Abel Tomàs, Varvara i Arnau Tomàs (Trio Ludwig_2) al Teatre Principal de Sabadell 17 de desembre de 2021 Foto IFL

He tornat al Teatre Principal de Sabadell després de masses mesos d’absència per causes alienes a la meva voluntat, per assistir a un nou i magnífic concert de la temporada de Cambra de Joventuts Musicals de la capital vallesana, que tenia com a protagonista al Trio Ludwig, si bé caldria dir a una alternativa del Trio Ludwig, perquè al costat dels germans Tomàs,  l’habitual  pianista coreana que l’integra, la magnífica i colpidora Hyo-Sun Lim s’ha hagut de quedar a Seul per les restriccions de la maleïda pandèmia i en el seu lloc i per això s’ha hagut de variar el programa inicialment previst, hem tingut el privilegi de comptar amb la prestigiosa pianista russa Varvara, per interpretar un programa preciós i exigent, d’aquells que reconforten l’esperit i alimenten l’ànima, et reanimen després d’una setmana feixuga.

El programa no excessivament llarg s’ha interpretat sense pausa i ha estat integrat per les següents obres:

Sergei Rachmàninoff 
Trio élégiaque número 1, en sol menor

Dimitri Shostàkovich – Trío nº2 en mi menor, op.67
I Andante
II Allegro con brio
III Largo
IV Allegretto

Franz Schubert – Segon moviment del Trío per a piano núm. 2, en Mi bemoll M, D. 929
Andante con moto

Després d’un decebedor Rachmàninoff, amb més d’un problema d’afinació dels dos germans Tomàs i que m’ha fet creure que no hi hauria sintonia amb la pianista, que mostrava una delicadesa molt estimulant, s’ha produït l’esperat canvi i la simbiosi d’equilibri i sensibilitat artística necessària per a mi ha donat pas a un nou concert que segurament serà un dels millors viscuts aquest 2021.

Què la música de cambra del genial Dimitri Shostàkovich és potser el més valuós d’un opus tan valuós, no sóc jo qui ho diu, tan atret per l’exuberància orquestral de les seves aclaparadores simfonies, però sempre que escolto algun quartet o trio del compositor rus no gosaria portar la contraria a tots aquells que ho afirmen i el amb aquest sensacional Trío núm. 2 en mi menor, op.67 es reafirma aquesta opinió.

Escrit en un moment especialment difícil en la vida del compositor després de la mort del seu amic Ivan Sollertinsky i en plena guerra contra l’Alemanya nazi, l’obra reflecteix aquest dramàtic i ombrívol destí. Tot i així com és habitual en el compositor, sempre hi ha moments per la ironia o el sarcasme amb ritmes compulsius en el scherzo o un crescendo sobre un tema jueu, que de manera quasi frenètica conclou una obra de captivadora i dramàtica bellesa.

La interpretació m’ha semblat extraordinària, amb tots tres intèrprets en perfecta comunió i concentrada musicalitat, amb un equilibri sonor i interpretatiu excels. Magnífics els contrasts rítmics i les ombrívoles atmosferes, amb els pizzicatti més subtils o els cops d’arc més colpidors i amb la pianista sempre present però mai per sobre de la resta, sempre dotant al conjunt d’una sensibilitat molt estimulant, amb una tècnica prodigiosa, si, però amb molt d’ànima. Una interpretació per recordar.

Per tancar el “breu” concert, ni més ni menys que un dels moviments més magnètics del opus Schubertià, el andante con moto del Trio núm 2 del compositor austríac. La serenor d’aquest peça després de l’experiència del trio de Shostakovich, ha estat un absolut bàlsam. No debades aquesta obra tan utilitzada a les bandes sonores cinematogràfiques va servir per ambientar en perfecta sintonia estètica una de les escenes més celebrades i recordades de la genial Barry Lyndon, i una de les dues melodies principals que integra el moviment està basada en una cançó popular sueca “Se solen sjunker”

Els Ludwig, absolutament inspirats, ens han ofert una deliciosa interpretació, plena de la melangia que envolta aquesta música tan inspirada i evocadora, i on la subtil aportació de la pianista ha estat cabdal per assolir unes cotes d’equilibri encisadores, en aquest admirable traspàs melòdic d’un instrument a l’altre, ple de riquesa tímbrica i bellesa del so dels tres instrumentistes.

Èxit sense reserves d’un públic que s’ha mostrat generós i càlid, fet que ha motivat d’unes magnífiques propines, en primer lloc un moviment d’un dels trios de Beethoven i per acabar després dels insistents aplaudiments del públic, un retorn a Shostakovich amb la curiosa interpretació d’una de les 5 peces per a dos violins i piano, que avui ha estat per a violí, violoncel assumint la impossible tasca de violí i piano.

Una vetllada magnífica que alhora ha servit per a retrobar-me amb bons i enyorats amics i constatar una vegada més que el cicle de concerts de música de cambra de Joventuts Musicals té un nivellàs.