Diana Damrau (Rosalinde) i Jonas Kaufmann (Gabriel von Eisenstein) al segon acte de Die Fledermaus a la Staatsoper de Viena (31/12/2925). Producció d’Otto Schenk. Fotografia gentilesa del perfil de Facebook de la Staatsoper.

La Staatsoper de Viena acomiada l’any des de fa molt amb Die Fledermaus, a vegades s’alternava amb Die Lustige Witwe, però el més habitual és que treguin la pols a la luxosa i mil vegades vista producció d’Otto Schenk, amb algun estel operístic que es trobi aquells dies per Viena i tirant amb el fons d’armari amb els membres estables de la companyia, representin de manera habitualment rutinària, la que potser és la millor opereta que s’hagi escrit mai. Tinc moltes versions dels darrers anys gràcies als streamings que ofereix la Staatsoper i la majoria de les versions ja les tinc oblidades i arxivades, mai més tornaré a visionar-ne cap, perquè la rutina, una vegada més es fa present a la Staatsoper quan no es tracta de noves produccions. Per què mirar un altre Fledermaus si tenim aquella antiga i admirable representació de l’any 1980, també a Viena, amb Lucia Popp, Edita Gruberova, Bernd Weikl, Brigitte Fassbaender, Erik Kunz, Walter Berry i Karl Caslavsky, dirigida magníficament per Theodor Guschlbauer, per no parlar de la versió de Múnic dirigida de manera fastuosament insuperada per Carlos Kleiber amb un repartiment no tan espectacular, però efectiu, amb Coburn, Perry, Brendel, Fassbaender i Wächter i la mateixa producció escènica d’Ottio Schenk?

Per acomiadar el 2025 la representació vienesa sobta i sembla que s’hagués rejovenit gràcies a la direcció musical de Markus Poschner que ha deixat en l’oblit aquelles direccions sense esma dels directors dels darrers anys i el director alemany, com ja va fer en la inauguració del Festival de Bayreuth del 2022 amb un Tristan Isolde explosiu, sacseja amb brillantor la coneguda producció amb un vigor i lluminositat esplèndids, sense, per altra part, deixar de fer palesa la nostàlgia que sempre desprèn en algun moment o altre la música de Johan Strauss II i en el Fledermaus en concret amb aquell “Brüderlein, Brüderlein und Schwesterlein” que el Dr Falke inicia en la festa del segon acte i al que s’afegeixen tothom, d’una colpidora bellesa i melangia. El mestre Poschner guspireja amb una direcció d’altíssima categoria, fent lluir la sempre esplendorosa orquestra de la Staatsoper (la imponent Wiener Philharmoniker quan s’enfonsa en el fossat) de manera sublim.

Però no n’hi havia prou amb un director encertadíssim i aquest any la direcció artística del teatre vienès ha pogut comptar amb una parella de renom, darrerament habitual de liderabends conjunts: Diana Damrau i Jonas Kaufmann, un esquer segur per la taquilla i que quasi garantien “avant match” un èxit.

Diana Damrau assumeix darrerament rols de soprano allunyats a la vocalitat dels seus inicis, de soprano coloratura, per endinsar-se amb personatges que segurament sobrepassen les seves possibilitats reals, com la Mariscala del Rosenkavalier cantada recentment a Zurich després d’haver estat una excel·lent Sophie. La Damrau ja no pot lluir aquells esclatants i lluminosos sobreaguts d’anys enrere i assumeix amb prudència rols més adients per a sopranos líriques amples com és el cas de la Feldmarschallin. La Rosalinde de l’opereta de l’altre Strauss també és un rol que quan l’han volgut fer les brillants Adele, a banda de lluir agut en les famoses czárdás del segon acte, es neguitegen en altres moments més centrals que té la partitura, però Damrau els sorteja amb pericia, gràcies també a una esbojarrada, distesa i divertidíssima actuació escènica. L’actuació és esplèndida i passa per alt que no brilli en els aguts abans fonamentals i ara abordats amb discreció, per donar més èmfasi en la globalitat, i així “Klänge der Heimat” el seu gran moment en solitari, no us diré que passi sense pena ni glòria, però tampoc és aquell moment que faci ensorrar el teatre. La “grandesa” de la seva intel·ligent Rosalinde rau en el conjunt d’una actuació que enamora, com rient-se una mica d’ella mateixa, m’ha convençut plenament.

El rol Gabriel von Eisenstein encara que habitualment l’interpreta un baríton, va estar escrit per a tenor i ho va estrenar Jani Szika, un famós tenor i actor a la Viena Imperial. Hi ha nombroses gravacions amb el rol cantat per a la corda original: Peter Anders (1949), Julius Patzak (1950), Nicolai Gedda en la cèlebre gravació de Karajan de 1955 i més tard al 1971 amb la direcció de Willi Boskovsky, Waldemar Kmentt (1960) o més “recentment” Peter Seiffert o Werner Hollweg, per tant, que Jonas kaufmann assumeixi el rol no hauria de sorprendre a ningú, ni molt menys dir que canta de baríton. El tenor bavarès se suma a la festa amb total comoditat, ja que el rol té una tessitura gens arriscada i no ha d’emprar els pianos i falsets que utilitza quan la tessitura posa en risc la consistència d’una veu molt menys sana que anys enrere. La seva interpretació és festiva, desinhibida, regalant simpatia i rauxa, aspecte imprescindible per fer un èxit com el que fa. Vocalment està esplèndid.

Ja tenim molt de garantit si la direcció musical i la parella protagonista estan en plena forma, però és que la versió que acomiadava l’any 2025 comptava amb una Adele de la casa, la soprano austríaca Ilia Staple que va entrar a la companyia estable de la Staatsoper l’any 2024 després de fer el seu exitòs debut amb aquest mateix rol l’any 2022. És una soprano coloratura que ja vaig comentar en ocasió d’un Tannhäuser a la casa i on ella feia el pastoret amb veu d’escolaneta, vaig dir en aquell moment, però ara com a Adele ha mostrat un registre central consistent que fa preveure una evolució vocal cap a rols més consistents dels que assumeix actualment (Reina de la Nit, Musetta, Gretel, la Sophie del Werther, la Cunegonde de Candide o l’Olympia dels Hoffmann. Actuació escènica esplèndida i vocalment convincent perquè no és una “escolaneta” de veu inconsistent i perquè resolt amb suficiència, gràcia i brillantor totes les entremaliadures del rol.

Daria Sushkova (Prinz Orlofsky ) Viena 31 de desembre de 2025. Fotografia gentilesa de la pàgiga de Facebook de la Staatsoper

I encara ens queda l’esplèndid Príncep Orlofsky de la mezzosoprano russa Daria Sushkova (1996), amb una veu de vellut preciosa que sense ser una veu acontraltada, té la consistència necessària en els registres central i greu per donar versemblança al rol masculí que interpreta. És molt jove i pervindre que s’intueix és esplèndid. Els pròxims compromisos a Viena com a Federica de la Luisa Miller al costat de Sierra (?) i De Tomasso o la Olga de l’Onegin al costat de la Grigorian segur que ho confirmen.

Si dominés l’alemany m’hagués divertit molt amb el carceller Frosch d’una celebritat local, l’actor vienès d’orígens perses, Michael Niavarani. El públic celebra molt el seu llarg monòleg, segurament carregat de referències a l’actualitat i d’una actuació esplèndida que origina un gran aplaudiment quan surt a saludar. El terver acte és ell, amb poca música i si no hi ha algú com ell que en faci una creació, és un acte molt feixuc.

La resta del cast, tot de cantants habituals de la casa, com els barítons Jochen Schmeckenbecher (Frank), Adrian Eröd (Dr. Falke) o els tenors Jörg Schmeider esplèndid Alfred que fa anys va cantar el Leukippos d’una recordada Daphne en versió de concert al Liceu (juliol 2011) o Lukas Schmidt (Dr. Blind), l’Ida de Hannah-Theres Weighl i l’anecdòtic Iwan de Jaroslav Pehal fan que aquesta versió del Fledermaus sigui el que hauria de ser sempre, una festassa teatral, vocal i musical de primer ordre.

La producció d’Otto Schenk encara aconsegueix l’aplaudiment quan en el segon acte canvia l’escena per passar del vestíbul del restaurant al gran saló on es fa la festa, sense solució de continuïtat i gràcies a una escenografia giratòria de Günther-Schneider Siemssen hiperrealista, com és habitual en totes les seves, en un trànsit tant natural com genial. Mil vegades vista i mil vegades admirada si el que l’acompanya té la qualitat d’aquesta darrera versió. Els vienesos receptors de tota mena de manifestacions escèniques estrafolàries quan veuen coses que els retornen al passat, xalen.

Ilia Staple (Adele) i Hannah-Theres Weigl (Ida) a Die Fledermaus el 31 de desembre de 2025 a Viena. Fotografia gentilesa del perfil de Facebook de la Staatsoper

El món encara no sabia que érem a poques hores d’una nova disbauxa, esperem que el 2026 sigui benigne, però tot pinta, com ja preveia a la felicitació de Nadal, que o ho cenyim en l’àmbit privat i a la intenció de ser bones persones amb els essers estimats que ens envolten o els bons desitjos universals només seran una font permanent de frustracions i un no parar de fer calaix pels psicòlegs.

Aquí els concerts i celebracions del Cap d’Any amb un mimetisme absurd, no es poden treure del cap la marxa Radetzky acompanyada amb les mans per un públic amb ganes de xerinola o el que és pitjor encara, amb el brindis de la Traviata, fins i tot hi ha concerts que conflueixen ambdues amb un atac estètic a qualsevol línia de flotació de la decència musical. Malgrat tot us desitjo que ses majestats us hagin portat algun regalet, jo us he posat a la carta per agrair-vos la vostre fidelitat.

DIE FLEDERMAUS
Johann Strauss II – Richard Genée & Karl Haffner

Gabriel von Eisenstein Jonas Kaufmann
Rosalinde Diana Damrau
Frank Jochen Schmeckenbecher
Prinz Orlofsky Daria Sushkova
Alfred, ein Tenor Jörg Schneider
Dr. Falke Adrian Eröd
Dr. Blind Lukas Schmidt
Adele Ilia Staple
Ida Hannah-Theres Weigl
Frosch Michael Niavarani
Iwan Jaroslav Pehal

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Musikalische Leitung Markus Poschner
Inszenierung Otto Schenk
Bühne Günther Schneider-Siemssen
Kostüme Milena Canonero
Coreografia del segon acte “Unter Donner und Blitz” Gerlinde Dill

Viena, 31 de desembre de 2025 (streaming)