Gran Teatre del Liceu. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Polifònica de Puig-Reig Emmanuel Niubó, Pablo Assante i Josep Pons Foto IFL. Diumenge 4 de maig de 2025

La vetllada s’anunciava com “Una nit a París amb Debussy i Ravel“, però començant a les 5 de la tarda i sortint a quarts de vuit amb un preciós sol primaveral, hagués estat millor obviar la nit. Tret d’aquesta particularitat sense cap rellevància, el concert simfònic coral programat a la temporada del Liceu ha estat tot un encert i una demostració més de l’excel·lent nivell de l’orquestra de la casa, que pocs anys enrere no hagués estat possible fer, almenys amb els resultats obtinguts avui.

Els concerts simfònics d’una orquestra eminentment operística són imprescindibles per dotar a la formació de l’autoestima i el protagonisme necessari per no quedar sempre relegada a l’acompanyament dels cantants que s’acostumen a emportar tots els èxits (quan els mereixen). Així ho va entendre el mestre Pons i una de les seves obsessions, entre altres com la dels concerts de cambra, avortades, ha estat incloure en la programació concerts simfònics que si bé mai han estat, fins ara, ben acollits pel públic en general i els abonats en particular, potser a partir d’ara i amb els brillants resultats obtinguts aquesta tarda, qui sap si canviarà la tendència.

En mig d’una tanda de belcantisme com són les representacions de La Sonnambula que tenen lloc aquests dies i on el protagonisme orquestral esdevé una anècdota monòtona, topar-se amb un concert com el proposat amb obres emblemàtiques de l’impressionisme francès, on l’orquestra ha de demostrar que tant en l’àmbit dels solistes com en el conjunt, posseeixen un gran nivell. ´És un regal que bé mereix el gran treball fet pel mestre Pons durant aquests anys, però sobretot perquè no tan sols es tracta de veure’ls a dalt de l’escenari, ja que habitualment queden submergits en la foscor del fossat, sinó que esdevenen protagonistes i reben en exclusivitat el just mereixement al treball durant el concert i durant tots aquests llargs anys de costosa i també dolorosa evolució. .

En els darrers anys hem vist molts concerts simfònics amb protagonisme de l’orquestra del Liceu, però tot i interpretar obres cabdals, potser el d’avui era molt més compromès perquè els compositors i obres triades, no admeten bou per bèstia grossa. Tant Debussy com Ravel precisen d’una nitidesa i un virtuosisme sonor, a prova del nou.

El concert s’ha iniciat amb els deliqüescents Nocturnes de Claude Debussy, amb la intervenció del cor de dones del Gran Teatre del Liceu.

Josep Pons és un impressionista de cap a peus i si en tots els repertoris sempre té cura en la transparència del so, en aquest cas era més justificat que mai. Una direcció molt curosa, plena de detalls que feien fluir el so flotant i misteriós de les Nuages inicials. Màgia sonora que ha donat pas a les rítmiques Fêtes i les hipnòtiques Sirènes, amb la suggeridora intervenció del cor. Debussy va ser un músic excepcional, molt innovador i crec que encara no del tot comprés per què la seva música va ser molt precursora i deixa moltes incògnites per resoldre, molt diferent, per a mi, de Ravel, que és molt més directa i descriptiu. Potser per això el seu Pélleas et Mélisande continua sent per a molts una llosa insalvable. Quin greu!

Aquests Nocturns han estat la primera i contundent prova de l’actual nivel orquestral, si bé ha estat amb l’espectacular Ravel on l’orquestra i els seus músics, han assolit un nivell extraordinari.

De Ravel s’ha interpretat a la primera part el concert per a piano i orquestra en Sol, amb la participació estel·lar de Javier Perianes, el pianista andalús que ja va gravar aquest Concert amb el mestre Pons i l’Orquestra de Paris (Harmonia Mundi). L’inspirat i vibrant concert té una illa de pau en el segon moviment (Adagio assai) que ha estat senzillament meravellós, tant Perianes com el subtil acompanyament d’una orquestra que acaronava la seducció, han fet aturar el rellotge. En els moviments extrems, tan ritmats i jazzístics (inevitable recordar a Gershwin en el Allegramente inicial) Perianes ha demostrat a mans plenes, sensibilitat, refinament i que està dotat d’una pulsió rítmica contagiosa i també que s’entén amb Pons, amb qui ha col·laborat molt, a la perfecció. Ha estat una actuació esplèndida que ha despertat al nombrós públic que quasi omplia el LIceu, després de moltes nonetes durant els nocturns debussinians.

Els aplaudiments han provocat una propina deliciosa, l’engrescadora Sevilla de la Suite española d’Isaac Albéniz, on el pianista de Huelva ha desplegat “l’embrujo” innat per interpretar aquesta música d’un català universal. Magnífic regal per a un públic que hagués hagut de ser una mica més generós amb les mostres d’efecte, penso jo.

A la segona part ens esperaven les dues suites orquestrals de Daphnis et Chloé amb la participació del Cor de la Polifónica de Puig-Reig, una formació habitual al Liceu i en els concerts amb el mestre Pons, també, no debades el mestre és fill de la població berguedana.

Amb mitjanies no es pot interpretar aquesta obra i potser per això, tot i haver interpreta t ja 7 de les simfonies de Mahler, més altres obres simfòniques de prestigi, el mestre Pons ha deixat per a la penúltima temporada com a director musical de la casa, la programació d’aquest cim de l’orquestració, on el virtuosisme dels solistes de la secció de fusta ha de ser absolut, on el metall, percussió i corda han de mostrar una brillantor, calidesa i compenetració sense defallences i vet-ho-aquí, que l’equilibri, l’exuberant sonoritat i el virtuosisme dels solistes ha assolit cotes fins ara no escoltades per l’orquestra i els músics. Seductora i càlida la secció de corda, no tan sols dels sempre presents violins i violoncels, no, avui també podem parlar de l’existència de les violes que s’han deixat sentir amb embolcallant seducció, com mai, vuit contrabaixos amb prestància, cos i precisió, un luxe!, però és clar els reis i reines de la festa han estat els solistes de les fustes: les flautes (quina feinada avui), oboès, clarinets, fagots, les trompes i el trompeta solista, que juntament amb l’equip de percussió (són joveníssims) han seduït com mai fins ara, per tècnica i fraseig, oferint un so amb personalitat d’una orquestra que mostra amb orgull ganes de ser més coneguda i promocionada. Ara amb aquest nivell ja podrien començar a pensar amb gires de caràcter més internacional i també de tornar a pensar amb aquell projecte audiovisual malmès i així deixar constància en formats digitals i en streamings, del que son capaços.

La Polifònica de Puig-Reig sota la direcció d’Emmanuel Niubó juntament amb el Cor del Liceu, han estat a l’altura del repte, amb cohesió i veus ben projectades, sense por i boniques “nuances” que dotaven de misteri les sonoritats ravelianes, com es demana a la partitura.

El director que substitueixi al mestre Pons tindrà una orquestra magnífica a disposició, caldria que fos molt bon director per tal d’assolir grans reptes i els merescuts èxits que segur assolirà, tant per les òperes exigents que es puguin programar com per a concerts simfònics/corals amb obres de màxima exigència.

Una tarda a Barcelona, esplèndida. Bravo!