El pròxim 18 de febrer (17 pels menors de 35) s’inicien al Gran Teatre del Liceu les representacions, si representacions, del Rèquiem de Mozart.
https://www.liceubarcelona.cat/es/requiem
El Liceu, s’ha apuntat en les darreres temporades a programar obres no operístiques i incloure-les en la programació, no amb una o dues funcions, com és habitual, en forma de concert, sinó sota el nou vessant de posar imatges a obres exclusivament pensades per a ser interpretades a una sala de concert o a una església. Si en temporades anteriors hem vist el Winterreise de Schubert, el War Requiem de Britten o l’any passat el Messies de Handel, aquest any toca la missa de difunts del geni salzburguès en una proposta visual de Romeo Castellucci, un noi consentit del star system operístic actual que aixeca tantes passions com rebuig entre el públic.
És sorprenent que en una temporada on el Mozart operístic només l’hem pogut gaudir en una sessió en versió de concert d’una de les seves millors òperes de la primera etapa, com és l’Idomeneo i de la que ja hi ha apunt al IFL de la 3a temporada, se’ns ofereixi el Rèquiem en 7 funcions d’abonament més una prèvia per als menors de 35 anys, si bé aquests a banda de gaudir de l’espectacle pagant un preu simbòlic, tindran segurament en una post funció barra lliure al saló dels miralls i un discjòquei que ho amenitzarà tot plegat amb l’intenció que aquesta “jovenalla” s’aficioni i tornin passats els 35 pagant el que no està escrit o el mateix, però sense veure res de res. És a dir, a la temporada operística ens quedem gairebé orfes, un any més de representacions mozartianes i hi ha uns quants títols que fa anys que no es representen com el Lucio Silla (la darrera vegada la temporada 2012/2013), Mitridate (feta sempre al Liceu en versió de concert, excel·lents ambdues, les temporades 1995/1996 al Palau i la 2020/2021 al teatre), Die Entführung aus dem Serail (la darrera vegada la temporada 2009/2010), per no parlar de títols més “discutibles” com La Finta Giardiniera, Ascanio in Alba, Il re pastore o Bastian e Bastiana, mai representades al teatre.
Però si parlem de títols cabdals no el de les òperes d’infància de Mozart, si no cabdals de veritat en la història de l’òpera, la llista de títols mai representats al Liceu des de 1847, és enorme i en alguns casos vergonyosa: Les Troyens, Die Soldaten, La donna del lago, Ermione o Armida, Il Ducca d’Alba, Dom Sebastièn Roi de Portugal, I Masnadieri, Die Feen, Das Liebeverbot, Die Ägyptische Helena, Feuersnot, Die Gezeichneten, Das Wunder der Heliane, Ruslan i Lyudmila, Ógnenny ánguel, Nos, Die Teufel von Loudun i moltes, però moltes més, per no parlar de les òperes de compositors catalans del passat i el que és pitjor, actuals, que encara no s’han estrenat al Liceu. No us vull avorrir.
Per què, doncs, el Liceu, com altres teatres s’apunta a aquesta moda d’encarregar produccions a obres no pensades pel teatre? Casts més econòmic perquè els solistes acostumen a ser menys que en qualsevol òpera o enlluernaments incomprensibles cap a directors escènics que no volen deixar anar la gallina dels ous d’or i per estalviar-se pensar en unes dramatúrgies coherents a les pretensions dels autors de llibre i música, suggereixen obres musicals no teatrals per dir-hi la seva? No ho sé, però si tots els diners es destinen a la genialitat del director d’escena que posarà imatges, com Walt Disney ho va fer a la seva Fantasia per intentar que la música ens entri pels ulls, penso sincerament que el Liceu i tots els grans teatres que s’apunten a aquestes propostes s’equivoquen i malbaraten recursos, no sé si dineraris, que segur que també, però sí neuronals. Si ho tinguéssim tot vist i sentit, cosa que és impossible, diria que es tracta d’un experiment més abans de tornar a programar Carmen, Traviata, Butterfly, Rigoletto o Lucia, mira, passa per aquí que no cauràs que diria ma mare, però el dèficit és notori i el que em pugui dir Castelucci o el que em va dir Wilson l’any passat al Messies és el mateix que un mapping a la façana de qualsevol monument, un “kemaku” amb pretensions més estètiques que cap altra cosa, tan innecessari com buit.
Més enllà del resultat musical, que es preveu bo, la meva queixa és perquè no trobo a les temporades del Liceu, de poc més d’una dotzena de títols operístics entre els representats i les versions de concert, cap motiu per programar obres que no hagin estat pensades per ser representades i que treguin lloc a obres que fa anys que fan cua per pujar a dalt de l’escenari de les Rambles, amb acció dramàtica, bona o no música excepcional, que inspirin a directors d’escena, d’acord, però aquests haurien de ser els darrers a ser cridats a la festa, ja que primer cal pensar en títols, repertoris, compositors i cantants capaços de portar-ho a bon port. No sembla que aquest sigui el cas d’aquest Mozart, d’aquell Winterreise segons Fontcuberta, del Rèquiem de Guerra segons Daniel Kramer (que em va agradar molt) o l’obsessió estètica de Wilson en aquell tediós Messies.
Hi ha obres que no necessiten visió, que no necessitem que em distreguin o ajudin, que per arribar a l’essència del seu missatge, n’hi ha prou amb deixar-se endur, la música ho diu tot, no fos cas que em passi com quan sento l’aprenent de bruixot de Paul Dukas, també els altres fragments de la Fantasia de Disney, que no puc deixar de veure un retolí entremaliat i una escombra.
En parlaré el 19 de febrer, l’endemà del meu torn d’abonament que coincideix amb la primera.
IN FERNEM LAND 
A mí també em va agradar molt el Réquiem de Guerra.
Veurem….
M'agradaM'agrada
Si, Trepit, però la queixa és que tots aquests experiments li treuen espai a una òpera i tenint tants deutes pendents ho trobo decebedor, quan hagin fet totes aquelles que són ineludibles, aleshores si no hi ha res més per a fer, que inventin coses com aquestes.
M'agradaM'agrada
Del que he vist jo aquesta temporada el que més m’ agradat d’ aquests concerts amb mappings ha estat l’homenatge al gran Villalobos i les fotografies de Sebastião Salgado es un petit homenatge a la musica brasilera també totalment oblidada pel Liceu, esperant que es faci algun dia l’ òpera Il Guaraní de Carlos Gomes, i altres del repertori francès de Massenet com Esclarmonde, la Navarresa, El Cid, Don Quixot etc. Ja no em poso a demanar els Troians de Berlioz perquè això es demanar l’ impossible, o del repertori rus La noia d’ Orleans, de Txaikovski, Aleko o Francesca de Rimini de Rachmaninoff i tambe de Zandonai no acabariem mai de demanar
M'agradaM'agrada
I fixat que això res tenia a veure amb el que ens proposen ara, allò va ser una successió de fotografies mentre s’interpretava la música amb l’orquestra a dalt de l’escenari com en un concert tradicional. Tampoc en soc gaire partidari, perquè tot això no pensat per a l’escena fa que ens distraiem de la música, que va ser pensada per ser sentida, no pas com una banda sonora d’unes imatges fetes posteriorment. Una altra cosa és que fotògraf i compositor es posin d’acord per fer una obra conjunta.
M'agradaM'agrada
MOLT BE JOAQUIM. APLAUDEIXO EL TEU COMENTARI. NO HE COMPRAT L’ENTRADA PERQUÈ ELS REQUIEMS ELS VULL ESCOLTAR RESPECTUOISAMENT, EN CONCERT O A UNA ESGLÈSIA!!! MOLTES GRÀCIES! Concepció Gavaldà i Aran
M'agradaM'agrada
Gràcies Concepció.
M'agradaM'agrada
Doncs aquest és el Liceu de les Arts! L’aposta del sr. De Gomar: Una cort de pintors, escultors, poetes i què sé jo més, que deuen cobrar una millonada, uns diners que es podrien invertir en òpera, però òpera de veritat i no aquests Frankensteins.
Pet cert, em sembla que la temporada vinent hi haurà el Mitridate que d’aquí uns dies es veurà a Madrid.
M'agradaM'agrada
Víctor Garcia de Gomar és notori que es fixa un projecte i el porta a terme amb tortes les conseqüències. No és, malgrat que segurament no li deixen programar el que el voldria, el meu ideal de projecte, però n’hi ha un, no és només un programador i això està bé. Agradarà més o menys el que ens proposa sobre l’escenari a la sala dels miralls i allà on pugui projectar aquest Liceu de les Arts. Tot mol bé, però el que no m’agrada d’ell és que es deixi entabanar en projectes que treuen espai a l’òpera per incloure una altra cosa que pot inspirar a artistes, com ha quedat palès en el que ja ha programat a l’estil d’aquest Rèquiem i ja esmentades a l’apunt. Tenim carències en tots els repertoris, compositors i períodes, per tant jo seria partidari de no apartar les carències que té el Liceu en òperes i fora de l’escenari fer totes les inclusions autístiques que cregui convenients en el marc programàtic de cada temporada, amb lemes i obres a vegades massa críptics, però segurament quasi sempre estimulants.
M'agradaM'agrada
Suscribo todo de pe a pa; en muchos teatros falta ese riesgo y sobran “repeticiones” o malas “recreaciones”, como es el caso (no me entra en la cabeza que se escenifique un “Réquiem”). Te leeré.
Un saludo, infernems.
M'agradaM'agrada
Puedo aceptar que repetir un título popular sirva apara hacer caja que nos permita ver títuilos más costosos, eso vale y si están servidos pr artistas de la talla de Nadine Sierra, aún más, pero lo que no puedo entender es como teniendo tantas òperes por estrenar en el teatro, se pierda el tiempo en productos como estos.
Gracias por estar, querida Leonor.
M'agradaM'agrada
No puc entendre qué pot aportar una escenificació a una missa de difunts. Sembla un contasentit.
Ahir vaig tenir el goig de asistir a la Missa en Do menor de Mozart al Auditori dirigida per el mestre Savall amb les seves formacions habituals. Va ser una experiencia sublim per a mi, i qualsevol imatge només hagues distorsionat aquest gaudi.
No cal dir res més sobre òperes no representades al Liceu. La llista és inacabable.
M'agradaM'agrada
Jo tampoc, però és clar que molts ho lloaran fascinats per l’embolcall, perquè molts necessiten permanentment que els distreguin per no estossegar, dormir, mirar el mòbil o moure’s neguitosos a la butaca si el que demana l’obra és concentració.
Aquest també deu ser el motiu perquè molts directors d’escena potinegen les òperes tradicionals, buscant dramatúrgies rocambolesques sobre l’escenari, per por que el seu públic s’acabi avorrint sentint la música o admirant l’estil d’un cantant. Son nou vinguts al món operístic que no han volgut acceptar certs codis associats al gènere i l’han volgut transformar segons la seva conveniència i en molts casos pels seus interessos econòmics malgrat que l’òpera ha quedat demostrat, que no els interessa com a gènere musical, però enlloc com en els teatres d’òpera se’ls pagarà tan bé, no debades la immensa majoria són teatres públics o fortament subvencionats.
La teva experiència a L’Auditori, no hi ha genialitat escénica que la millori, res més a afegir. Gràcies per comentar-ho
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Generalment coincideixo amb tu, però sóc més possibilista.
El que importa és la excel·lència musical. La vam assolir absolutament amb aquesta Traviata tot i ser un títol massa sovintejat. La vam assolir amb el War Requiem tot i no ser una òpera. La vam assolir amb el Castell de Barbablava tot i no ser escenificat. La vam assolir amb el Pierrot lunaire tot i que a mi segueix sense agradar-me. Quan el Liceu assoleix aquesta excel·lència, ja no m’importa cap “tot i que …” Millor un War Requiem excel·lent que una Les Troyens mediocre.
Per a mi el problema no és que s’escenifiqui un rèquiem. És si escenificar un rèquiem atreu o no els millors intèrprets. Podria se així, si treballar amb Romeo Castellucci fora tot un al·licient pels músics. Però no sembla que ho sigui. Tampoc no vull tenir prejudicis injusts: Giovanni Antonini, si més no, és un director de fama merescuda que em va agradar amb el seu Giardino Armonico. Nogensmenys, a priori veig una probabilitat escassa que ens surti un rèquiem musicalment excepcional.
Sense aquesta excepcionalitat, totalment d’acord amb tu. Una Lady Macbeth discreta ja m’interessa. Un rèquiem mozartià més que discret el puc escoltar al Palau i no veig perquè hauria de programar-lo el Liceu.
Això dit, crec que es podria portar els oratoris a l’escenari com a projecte artístic molt intel·ligent, fins i tot refinat. El mateix Antonini i Robert Carsen han muntat a Viena la Rappresentatione di anima et di corpo. L’Oediups rex al Liceu el vam tenir en forma de concert (i ja s’agraeix) però seria normal posar-lo en escena. Pels segles entre l’una i l’altre, no és gens absurd imaginar per exemple que a Handel i al seu públic els hauria agradat escenificar uns quants dels seus oratoris, si no hagués estat prohibit per les autoritats religioses. Perquè no intentar-ho ara? Molt millor amb Saul o Jephtha que no pas Messiah, clar.
No sóc tant generós com per suggerir que el projecte d’en Victor Garcia de Gomar sigui aquest. Com a molt, se li haurà acudit però l’haurà descartat a favor d’una alternativa pitjor però (esperem que si més no) més taquillera, que és la que tenim. De totes maneres, no em sembla una qüestió senzilla d’allò que es programa (sí a la òpera i al ballet; no a qualsevol altre gènere encara que proper) sinó de com es fa.
M'agradaM'agrada
No t’acabo d’entendre, Giacomo.
Jo insisteixo que mentre hi hagi carències i oblits imperdonables en el nostre escenari, els experiments amb gasosa per molt bonics que siguin i per molt que quadri amb el projecte del Liceu de Les Arts que tant fomenta el nostre director artístic, per a mi estan fora de lloc. A la temporada d’òpera ho fan encabir tot i no estic pas en contra dels concerts, recitals lírics, exposicions al Foyer, globos a la platea o grups escultòrics i performances de tota mena al saló dels miralls.
Una òpera es pot fer en versió de concert, una missa amb imatges (no un oratori que té certa dramatització en el seu contingut), també, però per a mi és una “épater le bourgeois”, per què? Doncs perquè només cal llegir la presentació a la web del teatre per saber que el que fa el Sr. Castellucci és utilitzar el Rèquiem en Re menor, KV.626 (1791) i a més amés
Meistermusik, KV.477b (1785), Miserere mei, KV.90 (1771), Ne pulvis et cinis, KV.Anh.122 (1779), Solfeggio F-Dur, KV.393/2 (1782), ‘Quis Te comprehendat’, KV.ANH.110 (1781), O Gottes Lamm, KV.343/1 (1779), per donar peu a les seves reflexions sobre la vida i la mort. Estem parlant doncs d’un “pasticcio” amb la consistència teatral que el director d’escena li vol donar, no pas Mozart que quan volia donar consistència teatral a les seves obres va deixar prou constància que se’n sortia prou bé.
https://www.liceubarcelona.cat/es/requiem
M'agradaM'agrada
Absolutament: aquest rèquiem escenificat em sembla equivocat a mi també, i fins i tot no penso anar-hi, jo que vaig a gairebé tots els concerts que es fan a Barcelona, i sovint més que una vegada a cada òpera que programa el Liceu.
El que volia dir, i que no hauré sabut explicar, és que estic d’acord amb tu (i amb als altres infernemlandaires) que són equivocats aquests projectes particulars del rèquiem mozartià d’aquest any i del Messiah de l’any passat; però no en deduiria que és necessàriament un error escenificar qualsevol peça que no sigui una òpera. Cal fer-ho? No. És perillós fer-ho? Sí. Nogensmenys, podria fer-se d’una manera diferent que tindria sentit? Crec que sí.
Interpolar al rèquiem altres peces em sembla una idea encara més dolenta, però no sé si és una idea de Castellucci. Més aviat crec que el responsable és Raphaël Pichon. Ho var fer així com a director musical d’aquesta producció escenificada quan es va estrenar a Avinyó. Ho var tornar a fer així al Palau el 19.10.2023. Ho va enregistrar així per Harmonia Mundi en un disc de 2024.
A mi no m’acaba de convèncer. Al contrari, mai m’havia adonat tant de la inferioritat avorrida dels afegits de Süssmayr com en aquesta versió amb més afegits encara. Però el mateix concert palauenc que no em va convèncer a mi sembla que els va convèncer a Platea i Scherzo. L’enregistrament (que no he escoltat però serà més o menys el mateix) va se força ben rebut per la premsa francesa. De totes maneres, és un problema distint al de la escenificació.
Potser no us ho hauria de dir abans del concert, però el cop més baix es la Meistermusik. És una mala invenció de Philippe Autexier del 1985. No em consta que ni hagi demostrat la seva tesi que la Maurerische Trauermusik havia existit primer en una versió amb cor, però això pot ser cert. Nogensmenys, si aquesta primera versió va existir, és indiscutible que es va perdre completament. La que Mozart ens va deixar és únicament la meravella orquestral que tot coneixem. No calia que Autexier la fes malbé en un intent de reconstrucció molt més innecessari e irrespectuós que la escenificació d’un rèquiem.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Giacomo per la informació.
Jo insisteixo, poden fer el que vulguin, fins i tot fer un muntatge de la Fura amb la música callada de Mompou, si volen, l’única cosa que demano al director artístic del Liceu és que doni prioritat a les obres mestres que cap altre director artístic del Liceu, abans que ell, van programar, i que no em digui que l’oferiment no és temptador, eh? La història el col·locarà en més bon lloc si és el primer director a portar Les Troyens, que no pas per ser el que va programar el muntatge de Castellucci del Rèquiem de Mozart més afegitons per fer-ho de durada més venedora. Té tantes medalles per penjar-se, si vol, que perdre el temps en aquestes “modernitats” fa molta peneta.
M'agradaM'agrada
T’agraeixo el teu retorn i estic segur que gaudirem dels teus comentaris i de les opinions dels seguidors.
Totalment d’acord Joaquim. El Liceu té tantes llacunes… amb les òperes que tu has comentat i que no s’han representat mai o fa molt de temps i ja les hem pràcticament oblidades. Per cert, ara que estic jubilat i m’he traslladat a viure a les Terres de l’Ebre tinc més a prop València i assisteixo amb una certa assiduitat a Les Arts i al Palau. La temporada passada vaig veure un Orfeo meravellós (producció R. Carsen) amb una direcció d’orquestra de Gianluca Capuano esplèndida. Enguany he pogut veure el recital sensacional d’Asmik Grigorian amb Lukas Geniusas i els Diàlegs de Carmelites que, igual que tu, tenia moltes ganes de veure en viu. Coincideixo pràcticament amb tot el que dius en el comentari que vas fer fa uns dies. Vaig gaudir moltísssim, especialment amb la direcció d’orquestra de Riccardo Minasi. Ara em queden el recital d’Anna Netrebko i el Roberto Devereux. Potser m’animi amb el programa doble “L’heure espagnole – Gianni Schicchi”. Veure’m. Per cert, els preus són molt més barats que a Barcelona. Les entrades pel Roberto les he aconseguit per 75 euros la platea aprofitant la promoció de Nadal. No diguem els que es fan al Palau de la Música on les entrades més cares per concerts amb orquestres internacionals no superen els 60 euros i els de la temporada de l’orquestra de València els 20 euros. I també dir que Castelló té un magnific auditori on he pogut escoltar esplèndids concerts (Maria Joao Pires, Quintet Filharmonica de Berlin…) per 14 euros la platees (entrada de jubilat). I hi ha entrades per 6 euros amb bona visibilitat… En fi…
Pel que fa a aquest Requiem afegir que serà presentat a la Sagrada Familia pels menors de 35 anys i que la selecció del públic assistent s’ha fet per sorteig segons consta a la web del Liceu. Desconec si serà en versió de concert o escenificada. He vist per sobre la versió que hi ha penjada al youtube de l’estrena a Aix-en-Provence. Si és escenificada em sembla totalment fora de lloc fer-ho en una església. Ara, sembla que aquestes coses no es puguin dir però jo ho veig així.
Al Liceu tinc previst pujar per la Sonambula i Rusalka. Confiem que siguin dues bones funcions.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Pere.
Bentornat a IFL, de mica en mica aneu apareixent tots una altra vegada.
Em fa molta il·lusió tornar-te a tenir a casa comentant tot allò que ens agrada.
Veritablement, anar a Les Arts és sempre un al·licient i més econòmic que el Liceu. Sempre gaudim molt quan en Fede i jo hi baixem, a banda del retrobament amb bons amics, sempre ofereixen títols que ens “obliguen” a fer l’escapada.
M'agradaM'agrada
Genial el post. He mirat com estaven les entrades i m’ha semblat molt ple per un Rèquiem de Mozart amb tantes funcions si no fos escenificat. Fora genial no haver d’anar a Madrid a descobrir noves òperes. Per cert, el Mitridate crec que el veurem al liceu perquè és una coproducció del real, el liceu i l’òpera de Frankfurt. M’agradaria molt poder veure escenificat un Lucio Silla algun dia!!!! Que el rèquiem serà el D.K.626 amb incrustacions de música religiosa de l’autor i el seu taller penso que hauria de figurar al link que adjuntes en un lloc destacat i no haver de llegir aquí que és una versió orquestrada per Pichon com diu en Giacomo. Mompou/Fura seria molt exportable. 🙂
M'agradaM'agrada
Els mappings de tota mena s’han posat de moda, fins i tot volen millorar façanes ja de per si genials, doncs amb el Rèquiem de Mozart volen fer el mateix, dubto que assoleixin l’objectiu. Ja ho comentarem.
Gràcies per comentar, sempre amb acidesa ben dosificada
M'agradaM'agrada