nostres anodines vides sense cançons, balls, focus i escenografies, en pura emoció, i la dona que ha mantingut el seu nom il·luminat a les façanes dels mítics teatres de Broadway durant més de cinquanta anys (va debutar l’any 1973 a Broadway interpretant la Irina de les Tres germanes de Txékhov) fa la seva presentació a l’Estat espanyol amb una gira que ha iniciat a Màlaga, per a després de Barcelona anar a Madrid, Tenerife, Gran Canària i Bilbao.

No podíem esperar que vingués amb la veu immaculada, però això no ens importava, ja que la importància de la “star”, prevalia per sobre de la natural decadència. Pel que no estàvem segurament preparats és per la imponent demostració de la força dramàtica d’una artista, que en una nit, segur que especialment inspirada, ens ho donés tot. No ha passat per l’escenari del Tivoli fent un bolo més d’aquesta gira per a més glòria d’una actriu idolatrada, no, ha sortit a l’escenari, acompanyada del pianista Joseph Thalken, que és també el responsable de la direcció musical i arranjador de les cançons que interpreta i després d’una eixordadora ovació de benvinguda que ja ha marcat tot el que ens esperava, després d’unes breus paraules en castellà precedit de l’inevitable i emocionant “Bona nit Barcelona” que a totes les bledes assolellades ja ens ha fet posar el calfred a l’espinada, ha començat no només a cantar, sinó a interpretar i donar sentit a cadascuna de les cançons durant una hora i tres quarts sense pausa i traient d’aquell cos menut (recordava la Garland o la Piaf) tota l’energia i veritat interpretativa que mai haguéssim imaginat. No li calia tant, ens tenia a tots guanyats d’entrada, però ella no s’ha conformat a cantar pel seu públic i ho ha donat tot per fer-nos addictes.

El recital està estructurat aparentment de manera aleatòria i sempre diferent, ja que hi ha un barret que conté 43 paperetes amb els títols més emblemàtics de la seva carrera i ella o afortunats membres del públic de les primeres files, van traient paperetes i ella les va cantant i si entremig li ve de gust cantar-ne sense que hi hagi una papereta que l’obligui, també. La fórmula permet que la gira sigui una experiència diferent a cada lloc on va.

La veu a les primeres cançons (la primera una cançó amb reminiscències del iòdel tirolès acompanyada en la segona veu per Thalken, absolutament desconeguda per a mi) mostrava un deteriorament natural. El seu emblemàtic “I Dreamed a Dream” de la Fantine de Les Miserables que ella va estrenar a Londres en la versió definitiva, n’era la primera prova, malgrat que la intenció, el dramatisme, la sensibilitat hi eren com sempre, la veu, encara freda no responia òbviament com fa quaranta-un anys al Barbican o al Palace (1985), però ja començaven a sortir d’aquest barret miraculós, espurnes de geni, d’aquell temperament que l’ha fet famosa i multi premiada. Quan la veu s’ha escalfat no us diré que fos la LuPone dels grans anys, però sí que ha estat la LuPone immensa que l’ha fet ser qui és.

No he comptat totes les peces que ha cantat, jo diria que de les teòriques 43 que figuren dins el barret de copa, com a mínim en deu haver cantat la meitat o més, una rere l’altra ha anat intensificant la vivència amb el públic, que absolutament en estat catàrtic ens hem entregat a ella amb la mateixa veritat que ella amb nosaltres.

Dels grans no n’han faltat gaires: hem tingut a Sondheim en “The Ladies Who Lunch!, “Another Hundred People” i “Being Alive” de Company; “Anyone Can Whistle” i “I Never Do Anything Twice” de Sweeney Todd; el Col Porter d’”Anything Goes”, el Richard Rodgers de “Bewitched, Bothered and Bewildered” de Pal Joy, de Leonard Bernstein i el seu West Side Story, “Something’s Coming”, “A Boy Like That / I Have a Love” el duo d’Anita i Maria convertit en el moment gamberro, hilarant i dessonillant amb un canvi de dramàtic a còmic absolutament genial i també la dolcíssima “Somewhere”; mentre que del musical Oliver!, de Lionel Bart ha cantat fins a fer-me estremir en un final apoteòsic “As Long as He Needs Me” que ella va cantar a Broadway (1984) en una producció sense cap èxit; També ha cantat la preciosa “Moon River” de Henry Mancini per a la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s i també ha interpretat

Patti LuPone, Teatre Tivoli (Barcelona), 12 de juny de 2026. Foto © IFL

la bellíssima “Calling You” que va escriure Bob Telson per a la pel·lícula Bagdad Cafè. No podia faltar Kurt Weill i de Happy appy End ha cantat “Bilbao Song”; també ha cantat de Stephen Schwartz la seva preciosa “Meadowlark” de The Baker’s Wife; que ha cantat meravellosament bé i el “Don’t Cry for Me Argentina” de l’Evita d’Andrew Lloyd Webber per a tancar oficialment el barret i que ha electritzat perquè allà on no ha arribat la veu han arribat aquells emblemàtics braços que s’obren al públic que en aquell moment és el poble argentí davant la Casa Rosada. Els aplaudiments han esclatat de manera unànime, sincera i emocionant. Quin moment!

Me n’he deixat algunes, perdoneu-me!

No volíem marxar i ella tan extasiada com nosaltres ens ha regalat un vibrant “Everything’s Coming Up Roses!” de la Gypsy de Jule Styne, i encara una altra, aquesta a cappella i sense micròfon, quasi xiuxiuejant a cau d’orella el deliciós “Some Other Time” de On The Town de Bernstein.

Mireu, estimadíssims habituals de la casa, aquí no estem acostumats a experiències d’aquesta mena. El nostre teatre i els seus actors i actrius, directors (alguns entre el públic) tan honestos i professionals es mouen a anys llum d’aquesta galàxia i ho gaudim molt, és clar, però el que ha fet LA LuPone aquesta passada nit al Teatre Tivoli ha estat més que una màster classe, una vivència del seu geni, el seu talent i l’ànima i essència d’un gènere musical que forma part de la cultura anglosaxona i ella a més, no n’és una més, n’és una de les grans.

Una experiència tant intensa, com gratificant i emotiva, una vivència d’aquelles que no tan sols ens farà dir quan “siguem grans” Jo hi era, sinó també gràcies, Sondheim meu, per deixar-m’ho viure.

Com deia aquella revista de Salvador Bonavia i Jaume Mestres “QUINA NIT!