Der Fliegende Holländer a Finlàndia (Reuter-Nylund-Frank-Pohjonen;Holten-Fiore)

Tornem a Der Fliegende Holländer i no serà el darrer d’aquesta temporada, ja que com molt bé sabeu també és un títol de la 2016/2017 del Gran Teatre del Liceu.

La que avui us proposo prové de l’òpera nacional de Finlàndia  i la va emetre The Opera Platform que està esdevenint un canal imprescindible per visionar les propostes més interessants del panorama operístic, que no sempre passa per les cases d’òpera de més anomenada però que en canvi en moltes ocasions són les que tenen més cura per presentar repartiments molt homogenis i direccions musicals i escèniques creatives i estimulants.

Després de la decebedora proposta de Oller al Teatro Real, el que ens ofereixen els finesos amb aquesta proposta de danès Kasper Holten, actualment director de la ROH londinense, del qual veurem en el Liceu aquesta mateix  temporada la seva visió de Don Giovanni, és del tot trencadora i innovadora, una reinterpretació radical que encendrà passions i confrontacions perquè Holten converteix a l’holandès errant en un artista, atrapat en el món de la jet set internacional. Un home, impulsat per la seva inspiració i obligat a viure sense trobar una llar. Holten crida l’atenció sobre Senta també. Qui és aquesta noia que està disposada a sacrificar-se a si mateixa a través de la devoció? I és realment el desinterès qui la motiva?

A partir d’aquí res del que heu vist tantes vegades i coneixeu, deixa de tenir sentit perquè Holten, com Herheim, s’inventa una dramatúrgia nova que sense traïr l’essència, fa miques i prescindeix dels personatges i les situacions originals, quelcom que sempre motiva contradiccions del text amb el que veiem, quelcom que exaspera i no sense raó, a aquells que més enllà del immobilisme ancestral no creuen convenient les adulteracions de les obres d’art. Quelcom que no deixa de ser part del que curiosament aconsegueix Holten amb la seva proposta. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA SONNAMBULA (FALLY-FLÓREZ-PISARONI-NAZAROVA;MARELLI-GARCÍA CALVO)

Juan Diego Flórez va celebrar el seu 44è aniversari cantant el rol de Elvino de La Sonnambula de Bellini a la Staatsoper de Viena. Ell va fer interessant aquest nou i fallit streaming des de la capital austríaca,, darrerament molt poc estimulants.

La producció és la mateixa que varem veure al Liceu ara farà tres anys, deguda a Marco Artuto Marelli, però sortosament per a nosaltres varem tenir a una gran belcantista, Patrizia Ciofi, mentre que a Viena els van col·locar a Daniela Fally, una cantant de la casa tan poc interessant i distingida com avorrida. Imperdonable, perquè l’òpera es titula La Sonnambula i ella és o hauria de ser la gran protagonista, i no ho és. Continua llegint

SIMON RATTLE I DANIEL TRIFONOV ACOMIADEN EL 2016 A BERLÍN

I continuo el periple per el darrer dia musical de l’any 2016 i avui ens aturem a la sala Philharmonie de Berlín per assistir al concert de Sant Silvestre de la Berliner Philharmoniker i que va reunir a Simon Rattle, naturalment i al estratosfèric Daniel Trifonov, en un brillantíssim concert que va incloure obres de  Dmitri Kabalewsky, Sergei Rakhmàninov, William WaltonAntonín Dvořák.

Resulta interessant comparar les diferents propostes que al voltant del Cap d’Any van apareixent i constatar que amb un programa com el que ens proposa Sir Simon Rattle, evidentment popular però amb peces poc sovintejades, també es pot fer un èxit, és clar que amb la Berliner Philharmoniker sembla impossible no fer-lo, oi? Continua llegint

DIE FLEDERMAUS LA DARRERA NIT DEL 2016 A LA STAATSOPER DE VIENA

 

Encara ancorat en el darrer dia de l’any passat, avui us parlaré del streaming de la Staatsoper de Viena i el tradicional Die Fledermaus que s’acostuma a alternar en aquest dia tan assenyalat amb l’altra símbol de l’opereta vienesa, Die Lustige Witwe de Franz Lehár.

La producció continua sent la de Otto Schenk estrenada l’any 1980 i que conserva virtuts que sense uns cantants actors distingits i sense cap mena de renovació, no conserva la màgia dels primers anys i cau en una rutina que en aquesta ocasió sobrepassa el que s’hauria de permetre a la Staatsoper.

L’edició del 2014 ja va protagonitzar un apunt a IFL ara fa dos anys però el que vaig dir aleshores ja no em val per aquesta edició, doncs els canvis en el repartiment no el milloren i més aviat diria que el fan caure a un nivell que podríem qualificar directament de provincià.  Continua llegint

GUSTAVO DUDAMEL INAUGURA L’ANY MUSICAL 2017 A VIENA

La inauguració musical de l’any passa cada 1 de gener, des de fa més de 70 anys, per l’empolainat Musikverein de Viena, on tothom espera escoltar i sentir el de sempre perquè la sacrosanta tradició austríaca així ho imposa, amb l’ajut de la televisió, les cases discogràfiques (cada vegada més encotillades a les súper vendes) i també als tour-operadors de luxe que fan pagar gust i ganes per assistir entre el públic dominical i tenir l’oportunitat que les càmeres de televisió t’immortalitzin i siguis l’enveja de les amistats.

En aquesta ocasió la direcció de l’orquestra vienesa o potser de la Deutsche Gramophon que alguna cosa hi deu tenir a veure, ha convidat per primera vegada al director veneçolà Gustavo Dudamel, el més jove fins ara a dirigir el prestigiós concert, encara que a l’hora de la veritat el prestigi no vingui mai donat per les obres que es programen, sempre subjectes a l’entorn de la família Strauss i si a les audiències milionàries gràcies a la transmissió televisada i òbviament als directors contractats amb noms de veritable relleu i en algun cas, pocs, de transcendència artística inqüestionable malgrat la poca llibertat que el repertori atorga.

Que Dudamel és un bon director ningú ho posa en dubte, però Dudamel s’ha fet una pròpia imatge que és la que ara pot jugar en contra seu perquè tothom espera “dudamelades” allà on no hi tenen lloc i aleshores  el fenomen més esclatant dels darrers anys en el camp de la direcció orquestral esdevé un més, de nivell és clar, però un més. Continua llegint

FAUST A MOSCOU (Romanovsky-Lungu-Abdrazakov-Ladyuk-Pfister;Lebedev)

La darrera vegada que vàrem assistir a un streaming operístic en versió de concert a la Txaikovski Concert Hall de Moscou va ser en ocasió d’un celebrat Werther de Massenet i ara que repetim amb un altre dels més cèlebres títols de l’òpera francesa com és el Faust, estic segur que també ho celebrareu perquè el nivell és alt i compta, a banda de l’atractiu garantit del Mephistophélès del baix Ildar Abdrazakov, amb un elenc totalment rus en el que només coneixereu a la soprano lírica Irina Lungu, el que no vol dir que la resta del cast no sigui de gran interès.

Potser el Faust de Gounod sigui una “grand opéra” per a ser representada amb una bona producció de decorats vistosos i molta enginyeria escènica per “épater le bourgeois”, però una vegada més el que ens ofereixen els amics moscovites en versió de concert dóna la raó a aquells que fonamenten l’essència de l’òpera en la vessant musical i vocal per sobre de la teatral, ja que aquesta es pot ometre i en canvi,, com és el cas, es pot assolir l’èxit, mentre que tots hem vist produccions escèniques excel·lents amb cantants i direccions musicals fallides que no acaben mai d’aixecar el vol. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

UN REGAL DE NADAL: EL LLAC DELS CIGNES A PARÍS

Sabeu els que em coneixeu amb escreix que no sóc gaire amant del ballet, però de tant en tant em deixo fascinar per allò que és simplement bell i aquesta proposta del famós ballet de Piotr Illitx Txaikovski, El llac dels cignes ho és, diria que és bellíssima.

Només un teatre d’òpera de la categoria de l’Opéra National de Paris i algun que altre com Londres o Milà, a banda dels grans teatres russos, poden mantenir una companyia de dansa i en aquest cas és senzillament fascinant.

Deixeu-me que sense entrar en detalls tècnics del llenguatge que desconec us faci menció l’extraordinària Amandine Albisson, no cal entendre-hi gaire per adonar-se’n de l’excepcionalitat del que fa i com ho fa (tant la deliciosa i sensible Odette com la vertiginosa, virtuosística i espectacular  Odile).

L’acompanyen amb espectacularitat Mathieu Ganio com a Siegfried i François Alu com a Rothbart. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

BAYERISCHEN STAATSOPER 2016/2017: LADY MACBETH DE MTSENSK (Kampe-Didyk-Kotscherga;Kupfer-Petrenko)

No ha marxat encara a Berlín i a Munich segur que ja l’enyoren perquè la marxa de Kirill Petrenko cap a la Philharmonie de Berlín serà molt difícil de superar, pair i substituir. No m’imagino un director, a banda de Pappano, tan versàtil i tan genial en tot allò que dirigeix, capaç de sorprendre fins i tot als seus més fidels admiradors amb una Lucia di Lammermoor com jo mai havia escoltat o dirigir un Ring amb absoluta i mestrívola saviesa, que no per ser més previsible no deixa de ser admirable. Doncs bé, els streaming gratuïts de la Staatsoper bavaresa ens ha deixat una altra perla del director rus amb una obra no gens amable, però extraordinària com és la Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx. Continua llegint

ONP 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Vargas-d’Oustrac-Tagliavini-Koutcher-Jaho-Aldrich;Carsen-Jordan)

Primera de les dues tandes de Les Contes d’Hoffmann que tindrem aquesta setmana, seguint la immersió a l’òpera francesa i que encara ens guarda alguna agradable sorpresa.

Coincidint amb les representacions de la mateixa òpera a la ROH, la òpera de Paris (ONP) ha programat una reposició d’una de les produccions més magnífiques, intel·ligents, belles i originals que jo hagi vist mai sobre un escenari, la deguda a Robert Carsen i estrenada a la Bastille ja fa 16 anys però que continua sorprenent i meravellant per les immenses dosis de talent, teatre i sobretot màgia.

La reposició tenia el gran al·licient de comptar inicialment amb el Hoffmann de Jonas Kaufmann i per tant havia motivat un allau de viatges operístics cap a la capital francesa, però com tots sabeu el tenor bavarès ho va cancel·lar tot per els seus problemes de salut i entre aquest tot hi havien aquestes esperades representacions. Llàstima! Continua llegint

UN WERTHER ALTERNATIU A MOSCOU (Dunayev-Deshayes-Ballestra-Alexyuk;Acocella)

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Avui us proposo un Werther alternatiu, vull dir que no tindrem els noms habituals: Ni Kaufmann, ni Beczala, ni Borras, ni Bros, ni Vargas, ni Grigolo, ni tan sols Flórez que darrerament s’ha colat entre els tenors que protagonitzen aquest emblemàtic rol, paradigma del romanticisme literari i gràcies a la genialitat massenetiana també a l’operística.

És tracta del tenor rus Andrey Dunayev, que atenent a les seva poc dissimulada alegria després del “Pourquoi me reveiller” semblava que no les tingues totes en si mateix amb l’assoliment del repte. Continua llegint

LA FAVORITE A MUNIC (Garanča-Polenzani-Kwiecień-Kares;Niermeyer-Chichon)

L’any 2014 el Festival de Salzburg va programar lo’òpera de Gaetano Donizetti, La Favorite. El quartet protagonista era estel·lar com el prestigi del festival demana: Elīna Garanča, Juan Diego Flórez, Ludovic Tézier i Carllo ColombaraLa representació va ser en forma de concert i va suposar el debut en el rol de la parella protagonista. Si voleu recuperar aquell apunt només cal  prémer l’enllaç:  Continua llegint

Una descoberta: GOPLANA de Władysław Żeleński

Si per la nostra reduïda llista de imprescindibles operístics en prou feines hi cap Stanisław Moniuszko, com ens ha de cridar l’atenció una òpera de Władysław Żeleński ?

Doncs avui és el que us proposo, gràcies a la transmissió que el 3 de novembre ens va arribar a través de Arte i The Opera Platform tenim l’oportunitat de descobrir Goplana de Władysław Żeleński, una òpera romàntica que estic segur que agradarà a la immensa majoria dels visitants de IFL, ja que la música té tot l’atractiu de les arrels eslaves, amb l’habitual utilització del material folklòric i una inspiració melòdica al servei d’un llibret de rebuscades trames romàntiques de fades, esperits, sirenes, reines malèfiques, amors impossibles i crims inconfessables. Continua llegint

GALA RICHARD TUCKER 2016

Avui tenim a IFL la cita anual amb la Gala Tucker, una ocasió immollorable per calibrar l’estat vocal d’algunes de les millors veus del moment, alhora que escoltar el bo i millor de la nova fornada de veus nord-americanes amb el premi que la Fundació Richard Tucker atorga a la millor veu jove, que com no podia ser d’altra manera aquest any ha recaigut en la immensa Tamara Wilson, cantant que darrerament he portat molt a IFL i que espero que sigui per molts anys tot i que compleix tots els estàndards de grans i prometedores veus de senyores immenses que per raons diverses han enlluernat en els primers anys de la seva carrera i que després han desaparegut de manera premetura (Marc, Sweet, Eaglen, Dunn…) Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

LA BOHÈME AL REGIO DE TORINO (Lungu-Berrugi-Besong-Cavalletti-Cho-Sagona;Ollé-Noseda)

caffe-momus

El Teatre que va veure l’estrena absoluta de La Bohème ha presentat una nova producció per celebrar el 120è aniversari de l’esdeveniment (1 de febrer de 1896) sota la direcció de Gianandrea Noseda i amb un equip de cantants correctes en el millor dels casos però que no serien motiu de visita a IFL si no hagués estat perquè la producció escènica és deguda a Alex Ollé, el furero més “conservador”, que s’ha decidit a dirigir tota mena de títols, fins i tot aquells més allunyats del que ens haguéssim imaginat quan La Fura dels Baus van irrompre en el món operístic amb aquella Damnation de Faust a Salzburg, l’any 1999.

Les aproximacions de La Bohème a la contemporaneïtat són diverses, de fet fins i tot se’n va fer un musical rock anomenat Rent que seguint amb llibertat la història dels joves bohemis, l’actualitzava en el fons i en la forma de manera molt més efectiva de la que han fet la immensa majoria de directors escènics que han cregut que envoltant als personatges amb escenografies urbanes de la nostra quotidianitat i vestint-los amb roba de “mercadillo” de segona ma ja n’hi havia ben bé prou, sense adonar-se’n que la música, més enllà que les pròpies situacions escèniques descriu a la perfecció aquell Paris bohemi sota la mirada d’un músic verista al tombar del XIX al XX que grinyolen en la manera de ser i comportar-se del jovent d’avui en dia. Continua llegint

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG A MUNIC (Koch-Zeppenfeld-Künzli-Gantner-Bell-Mahnke-Bruns;Bösch-Petrenko)

 

Una de les produccions més esperades de l’any va commocionar al públic bavarès  el passat més de juliol, la combinació Richard Wagner, Kirill Petrenko i David Bösch, més Jonas ¡ Kaufmann (cal dir-ho) va esdevenir un dels grans triomfs operístics d’enguany. El streaming d’aquella festa es va posposar fins a les representacions del mes d’octubre, però l’infortuni o la delicada salut de Kaufmann, com us ho estimeu més,  ens han deixat sense un dels atractius i molts es sentiran profundament decebuts, però el treball és tan elaborat, l’equip és tan important i compacte que fins i tot la sensible pèrdua, substituïda per un justet Robert Künzli,  queda absolutament minimitzada i el gaudi és (quasi) complert gràcies a: Continua llegint

ÀMSTERDAM 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO (Esposito-Karg-Degout-Buratto-Crebassa;Bösch-Bolton)

Avui us porto en un seguiment coincident i absolutament casual amb la propera temporada liceista, després del Macbeth i La Fille du Régiment dels darrers dies, la producció de Le Nozze di Figaro que es va representar a Àmsterdam fins abans d’ahir, data en la que The Opera Platform i el Canal Arte la van retransmetre en streaming.

El gran i indiscutible èxit de la proposta que us porto avui rau en el perfecte equilibri entre l’equip artístic de la producció, amb una direcció vigorosa i minuciosa de Bolton i el gran treball teatral de Bösch, que realitzen amb un equip vocal de gran nivell. Tot funciona amb naturalitat i el resultat no pot ser un altre que pertorbador en el sentit més positiu i estimulant del mot. Aquest mateix tàndem ja ens van regalar un molt més que interessant  Orfeo de Monteverdi a Munic (amb un sensacional Gerhaher) que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, i Bösch també va ser el responsable d’aquell aberrant Il Trovatore de la ROH. En cap us vull fer entendre que el seu treball en aquesta producció mozartiana estigui al mateix nivell, sortosament per a mi, al menys, ja que ara si que m’ha convençut. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA FILLE DU RÉGIMENT (Fuchs-Tessier-Álvarez;Pelly-Pidó)

Julie Fuchs (Narie) a La Fille du Régiment Fotografia Michael Poehn Staatsoper de Viena

Julie Fuchs (Narie) a La Fille du Régiment Fotografia Michael Poehn Staatsoper de Viena

És molt complicat protagonitzar una reposició de la famosa producció que varen estrenar els estratosfèrics Natalie Dessay i Juan Diego Flórez al Covent Garden de Londres, per després visitar la mateixa Staatsoper de Viena i més tard el Metropolitan de Nova York, teatres que la co-produïen obra d’un inspirat Laurent Pelly, i que més tard visitaria el Liceu (2010 sense Dessay) i la ONP.

Viena ja sabem que acaba integrant totes les seves produccions en la rutina, no sempre estimulant, de la seva temporada de repertori i per tant, aquell doll de guspires inspiradores que varen captivar el públic operístic ençà de l’estrena d’aquesta producció (2007), sovint poden caure en aquell engranatge de la representació diària que difícilment pot garantir aquell nivell inicial, sobretot perquè superar a la gran Dessay en el que potser va ser el seu darrer moment de plenitud vocal i el radiant Juan Diego Flórez que repetia “A mes amis” representació rere representació fent embogir amb la seva elegància, la seva plenitud i el seu gloriós desvergonyiment.

Nou anys més tard coneixem de memòria la producció i els seus genials gags, i no hem pogut i volgut oblidar aquelles interpretacions absolutament referencials. Cal tenir molta personalitat per intentar fer oblidar-les sense sortir del guió i encara calen més esforços per igualar, ja no dic superar, la interpretació vocal. Al Liceu, una inspiradíssima Patricia Ciofi ens va meravellar fent seu, vocal i teatralment, el rol i no superant a la genial Dessay va estar a l’alçada, una gran alçada. Continua llegint