Julius Drahe i Christopher Maltman al Foyer del Gran Teatre del Liceu. 14 de març de 2025. Foto IFL

No us negaré el desencís que va suposar fa dos dies la cancel·lació de Gerald Finley per interpretar l’únic liderabend de la temporada liceista. La sensibilitat de l’excel·lent baríton canadenc era per a mi un dels plats forts i encara que el substitut era l’excel·lent Christopher Maltman, no estàvem parlant dels il·lustres Goerne o Gerhaher, ni del mestrivol talent del jove André Schuen.

El baríton anglés Christopher Maltman ja era conegut al Liceu. Va interpretar l’Orest de l’Iphigenia in Tauride de Gluck (2010), el Marcelo de La Bohème (2012), el Don Giovanni mozartià (2020) i el Rigoletto l’any 2021, a banda de participar en el concert verdià de Netrebko i Yyvazov l’any 2019.

Jo no tenia dubtes de la seva vàlua, però calia veure si en l’àmbit del lied ens podia treure el mal gust de boca que representava substituir a Finley, un cantant que només ens ha visitat una vegada (Anthony and Cleopatra) l’any 2023, però que va deixar petjada i que porta al darrera una carrera internacional de gran prestigi.

Es mantenia el programa, amb Schubert a la primera part i el Dichterliebe a la segona i també continuava l’expert i reconegut pianista Julius Drake, així com la proposta visual en l’obra de Schumann a càrrec de l’artista visual Gerhard Richter per distreure a aquells que potser un liderabend sense res més que el text i la música, els pugui semblar massa auster i exigent.

El recital s’ha celebrat al Foyer del teatre i feia dies que les entrades s’havien esgotat.

L’espai del Foyer és ideal per una proposta com aquesta. Els artistes són a tocar del públic, el que afavoreix el clima d’intimitat i proximitat essencial per a tot liderabend i que en el teatre és pràcticament impossible d’aconseguir. L’acústica del Foyer afavoreix a la projecció de la veu i del piano, fet que ha ocasionat, a parer meu, l’únic possible retret a la interpretació global, perquè Maltman, amb algun signe de refredat o similar, ha projectat com si el recital fos a la sala del teatre i no calia emetre la veu amb tanta força expressiva, perquè el so arribava perfectament i una mica més de xiuxiueig hagués estat ideal. Així i tot el baríton anglès té una varietat de matisos admirable, alhora que regula magníficament l’emissió i l’expressió, i tot i que es nota que el seu medi natural és el teatre, sap dir el lied. Els més puristes han trobat a faltar més delicadesa i els ha sobrat un excés de força i mitjans? Potser sí, però ningú podrà retreure a Maltman manca de sentiment i sentit dramàtic del text, alhora que un control vocal òptim per oferir tant en els líders de Schubert de la primera part (un reguitzell dels grans èxits servits amb passió), com el cicle de Schumann Dichterliebe, on ell i Drake han estat magnífics, intensos i en comunió amb el text i la música, un gaudi total.

El públic atent i respectuós ho ha agraït amb sinceritat i entusiasme, fet que ha motivat que Maltman i Drake interpretessin fora de programa el lied de Schumann i Heine “Die zwei Grenadiere”  de manera vibrant, no debades les referències a La marsellesa, així ho demana.

No vull passar per alt la proposta afegida i tan de moda en els darrers temps a casa nostra, d’oferir un afegitó visual a obres que no havien estat pensades per servir de banda sonora d’artistes plàstics, que inspirant-se amb l’obra que s’interpreta, mostri les seves habilitats a un públic que inicialment es congrega per escoltar música. En aquest cas l’artista visual era Gerhard Richter, amb l’ajut d’un videomuntatge de Carles Berga i el disseny de llums de Sergio Gracia. L’obra de Richter és atractiva, cert que en algun moment l’aparició del que semblaven uns espàrrecs, en un lied que a mi em suggeria tot una altra estètica de les moltes possibles, m’ha distret en excés fins a quasi provocar-me una rialla en un moment gens adient. Si a aquesta volguda “distracció” o diguem-li suport per ajudar a combregar amb Schumann en aquest cas, li afegim que la traducció dels poemes es projectaven als extrems de la gran pantalla que ocupava tot l’escenari, motivava que tot plegat distanciava i dificultava, segons el meu criteri, la concentració necessària per combregar en intimitat, ja que si llegies no podies veure els espàrrecs i si, per contra, et volies concentrar amb l’expressió del baríton, perdies de vista el text i la proposta pictòrica. Massa coses, per no dir noses, innecessàries i que una vegada més i les que facin falta, denuncio que són sobreres.

No ho hem vist tot encara i qui sap si algun dia se’ns proposarà escoltar el viatge d’hivern mentre els germans Roca preparen unes menges inspirades en el genial cicle schubertià i a la música s’uneix la flaire d’un fricandó o aneu a saber, potser un reconegudíssim perfumista anirà llençant per sobre els nostres caps essènies per fer entendre millor Die Schöne Mullerin o el Schwanengesang o els llibres italians o espanyols d’Hugo Wolf, amb l’ajuda del nas. Tot és possible en un món cada vegada més farcit de buidor per fer més distreta l’essencial i veritable senzillesa de la bellesa en estat pur. Menys és més