Des de 1975 que assisteixo al Liceu (no vaig veure les de novembre d’aquell any amb un repartiment exquisit) he vist les set produccions anteriors a la d’aquesta temporada de Le nozze di Figaro i sigui per una qüestió o una altra, penso que musicalment i vocalment parlant, aquesta edició de la temporada 2025-2026 en el primer repartiment, són les millors, és clar que això pot ser enganyós.

M’ha agradat la direcció de Giovanni Antonini, és clara en l’exposició, nítida en el so i extrau dels solistes de la fusta sobretot (oboè, clarinet, fagot) sonoritats magnífiques en els obligats dels acompanyaments de les àries. He trobat a faltar una mica més de gruix a la corda, però l’orquestra ha sonat ben conjuntada, amb un tempo no excessivament ràpid, però dramàticament convincent, amb un bon treball en els recitatius i en la prova de foc del genial final del segon acte, el mestre Antonini ha mantingut el crescendo sense defallir, amb calidesa i fugint de versions de caràcter més historicista, seques i àgils. La direcció expressiva, però més continguda que la part teatral d’aquesta producció pot haver estat un problema per signar un treball conjuntat que com l’aigua i l’oli, no han acabat, per a mi, de lligar mai.

L’orquestra ha respost bé i el cor, amb les poques intervencions que Mozart li dona, ha estat esplèndid amb la bona intervenció en el tercer acte de Natàlia Perelló i Elisabeth Gillming com a solistes al tercer acte.

Els solistes vocals en les òperes de Mozart canten sense xarxa i qualsevol mancança, congènita o puntual, afloren devant qualsevol parany per petit que sigui. Calen cinc solistes vocals de primera i el Liceu els ha tingut.

Luca Pisarone és un Figaro expert, que sap el rol i coneix l’estil i com ha de dir els recitatius. Sé italià en un elenc on la majoria no ho són té els seus avantatges. La seva categoria com a cantant mozartià és ben contrastada i coneguda també al Liceu amb un Leporello la temporada 2020-2021. No és un cantant que a priori m’acabi d’agradar, però he de reconèixer  que domina l’escena, els recitatius i la interpretació, si bé la veu a hores d’ara, ja denota un cert desgast, sobretot en el registre agut, on queda escanyada i poc brillant. L’expertesa ajuda molt a superar els obstacles i els ha driblat quasi sempre amb encert.

Sara Blanch debutava com a Susanna. No li podem demanar més, el que falta arribarà, però a hores d’ara ja és deliciosa en el fraseig, en l’emissió i en els atacs a les notes més compromeses, el registre greu encara és feble, però l’evolució vocal és magnífica i queda ja absolutament enrere aquell registre de lleugera. El més important de la soprano de Darmós és que té un magnetisme innat i un talent que la fa créixer en cadascun dels rols que interpreta. S’aferra a l’escenari i el fa el seu territori natural d’expressió. Tècnicament, no hi ha dubtes de cap mena, pel que fa a l’expressió, el fraseig, el legato i la col·locació i projecció de la veu. La desimboltura és total i queda allò que en Mozart fa tan de goig de deixar que les notes quedin un instant suspeses en l’aire, sobretot en la deliciosa “Deh vieni, non tardar” que ha cantat de manera encisadora, però que estic segur que no trigarà gaire a entrar en una entesa amb els directors i el mateix públic que acabarà de posar als seus peus, perquè quan ella canta el públic ja s’atura, però el temps encara no, però no trigarem gaire a experimentar-ho. Brava!

També debutava, però com a Compte i al Liceu, el gran liederista tirolès Andrè Schuen (habitual en les schubertíades de Vilabertran). La veu és magnífica, sap dir i potser de tota la companyia és el que més incòmode s’apreciava amb la proposta escènica. Això que és una percepció, com també ho és que no s’ha fet amb el rol totalment, són els dos hàndicaps que puc trobar a una interpretació de les àries magnífiques, però que ha d’acabar de perfeccionar en els recitatius que interpreta sense la mateixa intensitat. És un dels grans barítons del moment, encara jove i posseïdor d’una veu bellíssima. Esperem que torni aviat.

Ha tornat al Liceu la magnífica soprano guatemalteca, Adriana González, per interpretar el bellíssim rol de la comtesa d’Almaviva (Rosina a Il Barbieri). Si bé en el  “Porgi amor” que enceta el segon acte ha fet coses bellíssimes, no ha acabat d’arrodonir-la amb la deguda homogeneitat estilística, en l’aria del tercer acte “Dove sono” i el posterior duet amb Susanna “Canzonetta sull’aria”, ara sí, ha estat magnífica. La veu és càlida, plena, d’ampli registre i centre generós. Sap controlar la veu amb reguladors de gran efecte i deixa les notes supeses assolint efectes de fascinació vocal admirables. El seu cant és distingit i senyorivol i l’ha arrodonit amb una bona tècnica per a superar els paranys en les coloratures mozartianes. Brava!

El quintet protagonista el tanca el fascinant Cherubino de la soprano russa Julia Lezhneva, que amb complicitat absoluta amb el mestre Antonini, ha fet unes variacions barroquitzants de la seva collita en les seves dues àries, que m’han agradat moltíssim. Cal ser tècnicament molt bona cantant per aportar més notes de les que ja va escriure Mozart, sense malbaratar la partitura. Lezhneva fa del rol de Cherubino tota una creació. Amb una tècnica enlluernadora al servei del personatge. El personatge s’ho pot permetre perquè és eixelebrat, tot passió i sexe, i aquesta desbordant i simpàtica energia es pot traduir perfectament amb aquestes delicioses variacions, que molts i moltes potser ho criticaran, però jo no, perquè a banda de fer-ho bé, interpreta el rol amb una credibilitat admirable i adorable. Es guanya el públic i al final rep més ovacions que els altres. Bravíssima!

En els rols menors on ningú ha desequilibrat el conjunt, cal destacar el Basilio de Roger Padullés el sonor Don Curzio de Moisés Marín, el notable Antonio de Luis López Navarro i sobretot la deliciosa Barbarina de Lucía García. Mireia Pintó que substituïa a la inicialment luxosa Jennifer Larmore com a Marellina, ha complert en les seves intervencions, però la veu ha quedat en massa moments opaca. La versió oferta ha tallat la seva ària del quart acte, com també s’ha quedat sense, el pobre Basilio. Tallar aquestes àries aparentment intranscendents per a la trama, escurça el quart acte, però si els cantants si poden lluir i la direcció d’escena és ocurrent, poden ser dos moments brillants. El que si ha cantat la seva ària és el veterà Roberto Scandiuzzi que ha interpretat el rol de Bartolo, amb una veu gastada. A ell també se’l veia incòmode amb el disseny de vestuari que li han encolomat.

Si jo fos un nen de la generació del Petit Liceu, un soci del Super3 o un tifosi del Titó del SX3, segurament amb aquesta producció de Marta Pazos per a Le nozze di Figaro, amb vestuari hilarant d’Agustín Petronio i escenografia de Max Glaenzel a partir d’una idea de la mateixa directora, m’ho hauria passat d’allò més bé, sobretot al principi de la primera part, fins a quedar empatxat de tanta merenga i a la segona part m’hauria avorrit com una ostra. Ara bé, soc adult i aquesta obra amb profunda càrrega política i social, basada en l’obra de Beaumarchais que inspirà a Da Ponte i Mozart, és potser la que més m’agrada del geni de Salzburg i espero de qualsevol de les seves possibles produccions, alguna cosa més que distracció o un divertiment colorista i esbojarrat, que certament, Pazos ens l’ofereix sense interpretacions estranyes i dramatúrgies obscures i críptiques, però sense anar més enllà de l’epidermis dels personatges i les situacions. Convertir a tots els personatges, els nobles i els lacais, en productes de prestatgeria de supermercat per a fer un pastís de noces gegantí que ocuparà durant les tres hores i escaig de música, l’escenari inalterable, és una poca-soltada simpàtica, que avorreix una vegada ja no hi ha res més a mostrar.

La proposta és arriscada i valenta, i això sempre ho agraeixo. Vol ser original i a estones ho és, vol ser colorista i desimbolta i també ho assoleix, però només amb això és difícil erigir una trama com aquesta, sense que l’originalitat d’aquesta aparent òpera bufa acabi generant per excés, un tedi generalitzat, que només en certes composicions escèniques durant la segona part i en especial durant el quart acte, el més feble dramatúrgicament parlant, la proposta esdevingui en les àries, com vistosos videoclips per a TikTok. Le nozze di Figaro és molt més, i en cap cas la crítica social que posava el punt de mira en l’arrogància de la classe dominant: l’aristocràcia just abans de la Revolució Francesa, segons ens diu el director artístic de la casa en el programa de mà, quedi reflectida, ni tan sols suggerida. Pazos passa de tot això i jo com a públic adult no li compro la proposta, perquè en Mozart i Da Ponte, més que no pas Rossini i Sterbini en el seu Barbieri també basat en la trilogia de Beaumarchais i previ a “Le nozze”, sí que mostra tota la càrrega social, lluita de classes i masclisme en una comèdia lleugera, sí,  i penso que no se’n pot prescindir, fent que tot sigui un embolic de productes, d’originalitat reconeguda, però que només es queden en això, en gags visuals que aviat esgoten el seu efecte i que penso que acaben dificultant el vessant dramàtic de la narració als mateixos cantants.

Un moment tan catàrtic com el deliciós duet entre la Comtessa i Susanna “Canzonetta sull’aria…” magníficament cantat per González i Blanch, no es pot despatxar com un recepta pim-pam d’Arnau París a TV3. I com aquest, molts altres moments i solucions.

La proposta escènica va acompanyada per uns moviments coreogràfics a vegades bellíssims, com si fossin a càmera lenta que atorguen originalitat estètica, però en altres molesten molt, vulgaritzen el que hauria de ser una filigrana i desvien l’atenció dels veritables protagonistes, cosa que em sembla francament lamentable. En qualsevol cas són dramàticament prescindibles. Aleshores?

Hi ha alguns cantants que semblen sentir-se còmodes amb el personatge/producte com Lezhneva i Blanch, però altres com Schuen o Scandiuzzi, evidencien la poca connexió amb l’escena, cosa que possiblement perjudica el resultat global de la seva actuació.

No li negaré originalitat i simpatia, però jo a un àpat amb Mozart, Da Ponte i Beaumarchais, li demano molt més que un núvol de sucre de la fira, que t’empastifa la cara i et deixa embafat de res i amb gana de tot.

El públic, majoritàriament ha sortit encantat amb la proposta de Pazos.

Potser reposar per quarta vegada la producció de Lluís Pasqual hauria resultat excessiu, però un cop li has vist el cul i quan ja saps si és gat o gata, millor aquella.