Salutació final de La Tercera Fuga al TNC. Foto © IFL

Hi ha una manera “a la TNC” de programar, sempre més a la recerca de l’èxit de públic que no a la transcendència de la proposta programada. El TNC i a la sala Gran, fa habitualment teatre comercial per agradar, és una proposta lícita, poc arriscada, és cert, però malgrat que jo esperi més d’un teatre nacional, no puc posar-me d’esquena davant un text tan honest i sensible, i d’una escenificació tan treballada com la de La Tercera Fuga, el nou text de l’escriptora catalana/argentina amb la col·laboració d’Albert Pijuan, Victoria Szpunberg, que s’estarà fins al dia 1 de juny a la sala Gran.

Tot ja està dit fa anys i segles, els grans temes han estat escrits i reinterpretats al llarg de la història teatral des dels antics grecs a la renovació shakespeariana. D’ençà de la sacsejada de l’anglès tot ha estat donar voltes i voltes sobre el mateix, sempre adaptant la dramatúrgia a les particularitats de cada època i lloc.

El que ens explica i molt bé Szpunberg, són els efectes de l’odi en la història de la seva família jueva, des dels inicis del segle XX a Ucraïna i la consegüent diàspora al Brasil i l’Argentina i la posterior arribada a Catalunya, fugint de la dictadura militar de Videla. Cent anys.

Cent anys donen per a molt més que les intenses més de dues hores i mitja sense descans que dura l’espectacle. Hi ha salts molt importants en moments històrics de gran impacte, però el que pretén l’autora i també directora, no és fer un relat exhaustiu, més aviat és centre en moments prou significatius que marquen als personatges, sempre tenint com a rerefons la intolerància, l’odi, la mort i l’exili. Res de nou, repeteixo, ho hem vist moltes vegades i les sagues familiars sigui en teatre o cinema, sempre han estat un recurs molt enriquidor i de gran acceptació.

On rau l’originalitat de la proposta?, Doncs en la manera com farceix la narració, amb un mestre de cerimònies o narrador que ens introdueix a la vida d’aquesta família i en l’alternança feliç i desacomplexada d’anar alternant escenes i diàlegs de gran dramatisme, com és lògic, amb altres d’una lleugeresa i fins i tot comicitat, hilarant, mai cercant el melodrama i la llagrimeta, gràcies, ni tampoc la rialla fàcil i agraïda, gràcies també, si bé la intervenció d’alguns personatges en monòlegs que semblen improvisats (hi ha alguna petita llicència amb la realitat més immediata que servien per a la funció d’ahir amb el partit de l’Espanyol i el Barça, però que en la de demà ja no tindrà sentit o la mort de Pepe Mujica), i que esdevenen tot un encert, com en moments puntuals trencar la quarta paret i fer intervenir amb moderació, al públic. Això que segons com podria semblar digne d’una funció dels Pastorets de qualsevol centre parroquial, ha estat magníficament treballat, obtenint un efecte trencador i balsàmic, que atrapa, sedueix i tot i que cada vegada que es produeix sembla que trenqui en ritme dramàtic de la història, però que li atorga un dinamisme molt atractiu i ben mirat és un recurs molt Cubanero, tot i que el context sigui radicalment diferent.

Tenim, doncs, una saga familiar (mai fallen) que ens manté enganxats a la butaca, un text dramàtic intel·ligent i sensible, que alterna amb dosis perfectament estudiades el drama i la tragèdia amb la comèdia i amb aquest punt de partença, comptem amb:

Una companyia més aviat jove, que cadascun interpreta diversos personatges i disposa de la gran Clara Segura en el moment més enlluernador de la seva carrera com a catalitzadora d’un digne treball coral. No tots estan al seu nivell , és clar, però no hi ha grans alts i baixos, l’obra és un conjunt i dona oportunitat de lluïment, ja sigui a l’esplèndid Ton Vieira (el narrador) en un rol complicat i molt agraït que aprofita, dient bé el text i amb un moviment coreogràfic esplèndid, com a Magalí Sare, que es llueix, ella cantant dues versions ben peculiars de dos tangos tan emblemàtics i coneguts com, Volver i Cambalache. Menció especial per a l’actor Carles Pedragosa que en les seves “improvisacions” en els monòlegs que serveixen en molts casos per destensar la tragèdia viscuda fa escassos minuts, aconsegueix sempre posar-se el públic a la butxaca, malgrat que et resisteixis, com inicialment he fet jo. Ell guanya.

No us vull explicar res perquè és important deixar-se sorprendre per la narració, els fets i com s’expliquen. Prohibit l’espòiler!

Hi ha algunes escenes confuses, massa cridades i que l’amplificació del TNC no ajuda gens a aclarir, però la direcció de l’autora és tot un encert per saber explicar i atrapar-te sense que mai caigui ni la tensió, ni l’interès per la narració.

Si a tot plegat li sumem l’encert en l’escenografia de Max Glaenzel i Silvia Dellagneau, sempre grandiloqüent i per deixar bocabadat al públic del Nacional, un cuidat vestuari també de Delangleau i una banda sonora esplèndida de Dani Espasa, interpretada en directe, ja ho tenim tot per assolir l’èxit que tothom desitja i que motiva que tan bon punt acaba l’espectacle, el públic es posi a aplaudir dret i gran entusiasme. Ahir, però i feia molt de temps que no ho veia en un teatre de prosa, un espectador va mostrar amb sonora “buada”, la seva disconformitat. No sé si per l’obra, per la interpretació o la direcció. Va quedar com una anècdota enmig de l’entusiasma generalitzat.

Molt recomanable, malgrat les reticències que jo pugui tenir davant aquesta oferta tan dignament comercial del nostre Teatre Nacional.