INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

ROH 2016/2017: COSÌ FAN TUTTE (Winters-Brower-Puértolas-Behle-Arduini-Kränzle;Gloger-Bychkov)

Per què Semyon Bychkov decideix amb uns temps letàrgics en les àries trencar tot l’impuls dramàtic d’aquesta òpera és un misteri difícil de resoldre. Ni he estat capaç, ni he trobat que ajudi gens, ni als cantants, que òbviament han de fer un sobre esforç innecessari, perillós i estèril per acabar les seves àries, amb més paranys dels que ja els va posar Mozart, per culpa d’uns tempi escandalosament lents.

El so orquestral és preciós i l’encanteri sonor a estones bellíssim, però si el preu que s’ha de pagar per aconseguir-ho és la manca de ritme teatral i en molts moments l’avorriment, aleshores no em queda més remei que dir que Semyon Bychkov erra estrepitosament, i aquest és el primer i greu error de la nova producció de Così fan tutte que s’ha estrenat a la ROH i   que el dia 17 d’octubre es va transmetre als cinemes. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

ONP 2016/2017: SAMSON ET DALILA (Antonenko-Rachvelishvili;Michieletto-Jordan)

Després de molts anys ha tornat a l’òpera de París l’obra mestra de Camille Saint-Saëns, Samson et Dalila, una obra musicalment   bellíssima però teatralment molt feble, que necessita de dos cantants de gran força, sensibilitat i personalitat, un director inspirat i una producció fins ara “cecilbemillesca” i que necessitava del cos de ball per representar la famosa bacanal i sobretot un cop d’efecte final per deixar bocabadades a les platees amb ganes de quedar bocabadades.

L’Opéra de Paris en co-producció amb el Metropolitan de New Yor, que no se pas com pairan no gaudir del ballet (que es prepari Mr Gelb perquè els integristes del famós teatre esquinçaran les cortines ideològiques més arcaiques), va encarregar a Damiano Michieletto una nova producció  i tractant-se de Michieletto pot passar de tot. Continua llegint

INSISTINT EN EL TRISTAN UND ISOLDE INAUGURAL AL MET 2016

nina-stemme-isolde-i-stuart-skelton-tristan-ken-howard_metropolitan_opera

Des de dissabte passat que no paro de donar-li voltes i més voltes a aquest Tristan und Isolde inaugural del MET.

He llegit unes quantes crítiques i hi ha disparitat d’opinions, quasi totes poc positives pel que fa a la producció “dark”de Treliński, un director que em va agradar molt en aquell doble programa del mateix MET amb Iolanta i El castell de Barbablava, i molta més unanimitat pel que fa a Rattle i l’equip de cantants, tot i que jo crec que molts no s’atreveixen a aplaudir sense concessions a Stuart Skelton, un Tristan inesperat i excel·lent.

Curiosament i sense saber com anirà la temporada novaiorquesa que podrem gaudir al cinema en el propers mesos, no crec que, tret de la per a mi tan esperada L’Amour de Loin de Kaija Saariaho o en menor mesura la reposició de Eugene Onegin, la resta d’òperes estiguin a l’alçada del que ens ha ofert aquesta inauguració. Continua llegint

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)

Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional. Continua llegint

ROH 2016/2017: NORMA (YONCHEVA-GANASSI-CALLEJA-SHERRATT;OLLÉ-PAPPANO)

Una de les fites de la temporada 2016/2017, una temporada farcida de fites, era la inauguració de la ROH amb Norma protagonitzada per Anna Netrebko, però la soprano russa va dir que de moment aquest rol no era per a ella o no es veia prou preparada per fer-li front, i va cancel·lar. El temps per trobar una substituta era limitat i el rol no és que precisament estigui en el repertori de la immensa majoria de sopranos, només per això la imprudent gosadia de Sonya Yoncheva cal valorar-la en tota la seva magnitud i transcendència artística, perquè la soprano búlgara arriscava molt i en un temps rècord s’havia de preparar per un rol que li exigeix molt més del que ella pot oferir, tot i que el que ofereix és molt i bo, perquè Yoncheva és una soprano magnífica, que canta meravellosament i que estilísticament no té gaire rivals en el repertori belcantista actual. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: WERTHER (Grigolo-DiDonato;Jacquot-Pappano)

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

La celebrada, elegant, tradicional i inspirada producció de Benoît Jacquot pel Werther de Massenet podrà exhibir amb orgull el privilegi d’haver estat interpretada per molts dels millors tenors de l’actualitat, des de Kaufmann que la va estrenar en unes representacions inoblidables, a Alagna, passant per Villazón, Beczala, Borrás, entre altres i ara és Vittorio Grigolo que canta per primera vegada el rol al costat de la primera Charlotte escenificada de Joyce DiDonato després del seu debut al costat de Flórez al Théâtre des Champs-Elysées de París el mes de maig passat, que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

La ROH ha cregut convenient transmetre la representació d’aquesta reposició de la producció i el passat 27 de juny es va veure als cinemes, ara amb una mica de retard us en vull parlar. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2016: IL BARBIERE DI SIVIGLIA

Tots els que fa temps que seguiu IFL sabeu que amb l’arribada de l’estiu s’inicia la voragine de festivals i el més matiner sempre és el de Glyndebourne, de fet s’inaugura a la primavera i acaba a meitat del mes d’agost.

Una de les noves produccions de l’edició del 2016 és la de Il barbiere di Siviglia, una de les obres mestres de Rossini, que ha servit en aquesta edició per donar a la reina de la casa (Miss de Niese) el rol de Rosina, envoltada com ella mateixa de mediocritats, o potser precisament per no fer-li ombra han optat per un repartiment que dubto que acabi sent recordat. Continua llegint

EL TEATRO REAL AL CINEMA 2015/2016: PARSIFAL

El Teatro Real sota el regnat de Joan Matabosch ha recollit el testimoni d’una de les fites més importants del Liceu dels darrers anys (2011), portant sobre l’escenari madrileny la producció de Parsifal que el teatre barceloní va coproduir amb Zuric i que bé valdria una reposició liceista, amb direcció escènica de Claus Guth i amb Semyon Bychkov dirigint l’Orquesta Sinfònica de Madrid, titular del Real, amb un repartiment amb alguna coincidència important amb Barcelona.

D’aquelles representacions barcelonines vaig dir això: Continua llegint

LA TEMPORADA 2015/2016 DE LA SCALA AL CINEMA: LA FANCIULLA DEL WEST

Seguint amb les temporades operístiques cinematogràfiques, avui us parlaré de la representació que va tenir lloc a la Scala de Milà el passat 10 de maig, amb la representació de la nova producció de La Fanciulla del West de Giacomo Puccini, emmarcada dins d’un projecte de Riccardo Chailly (director musical del teatre milanès) de portar totes les òperes del compositor entre els anys 2015 i 2022. En el cas de La Fanciulla del West s’utilitza la versió manuscrita original de Puccini sense les modificacions que Toscanini va fer per l’estrena novaiorquesa.

Riccardo Chailly signa una esplendorosa direcció musical pleníssima de detalls, de rics i contrastats efectes que mai havia escoltat com en aquesta versió, fa que l’òpera més enllà de recuperar l’originalitat pucciniana, sembla fins i tot en molts moments nova i per tant més fascinant del que ja és originalment. Continua llegint

INSISTINT EN ELEKTRA

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Han passat uns quants dies de la darrera representació cinematogràfica de la temporada 2015/2016 del MET i quedava pendent aquesta insistència en una representació que de ben segur podem qualificar com una de les millors, si no la millor de la temporada novaiorquesa, si més no al cinema, i per tant bé mereix un retorn, sobretot si tenim en compte que la temporada vinent durant 5 dies del mes de desembre, el Liceu ha programat aquesta òpera amb aquesta mateixa producció de Patrice Chéreau que coprodueix amb el Festival d’Aix-en-Provence on es va estrenar, el MET, la Scala, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki). En el Liceu també comptarem amb la mateixa Klytämnestra (Waltraud Meier) i la mateixa Chrysothemis (Adrianne Pieczonka) que ja van protagonitzar l’estrena al festival francès i també al MET.

Crec que és una oportuna insistència, sobretot per a les persones que encara a hores d’ara i encara que a molts els pugui semblar increïble, la Elektra suposa un parany insalvable i m’agradaria que a força d’insistir acabés aconseguir fer algun addicte a la causa. Continua llegint

RIGOLETTO A L’ONP (Fabiano-Kelsey-Peretyatko-Siwek-Kasarova;Guth-Luisotti)

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l'ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l’ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Costa empassar-se aquest Rigoletto vist sota la mirada de Claus Guth, ja que el director alemany comet per a mi un error garrafal, ja que proposa una producció intel·ligent farcida d’idees, quelcom que tot i ser habitual en els seus treballs teatrals, perjudica el discurs musical de l’obra, i la intensitat musical i vocal del capolavoro verdià esdevé teatralment gèlid.

El distanciament que Guth provoca entre l’escenari i l’espectador és letal i per tant la producció acaba sent un llast que perjudica la comprensió dramàtic/musical, quelcom que cap director escènic hauria de provocar i cap director musical hauria de permetre, però això és ara per ara una utopia. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: ELEKTRA

El 21 de juliol de 2013 vaig escriure un d’aquells apunts que m’agraden tant després d’una experiència musical i teatral úniques. Aquell apunt parlava del streaming d’Elektra des del Festival d’Aix-en-Provence amb l’estrena del que seria el testament operístic del grandiós Patrice Chéreau, sota la direcció musical de Esa-Pekka Salonen i Herlitzius, Pieczonka i Meier com a trio d’asos estratosfèrics.

Si us interessa recordar-ho i recuperar-ho Continua llegint

TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX

Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.

Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana. Continua llegint

INSISTINT EN MADAMA BUTTERFLY

Molt probablement molts estarem d’acord que no és la millor Madama Butterfly possible, però potser uns quants dels que la varem veure al cinema, estarem d’acord en que va acabar sent una representació emocionant. I això és mèrit, sobretot, de:

Giacomo Puccini, Anthony Minghella, Kristine Opolais, Roberto Alagna, Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino i Karel Mark Chichon.

M’ha semblat important insistir-hi i com que sembla que molts havíeu quedat amb les ganes de dir-hi la vostra, insisteixo.

D’entrada podeu recuperar l’apunt original a: Continua llegint