Salutacions finsl de La Sonnambula al Gran Teatre del Liceu cdel dia 8 de maig de 2025. Fotografia © IFL
No m’agrada gaire Bellini, i La Sonnambula potser és l’òpera del seu opus, que menys m’interessa, aquest és el principal motiu pel que he trigat tant a publicar l’apunt, ja que ahir va tenir lloc la meva funció d’abonament que havia de ser inicialment la darrera representació de les vuit previstes, però la del dia de la famosa apagada que es va haver de suspendre, passa a avui dia 9 i serà aquesta la que clourà definitivament l’exitosa i excitant tanda de representacions que han esdevingut cada dia que han cantat Nadine Sierra i Xabier Anduaga, un èxit embogit, d’aquells que es recorden i que creen afició i més que seguidors, fans incondicionals dels cantants.
Havia vist l’assaig general d’aquest Sonnambula i vaig quedar impressionat, però ahir vaig gaudir més i això que Sierra no va estar en el final de la darrera cabaletta, tan espectacular, però una nota no fa una òpera.
Lorenzo Passerini dirigeix La Sonnambula amb molt d’estil i deixant que els cantants siguin els protagonistes, com ha de ser en el belcanto i en Bellini, on l’orquestra és un pretext, encara més. Que ajudi als cantants ´és la màxima virtut, però no l’única, malgrat que en el primer acte i no per culpa seva, el tedi es fa present o bé en els recitatius entre números musicals, de baixa intensitat o també perquè alguns cantants són molt poc interessants. L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha sonat esplèndida, amb un so bonic i càlid i només hi ha hagut un moment de certa incertesa amb el trompeta solista, que ha quedat en un no res.
Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu ha sonat conjuntat i equilibrat, si bé cal dir que tot i les intervencions en els concertats i un número exclusiu, aquesta no és una òpera on el cor llueixi gaire. Interpretació correcta.
Aquesta, com totes les de Bellini, és una òpera per a les veus, veus sense xarxa, exposades a la perfecció estilística, al domini tècnic de les exigències de la partitura i a produir bellesa. Les dosis interpretatives queden subjectes a un estricte seguiment del fraseig i les puntuacions d’una partitura on a banda de brillar les melodies elegíaques, cal que els cantants enlluernin amb tècnica i estilisme.
Així com vaig dir que des de 1975 que assisteixo amb regularitat al Liceu i escolto òpera, mai havia vist una Violetta de La Traviata com la de Nadine Sierra, ara puc dir que des de la mateixa data, no he vist mai una Adina de La Sonnambula millor que la seva, crec no deixar-me’n cap (Anna Maccianti, Enedina Lloris, Edita Gruberova, Patricia Cioffi, i Annick Massis).
Insistiré a dir que segurament ara estem gaudint del millor moment vocal de Nadine Sierra. La veu evolucionarà i està destinada a fer grans coses i a fer-nos gaudir de manera excelsa, però la perfecció vocal que mostra ara amb un registre magnífic, això sabem que dura poc i ara és el moment. Sierra fa el que vol i com vol. Té a banda d’un registre amplíssim i molt homogeni, un centre consistent, uns aguts enlluernadors i uns sobreaguts que tallen l’alè. Ahir en aquell Fa que s’inventa en la cabaletta final ( “Ah! non giunge uman pensiero”) va esgarrar una mica la perfecta emissió del dia de l’assaig, però ja he après fa temps que l’òpera no és una nota, i que, en canvi, si és tot allò que va entre nota i nota el que importa, fins i tot si a vegades és el silenci. Sierra tot això ho domina a plaer, té facultats amb escreix i les utilitza amb intel·ligència i elegància, no abusant mai dels seus poderosos mitjans vocals i tècnics per quedar per sobre de la resta del cast, només quan ella creu que pot, ho fa i ho fa de manera prodigiosa, demostrant un fiato espectacular, allargant les notes, sí recreant-se en el fraseig, en les mitges veus, en els reguladors, trinats i en el legato prodigiós, és un autèntic plaer escoltar el belcanto d’aquesta manera, sense notes fixades, portamentos fora d’estil o manierismes extenuants. També és un plaer sentir una veu plena fent front a una partitura que originalment no va ser escrita per a una lleugera, ni tan sols per a una lírica lleugera, això ho ha de ser la soprano que interpreti Lisa, Amina ho va estrenar Giudita Pasta i també ho va cantar en vida de Bellini, Maria Malibran. Si repasseu la tipologia vocal d’ambdues famoses cantants i és clar, mireu la partitura, veureu que Amina no ha de fer cap Fa, ni cap Mi, ni cap Re, Pasta com Malibran tenien un registre greu de mezzosoprano i el registre agut de sopranos dramàtiques, mai de lleugeres. Sierra, així i tot, seguint la tradició que ha fet que cantants com Natalie Dessay fessin grans èxits amb aquest rol, també incorpora aquests sobreaguts no escrits, però que tant llueixen si es fan bé i s’integren en la interpretació de manera natural i no com a pur virtuosisme. Diguem que Sierra s’emmiralla amb la famosa interpretació de Maria Callas, que tenint una veu més dramàtica que la de la nord-americana, també feia els sobreaguts imposats per les lleugeres quan es van apropiar d’aquest bombó. Quan Sierra canta, el teatre s’atura, els mòbils no, però el teatre si, mentre ella fa i desfà, creant pura bellesa, pur belcanto. Admirable és poc. Sortosos de nosaltres que la podem gaudir ara i aquí. Triomf apoteòsic i merescudíssim.
Al seu costat ha triomfat de manera també indiscutible el tenor basc Xabier Anduaga, que sembla que per fi i davant l’evidència de les seves virtuts, el públic ha deixat enrere uns prejudicis que li negaven part del reconeixement que sens dubte mereix. La veu és gran, bonica i s’expandeix amb naturalitat, el color és homogeni en tots els registres, la veu no és la d’un contraltino, com acostumen a ser els tenors que interpreten aquest rol, Anduaga, per veu, pot fer ja qualsevol dels rols de líric pur sense por que se’l cruspeixi l’orquestra o que la seva projecció no sigui capaç d’omplir un Rodolfo o un Riccardo. La temporada vinent debuta al Liceu amb Werther, res a dir perquè la veu és la de Werther, Una altra cosa és la seva implicació dramàtica i això a Puccini o Verdi té una importància que en Bellini, per a mi, no cal. L’actuació d’Anduaga ha estat espectacular i sobretot perquè ell i Sierra s’entenen molt bé i s’ajuden i es compenetren i Anduaga al costat de Sierra es creix en recursos expressius. Com a tenor llueix d’un registre agut poderós, ferm i penetrant, i això al públic el torna boig. Hi ha coses que ha de millorar? Si, la dicció no és del tot entenedora i algunes notes tenen una certa tendència a engolar-se, però això que es pot millorar “fàcilment” és irrellevant davant del desvergonyiment d’un cant espontani, lliure amb una veu solar i uns matisos i control de manual del bon belcantista que domina a plaer. Un goig total que ha merescut l’entusiasme desbordat del públic.
Després d’ells dos, m’hagués agradat parlar molt bé de Fernando Radó, però no puc. Ni és baix, cosa que no seria un pecat, però que el cant sigui erràtic poc rotund i sense la noblesa que es requereix, si que ho és. No mereixia en cap cas compartir aquest cartellone. Part del públic que volia fer de la representació un èxit sense discussió fins i tot l’han bravejat després de la seva ària, a la cabaletta ja no s’han atrevit.
Sabrina Gardez fa totes les notes i quasi totes amb encert, del personatge de Lisa, amb sobreaguts de soubrette i una suficient projecció. Va cantar les dues àries i en la del darrer acte va exhibir tot el seu potencial. Sense ser res extraordinari és més que solvent i l’únic inconvenient és que després d’ella entra Adina per cantar l’escena final i si aquesta és Nadine Sierra, per molt bé que estigui, queda en res.
Bé la Teresa de Carmen Atienza. El rol dona per poc, però ella aprofita les oportunitats per lluir un bon registre i una veu amb més possibilitats.
Isaac Galán (Alessio) i Gerardo López (Notario), compleixen.
El dia de l’assaig general hi va haver coses de la producció de Bàrbara Lluch que no em van agradar i em vaig quedar massa en aquestes sense valorar el conjunt. La Sonnambula dona molt poc joc a fer coses interessants d’un argument entre absurd i ridícul, però la directora, néta de Núria Espert, proposa sense estripar res, coses que tenen sentit en un argument sense cap mena de sentit, sobretot aquest gir final carregat de coherència després de la pressió social i el masclisme d’Elvino amb una actitud vergonyosa que ha de rebre el càstig que el llibret no atorgava, òbviament en una òpera de principis del segle XIX. També acompanya al personatge d’Amina d’uns ballarins que tret de les aparicions inicials de cada acte sense música, que m’han semblat absolutament prescindibles, en canvi, en moments de la narració m’han semblat interessants a banda que la coreografia de Iratxa Ansa i Igor Bacovich, a càrrec del Metamorphis danza, m’ha semblat esplèndida.
Lluch no sap bellugar el cor i ja vaig dir arran de la pèssima proposta de Katharina Wagner pel Lohengrin, que un director teatral que vol dedicar-se a l’òpera ha de saber moure el cor amb credibilitat escènica i dramàtica. Posar-lo palplantat mirant al públic com si fos l’Orfeó Català en el tradicional concert de Sant Esteve, és lamentable en una proposta escènica del segle XXI.
Interessant escenografia de Christof Daniel Hetzer i millor disseny de llums d’Urs Schönebaum, mentre que el disseny de vestuari m’ha semblat molt, però que molt millorable.
Un exitàs i amb raó.
Un apunt final per certa part dels seguidors incondicionals de Nadine Sierra, sobretot. Voler demostrar l’entusiasme desfermat pot arribar a ser contraproduent quan amb la passió desbordada et fa fer bravos que semblen més aviat vòmits de la nena de l’exorcista. Tenint en compte que l’estètica i la bellesa en el belcanto són condició fonamental, una reacció d’aquesta manera, que a banda de fer patir a la resta de públic, és intrínsecament inquietant i lletja, pot arribar a ser contraproduent per l’espectacle. El públic en funcions com les d’ahir i sobretot al final esclata amb unànime homogeneïtat i impressiona molt. Els crits aïllats per esdevenir més protagonista que el propi bravejat, són esperpèntics.
El tema mòbils ja ho deixo per la policia i per Carles Porta, el de crims.
IN FERNEM LAND 
Yo coincido (la vi en Madrid) y aquí han mejorado inmensamente Sierra y Anduaga. Lo que dices: ella está inmensa y aprovecha todos los recursos que tiene para crear una Amina vocalmente impactante.
¡Enhorabuena por haberlo vivido y gracias por contarlo!
Buenos días, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Un placer y gracias por comentar
M'agradaLiked by 1 person
Bravo Joaquim!!! Com sempre un plaer llegir-te. D’acord amb tot. Una nit per recordar!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu José Manuel, per comentar al blog a banda de les xarxes que compartim.
M'agradaM'agrada
Poco a añadir a los comentarios de Joaquim, después de haber asistido in situ a 3 de estas Sonnambulas donde la Sierra ha exhibido su calidad artística ( voz, canto, interpretación ,etc,.) de number one actualmente , no solo como Amina, sino como su reciente Violetta que repetirá en el Real dentro de mes y medio, bien acompañada y mejorando en cada función de un Anduaga rutilante.
toda una exhibición de ambos.
Ambos repetirán Sonnambula en el. Met próximo octubre.
Decir que esta Sonnambula solamente ha tenido un lunar negativo, la prestación vocalidad de un mal cantante como F. Radó con voz mate y desabrida, además de un canto oscilante y ordinario, anti belcantista.
M'agradaM'agrada
Gràcies Àlex.
Al MET serà un exitàs, n’estic segur i el llançament definitiu d’Anduaga.
M'agradaM'agrada
me olvidaba y añado, lo manifestado por la propia Nadine, en la entrevista de Catalunya Musica durante la pausa de la función anoche: en función a la evolución de su voz, está ya preparando roles más líricos o de mayor intensidad vocal, como Stuarda, Bolena, Mimí, Luisa Miller y Thais.
ojalá veamos y escuchemos alguno de ellos en el Liceu!
M'agradaM'agrada
És lògic que comenci a incorporar aquests rols perquè ella sí que té una veu que clarament anirà evolucionant. El Fa que fa a La sonnambula i que no hauria de fer, ho hauria de deixar estar perquè un li pot sortir bé, però els altres desvirtuen una actuació meravellosa. És una cantant molt intel·ligent i m’agradaria que no caigués en les temptacions de tantes altres.
Crec que al Liceu la veurem sovint, sembla que està encantada amb el teatre i el públic. Que duri molts anys!
M'agradaM'agrada
según Víctor García de Gomar, tiene firmados contratos para próximas temporadas, no la que viene.
parece que está bien atada con el Liceo. Ojalá no cancele ( y siga el camino de cancelaciones de los Kauffmann, Yoncheva, etc.., por cierto en la cuesta abajo ya )
M'agradaM'agrada
Kaufmann es normal que este cuesta abajo, ya lleva unos cuantos años, lo de Yoncheva es lo habitual en sopranos que quieren seguir el desenfreno de Netrebko sin ser Netrebko, claro.
Sierra será tentada, seguro, falta ver si será lo suficientemente lista para no meterse en roles que aun le vienen grandes y de los que segura recibirá ofertas suculentas.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim! Sempre un plaer llegir-te, i veure’t també. Ahir et vaig veure fent la foto de la portada, però després no et vaig trobar a l’escala … Potser ens trobarem avui al Palau?
Molt d’acord amb tot el que escrius. Coneixia poc La Sonnambula, però hi venia amb prejudicis similars a la teva experiència. He hagut de canviar d’opinió: si es fa així, aleshores té tot el sentit musical i dramàtic.
Subratllaria el sentit dramàtic. No seràn encertats tots els detalls, d’acord, però m’agrada molt el que ha fet la Bàrbara Lluch, amb la ajuda de Anduaga i Sierra com a bons actors: ambdós, atès que ella llueix més, però ell té el paper més difícil.
Sense cap extravagància ni cap protagonisme directorial, ha trobat el sentit psicològic d’una història on entenem que costa trobar-lo. També hi va posar un element de crítica social que trobo molt encertat exactament perquè es fet amb mà lleugera, sense forçar res per donar-nos una lliçó.
Pel meu gust, aquest èxit dramàtic és fonamental per l’èxit musical també. D’acord que amb aquests dos cantants estel·lars el belcanto és molt bonic de debò, però un pur exercici d’estil belcantista faltaria d’interès per a mi, per excelsa que sigui la qualitat vocal i tècnica. Al contrari, el que vam escoltar i veure em va convèncer totalment.
Vaig anar-hi tres vegades i mitja: ahir no ho tenia previst, però al final vaig decidir que valia la pena pujar al galliner per sentir una última vegada només el darrer acte: sort pels seients barats sense visió!
Ja consta que sóc un dels que ens hem convertit en fans embogits de Sierra. Doncs aquí afegiré més aviat que embogit sí, incondicional no. La seva Amina és un goig i serà un nou referent, però … Com ho dius tu també, la seva cabaletta final generalment no és enlluernadora.
A la primera, hi vaig trobar el problema de la Turandot. Sierra és espectacular i commovedora a l’ària “Ah! Non credea mirarti”. Podria morir en acabar-la amb tot el teatre plorant als seus peus. Però Amina no mor, sinó que té final feliç i cabaletta. Els dos no queden resolts al mateix nivell de l’ària i de tot el que ha cantat i recitat abans.
No falten tots els aplaudiments que es mereix, però aleshores ens hem de recordar que una òpera no és una cabaletta final, que la cabaletta final era molt bona tot i que millorable, que va tenir un problema semblant el mateix Giacomo Puccini, que no es pot pensar sempre en Maria Callas … Observacions molt justes totes elles, però que tenen el defecte de pertànyer a la objectivitat del crític i no a l’èxtasi del melòman.
Després, quan ja no l’esperes, passa el miracle del passat divendres. Em repeteixo aquí, al lloc més adient: a veure si altres infernemlandaires hi eren i van tenir una altra impressió. Fins ara, amb els coneguts que vaig encontrar al Liceu aquella nit màgica, i que també repetien, estem tots d’acord. No érem nosaltres que estàvem millor disposats, cadascú per la seva raó. Era Sierra que tenia un estat de gràcia especial: diguem-ne més especial del que ja té tots aquest mesos.
No entenc com hagi pogut fer-ho encara millor en aquella funció, però ja se sentia a la primera meitat, alimentant les esperances. Al final no va arribar la decepció d’unes esperances inflades sinó el triomf. L’ària va donar els calfreds, i després, aquella vegada sí, la cabaletta va motivar el goig extàtic.
Llàstima que no hagi sigut el dia de la ràdio. Qui sap si el miracle va ser enregistrat pel Liceu+? O potser millor encara si no ho va ser. Llavors quedarà inqüestionable la memòria mítica d’una nit, una sola, en la qual la Sonnambula de Sierra va ser immillorable: divina, com en diem de Callas.
M'agradaM'agrada
Crec, sincerament que Anduaga no és un bon actor, però Lluch tampoc li exigeix ser extraordinari perquè com hem vist, la versió és molt feminista i l’home queda en un estadi més aviat negatiu, i no m’estranya perquè és el mateix Romani (per cert, el llibretista ja ni apareix en el full de sala) qui fa que Elvino sigui un protagonista odiós, almenys a ulls d’ara.
Que el Liceu viu un moment històric entronitzant una nova reina, és evident, ara bé, caldria que no ens deixéssim emportar per l’entusiasme i cal mantenir unes formes, perquè els tifosi de l’altre dia em feien vergonyeta.
M'agradaM'agrada
Gràcies per contestar-me, Joaquim!
Probablement tens raó i he sigut massa generós amb Anduaga. La veritat és que no puc valorar les seves capacitat com a actor. Veurem el seu Werther. Insisteixo que aquest Elvino em va semblar el que es pot fer amb un personatge més insuls encara que odiós, però entenc que puc haver-me equivocat en creure que un paper així de insuls queda difícil. Potser, al contrari, te’n salves amb poc esforç perquè encaixa amb el seu paper de dolentet masclista que sigui un noi rígid amb una gamma expressiva limitada.
D’acord amb tu des del principi sobre la inelegància d’alguns fans embogits de Sierra. Voldria creure no pas meva com a tal, però qui sap? Sempre és difícil veure la biga en el nostre ull. Com a curiositat, no va passar res de semblant al Liceu ahir amb Dudamel. Serà una llei de conservació de la quantitat total de bogeria inelegant?
De totes maneres, en aquest costat romanc més generós que tu. El que és imprescindible és l’espera. Quan la música s’hagi aturat, i desprès de deixar-li un parell de segons, encara que uns crits siguin exagerats i lletjos (que ho són) em sembla un pecat venial. Acceptaria de bon grat que tothom es desfogués com vulgui quan la música està parada, fins i tot amb banderes i cors d’estadi, si en canvi es pogués acabar amb els mòbils, la tos nerviosa i els xiuxiueigs en el bell mig de la representació.
M'agradaM'agrada
El públic de l’òpera a vegades semblem més tractants de bestiar a una subhasta del mercat, que no privilegiats i sensibles, escollits per gaudir de l’art excels i de les exquisideses que aquest acostuma a oferir-nos. És l’entusiasme que tant ens motiva, d’acord, però arribar a semblar la nena de l’exorcista i fer patir als que t’envolten és tot un altre fenomen digne de ser tractat.
M'agradaM'agrada
La sonambula és una òpera de Bellini que se l’ han apropiat les sopranos coloratures, des de la Sutherland a Gruberova, Diana Damrau, Natalie Dessay, etc. Jo potser reivindico cantants com Cecilia Bartoli que recupera l’ esperit original de l’òpera tal com la volia Bellini amb cantants com la Pasta i Malibran, potser veus semblants a Marylin Horne? qui ho sap? Nadine Sierra en el seu millor moment cal gaudir d’ una veu així, en la cabaletta final la veu li faltava projecció en part el so esmorteït degut a col.locar la soprano a dalt de la taulada, no crec que superi a la Gruberova en aquesta cabaletta, tampoc crec que l’ Alvino de Anduaga superi Rockwell Blake(Sonambula amb la dissortada Enedina Lloris), pel tenor vaig trobar els millors moments en els duets, el seu cant legato resulta una mica monòton tret de les coloratures i els aguts espectaculars, vaig trobar una mica ridícula la proposta escènica amb aquesta balleruga empipadora que no deixa espai per la soprano, personatges del segle XIX actuant com el segle XXI, en massa propostes escèniques, l’ orquestra massa sorollosa en els concertants, sort que els cantants tenen grans veus i la direcció orquestral no els arriba a tapar, cantants dolents i esbroncats com el baix, era un baix? o un baríton? Qui ho sap?
M'agradaM'agrada
Els intents de Cecilia Bartoli per portar els rols belcantistes destinats a Malibran o Colbran a l’originalitat són tan apassionants com segurament estèrils, perquè treure sobreaguts tradicionalment posats allà on no n’hi havia, mai serà ben acceptat.
Encara recordo aquells I Puritani amb la Mazzola gloriosa, que no van tenir el reconeixement del públic del Liceu, perquè no hi va haver els sobreaguts que no estan escrits.
Per la resta, discrepem, perquè mai podré considerar el belcanto de la Gruberova, el menys en aquesta vida, potser la llum, si em cal, la veuré en una altra vida. Pel que fa a Anduaga tampoc estem d’acord. És clar que ha de millorar, com tots els cantants joves, però no entenc aquestes ganes que teniu molts de posar-lo en dubte, mentre a fora, causa sensació.
Lo de Radó, i aquí sí que estem absolutament d’acord, em sembla inadmissible.
Gràcies per comentar i exposar el teu punt de vista.
M'agradaM'agrada
totalmente de acuerdo con Joaquim en cuanto a su opinión en este caso sobre Gruberova.
Gruberova, ha sido fan de 4 teatros y prácticamente casi nunca ha hecho belcanto ni en teatros italianos ni en teatros USA.
por intención, fraseo, expresividad vocal y presencia escénica, la Sierra es bastante más creíble y apetecible vocalmente que Dña. Edita. Gruberova ha sido una superstar, pero ojo ! como Zerbinetta, Reina de la noche, determinados roles Straussianos, si.
Sus Bolena, Lucrecia Borgia, pese a su exhibición de recursos técnicos ( pirotécnica vocal, filados,etc..), decepcionantes por su pobre fraseo y por su carencia de expresividad escénica.
la Sierra en estos aspectos, bastante superior y además, con notoria presencia escénica.
M'agradaM'agrada
A mi també em va agradar molt la funció del torn C La qualificaria de gran nit amb una parella protagonista en estat de gràcia. Sonnambula, que ja havia vist anteriorment al mateix liceu, no m’acaba de fer el pes però amb aquestes veus entenc perfectament que hi hagi gent que hagi repetit o tripitit
M'agradaM'agrada
Els grans cantants tenen el privilegi de fer-nos embogir fins i tot en obres que no són de la nostra predilecció, ara bé, a mi ja m’ha passat aquesta fase de repetir dues i ja no dic tres vegades, si amb una surto tocant el cel, potser m’estimo més no repetir i quedar-me amb aquell moment i dedicar la meva vida, també a altres coses que em motiven i m’agraden.
M'agradaM'agrada
Doncs… en fer tard, tot s’ha dit i, efectivament, ha estat extraordinari. Vaig el 25, el divendres aquest que algú diu que va trobar-ho com “més rodó”: la sensació final era de “és perfecta”, pensant en Sierra, i “uaaau” pensant en Anduaga. Com s’ha dit a bastament, si són entenimentats, tenen una carrera gloriosa per endavant i només podem desitjar que la puguem gaudir nosaltres. I mira que tampoc és que Bellini sigui dels meus autors predilectes ni que La sonnambula m’atregui gaire (fora del Prendi, l’anel ti dono, que trobo bellíssim). Vaig repetir el dia 9, en aquesta última funció afegida i va tornar a ser extraordinària, sense acusar el cansament d’haver cantat el dia anterior. Mereixien les ovacions que van tenir, sens dubte.
Que l’Elvino sigui odiós, masclista, etc., no ho veig. No són rumors, no és “fazzoleto” perdut o una sospita sense fonament: el noi, enamoradíssim fins llavors, es troba la núvia al llit d’un altre i sense donar-li més explicacions que “ai, que no sé com he arribat aquí”. Trencar el compromís és el mínim que es pot esperar de qualsevol fa dos segles i fa… potser no tant. Que al final, quan veu què passa, tira enrere, que tampoc no ho faria tothom, potser. Que parlem d’una situació de fa dos segles, però que per molt comprensius i oberts que siguem… hi ha coses que costa d’empassar i, per això, no sé… Si en diem que és odiós, què diríem de Manon o de tants personatges que, per menys, són realment violents i intolerants?
M'agradaM'agrada
Bé, anem tard tots, ara.
Aquestes representacions seran difícilment oblidades, ja sigui per la demostració de Sierra (ja comença a haver-hi veus que la posen en discussió) com per la consolidació de Anduaga, un tenor que ha trigat una mica a merèixer l’acceptació d’un públic a vegades absolutament mancat de criteri i, per tant, poc decidit a emetre valoracions a cantants encara no consolidats.
Pel que fa a la producció que tan poc va agradar a tants, trobo que sense ser una genialitat, està bé que vulgui donar una volta de caragol a un argument, originalment impossible.
Gràcies per comentar sempre
M'agradaM'agrada