Giulio Cesare. Producció de calixto Bieito. Gran Teatre del Liceu Foto de David Ruano, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
El millor, tot i que millorable, les dues direccions d’aquesta producció, és a dir, William Christie al capdavant d’una orquestra que no era ben bé la del Liceu, ja que s’han incorporat “uns quants” músics provinents de l’entorn del director anglès, i la direcció escènica de Calixto Bieito, de la que en parlaré una miqueta al final, com acostumo a fer.
Hi ha a disposició en el mercat videogràfic un Giulio Cesare provinent del festival de Glyndebourne, dirigit per Christie, que em sembla pràcticament referencial, potser per això havia posat les expectatives molt altes en aquest nou títol de la temporada, però la realitat i malgrat que la direcció musical ha estat rellevant, hi ha hagut alguna cosa en la seva direcció que m’ha deixat bastant indiferent. L’orquestra ha sonat esplèndida amb els seus instruments historicistes i el diapasó degudament retocat per apropar-nos a la “veritat” de l’obra. El so càlid i l’equilibri del conjunt han estat esplèndids, però he notat a faltar calidesa interpretativa, com si la tasca de Christie s’hagués limitat a treballar amb minuciositat el fossar (elevat, per cert), oblidant la connexió amb l’escena tot i el perfecte equilibri. Un Giulio Cesare sense passió és possible que hagi estat, a banda del cast, el meu problema amb l’òpera que m’estimo més de Händel per sobre d’Alcina, Ariodante i Rinaldo, que són les altres tres que conformen amb aquesta, la meva tetralogia handeliana.
Sabut és que els instruments historicistes compliquen molt la vida al vent i el metall, en particular les trompes que estan obligades a fer una exhibició acompanyant que difícilment, ni en les formacions més prestigioses en surten indemnes. Malgrat que en el “Va tacito” i sobretot en “quel torrente che cade dal monte” han passat per dificultats, podríem dir que la seva actuació ha estat esplèndida, així com la de resta d’instrumentistes que han donat aquest color especial, tot i que menys brillant del que donen les formacions modernes.
Christie ha acompanyat amb un tempo més aviat lent i s’han retallat recitatius i s’ha omès alguna ària, així i tot sent l’obra que m’estimo més del compositor, se m’ha fet llarga. Per què?
Doncs perquè el barroc necessita virtuosisme tècnic i expressiu i el cast que ofereix el Liceu té mancances en els dos vessants.
A Xavier Sabata li manca la projecció en gran part del seu registre central, per atorgar la personalitat necessària al protagonista. L’estil i la classe hi són, és clar, però la personalitat vocal per ser l’eix que galvanitza la companyia, no, i al costat de moments veritablement brillants, com la darrera ària ja esmentada, hi ha hagut moments d’anonimat que no es corresponen al rol i que arrosseguen a una manca de lideratge que acaba llastrant al conjunt.
Gran decepció la Cleòpatra de Julie Fuchs. He trobat que la seva veu ha perdut qualitat i comença a mostrar uns signes de desgast preocupants. Les agilitats hi són, però fixa molt el so i quan l’allibera i vol projectar, la veu comença a mostrar una oscil·lació que embruta aquella excel·lència estilística que es necessita per a cantar aquest repertori. Això s’evidencia més en el cant legato dels largos, en les precioses àries “Se pieta di mei nion senti” que per a mi l’ha destrossat o en el “Piangerò la sorte mia” on li mancava aquella morbidesa colpidora que, en canvi, donava l’acompanyament orquestral, però que no tenia l’ajustada resposta d’una veu que se sent més còmode fent agilitats que commouen per la bellesa d’un cant legato inexistent.
Tampoc m’ha agradat el Sesto de la mezzosoprano Helen Charlston, amb un timbre engolat i lleig i uns canvis de color fins i tot desagradables, a banda d’algunes notes no del tot afinades, això sí, canta amb passió, però no és suficient, ni de bon tros. Ha estat més aplaudida del que mereixia.
Si a la vida has tingut la immensa sort de veure dues vegades a dalt d’un escenari la Cornelia de la immensa Ewa Podles, es fa difícil que qualsevol altra contralt (que no n’hi ha) pugui fer-te oblidar aquell prodigi vocal, tècnic i expressiu, per tant, Teresa Iervolino, que és una mezzo més que correcte, ni tan sols s’ha aproximat a aquell bé de Déu. Tot i això, si us he de ser franc i malgrat que la seva veu no és especialment bonica i el color és mat, és de tots la que més m’ha agradat, però sense entusiasmar.
El contratenor Cameron Shahbazi interpreta el Tolomeo amb solvència i estil, projectant bé i cantant amb intensitat, però correcte, sense enlluernar.
Bé l’Achila de José Antonio López i preocupant el Nireno de Alberto Miguéléz Rouco, a penes audible en la seva ària.
En el més que breu rol de Curio, Jan Antem només en un parell de recitatius, a banda del cor final, ens han fet agafar ganes de comprar les entrades per les funcions que cantarà la temporada vinent de l’Elisir d’Amore, ja en un rol on podrà demostrar tot el que està aprenent,
Resumint, un Giulio Cesare amb un equip vocal sense excel·lències, no (em) funciona.
Calixto Bieito, malgrat treure de polleguera a una legió de públic només veure’l anunciat i que no li perdonarà mai haver iniciat “Un Ballo in maschera” als vàters de las Cortes de Madrid, acaba aquest Giulio Cesare amb tots els intèrprets asseguts a tasses de vàter d’or a la manera de trons a boca de l’escenari. Una picada d’ullet genial d’un director operístic genial, que sap el que fa i diu, i que per sobre de qualsevol de les moltes provocacions que acostuma a presentar, poques en aquesta coproducció amb la Dutch National Opera, fa un intens estudi de l’argument, el llibret i els personatges, que es materialitza en un treball discutible però minuciós amb els cantants.
Aquest Giulio Cesare és una bona producció, no extraordinària, però que explica bé l’argument i desenvolupa les situacions de manera entenedora tot i que l’acció es desenvolupa en la ja habitual contemporaneïtat, però sense gaires provocacions ni moments que neguitegin al públic, envoltada d’una grandiloqüent gàbia escenogràfica que s’il·lumina i gira, potser en excés i sense solta ni volta i que té en molts moments quan s’inclina, la funció de pantalla on projectar de manera vistosament enlluernadora, unes imatges indefinides que ajuden a fer més “passadora” l’audició per a tot aquell públic incapaç de deixar-se seduir per les belleses de la partitura.
Cesare, Cleopatra i Sesto han de pujar al sostre de l’estructura, continuant la tendència iniciada a la Sonnambula d’enlairar als cantats, degudament subjectats amb arnesos, per no posar en risc la seva existència. Cops d’efecte teatral, gratuïts, però vistosos, per aconseguir allò que deia, distreure al personal.
Ja se sap que en un món on la imatge és el que sedueix, aquest muntatge a estones ben proper als videoclips que envaeixen les xarxes i que consumim tots, pretén també distreure a tot aquell públic que més de tres hores de recitatius i àries da capo, amb un isolat, bellíssim i seductor duo al final del primer acte (no en aquesta producció on com és habitual, no s’han respectat les pauses establertes pels autors) i un altre per a concloure l’òpera abans del cor final, poden resultar una llosa insalvable.
És precisament durant aquest preciòs duo entre Cornelia i Sesto, el màgic “son nata a lagrimar”, que es comencen a projectar imatges que en molts moments esdevenen bellíssimes. Sorprèn que al costat d’aquests moments de fascinant colorisme, Bieito en proposi altres d’una austeritat espartana (primer acte quasi sempre en penombra) i propensos a la becaina, però perfectament comprensibles en la coherència narrativa de la dramatúrgia. En altres utilitza vistosos efectes per a captar l’atenció del públic, amb unes videoprojeccions que suggereixen el sol i el desert o el mar o les aigües del Nil, però també uns refrescants gelats o imatges de la parella protagonista espectacularment ampliades.
També es treu de la màniga a quatre xicots que acompanyen a Tolomeo, primer amb barnús, però que la major part del públic dolentot, espera que se’ls treguin per exhibir el que la mare natura i unes horetes de gimnàs han fet possible, però que ben mirat, és ben poca provocació en una cort com la de Cleopatra i Tolomeu, on sabem que tot era més propens a l’escàndol. Bieito hauria pogut ser molt més gamberrot, o s’ha fet gran o esperem tant que ens escandalitzi, que quan ofereix correcció ens escandalitza per no ser escandalós.
El treball amb tots els personatges, fins i tot els menys rellevants, és evident i confirma una altra vegada que teatralment, mai deixa indiferent i que a banda del seu historial, en aquesta ocasió ha concentrat bé la proposta amb algunes picades d’ullet que han provocat la plaent rialla del públic més aviat aclaparat per la llargada de l’òpera i pendent de no perdre el metro. Hauria estat aconsellable començar mitja hora abans.
IN FERNEM LAND 
Bravo Joaquim
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jorg.
M’hagués agradat que ens hagués agradat més.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre pels comentaris tan detallats, Joaquim.
Aquesta vegada no coincidim completament perquè a mi la Cleopatra de Fuchs sí que em va agradar. Serà que ni sóc coneixedor d’òpera barroca ni em recordo la seva veu fa uns anys, però em va convèncer. Per a mi va ser la única cantant que valia la pena.
D’acord amb tu que la Cornelia de Jervolino va ser correcta, però no pas memorable. També coincidim en què el Sesto de Charlston no em va agradar gens a mi tampoc.
Sobre tot, una vegada més no entenc la obstinació per programar òpera barroca amb contratenors i en teatres de finals del segle XIX.
Ja tinc els meus dubtes sobre qualsevol substitució de castrati per contratenors. Entenc que els castrati tenien una veu més poderosa que les sopranos, mentre que amb els contratenors passa sempre l’exacte contrari.
Però, d’acord, en una sala molt íntima alguna solució es pot intentar: fem un repartiment 100% masculí, o demanen a les sopranos que baixin el seu volum, o acceptem aquest desequilibri en canvi de no sé quin altre avantatge.
A la sala del Liceu, els contratenors desapareixen. No discuteixo les qualitats artístiques de Sabata, que vaig poder apreciar en altres ocasions, però en aquesta ocasió per a mi essencialment no hi era. Ni tan sols vaig poder apreciar, com tu, algun moment aïllat de brillantor.
La veritat és que, si no m’hagués agradat Fuchs, m’hauria avorrit horriblement. Christie em va agradar com sempre i l’Orquestra del Liceu augmentada va respondre-li molt bé, però no crec que cap orquestra pugui assolir l’èxit de cap òpera barroca.
Em permetré acabar amb un comentari pedant: Christie no és cap director anglès, sinó francès i americà.
M'agradaM'agrada
Una cosa són els gustos per un cantant o l’altre, pensa que hi ha qui diu que no n’hi ha per a tant amb Nadine Sierra, però és que en el cast d’aquest Giulio Cesare hi ha serioses mancances en alguns intèrprets per pujar a dalt de l’escenari del Liceu, almenys per a assumir rols d’aquesta importància, sigui per la veu o la tècnica.
Pel que fa a Fuchs, no resisteix comparació amb cap de les Cleòpatra que he vist i sentit, ja sigui al teatre, sigui en vídeo o gravacions. Per a mi una total decepció perquè són les condicions vocals les que no em van agradar, sobretot en un repertori que només admet perfecció perquè de no ser així es veuen totes les costures, com és el cas.
M'agradaM'agrada
Ahir va passar quelcom que no havia vist mai. Julie Fuchs va recitar Cleopatra però sense cantar “per una afecció vocal aguda.” En el seu lloc va cantar des del lateral i amb partitura Louise Alder.
Crec que t’hauria agradat aquesta substitució. Les seves àries llagrimoses, “Se pietà di me non senti” i “Piangerò la sorte mia,” van ser de lluny les més reeixides de tota la funció. Així em va semblar a mi, a la meva mare que m’acompanyava, i també a la majoria del públic, pel que impliquen els aplaudiments.
Malauradament ella lluïa menys a la primera part, que amb la resta del repartiment es va fer avorrida. Diria que un terç dels assistents no van tornar per a la segona part. Una tristesa veure des de dalt tots aquells seients buits desprès de la pausa.
Al final em pregunto si, quan et va decebre tant, Fuchs ja tenia alguna afecció vocal, encara que menys aguda. Sembla difícil creure que la seva veu estigués molt millor a la primera que no pas tres dies desprès quan las vas sentir tu. Nogensmenys, havent sentit Alder i vist les reaccions del públic, també em costa creure que vam sentir Fuchs cantar la mateixa Cleopatra.
D’acord, en el legato Alder potser va tenir una morbidesa més adient: la meva memòria no és prou precisa per avaluar-ho. Si més no, la diferència no va ser colpidora per a mi. Al contrari, diria que a molts, a una majoria, Fuchs ens va agradar força més en les agilitats.
Si les mancances que vas detectar fossin de tècnica o d’estil, cap misteri. La gran majoria del públic, i jo primer, entenem molt poc de tècnica vocal i encara menys d’estil barroc. Potser fins i tot ens agrada més un estil menys correcte i més proper a la tradició decimonònica que coneixem millor. Però un desgast vocal preocupant crec que el notaríem els “Tiets de l’Eixample” també.
Tot plegat, sort a Julie Fuchs i la seva veu! Llàstima de totes maneres per aquest Giulio Cesare decebedor, i esperem a la Rusalka.
M'agradaM'agrada
La substitució de Alder és encertada, és una bona especialista i diria que més idònia, actualment que Fuchs.
En qualsevol cas, el problema d’aquestes representacions no és exclusivament la senyora Fuchs, precisament, aquesta és una òpera amb moments extraordinaris també per a altres solistes i en cap cas van estar a l’altura del que jo esperava.
M'agradaM'agrada
Christie anglès? William Christie va néixer a Buffalo, Estats Units d’Amèrica, encara que des de fa diverses dècades té la nacionalitat francesa.
M'agradaM'agrada
Gràcies Neda. Un total lapsus i demano disculpes.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, per la crònica, pel que dius hi ha llums i ombres. Em sap greu perquè és una òpera que m’estimo molt i tinc ganes de veure-la. Hi vaig avui dissabte.
Si la Julie Fuchs destrossa “si pieta di me nos senti” llavors tot se’n va a norris. És la meva ària preferida de tot el barroc, a veure si avui tinc sort.
Igualment sempre és un esdeveniment, per. a mi, veure una obra barroca escenificada, i tinc un record preciós de la darrera vegada que es va programar (i que es va reestrenar 3 anys després) amb una producció preciosa del Wernicke. Vaurem ara què tal..
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Moltes més ombres que llums i en cap cas, malgrat que la producció és aprofitable, no hi ha ningú millor que els repartiments de les dues darreres edicions que comentes.
Ja ens diràs el què.
M'agradaM'agrada
Solament comentar-te que vista i escoltada la representació d’ahir no puc estar més d’acord. Julie Fuchs no sé que és el canta, canta una altra cosa, però no és “De pieta…” i tampoc la gran ària del 3er acte (“Piangero..”)…això sí, el públic desfermat (!!!!!)
Bon diumenge!
M'agradaLiked by 1 person
Em sap greu que em confirmis les meves percepcions.
Gràcies per fer-m’ho saber.
M'agradaM'agrada
Jo dimecres vaig sortir molt i molt content. Em va sorprendre gratament Sabata com actor. Entenc que sigui un dels grans en la seva corda però estic acostumat a Jennifer Larmore o Ann Murray com a César. No havent escoltat la Cornelia de l’Ewa Podles, la Iervolino i sobretot la Cleopatra de la Julie Fuchs és el que més em va agradar a nivell vocal de la vetllada. D’en Jan Antem tinc molt clar des que li vaig escoltar el Dancaïre que serà un bon i divertit Belcore. Sorprenentment em va agradar moltíssim la posada en escena, per a mi la segona millor que he vist de Bieito, després de Carmen i moltíssim l’orquestra que bo i que reforçada, em va semblar una agrupació barroca autèntica. Mèrit de Christie.
M'agradaM'agrada
Quina sort tens!, o és molt fàcil acontentar-te, francament. Les veus en el barroc són essencials i no estic gens d’acord amb aquesta manera de fer dels grans equipaments de portar un director i formació orquestral de renom, amb un cast de mitjanies, per fer front a òperes escrites per a grans fenòmens vocals del seu moment. No cal que et digui que parlo de Jacobs, Minkovski i companyia, i en aquest cas el Liceu ha fet una mica això, si bé amb una producció, que estic d’acord amb tu, que és bona. Ja és alguna cosa, és clar, però més de tres hores amb àries, una darrere l’altra, a càrrec de mitjanies és injustificable i per a mi, avorrit fins a l’extenuació i això que aquesta òpera m’agrada moltíssim.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim pel teu comentari.
Hi vaig ser el diumenge passat i penso que reflecteixes molt bé en el teu text el què és aquesta nova producció del «Giulio Cesare» de Händel.
Pel que fa el vestuari m’hagués agradat més, no una opció totalment arqueològica, però sí una evocació del vestuari teatral de quan es va estrenar l’opera.
M'agradaM'agrada
Els teus desitjos i el cervell de Bieito, crec que no son compatibles.
Gràcies per comentar, benvolguda Rosa.
M'agradaM'agrada
Coincideixo amb la seva crònica, Joaquim, si bé jo potser no vaig apreciar alguns aspectes tant nefastos com els va viure vostè.
Si que penso que moments puntuals van apropar-se perillosament a la línia d’allò desastrós/inacceptable però en general em dóna la sensació que la producció en general i la presència de William Christie al fossat em van calmar els nervis.
Com sempre, molt agraït de poder tornar a llegir les seves opinions.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Agustí.
Cadascú viu una representació a la seva manera, fins i tot veient la mateixa funció és habitual que hi hagi discrepàncies, cosa que no em sembla malament, tots portem un bagatge al darrere i no sempre s’ha de coincidir.
M'agradaM'agrada
Hola. Cert que el Giulio Cesare in Egitto és del milloret del Haendel operístic i que hi ha un bon grapat de melodies i moments musicals esplèndids. D’acord amb el bon paper de l’orquestra i aquelles trompes naturals que van sonar molt, molt bé. Les veus? Ai… Cert que els contratenors i similars se senten poc, però recordava Sabata amb més volum, d’algun altre cop. Deien allò del diapasó, que se’n volia recuperar l’original i és més baix; pensava que, en baixar el diapasó de l’orquestra, se sentirien més les veus, però es veu que també en baixa el de les veus i sonen més apagades. No sé… suposo que acostumats a un diapasó més alt o més brillant, fer aquest canvi té això, que sembla com poca cosa. I la sala és gran, etc. Potser l’escena, molt oberta pel darrere, tampoc no ajudava a projectar les veus. Tot plegat, hi ha hagut altres propostes barroques que s’han sentit més, independentment que estiguessin millor o pitjor cantades.
A mi, la veritat, no em va entusiasmar l’escena. La del Bieito per a l’última Incoronazione di Poppea vaig trobar-la molt bé, innovadora, atractiva, dinàmica, amb algun excés de projecció, però, en general, ben pensada i dirigida. Aquesta, fa servir també pantalles però tot plegat… la vaig trobar poc assolida: no li veia el sentit, molt desigual, sense que s’entengués que vol dir, repetitiva… Amb algunes imatges boniques, sí, però res més. I amb molt moments d’una banalitat i vulgaritat que… tampoc no és això,, que tampoc no concorda l’actuació amb el que canten, ni uns gestos barroers amb unes frases solemnes i nobles. Que ja és habitual aquesta dissociació entre llibret i acció escènica, però no… Sense ser del pitjor de Bieito, tampoc està entre el millor: més aviat, jo en diria que va ser molt mediocres i molt de tràmit, feta amb poques ganes.
M'agradaM'agrada
Sabata amb més volum? Potser en espais més petits, és clar, com al Foyer, a la sala gran la projecció és excessivament limitada per a un rol protagonista, com aquest.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim
Jo hi vaig ser el dimecres i vaig sortir prou content. Bon treball de Christie i discutible el de Bieito, no em va acabar de convèncer, bona direcció d’actors però excessos evitables.
Un Sesto per oblidar i un record enorme per la incomparable Podles.
A veure si el Liceu segueix programant operes barroques escenificades, ja tenim el Palau per programar-les en versió concert. I posats a demanar versions historicistes , també escenificades com a l’opera de Margrave a Bayreuth.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Gràcies, Lluís.
El Liceu no és el teatre més idoni per a representar òperes barroques, però si les programa jo també estic d’acord que s’han de fer representades i d’aquesta manera es distancien de la competència “deslleial” del Palau, ara bé, no es pot comparar l’espai reduït de la joia del Margrave amb un teatre de les dimensions del Liceu, cal tenir aquest aspecte, no gens banal, en compte.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Haendel y el hombre de los calcetines rojos – Estrella
Em sap molt greu…pero a estones em vaig dormir…es el primer cop que em passa al Liceu i ja fa 11 anys que hi vaig. Em despertaven les creacions d-en Calixto Bieto….despres de la Sonanbula amb la Nadine Sierra i el Xabier Anduaga….no hi ha color. A veure la propera temporada!! Salutacions
M'agradaM'agrada
Gràcies, Francesca per comentar.
Em sap greu, però t’entenc.
M'agradaM'agrada