Luca Salsi I Anna Netrebko, Macberth i Lady Macbeth al Teatro alla Scala, producció de Davide Livermore. Fotografia de Marco Brescia & Rudy Amisano, gentilesa del Teatro alla Scala
El 7 de desembre de 1952 el Teatro alla Scala de Milà inaugurava la temporada amb el Macbeth de Verdi dirigit per Victor de Sabata i Nicola Benois, el veterà Enzio Mascherini va ser el protagonista i la Lady va anar a càrrec de Maria Callas, l’explosiva soprano que un any abans ja havia inaugurat la prestigiosa temporada milanesa amb I Vespri siciliani, dos títols per aquells anys força infreqüents. No cal dir que la commoció que va causar la interpretació de la soprano va ser descomunal. Va ser la seva primera Lady i només en va fer 5 funcions, ja que el projecte amb Toscanini d’un any abans no es va materialitza. Com quasi tot el que va interpretar Callas a la Scala va deixar tal record que els seus vidus ho van posar molt malament a totes les que després de les seves interpretacions van gosar presentar-se en el mateix rol en aquell escenari. L’audio d’aquelles funcions, primer amb un so infecte i després força millorat per la EMI ja ens deixen clar que Lady com la de Callas, cap. Va fer història i avui encara es venera.
El 7 de desembre de 23 anys més tard, Macbeth va tornar a inaugurar la temporada de la Scala amb un equip que va fer història i que no m’atreviria a dir que va fer oblidar aquella edició del 52, però si que dic que en el seu conjunt la va superar. Abbado i Strehler van dirigir a un equip imbatible: Piero Cappuccilli, Shirley Verrett, Nicolai Ghiaurov i Franco Tagliavini. A Callas ningú l’ha superat però la mezzo-soprano nord-americana va triomfar sense discussió i la Scala i els seus temibles vedovi callasians van aplaudir aquella interpretació magnètica i brillant del difícil personatge. Fan fer història i encara avui es recorda
Ara i després d’altres edicions com la molt notable que van dirigir Muti i McVicar amb Bruson i Gugleghina, torna el magnífic títol primerenc verdià, dirigit per Riccardo Chailly i Davide Livermore, culminant el projecte de portar en escena òperes primerenques del mestre de Busetto (Giovanna d’Arco a l’any 2015 i Attila 2019, que l’any passat es va haver de suspendre per la COVID i que final i feliçment retorna en la inauguració d’enguany amb el teatre ple de l’ostentosa societat milanesa que torna a lluir amb exultant supèrbia el seu poder econòmic, cultural i artístic a tot el món, també mitjançant la retransmissió de la “Prima” a les sales de cinema.
M’he avorrit, a estones molt i això bàsicament es deu a les direccions, tan musical com escènica i si, també a la majoria de cantants que no han traspassat una correcta mitjania.
El mestre Riccardo Chailly que ja va fer una coneguda versió amb el teatre Comunale de Bologna que va servir de banda sonora per la pel·lícula de Claude D’Anna i que tampoc es troba entre les meves predilectes, reprèn el Macbeth verdià amb temps lents que lamentablement ajuden a perdre la tensió dramàtica. So bonic i treballat però lectura feixuga i interminable amb un inici del tercer acte preocupant i etern. Potser la culpa és que previ a l’anada al cinema, fa alguns dies que havia escoltat versions d’Abbado, Muti i Leinsdorf que encara han evidenciat de manera més cruel la diversitat de conceptes en detriment del director milanès. No he trobat aquella grandesa verdiana en els dos grans concertants, ni tampoc una intensitat en el acompanyament de les grans àries, més aviat semblava més preocupat per fer ressaltar els solistes orquestrals que els vocals Això si, tant l’orquestra com el cor del teatre sota la direcció de Alberto Malazzi, han sonat esplèndids amb una qualitat i calidesa admirables, però no n’hi ha prou amb això i la teatralitat tan essencial en aquesta obra no l’he sabut trobat en lloc, ni en cap dels moments cabdals. Se m’ha fet llarga i feixuga, i és una d eles òperes que més estimo de Verdi i per suposat la número 1 abans de la trilogia popular.
No esperava gaire cosa dels solistes i per tant el primer que he volgut fer és oblidar-me del passat, del gran i llegendari passat de la Callas o la Verrett, de Cappucilli, Taddei, Warren o Bruson, de Ghiaurov, de Domingo, Carreras o Bergonzi, tots aquests no tornaran i els que hi ha ara no arriben a aquests nivells, per tant millor posar el llistó baix tot i que ens els presenten com les grans veus actuals per fer Macbeth, conformar-nos i intentar gaudir tot i les limitacions.
En realitat tampoc eren els millors, crec sincerament que hi ha millors barítons que Luca Salsi per cantar el rol titular, i fins i tot hi ha millors sopranos per fer viure el rol de Lady, que Netrebko, però ella és la diva de l’actualitat o així ens la venen i hi ha qui si s’ho creu.
Luca Salsi ha començat dubtós en la primera escena i en el primer duo amb la Lady i després s’ha anat refent fins acabar de manera quasi notable. S’ha esforçat per agradar i per interpretar amb intensitat un rol feixuc amb la incorporació de la darrera ària “Mal per me che m’affidai” abans de l’escena final i després de la coneguda “Pietà, rispetto, amore”. M’ha semblat que era d’agrair la evolució intensiva dels seus recitatius, però ell té unes limitacions vocals amb un aprimament de la zona aguda que fa que la veu perdi la imponent autoritat i també expressives que fan que el seu Macbeth no arribi a ser excel·lent, crec que en l’actualitat hi ha barítons més expressius i més generosos en el fiato de les grans frases, per colpir més del que ho fa Salsi, però potser per la “prima” de la Scala semblaria un sacrilegi o una provocació donar-li el rol a un baríton francès o espanyol. Tots hi hem sortint perdent.
No és la primera Lady que interpreta Anna Netrebko, és a dir potser no n’interpretarà gaires més, però és un rol que ha cantat diverses vegades i sempre amb èxit, bé el seu èxit, perquè mai ha aconseguit imposar-se veritablement en un rol que sobrepassa la seva veu de spinto, mai dramàtica, falsejada amb sons enfosquits artificialment. El que m’exaspera més de Netrebko és que tenint una veu prodigiosa sigui tan poc disciplinada. Sempre sembla que s’aprengui el rols de manera superficial, si, les notes les memoritza totes o quasi (s’estalvia alguna que no l’interessa gaire) i per tant llegeix perfectament la difícil partitura de la Lady, ara bé, li dona l’entonació incisiva en cada frase o en cada paraula, donant el perfecte sentit i dotant al rol de l’emoció i maldat necessària per fer estremir al públic?, doncs per a i la resposta és no. Potser creia que es guanyaria al públic sense baixar de l’autocar, com deia aquell entrenador de futbol, però després del temible recitatiu d’entrada, ja que la lectura de la carta li han estalviat i només li fan dir la darrera frase, quelcom certament castrador, ha cantat el Vieni! t’affretta! amb tres veus diferents i una zona greu lletja i falsejada, amb algunes aproximacions a l’emissió que pretenien ser boniques quan ja sabem que la intenció de Verdi per aquest rol era tota una altra cosa i en la cabaletta “Or tutti sorgete, ministri infernali” no ha acabat de brillar amb satànica autoritat. No crec que mereixes les protestes que li han llençar des de els pisos alts, però ha estat un avís que ha tingut el seu efecte, perquè a partir d’aleshores s’ha posat més les piles intentant implicar-se una mica més. Tot i així no ha estat rotunda a “La luce langue”, ni tècnicament brillant en el brindis, però hi havia quelcom més que un col·locar les notes i prou. On ha estat millor sense causar cap mena de calfreds ha estat en la dificilíssima “Una macchia è qui tuttora… ” La complicada ascensió al Re bemoll en pianíssim s’ha quedat en un piano ben fet i no sé si a to, però hi ha hagut una interpretació més acurada, en cap cas una interpretació memorable ni molt menys històrica. Curiosament ha participat en el darrer número del ballet, amb una coreografia horrorosa de Daniel Ezralow, quasi com a prima “ballarina”. Una anècdota més de la seva carrera, totalment prescindible. Més valdria que la interpretació vocal fos millor, la veritat.
El baix Ildar Abdrazakov ha estat per ami el millor cantant. Veu preciosa, emissió clara i registre complert i homogeni en tot. El seu principal handicap al cinema no existeix, ja que la veu arriba perfectament arreu, mentre que al teatre li costa molt omplir tots els racons de la sala. L’ària “Come dal ciel precipita” ha estat prodigiosament cantada.
No puc entendre com Francesco Meli ha assolit el lloc que en el passat van assolir noms gloriosos de la lírica italiana. Té una bona línia belcantista, però malgrat que ha fet tots els rols verdians importants tret de l’Otello, que ves a saber si el té en la seva futura agenda, no és un tenor de veu verdiana. La veu no brilla i el seu cant és més aviat genèric, gens distingit, ni molts menys seductor. No fa res malament, però és anodí, tant que fins i tot el tenor peruà Iván Ayón Rivas, que cantava el rol de Malcolm m’ha semblat molt més interessant que ell.
En els rols menors, a banda de l’esmentat tenor peruà, ha sobresortit i molt la soprano Chiara Isotton com a dama de la Lady, tant que un agut del finale primo atribuïble a la Lady l’ha fet ella amb una projecció i contundència admirable. En la seva habitual escena amb el doctor, abans del somnambulisme ha estat present i notable, molt més del que és habitual. Segurament farà alguna cosa més important.
El baix Andrea Pellegrini, ha estat bé com a doctor i les tres aparicions Costantino Finucci, Bianca Casertano i Rebecca Luoni s’han fet notar.
Res excepcional però tampoc per ser protestats. De fet només ho ha estat i també al final, Netrebko, de manera injusta i fruit d’aquelles visceralitats “scaligeres” que han tombat tantes i tantes nits a cantants de primera.
Davide Livermore ha fet el de sempre, és a dir, comptar amb els vídeos de D-Wok, de núvols amenaçadors i tempestuosos en constant moviment, afegint calidoscòpiques projeccions que no aportaven res de nou i distreien molt, llamps i explosions allà on hauríem d’haver vist el bosc de Birman avançant i tot això adobat amb unes constants i esgotadores pujades i baixades de plataformes i parets del decorat amb el protagonisme exasperant d’un ascensor amb una càmera al seu interior que obsequiava als espectadors del cinema amb una visió pretesament cinematogràfica, diferenciada d’allò que veien als espectadors a la sala.
Els espectadors de cinema hem vist uns plans zenitals que pretenien afegir unes incentius visuals que tampoc ens calien en la majoria dels casos que s’han utilitzat. D’acord que poden estar bé per l’escena de ball, a la manera de Busby Berkeley tot i que els resultats no han estat els mateixos, però en la majoria de casos jo m’estimava més veure els cantants i en el cas de l’escena del somnambulisme, m’interessava més la interpretació de Netrebko que aquella repetida visió dels cotxes que suposadament passaven pel carrer de l’edifici on ella s’enfila a la cornisa, per donar una sensació de vertigen a una escena on els atractius pels melòmans rau en altres aspectes.
Actualitzar Macbeth a l’actualitat quasi us diria que és necessari, però aleshores no entenc per que caure en anacronismes d’espases, corones i vestits de la baralla espanyola de cartes en l’escena de les aparicions del tercer acte.
També he trobat encerts a l’inici, abans d’esgotar-me, amb les imatges del cotxe combinades amb el vídeo, de força credibilitat visual, però en tot cas i una vegada l’esgotament ha pogut, no deixa de ser tot un embolcall visual sense cap treball teatral seriós amb els personatges ni les escenes. Foc d’encenalls que ha rebut la merescuda esbronca del públic. Ja sabem que els directors d’escena acaben rebent la insatisfacció generalitzada de les coses que no han acabat d’anar bé, escèniques, vocals o musicals, però en aquesta ocasió jo també m’hagués sumat al despropòsit.
Escenografia pretenciosa de Giò Forma i una menció especial pel disseny de vestuari de Gianluca Falaschi d’un mal gust exquisit, tant que semblava assessorat per la mateixa Netrebko pel que fa als models que lluïa ella.
Ja he dit que millor no recordar el passat, però aquest passat encara és present per moltes coses i perquè ha quedat com a referencial. De la representació d’ahir d’aquí a uns quants dies no en quedarà res. Això és la nostra realitat operística en la gran majoria de casos. I la Scala un cop més, ha deixat de ser el referent verdià, Ai las!
Giuseppe Verdi
MACBETH
libretto: Francesco Maria Piave
Macbeth Luca Salsi
Banco Ildar Abdrazakov
Lady Macbeth Anna Netrebko
Dama de Lady Macbeth Chiara Isotton
Macduff Francesco Meli
Malcolm Iván Ayón Rivas
Doctor Andrea Pellegrini
Servent Leonardo Galeazzi
Sicari Guillermo Bussolini
1° aparició Costantino Finucci
2° aparició Bianca Casertano
3° aparició Rebecca Luoni
Orquestra i cor del Teatro alla Scala
Director musical Riccardo Chailly
Nova producció escènica
Director d’escena Davide Livermore
Escenografia Giò Forma
Disseny de vestuari Gianluca Falaschi
Disseny de llums Antonio Castro
Video D-Wok
Coreografia Daniel Ezralow
IN FERNEM LAND 
¡Muchas gracias, Quim!
M'agradaM'agrada
De res 😉
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim. No l’he vista. Amb els teus apunts magnífics, veig que la crisis de veus és manifesta. O escollir els cantants està en mans d’alguns segons el quadre mediàtic. Estic d’acord que hi han barítons millors i Ladies Macbets amb la veu més adient.
M'agradaM'agrada
No és tan la crisi de veus, per ami és la manca de personalitat i quasi et diria d’interès. Tot és molt mecànic i previsible. NO dis que el Macbeth l’hagués de fer Domingo, eh? Vull que se m’entengui. Domingo té encara una personalitat que galvanitza a tots els que hi ha sobre l’escenari i una representació anodina la pot fer transcendent, això només està a l’abast de personalitats abassegadores i malauradament cap dels artistes reunits a l’escenari ni tampoc al fossat, en tenen. Muti feia grans triomfs amb cantants mediocres, amb el mateix Salsi per exemple.
En aquesta prima, a banda de la posada en escena, que tota ella és una pretenciosa “boutade”, no hi havia ningú amb personalitat, perquè ningú pot defensar a hores d’ara que Netrebko una vegada va deixar de ser aquell engrescador remoli passional de la seva excitant joventut, s’ha mostrat com una senyora amb una veu important i sense un bri de personalitat i talent. Hi ha a qui ja li està bé perquè quan va a l’òpera vol coses diferents del que vull jo. Seran més feliços, Quina sort!
M'agradaM'agrada
Emocionaba volver a ver el San Ambrosio como manda la tradición, como continuación de la vida anterior a ese terrible parón que intentamos superar.
Yo fui dispuesta a disfrutar por ello aunque no confío mucho en Livermore, conociendo de antemano ciertas limitaciones que este elenco ofrece por razones varias e interesada pues es cierto que “Macbeth” es de esas obras con las que se puede experimentar por su tema. El resultado ya es otra cosa.
Pues bien, como me esperaba un Macbeth sin matices (Luca Salsi lo basa todo en ese forte permanente) y me interesaba esa aria final, no me asombré; como ya esperaba que la Lady fuera al límite (pocas le quedan, pocas; la voz estuvo en riesgo en varios momentos), tampoco me asombré y decir que la viste y peina su peor enemigo; que a Macduff se le veía algo en un oído (¿micro?) y con todo se oía mejor a Ayllón que a Meli, pues como me lo esperaba, no me asombró. Me gustó el Banquo de Ildar Abdrazakov, verdaderamente el único que sí estaba con su personaje. Sobre Chailly, comento que una cosa es el volumen (incrementado en la sala, por cierto) y otra las dinámicas en Verdi (o cualquier otro compositor).
La escena de Livermore: efectos fascinantes pero ahí se quedaban; en mi caso, necesito coherencia escénica y no “a lo que salga”; el baile sincopado, verdaderamente no lució demasiado (no sé pero lo recuerdo más largo) y hubo momentos en que las cámaras no enfocaban a quien debían. Vaya meteduras de pata: compartí la diferencia abismal entre la filmación del acto II de “Tosca” con Callas y Gobbi (donde las cámaras siguen a los intérpretes y potencian su arte) a hoy día, sacrificando interpretaciones (escena sonambulismo) para mostrar algo visual que revela el truco (el arnés de Anna) y si aparece una vez y al final es suficiente.
Con todo, disfruté o mejor dicho, me entretuve. Ni se acercan a esos “Macbeth” liceísticos con Guleghina y Carlos Álvarez ni a otros eximios escalígeros.
Gran reseña, Joaquim. Muy de acuerdo.
Saludos, infernems y cuidaos bien.
M'agradaM'agrada
Mira, hablaré de Livermore y no quería insistir en lo dicho, pero después de leer alguna crítica y crónica italiana del evento debo decir que:
No he visto la “famosa” película de Nolan interpretada por Leonardo Di Caprio que parece ser la inspiración de este montaje, con lo cual, cómo no tengo ninguna obligación de conocer ese trabajo y lo que yo quiero es que me cuente el Macbeth, sin conocer las claves para tomar lanzar vítores y alabanzas por doquier ante tanta genialidad, me limito a decir tan genial no puede ser si la fuente de inspiración es de otro y Livermore solamente plasma aquello que ya ha visto en un contexto diverso e intenta repetir el éxito. Algo parecido pasaba con La Traviata según Liliana Cavani o I Vespri Siciliani según Luca Ronconi, ambos espectáculos vistos en la misma Scala y suficientemente conocidos y ambos montajes queriendo repetir la esencia visual del Gatopardo viscontiano para asegurarse el tiro, lo que se logra cómo máximo es una cierta belleza o impacto estético, pero si luego no hay ningún otro trabajo de más profundidad teatral o psicológica con los personajes, el intento es solamente una pura fachada que se desmorona cuando el impacto visual se desmorona por monótono o repetitivo, y en este Macbeth hay un hartazgo de eso.
Qué triste que el gran hallazgo en una ópera de Verdi sea la más o menos acertada copia del diseño visual y estético de Inception, la película de Christopher Nolan y todo lo puramente verdiano quede en una anécdota
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo.
Y tampoco conozco la película de Nolan, más que de referencias.
Con esta ópera, se pueden hacer maravillas, si se quiere… Y no se quiso.
M'agradaM'agrada
Skakespeare es universal, moderno y eterno, nos habla siempre del presente a pesar de los años que han transcurrido, sus obras como las tragedias griegas, donde la condición humana quedó reflejada de por vida, permiten todo menos la pedanteria de la puesta en escena de Livermore, el cual necesita de un referente cinematográfico para intentar contarnos sin éxito, una historia que en sus manos y bajo mi opinión, no funcioona.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim.
He llegit, però hauré de rellegir, la crònica és tan rica que s’ho val. Tot i que matisaria alguna cosa, no puc fer altra cosa que donar-te la raó en tot.
Crec que hi haurà tres tipus d’opinadors: els que estaven al teatre, els que estàvem al cinema i els que ho han vist “d’estranquis”. Els que ho hem vist al cinema crec que hem sentit i vist (depen) més coses que els altres: hem sentit petits sons (com ara les petites bufades a la protagonista que els d’estranquis no han sentit) i també la respiració dels cantants.
La producció m’ha semblan, en general, acceptable: la història que ens explica Macbeth és consubstancial amb la història humana; però també crec que moltes coses s’haurien pogut resoldre molt millor.
Quant als cantants, i oblidant tots els il·lustríssims precedents, crec que ha estat correcte, qualificatiu pobre per un teatre com l’Scala. To i així, a mi també m’ha semblat que els dos protagonistes han anat a més.
Vist aquest Macbeth, ens quedan per sempre tots aquells que ens emocionen i que ens aixequen la moral.
M'agradaM'agrada
Gràcies Ernest.
No crec equivocar-me si dic que quan s’iniciin les representacions del proper títol programat a la Scala (I Capuleti e I Montecchi), ningú recordarà aquestes representacions, destinades a deixar un fort impacte visual i cap transcendència musical/vocal. S’han salvat els mobles malgrat que les injustes i sonores protestes a Netrebko, tot i que minoritàries, van ser dificilment dissimulables.
M'agradaM'agrada
“Macbeth”, “Otello” y “Don Carlos” (versión original) son mis tres óperas preferidas de Verdi. Pues bien, ayer me aburri hasta el máximo y se me hizo interminable. Culpo a la producción y dirección escénica, con “infinitas” salidas y entradas de coristas a derecha e izquierda, arriba y abajo, siguiendo las “infinitas” subidas y bajadas de decorados y los traslados de derecha a izquierda y las estupideces de combinar espadas con móviles… Culpo a la dirección musical de Chailly sin producir escalofríos ni en el fascinante concertante del final del primer acto ni en ningún momento de la ópera, con una dirección musical anodina del ballet que ni siquiera tuvo brillantez en el rítmico “fandango”, además acompañado éste por una coreografía de feria, con una Netrebko patosa y vulgar. Y culpo mi aburrimiento también a la interpretación lírica. La lectura de la carta tiene que efectuarla la Lady no una voz amplificada de quien fuera. Ella comenzó bien el aria de entrada, pero en la segunda estrofa ya cambió de voz y así el resto de la ópera, siendo su mejor intervención la escena del sonambulismo, pero el “pianissimo” no lo fue y lo acortó enseguida. Su primer atuendo me recordó las chaquetillas de los toreros, enfin muy mal vestida y peinada. Salsi canta bien, pero es muy aburrido y no da veracidad al personaje. Abdrazakov el mejor, pero su personaje es esporádico.
Para mí Lady Macbeth sigue siendo Marisa Galvany (Liceu-1975), tanto en interpretación vocal como escénica, con permiso de Maria Callas a quien yo no pude ver en directo y su grabación registrada no manifiesta su verdadera calidad vocal.
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim!
Una pena lo de la Netrebko perque sempre ha estat una de les meves sopranos favorites i m’encanta lo de Adbrazakov perque es un baix que le anat segunt desde que el vaig veure a Bilbao cantant un Oberto amb la Cornetti i la Helzius..
M'agradaM'agrada
Abdrazakov el millor, i per cert la Herlitzius cantant Verdi també és exòtic, oi?
M'agradaM'agrada
Gràcies Colbran
La qualitat de les millors interpretacions de la Callas acostumen a ser gravacions precàries en algun cas millorades amb infinites remasteritzacions que si bé no tenen comparació possible amb les qualitats dels entregistraments d’estudi, mostren a banda de la qualitat vocal, tot i no veure-la, una interpretació que glaça la sang. Entre aquestes gravacions immenses està la seva Lady Macbeth i certament jo també sóc de l’opinió que encara no ha sortit qui l’hagi desbancat, és més totes les grans Ladys després d’ella tenen molt d’ella, seguament la portentosa Galvany també.Jo estivc en igualtat de condicions tant amb Callas com amb Galvany, només puc valorar per allò que escolto i tot allò que també us va agradar tant als afortunats que vareu asistir a les funcions del Liceu, no puc opinar perquè encara no anava al teatre, pe rtant a igualtat de ocndicions em quedo sense dubtar-ho amb Callas.
Jo si que podria paralar de la màgia d’aquell Macbeth de Muti que ens va deixar un record que no morirà mai tot i ser una versió de concert, doncs malgrat ser el millor Macbeth que he vist mai, Guleghina que va estar immensa no e spot comparar amb Callas. Ara bé i això em sembla molt important, tant Guleghina, com Galvany o Serjan, totes tres Lady al Liceu, van ser molt millor que Netrebko el dia 7 a Milà, i cap d eles tres passen per ser més gran com si tants diuen i repeteixen de Netrebko.
M'agradaM'agrada
Feia temps que no veia una òpera en directe via cinema. El resultat: pocs espectadors. Te futur aquesta especialitat?
M'agradaM'agrada
será por el virus, porque desde luego en mi pueblo con las retransmisiones de la ROH el local se llenaba.
M'agradaM'agrada
Tothom era a la Cerdanya, vull pensar això
M'agradaM'agrada
comparto plenamente.
M'agradaM'agrada
Gràcies Marco
M'agradaM'agrada
Jo crec que lady Machbets n ‘ hi hagut de molt bones no cal pensar només amb la Callas o la Verret, Leonie Rysanek, B. Nilsson, i Silvya Sass que la va cantar també a la Scala són totes elles grans Lady Macbeth, jo hauria escollit enlloc de la Netrebko a la L.Monastryska, o Anna Pirozzi o bé Natalia Serjan que va cantar al Liceu un notable Macbeth, no m’ agradat res aquest Macbeth, ni el muntatge, ni els cantants tret del baix, ni la diercció escènica, ni musical els temps lents fant l’òpera em deixen en estat catatònic, ella trobo que va està més encertada a Berlin amb Barenboim tret del Domingo, el re bemol en pianissim de l’ escena de la bogeria res de res
M'agradaM'agrada
Certament totes aquestes són bones lady, però cap d’elles, cap i és la meva opinió, supera a Callas, ni la Verrett que m’entusiasma.
Netrebko va estar millor a Berlín, si, però tot i així la seva Lady és una falsedat vocal total. És la meva opinió òbviament
M'agradaM'agrada
Marisa Galvany tenía una voz irregular, con 2 colores diferentes de voz unos graves muy notables y agudos cristalinos pero con una técnica deficiente con golpes de glotis, portamentos exagerados y una dicción del italiano horrible prefiero a la gran Leyla Gencer o a Ghena Dmitrova otras dos grandes
M'agradaM'agrada
Usted la vio como yo que fui a las tres funciones? Si la vio entramos en el terrero de la opinión y no discuto, pero su Lady fue para mi extraordinaria y en esas funciones de portamentos exagerados nada de nada, pues la grabación que yo hice de la radio y que “remastericé” es la que circula por Internet y lo demuestra. Por otra parte los portamentos que pudiera hacer fueron escritos por Verdi, como el “pianissimo” final en el aria del sonambulismo. Era una mujer toda entrega, con una formidable intención y un volumen extraordinario, aparte de buena actriz. Su grabación en video realizada por la TV de Montreal que también circula por Internet ni es tan buena como la mía ni está bien dirigida escénicamente, incluso ni está guapa, mientras que en el Liceu estuvo hermosa y lo puedo asegurar porque la vi muy bien desde mi abono de tercera fila de platea. Ghena Dimitrova es mi soprano dramática favorita después de Callas y a Leyla Gencer le tengo un respeto total pero su “Norma” en el Liceu no me gustó, sencillamente porque apenas la sentía desde mi abono de platea de entonces en la fila 9. Más tarde cuando vino para “Poliuto”, sustituyendo a la prevista Galvany que renunció por problemas con su hija, estuvo maravillosa y yo no fui porque no me lo esperaba y me quedé en casa para grabarla. No obstante el volumen de su voz era mediano.
M'agradaM'agrada
Aquella noche cantó Pedro lavirgen y Felice schiavi como Macbeth pero tengo un recuerdo vago del barítono, me acuerdo que bailaba Asunción Aguadé muy mal por cierto
M'agradaM'agrada
El barítono que cantó el rol de Macbeth fue el mejicano Guillermo Sarabia y lo hizo en las tres funciones, así como Pedro Lavirgen cantó también las tres funciones como Macduff. Felice Schiavi cantó unos días antes el rol de Escamillo en Carmen,.en uno de los cuatro repartos que tuvo las cuatro representaciones de esa ópera. No recuerdo que estuviera mal Asunción Aguadé en el ballet, pero seguro que peor que Anna Netrebko imposible.
Marisa Galvany canta “Vieni t’affretta!!!” en la versión para TV de 1973:
M'agradaM'agrada
Como bien ha dicho Joaquim, Netrebko no es dramática de agilidad y su Lady Macbeth como la Abigaille que ha cantado o cantara recientemente, NO son para su tesitura de lírica amplia o lírica spinto, además de pasar apuros en las agilidades y como casi siempre, cortar el canto legado con sus habituales jadeos. ( la no lectura de la carta, raya la estafa artística ).
La conmemoración del 175 aniversario del Liceu, con el “ programa Netrebko “ y lo que tiene previsto cantar , es un bolo en toda la regla, a precios de tomadura de pelo ( a mi, no me verán ).
La Netrebko, como dramática de agilidad, queda bastante por debajo de las Serjan, Guleghina , recientes Ladies M.en el Liceu y por supuesto, incomparable con las Sras. Galvani y Dimitrova.
M'agradaM'agrada
Hola Alex
La lectura de la carta por parte de la voz amplificada del barítono que interpreta Macbeth ya fue un efecto muy criticado en la tan recordada producción de Abbado y Strehler con Verret i Cappuccilli, Ahí no está el problema si luego su ária y cabaletta hubieran sido de rompe y rasga.
M'agradaM'agrada
No discuto nasa sobre el re bemol en pianísimo escrito por Verdi en Macbeth, a mi entender Marisa tenía una voz irregular no del todo redonda, la dicción horrible del italiano y los portamentos exagerados a otras cantantes les pasaba lo mismo como Angeles Gulin, la Gencer cantaba Macbeth con un estilo y temperamento dramático extraordinario
M'agradaM'agrada
Aquella noche cantó Pedro lavirgen y Felice schiavi como Macbeth pero tengo un recuerdo vago del barítono, me acuerdo que bailaba Asunción Aguadé muy mal por cierto
M'agradaM'agrada
yo noe me atrevo a acomentar la parte tecnica de los cantantes que ya habeis comentado mucho y muy bien .
solo sobre el comentario de que los cines vacios . es verdad, yo estuve en el bosque y daba pena aquella sala tan enorme vacia . y los mismo en los otros cines me han dicho . pues recordareis que antes del virus, los cines se llenaban a tope, con las retrasmjisiones en directo de toda la programacion del met en los yelmos, 2 salas completas … y del roh en otros cines, balaña, cinesa, verdi ,girona etc etc .. todos llenos . y la verdad era una gozada poder ver todas estas operas, y ballets en unas condiciones de audio y vidio buenisimas en general .
despeus del paron y cierre , pues quizas influye el miedo al virus, la desinformacion , poca publicidad .. etc etfc .. pero es una gran pena proque es una manera de acercar la opera a todos, y muy economica, claro . ojala vuelva el publico, sino, igual lo suspenden por no rentable.
y sobre la prima de la scala, fue muy interesante ver la scala llena a rebosar, el desfile de modelitos … los aplausos al jefe del estado, con gritos pidiendole un segundo mandato … la sala puesta en pie con el himno nacional etc etc …
y despues macbeth, fantastico verdi que puede con todo . y el montaje , es verdad que transgresor, pero hemos visto tantas operas trasngesoras pero horrorosas , feistas …. que esta era tan espectacular que se le podia perdonar un poco . fallos feos, como la mesita ridicula en la sesion de digamos espiritismo, el abuso del ascensor , lla autopista de coches ¡¡¡¡ los bailes feos … todo esto fatal, pero el vestuario y peinados de la nebretko feos, creo que era expresamente , claro, para resltar la maldad del personaje y su histrionismo ..mala de pelicula . etc etc … pero otras cosas, cinematograficamente bien resultas . el es un director de cine, y claro va a lo suyo y creo no tan mal para el abucheo que se le hizo .
gracias ximo por seguir con tu labor ¡¡¡¡
el miercoles tosca desde roh … y siiii vi anunciado en periodicos pro fin, el cascanueces roh en 100 salas de españa etc .. a ver si se va animando la cosa. …
M'agradaM'agrada
Hola Maria, gracias por comentar
Yo quiero que me regalen inteligencia, para mediocridades horteras ya está Sálvame y la Netrebko parece más un producto de ese programa que la gran soprano que podría ser.
M'agradaM'agrada
Perfettamente d’ accordo su tutto: da anni io dico che Netrebko e Meli sono due mistificazioni commerciali quando eseguono Verdi
M'agradaM'agrada
Peccato che Meli abbia diventato il massimo esponente dil tenore italiano dei nostri tempo secondo i direttori musicale e dei teatri italiani, non lo capisco. Poso accetare ma no condividere e intendere che Netrebko sia la diva universale dei nostri giorni, la voce ha una potencialità seddutrice, ma Meli? Lui ha perso quella linia belcantista dei suoi inizi èr diventare una voce secca, senza luce, sforzatta ed insufficente per assumere i ruoli verdiane al di la del Fenton
M'agradaLiked by 1 person
Ieri ero in sala, per la prima replica, che naturalmente, secondo copione, è stato un grandissimo successo, con applausi per tutti. Dal vivo, confermo il giudizio di Joaquim (che mi scuso di chiamare familiarmente così). Non ricordo chi parlasse di “effetti senza cause”, credo Schumann a proposito della musica di Meyerbeer, ma potrei sbagliarmi. Comunque, è un giudizio perfetto per lo spettacolo di ieri. Dal vivo è naturalmente diverso che in televisione (e quindi, immagino, al cinema, dove però non l’ho visto). Non è spiacevole la diversità, anche se non si vedono alcuni elementi spettacolari (la scena del sonnambulismo si svolge su quella trave-ponte già usata per Attila alcuni anni fa, larghissima e senza nessun pericolo di cadere per chi vi sta sopra; non c’è il senso di precarietà che, senza attrezzatura scenica, rendevano a mia memoria Strehler e le sue Lady, io ho sentito la Verrett e la Connell), e altri sono modificati non so perché (durante il preludio in TV Macbeth e Banquo uccidono due prigionieri; ieri i morti erano già…tutti morti all’alzarsi del sipario). Si vedono però i trucchi, che mostrano molto bene come funziona la regia. Come funziona dal lato tecnico, perché l’attualizzazione, ok, ci dice che i ricchi dei piani alti sono cattivi, ma perché sono cattivi? Va bene che non ci siano più la Scozia, la sua corona, l’omaggio di Shakespeare ai futuri regnanti Stuart (sono loro gli eredi di Banquo chiamati sul trono di Scozia cui si allude nel testo). Ma che cosa si contendono Duncano, Macbeth e Malcolm? Non si capisce, non c’è risposta, come non c’è risposta sui rapporti fra Macbeth e la sua Lady. Lei è cattiva e basta, non a caso nel balletto (per me, strepitoso, la cosa migliore e meglio integrata nell’opera. In questo solo dissento da Joaquim) guida e dirige tutte le streghe, che obbediscono ai suoi comandi (come non fanno con Macbeth e con Fleance). Ma potrebbe essere la strega del Macbeth o la strega di Biancaneve, non c’è differenza e non c’è un vero rapporto con il consorte (la Callas, nella registrazione, irride il marito; la Verrett lo proteggeva chiudendolo nel mantello e avvolgendolo nella sua voce velltutata, percependone la fondamentale debolezza; la Connell era una timida che diventava aggressiva). Qui, niente.
Sul piano della musica, Chailly alterna momenti molto lenti a momenti di altissima sonorità, spesso fastidiosa, ma soprattutto talmente forte da mettere in difficoltà gli stessi cantanti: Meli non è solo inadeguato, perché un poco pigolante qualsiasi cosa canti, ma addirittura nel concertato del primo atto si trova in difficoltà a tenere la giusta linea vocale, e questo non è da lui, la cui musicalità non mi è mai parsa in dubbio. Stesso discorso per Salsi, che infatti non a caso trova i momenti migliori nell’ultimo atto, quando il suo canto si fa meno stentoreo. La Netrebko, oggettivamente, è servita meglio dal direttore, e in sala non le si possono negare buoni momenti. Il sonnambulismo però l’ha vista in difficoltà, e il bemolle finale si è incrinato leggermente. L’effetto “patata in bocca” per cui non si capiscono quasi mai le parole che canta è fortissimo lungo tutta la recita, e per un ruolo come questo a me sembra capitale. Anche altrove c’erano piccole cose da ridire. Abdrazakov e Meli hanno riscosso grande successo nelle rispettive arie, ma va detto che le cantano, a dispetto di tutte le novità di regia, nel solito angolino del palcoscenico da dove, si dice, la voce viene a distribuirsi meglio nella sala. Insomma, tanto movimento (troppo: dopo un po’ distrae e, come dice giustamente Joaquim, annoia anche) e poi, alla fine, nei momenti cruciali i soliti cantanti nella solita posizione con la solita gestualità braccia in fuori braccia in dentro. Era lecito aspettarsi qualcosa di meglio. O forse, no?
M'agradaM'agrada
Ciao Massimo ed in primo luogo grazzie per ofrire i tuoi comenti su una rescita in sala, l’unico modo di appreciare tutti gli aspetti sia musicale e sopratutto vocale. La regia escenica in questo caso è diverso perche ci sono due modi diverse di vedere lo spettacolo, già sia secondo si trovi il pubblico sia in sala, al cinema o a casa davanti lo schermo della TV.
Sono contento che i miei apprezzamenti siano così simili ai tuoi, perché soprattutto quando si tratta di voci, le trasmissioni cinematografiche sono molto fuorvianti.
Sono quindi grato per il tuo apprezzamento per Abdrazakov e Meli, poiché sembrano grandi voci al cinema e ho visto entrambi cantanti in teatro diverse volte e so come vengono proiettate le loro voci. Nel caso del basso russo è un peccato perché lui è per ami quello che ha cantato meglio di tutti.
Voglio solo aggiungere un’ultima cosa. Il mio nome è davvero Joaquim e non devi scusarti per avermi chiamato così, qui siamo tutti una famiglia di amici.
Grazie mille per aver partecipato con lo sforzo aggiuntivo di dover tradurre dal catalano, qualcosa che mostra a così tanti che non vogliono fare lo sforzo in Spagna per capirlo, che quando c’è interesse non ci sono barriere linguistiche.
M'agradaM'agrada