Freddie de Tommaso (Pollione), Aigul Akhmetshina (Adalgisa) i Asmik Grigorian (Norma) Acte 1er Fotografia de © Monika Rittershaus
La cadena ARTE va retransmetre el dia 25 de febrer l’streaming de la Norma de Bellini des del Theater an der Wien de la capital austríaca. L’esdeveniment tenia importància per la parella femenina, dos cantants excepcionals que fan treure’s la mandra de sobre i anar al teatre, en aquest cas seure al sofà per veure una representació que paga molt més la pena per l’escolta que no pas per la visió, però d’això en parlaré una mica al final, no gaire.
Que Asmik Grigorian, la soprano lituana que tots els teatres volen a la seva programació, hagi tornat a sorprendre, aquesta vegada cantant un dels rols més exigents del repertori belcantista, ja no és cap sorpresa. Després d’assumir els tres rols femenins del Trittico puccinià, de manera fascinant, després interpretar el rol de Lady Macbeth de l’òpera verdiana o de fer-se càrrec, entre molts altres reptes, de la Turandot (en principi una Liu ideal), sempre amb resultats sorprenents, ara ha tornat a capgirar-ho tot, interpretant la Norma. On rau la sorpresa? Com sempre la Grigorian, amb una veu de soprano lírica amb cos, en cap cas dramàtica, com faria suposar l’assumpció d’aquests rols emblemàtics del repertori, guanya la partida, supera el repte, jugant amb les seves cartes, és a dir, utilitzant tota l’extensió prodigiosa del seu registre, sense forçar mai l’instrument i usant els seus convincents dots dramàtics per dotar de versemblança les seves viscudes interpretacions, amb el control del fiato, els reguladors i les notes en pianíssim quan calen, amb un acurat fraseig i domini tècnic, si bé i cal dir-ho, les especificitats tècniques del belcanto no són el seu fort, sobretot en les parts on Bellini demana agilitats, trinats i tresets, que ella resolt acuradament, però no del tot canòniques. És una interpretació molt intensa, amb una segona part molt millor que la seva reconeguda i esperada ària de sortida, que canta bé, és clar, però no supera els referents que tots tenim al cap. No calia que acabés el vibrant tercet amb Adalgisa i Pollione a dalt, però ella arrisca i malgrat que la nota quedi vorejant el crit, té la gosadia d’aquells cantants que ho donen tot per fer viure el seu rol. No amaga mai el cap sota l’ala, i ja us dic que tota la segona part, per a mi, és de moltíssima categoria pel bellíssim tractament dels recitatius i la intenció amb què dota cada frase, també condicionada per la polèmica posada en escena, la qual cosa per ella mai és un obstacle, ja que treballa amb tots els enfants terribles de l’escena operística.
Grigorian fa el que moltes altres sopranos han fet en les seves carreres, però mentre totes ho han fet, lògicament, de manera progressiva, ella va incorporant els rols dramàtics, sense deixar de fer els lírics i el més important, sense que la veu, aparentment, mostri senyals de fatiga o de maltractament, amb oscil·lacions molestes, tibantors, notes engolades o mal recolzades i en definitiva, desgast vocal. Ella alterna Butterfly, la Lady, Elisabetta, Rusalka (aquest any al Liceu), la Salome o la Lisa de Pikovaia Dama, per exemple, i ara Norma per primera vegada.
No sé si farà gaires més vegades aquest rol, jo m’estimaria més que no sovintegés el belcanto, però és clar que sembla que per a ella no hi ha línies vermelles i el més important, sempre acaba guanyant, pel seu privilegiat instrument, la seva intel·ligència, la seva tècnica vocal i l’instint dramàtic, l’adequació i el talent. És sense cap mena de dubte una de les poques figures que m’interessen.
Al seu costat i superant-la, hi ha l’Adalgisa de la mezzosoprano russa Aigul Akhmetshina. Veu bonica, plena, àgil, dotada d’una zona greu vellutada i d’uns aguts que projecta sense timidesa, com a míssils, mai feridors, sempre controlats i amb més estil belcantista, no debades alterna el repertori rossinià (Cenerentola, Rosina), amb la seva reconegudíssima Carmen o el Romeo de Bellini. En els duos amb Norma està pletòrica i fa que juntament amb les singularitats de Grigorian, aquesta Norma sigui d’obligada visita, malgrat tot.
La resta del repartiment res té a veure.
Freddie De Tommaso és l’antítesi de la Grigorian, una veu al servei d’un cantant poc capacitat, amb una tècnica per millorar i que té models referencials equivocats, li manca la personalitat i el talent propi, imitant a velles glòries del passat l’únic que aconseguirà és malgastar l’instrument, cosa que malgrat la seva joventut, ja es comença a intuir amb l’emissió estrangulada de les notes de la zona de pas. La seva ària i cabaletta inicial són molt decebedores i només al final, sembla que aconsegueixi situar la veu, malgrat que l’estil res té a veure amb el belcanto i fa erròniament cas a tots els tenors que han interpretat aquest rol de manera verista. No estaria gens malament que s’escoltés unes quantes vegades a Jon Vickers com cantava el seu sorprenent Pollione. Una pena, prometia molt, però és el típic cas de “testa di tenore” que creu que amb una senyora veu n’hi ha prou per triomfar.
Si el tenor anglès decep l’Oroveso del baix kuwaití Tareq Nazmi, és d’una mediocritat exasperant. Ni la veu és la d’un baix associat a l’òpera italiana, ni el cant és distingit. No hi ha l’autoritat neccesària ni la presència vocal del gran sacerdot druida, és ben bé un mosso del magatzem. Ideal!
Molt millor la Clotilde de Victoria Leshkevich i el Flavio del tenor Gustavo Quaresma.
Pel que fa a la direcció musical de Francesco Lanzillotta és vibrant i a vegades desconcertant, tot i que és innegable que li dona molta força, potser massa, a una partitura que mai s’hauria d’oblidar que és de Bellini, no de Verdi.
I la producció? Doncs no em vull estendre gaire, no paga la pena malgastar el temps. Actualitzar Norma traslladant-la a un país centreeuropeu sota un règim dictatorial (potser soviètic o feixista) i que Norma passi de ser una sacerdotessa a l’encarregada d’una fàbrica que fan escultures, primer religioses i després de l’ocupació, exclusivament del dictador, és un recurs potser fàcil, però absurd, que tergiversa la història i fa que perdi sentit el secret de Norma i el sacrifici final. Tot això no aporta res i va en contra fins i tot de la mateixa música. Vasily Barkhatov, responsable de l’actualització, vol fer esment de comportaments més moderns dels personatges, sobretot de Norma, la resta són més estereotipats, davant l’engany i la traïció de Polliones, mostrant els fills abans d’hora i sobretot canviant l’original idea de la venjança final, amb una mena de pacte en un “in mia man alfin tu sei” molt diferent d’allò que estem acostumats. Grigorian fa un veritable esforç per adaptar-se a aquesta visió i potser sorprendrà a molts, però és innegable que és disciplinada i la seva Norma és la que vol Barkhatov, no Bellini i Felice Romani. El més trist és que el director Lanzillotta sembla que també s’ha doblegat a les exigències del guió establertes pel director rus i la dramatúrgia de Ran Arthur Braun. Tot molt trist.
Aquesta és una opinió no del tot ajustada perquè ja sabeu que la veritable valoració es fa al teatre, però no hi ha cap mena de dubte que els valors i el talent s’aprecien de manera innegable en aquesta retransmissió.
Aquí tindrem molt aviat a la Gregorian per partida doble, la prevista Rusalka i substituint a l’altra gran del panorama actual, la Davidsen que com de segur ja sabeu ha cancel·lat totes les seves actuacions i, per tant, la del concert amb Goerne del 2 de juliol, amb motiu del seu embaràs. La direcció artística de la casa no podia trobar millor substituta.
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies per la informació Joaquim, i per la generositat, com sempre. La Grigorian em va fascinar quan va cantar la Tamara del Demon al Liceu i sempre m’he quedat amb ganes de tornar-la a escoltar. Espero amb candeletes la seva Rusalka, però mentres tant gaudirem d’ella en el enregistraments…L’Aigul Akhmetshina no l’he escoltada mai, crec, ara tinc molta curiositat. Merci!
M'agradaLiked by 1 person
Doncs procura buscar a Youtube coses de l’Aigul Akhmetshina perquè t’agradarà molt. Al Real ja ha cantat, l’Angelina de La Cenerentola, ara convindria que debutés al Liceu.
M'agradaM'agrada
Quin poc glamour aquesta producció de Norma, aquesta fàbrica de “Stalins”, no es poc creure com un director d”escena i una producció com aquesta pot destruir una obra tan excelsa com Norma, només he escoltat casta diva i bello mi ritorna, a ella l’ he trobat freda i la veu metàl.lica a estones vorejant el crit, no crec que sigui una cantant de bel canto, però es el que dius és una cantant interessant i amb una tècnica molt bona, m’ agrada més amb Turandot o l’ Holandés Errant, o Russalka o Macbeth
M'agradaM'agrada
El que poden arribar a tergiversar els directors d’escena és il·limitat, aquest fet ja no em trasbalsa com abans. He passat, com tots, per proves molt dures que pràcticament han destrossat els valors musicals i vocals d’una representació, però he après a sostraure’m de les provocacions per intentar gaudir d’aspectes més gratificants per a mi, tot i que el teatre m’agradi moltíssim.
En aquesta Norma, les preteses provocacions de Barhatov fent fumar, per exemple, el personatge de Norma, per donar-li una pàtina de modernitat, m’han semblat d’una simplicitat ridícula.
Vocalment, encara que tampoc cregui que això sigui el millor que ha fet aquesta senyora fins ara i que més valdria que no es dediqués al belcanto, sí que s’aproxima molt més que la tan lloada Norma de la Radvanovsky.
M'agradaM'agrada
La Norma és una de les meves òperes preferides, tot i que no és gran cosa, però em supera l’emoció que suposa, quan està ben cantada, en els 20 minuts finals, a partir que atrapen Pollione. Ves per on, una debilitat que té un. Hi donarem una escoltada, no crec que tingui el temps ni les ganes de veure-la amb el que has dit.
No tenia present que ve a fer la Rusalka. Aquesta no la tenia prevista, tot i que igual m’hi penso. Voliem anar a la funció entre generacions, que l’any passat la canalla van gaudir-ho força, però suposo que no serà ella qui canti, no fos cas que els joves quedessin acollonits de debò!
Gràcies per retornar a aquests post que ens situen al món!
J.
M'agradaM'agrada
Home! No és gran cosa Norma? Que m’ho diguessis de Il Pirata, I Capuleti, la Straniera o de Adelson e Salvini o fins i tot de La Sonnambula (heretgia total, ho sé), et diria que d’acord, però Norma?, per a mi juntament amb I Puritani són les dues grans obres d’aquest compositor, que no aprecio molt, és cert, però reconec la seva importància en la història de l’òpera i del belcantisme. Norma té una força que no tenen moltes altres òperes de l’època i d’això en té molta “culpa” la Medea de Cherubibi i la Vestale de Spontini, pel que fa al tractament dramàtic, és clar, però també la Semiramide de Rossini, en la que Bellini, com també després va fer Donizetti a la Bolena, es va “inspirar” en les confrontacions vocals de les dues protagonistes femenines en els famosos i bellíssims duos.
Tot i així malgrat que el tractament orquestral no era gaire desenvolupat, el desenvolupament de tot el darrer quadre de l’òpera, des de l’intens duo entre Norma i Pollione “In mia man al fin… Preghi alfine?” fins el concertant Deh! Non volerli vittime , té una excel·lència musical, vocal i dramàtica de màxima categoria.
Pel que fa a la Grigorian, ja et vaig dir en una trobada post funció, no fa gaire, que és dobligada assistència a tot el que ens vingui a fer.
M'agradaM'agrada
Tinc el cap que no serveix ni per a dur-hi cabell! Tinc entrades comprades des de principi de temporada per a la Rusalka! Et deuria fer cas. Pero ja no se si vaig o torno… 🤣 Així que la gaudiré! I també al concert amb Goerne!
M'agradaM'agrada
Ante todo, muchas gracias Joaquim por el esfuerzo de retomar el blog, que desde hace tiempo ha sido un referente para mí, por lo atinado de tus comentarios.
En el caso de la Grigorian, discrepo de tu opinión. Por supuesto, como artista dotada que es, salva la parte con dignidad, y a ratos con aciertos interesantes. Pero cabe preguntarse si una soprano que está actualmente en el top del escalafón (y que por ello se le debe exigir mucho), debe insistir en este tipo de papeles, que no le son nada congeniales en lo vocal ni en lo idiomático, y no dedicarse a su repertorio más afín.
Lady Macbeth, Turandot, incluso esta Norma, abordados todos seguidos, son una receta infalible para el suicidio vocal de una soprano lírica. Yo sí he notado una pérdida de morbidez en la emisión de la octava aguda, también empiezan a prodigarse sonidos agrios y tiranteces según en qué intervalo, y escuchando con atención, unas cuantas notas rascadas en los pianos. Nada grave de momento, pero da que pensar.
Sin duda, en esta Norma convence porque dramática y expresivamente es intachable, a pesar de la puesta en escena perpetrada por su marido. Vocalmente, me ha parecido irregular. Con cosas muy flojas, como la cabaletta, donde la coloratura se le atraganta un tanto, y algunos ataques a todo gas muy desabridos. Y cosas muy buenas, sobre todo en el segundo acto, de tesitura más central, donde deja unos cuantos detalles de buena vocalista.
Respecto al resto de cantantes, puesta en escena y orquesta, comparto plenamente tus opiniones. Aigul está llamada a hacer grandes cosas. En la Elisabetta del Real estuvo espléndida, a salvo de su fonación típicamente eslava, que compromete un tanto la articulación del idioma. La voz es un cañón en todos los registros,( se fué a un Re!) y está manejada con mucha pericia técnica. Además sorprende su desenvoltura expresiva y escénica , pintando un retrato artísticamente muy acabado. Algo poco habitual en una cantante tan joven.
Sin duda, el lunar vocal de estas funciones es el tenor Ditomasso, que confunde Pollione con Turiddu y nos deja una ensalada de berridos francamente insoportables.
Un cordial saludo, Jose Aurelio
M'agradaM'agrada
Gracias a ti José por tu extenso comentario.
Tampoco aprecio y lo digo, la aproximada adecuación al belcanto, de Grigorian, cantante que tiene mucho que aportar a la ópera pero no en este repertorio donde se exige un portentoso dominio técnico para no apartarse del estilo, a pesar que muchísimas colegas, del pasado y presente, de fama indiscutible hayan hecho con el belcanto, lo que han querido,
Creo, a pesar de todo, que sus méritos y su talento dramático hacen que su actuación sea apreciable, con momentos notables en el segundo acto.
El hito ya está superado con una nota apreciable, espero que no insista en este repertorio, tampoco lo visto en su Elisabeth del Don Carlo me pareció notable, pero ya sabemos que los cantantes tienen visiones diferentes del público y a menudo se lanzan por derroteros suicidas. No parece el caso de Grigorian, más cerca de la siempre sorprendente e inteligente Julia Varady que no de la atolondrada y superficial (es únicamnete mi opinión, claro) Anna Netrebko, por ejemplo.
Un placer tenerte de seguidor del blog.
M'agradaM'agrada
Nanit! pues muchas gracias Joaquim por recordarme que existe la cadena Arte, porque se me había olvidado completamente… he visto primero la representación y luego te he leido, con gran alegria, efectivamente nada mas oir al Oropeso ya pensé : no suena a bajo y Joaquim lo va a decir… bingo! y el Tomaso al principio no me gustaba pero luego ya como que se veía mas implicado, a pesar de ese aire fascistoide que tan dificil hace de digerir al personaje. Asmik Grigorian me gusta mucho, en todo.
M'agradaM'agrada
Hola, benvolguda.
de Tomasso cree , cómo muchos otros tenorísimos, que Polliones fue escrito por Mascagni? No hay más preguntas, señoría.
Un petonàs
M'agradaM'agrada
bona nit, solo decir que casualmente i mes val tard que mai en Operavisión y hasta el día 6 de este mes está La Vestale de Spontini, con Spyres. Escenografia tambien con look fascistoide/dominatrix que la verdad no me resulta muy soportable (y en estos momentos casi que menos).
https://www.youtube.com/watch?v=Xed3OOXeTh0&t=4s
que quedan cuatro dias!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Pepa.
La tinc 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crítica Joaquím! Quina llàstima el cas De Tommaso. Jo el vaig veure guanyant el Viñas i em va agradar molt. Les primeres aparicions auguraven un gran futur però sembla que s’ha estancat…
M'agradaM'agrada
Una gran promesa que com tantes, sembla que es quedarà en això. Per esdevenir un “fuori clase” no n’hi ha prou amb tenir una veu privilegiada.
M'agradaM'agrada