Die Walküre, acte 3r Royal Opera House Covent Garden, Londres. Producció: Barrie Kosky

Un streaming no és la veritat absoluta de la representació operística, en aquest cas, que s’està veient a través d’unes càmeres i un enginyer de so que ens fa arribar com vol, allò que en el teatre és, vull dir amb això que valoració d’una representació operística vista a través del cinema o a casa, és una aproximació, a vegades ajustada, però no del tot real, i això que no em cansaré de dir, és el que penso després de veure la representació de Die Walküre que va tenir lloc la setmana passada a la ROH de Londres i retransmesa als cinemes.

En primer lloc, penso que les veus, en la majoria dels rols principals, joves i prometedors cantants, no són les més adequades pels rols que interpreten. Si la veu és l’adequada o no s’aprecia encara que ens arribi perfectament, una veu lírica pateix en rols pensats per a veus més denses o dramàtiques, això és clar, però si el volum i la projecció de la veu és insuficient i és tapada per la densa orquestra wagneriana, ho podrem només intuir.

A la banda positiva dels streamings tenim l’aproximació a la interpretació i el treball actoral dels cantants, que en un teatre d’òpera i la major part de les vegades per les grans dimensions de les sales i l’enorme distància entre la butaca i l’escenari, no ens permeten gaudir com si és el cas quan la càmera s’aproxima a uns primers plans cinematogràfics que augmenten molt i bé, la vivència dramàtica de l’acció.

Amb aquest preàmbul potser innecessari, però que cal recordar de tant en tant, us parlaré d’aquesta primera jornada d’un Ring dirigit per Antonio Pappano i Barrie Kosky, que va començar de manera força decebedora amb un Das Rheingold l’any 2023, que ja no vaig comentar aquí a causa de la segona aturada de l’activitat.

Antonio Pappano, potser no és un director genial, però és un director boníssim que sempre té coses a dir en tot l’amplíssim repertori que fa. Moltes vegades em recorda a James Levine, ja que té un sentit teatral i dramàtic molt acusat i difícilment avorreix, tenint sempre una especial cura amb els cantants, que sempre són el centre de les representacions i no la seva direcció, que precisament per això esdevé sempre primordial i valuosa. Triomfa sempre ja sigui dirigint Wagner, com Verdi, Rossini, Berlioz, Massenet o Puccini, però també en el camp simfònic, ara bé, a mi mai em deixa versions referencials i sempre trobo altres directors que en els mateixos títols el superen. Dit això, la seva visió de la Walküre és intensa i es desenvolupa amb una creixent tensió i culmina amb més brillantor que transcendència, però és clar, commou perquè sap, més enllà de la grandiloqüència agraïda dels finals wagnerians, mantenir el pols en els moments més perillosos de provocar aquell tedi sempre latent en els llargs monòlegs.

La magnífica orquestra del Covent Garden, en conjunt ofereix una prestació molt lluïda, si bé algun solista no va tenir la millor nit de la seva vida. Els sempre complicats equilibris queden desvirtuats, com ja he fet menció d’inici, pel treball de l’enginyer encarregat que tots ens arribi perfectament nítid i sobretot equilibrat i, per tant, l’orquestra mai taparà a cap cantant.

Elisabet Strid (Brünnhilde) i Christopher Maltman (Wotan)

El cast vocal és interessant, sobretot perquè fuig de les veus més habituals, fins ara, d’aquest repertori, començant pel baríton Christopher Maltman assumint el rol de Wotan. La veu és esplèndida, plena i com a bon liederista, el seu cant és expressiu i intens. En algun moment i suposo que per fatiga, queda una mica limitat en algun agut poc mantingut o escanyat i la seva zona greu no és tan contundent com ho seria per a una vocalitat ideal de baix-baríton, però sense saber del tot si traspassa amb autoritat i suficiència la barrera orquestral, sobretot al tercer acte, el seu Wotan és considerablement valuós per consistència interpretativa i varietat de matisos dramàtics i el situa en un lloc preferent per esdevenir referencial en els repartiments dels grans centres operístics en els pròxims anys. M’ha agradat molt.

La soprano sueca, Elisabet Strid és Brünnhilde, tot i que jo diria que com ha succeït en tantes altres sopranos wagnerianes, seria una ideal Sieglinde, ella ha incorporat els rols de dramàtica en el seu repertori, alternant amb altres de lírica spinto, com Salomé o Tosca, més idonis a la seva vocalitat. És molt expressiva i la seva interpretació és molt dinàmica i jovial tot i que l’any vinent complirà cinquanta anys, que no els aparenta. Ara bé, l’amplitud vocal necessària en el centre i greu del rol, la posen en evidència en nombroses ocasions, com també li succeïa a la Behrens, una cantant wagneriana que no admetia discussió sobre l’adequació estilística, però que en els anys d’esplendor va assumir rols que la sobrepassaven. Doncs bé a la Strid jo diria que li succeeix el mateix, havent d’utilitzar hàbils recursos i trucs, per amagar les mancances naturals d’una veu de lírica, obrint la veu per semblar el que no és i desvirtua, deslluint la seva actuació, per altra part meritòria. Algun agut de l’entrada és aproximat i poc afinat, però queda tot degudament maquillat per uns salts i cabrioles inicials, que en l’anunci de la mort a Siegmund, on allà només hi ha concentració i plenitud tràgica, queda en evidència la mancança del registre idoni. Tot i així, la brillant actuació dramàtica arriba a commoure en un tercer acte especialment lluït amb un Maltman excels.

Stanislas de Barbeyrac (Siegmund) i Natalya Romaniw (Sieglinde)

Sieglinde havia de ser la Davidsen, però la cancel·lació de la seva activitat en els pròxims mesos no ho ha fet possible i hauria estat curiós veure una Sieglinde amb veu de Brunnhilde i aquesta a l’inrevés, però en el seu lloc ha debutat en el rol la soprano escocesa Natalya Romaniw, que habitualment canta Butterfly, Tatiana o també Tosca. És una intèrpret magnífica, amb una veu de timbre una mica ingrat (sobretot a l’inici) potser sense la sedositat i calidesa que m’agrada per aquest rol, però que atorga veritat, intensitat i passió al rol. Penso que pot esdevenir una cantant a tenir en compte, però no sé si arriba del tot a omplir i projectar com és necessari, ja que em va semblar que en el teatre deu quedar més d’una vegada engolida per l’orquestra.

El tenor francès Stanislas de Barbeyrac, del que ja vaig parlar fa uns dies en ocasió de la gravació de Der Fliegende Holländer, és Siegmund. La veu és molt lírica, però mai blanca. En algun passatge li maca més densitat en el centre, però no hi ha dubte que el repertori wagnerià serà un dels fonaments de la seva carrera. Canta bonic, és molt expressiu i la manca d’heroïcitat que també té el rol, la supleix amb una jovialitat que altres cantants referencials, no han pogut donar mai i això també cal anotar-ho en el seu haver. És un Siegmund encara per a consolidar i sense saber exactament si la veu traspassa el mur, com us deia en el cas de la Sieglinde de Romaniw, la seva prestació és estimulant.

Soloman Howard (Hunding)

Soloman Howard, el baix que interpreta a Hunding, deu posar com a condició contractual, ensenyar musculatura (espectacular!!!!), en tot el que l’he vist, fins i tot en actuacions en forma de concert, en llueix. Tret d’aquest comentari poc operístic i ja em perdonareu, és un cantant jove amb projecció que encara no posseeix la veu prou tenebrosa per assolir aquest rol. No impressiona, no fa por, a no ser pel que li fa fer el director d’escena. Tots sabem que els baixos s’han de consolidar amb els anys, i no tinc gaires dubtes que així serà també en el seu cas, però avui encara no és el moment per a ser Hunding.

Marina Prudenskaya (Fricka)

Marina Prudenskaya és Fricka. Veu plena i presència de vedet. La seva entrada impacta (gràcies a Kosky, és clar), però ella interpreta i fins i tot diria que sobreactua, lluint unes facultats poderoses. Magnífica

Les vuit valquíries en conjunt funcionen, per separat i com succeeix quasi sempre, hi ha de tot, però sense cap daltabaix.

Pel que fa a la producció de Barrie Kosky, el director australià ara per ara, imprescindible per mèrits propis i també per allò de les modes que tant coneixem els que ja fa anys que visitem l’òpera, us diria que no ofereix res que ja no hàgim vist en altres Ring. Les seves produccions acostumen a enlluernar per la seva fantasia i creativitat, per les seves innovacions i també, és clar, provocacions estètiques, però en aquest cas no he vist res de tot això. Ara bé, i com és en el cas de Calixto Bieito, Kosky sap dirigir de manera excel·lent als cantants, traient un resultat dramàtic excel·lent de les interpretacions i dotant a l’acció escènica de molta versemblança i teatralitat, cosa que en l’estaticisme de molts moments wagnerians, és un gran encert.

Die Walküre, acte 2n. Producció de Barrie Kosky per a la ROH Covent Garden. Maig 2025

Època indeterminada, però actual i ambientada en un món en decadència on Wotan sembla ser un magnat sense especificar i Fricka, i no és novetat, l’aburgesada i hieràtica mestressa i senyora del tros. Siegmund un trinxeraire amb suadora i texans esparracats, Sieglinde una noieta que podria ser una okupa si no fos que està casada amb un guàrdia de seguretat (Hunding), i tot embolcallat per una escenografia més aviat escassa en el primer acte, un vestuari poc rellevant, tret de Fricka i un bon disseny de llums.

    Innovacions?, ni una. Deu estar tot dit i fet, dins de les immenses possibilitats que ofereix la Tetralogia i Kosky penso que pel que hem vist fins ara, no s’embolica en gaires disquisicions, i més enllà de donar un enfocament de cataclisme mediambiental, que Carsen va saber exposar molt millor, fa especial èmfasi en la credibilitat interpretativa, amb un treball minuciós dels personatges, és l’aspecte que més valoro del seu treball, sobretot i com ja he dit abans, perquè els primers plans que ens ofereix un streaming afavoreixen moltíssim aquesta percepció i treball.

La “gran innovació” és fer aparèixer fins a incomprensibilitat, el personatge d’Erda, interpretat per una actriu d’avançada edat, quasi sempre totalment nua (té valor la senyora!) menys quan fa de xofer del Rolls-Royce de Fricka, que va degudament uniformada. Que sigui Erda la que abraça a Siegmund i Sieglinde al final del primer acte abans de concebre a Siegfried, és una troballa emocionant, no tant quan porta un corona de flors per acompanyar el Winterstürne de Siegmund (solució escènica que he trobat ridícula) o millor quan se la veu aguantar a Nothung a l’altra banda del mur on està clavada, però el que no he arribat a entendre, és que si ella afavoreix com a mare terra la unió dels dos wellsungs, després estigui sota l’ordre jeràrquic de Fricka, fent de xofer. Són aquelles incongruències que només s’entenen amb una explicació prèvia i d’aquestes coses, ja n’estic una mica tip. Erda apareix en tots tres actes i també en el foc màgic la tenim present i en realitat és l’única novetat creativa d’una dramatúrgia que no ofereix cap novetat al llibret original. Que Hunding es mostri violent davant de Sieglinde no és cap troballa ni cap nova denúncia de violència de gènere, però Kosky fa treballar tan bé als personatges, que les escenes colpeixen tot i mantenir-se estrictament fidel a l’original. Tant és així que aquesta dominació del rol mascle en el primer acte, com la mort de Siegmund o la por de les valquíries davant la presència de Wotan, mai m’havien semblat tan colpidores.

L’escenografia senzilla, en moltes escenes del primer acte quasi minimalista, es transforma en el segon, a banda de l’efectista entrada en cotxe de Fricka en la foscor de la nit sota cinc fanals, més tard en l’escena de Sieglinde i Siegmund en un immens tronc calcinat i fumejant de freixe, que atorga certa varietat i espectacularitat i en el tercer acte, serà una immens freixe, ara palplantada com cal, que presideix l’escena, que això sí, està molt ben il·luminada, atorgant la deguda nocturnitat, monumentalitat i misteri, res més.

Esperava molt més de Kosky, però vist el que hem vist en els darrers anys, sobretot a Bayreuth, m’estimo molt més això i que els cantants-actors, m’emocionin per la seva intensitat interpretativa.

Aquí al Liceu estem pendents d’un Ring que havia de ser a banda de Wagner, de Castellucci i que no sabem com acabarà després del daltabaix i si copiarem el que fan a La Monnaie, que és amb qui coproduíem la nova producció o serà una altra iniciativa, tant de bo.

DIE WALKÜRE
Richard Wagner

Wotan – Christopher Maltman
Brünnhilde – Elisabet Strid
Sieglinde – Natalya Romaniw
Siegmund – Stanislas de Barbeyrac
Hunding – Soloman Howard
Fricka – Marina Prudenskaya
Helmwige – Maida Hundeling
Ortlinde – Katie Lowe
Gerhilde – Lee Bisset
Waltraute – Claire Barnett-Jones
Siegrune – Catherine Carby
Rossweisse – Alison Kettlewell
Grimgerde – Monika-Evelin Liiv
Schwertleite – Rhonda Brown
Actors – Clare Almond, Lucy Brenchley,
Clea Godseill, Maria Leon, Illona Linthwaithe,
Virginia Poli, Nadia Sadiq, Jay Yul

Orchestra of the Royal Opera House
Conductor – Antonio Pappano
Director – Barrie Kosky
Sets – Rufus Didwiszus
Costume – Victoria Behr
Lighting – Alessandro Carletti

Royal Opera House, Londres
14 de maig de 2025