Possiblement, el concert d’ahir al Palau de la Música Catalana sota el cicle de grans veus, protagonitzat per la soprano russa Julia Lezhneva i Il Giardino Armonico sota la direcció de Giovanni Antonini sigui el millor concert de la temporada o fins i tot del 2026 a Barcelona, i això que tot just no som ni a mitjan mes de març, però és que el que ens varen oferir ahir i sobretot, com ens ho varen oferir és d’aquells concerts que marquen una fita i per descomptat entren a formar part dels “jo hi era” quan el recordem com a referencial d’aquí a uns anys.

En principi un concert dedicat íntegrament a Antonio Vivaldi, amb la simfonia de L’olimpiade i tres concerts del “prete tosso” per deixar reposar a la soprano que va interpretar 10 àries de les seves òperes. Com que el triomf va ser dels que es recordaran durant molt de temps, la soprano i l’orquestra, cal remarcar això perquè en un concert a piano és habitual que la generositat del cantant sigui més gran, però que en un concert amb orquestra es regalin sis propines, que no bisos, perquè no va repetir res del que havia cantat, ja denota l’excepcionalitat, a banda de la generositat de la vetllada.

Una vetllada musical que es podria resumir amb una excepcional demostració del virtuosisme expressiu i això tant serveix per a ella com per a l’orquestra, ja que l’excel·lència ha estat repartida en una comunió poc habitual en un concert de gira.

Lezhneva té entre altres inqüestionables qualitats, un do que la fa excepcional i és aquesta capacitat d’utilitzar la tècnica per a expressar i comunicar el que canta, en lloc d’un recurs només per enlluernar. En el cant barroc la majoria dels cantants tenen la tècnica i el virtuosisme per a fer totes les exigents entremaliadures vocals que se’ls demana, molts i moltes, els bons, ho dominen i en fan ús amb espectacularitat circense, els més bons, i Lezhneva al capdavant, sobrepassen aquest parany utilitzant aquest virtuosisme tècnic com a vehicle per transmetre les emocions amb sentiment, no només en els largos melangiosos, sinó també en els endimoniats prestos on tant es poden posar en evidència els moments de furor o ira, per exemple, com els d’exultant alegria, i això que en tants i tantes queda com un exercici perfecte, però mecànic, en Lezhneva que no sempre s’ajusta a la perfecció volguda, esdevé pur sentiment que trasbalsa, emociona i dona sentit a què interpreta fent que el públic respiri i visqui amb ella i els músics, el que el compositor ens vol transmetre i això, amics i amigues que em llegiu, és per a mi, la perfecció.

Lezhneva té un instrument limitat, no tant en extensió, tot i que la zona sobreaguda s’endevina més precària que anys enrere, ja que l’apunta, hi arriba, però sovint de puntetes, sense aturar-se gaire, però ha guanyat amb centre i fins i tot en greu, així i tot, aquesta zona greu quan és persistent en àries que no s’adeqüen a la seva vocalitat, la posen innecessàriament al límit, com va succeïr sobretot en “Anderó, voleró, griderio” l’ària que canta Orguille a l'”Orlando finto pazzo”, una ària destinada a una contralt que ella mai hauria de cantar. Tret d’aquesta incomprensible tria el desplegament que va fer ja només en la part “oficial” del programa, és una cosa excepcional que recordava els millors anys de la Bartoli abans d’esdevenir una metralladora mecànica “parodia di se stessa”. El control de la respiració, l’agilitat d’una veu que recorre totes les octaves imaginables, amb trinats i rulades, algunes sense cap mena de xarxa protectora perquè les va fer a cappella i sense la sensació que allò fos un circ, perquè sense adonar-nos somrèiem i ploràvem amb ella, se’ns encongia el cor o exhalàvem entusiasme, prova fefaent que el que estàvem fruint no podia estar més allunyat del virtuosisme mecànic i prou.

Dos moments màgic abans de les propines: A la primera part l’ària d’Irene de Bajazet “Sposa son disprezzata”. Ja amb la veu plenament a lloc i degudament escalfada, va mostrar més projecció, amb un centre molt càlid que li va permetre utilitzar el poderós cant legato per commoure i envoltar-la a ella i a tot el Palau, d’aquell silenci que es respira en aquests rars moments de veritat musical. L’altra es va produir a la segona part en la delicadíssima “Zeffiretti che sussurrate”, l’ària que canta Ippolita a Ercole sul Termodonte, una delicadesa subtil, prodigiosament acompanyada per l’orquestra amb un xiuxiueig admirable que requeria un silenci de llargs segons abans de qualsevol reacció, però ella va decidir sense solució de continuïtat atacar l’ària esmentada per a contralt, que va fer malbé de cop, aquell moment sense gravetat on tots semblava que levitéssim.

Tot o pràcticament tot va ser un seguit de prodigis vocals i orquestrals, perquè Antonini i Il Giardino no ho poden fer millor, jo potser m’hauria estalviat el concert per a flautí que va tenir com a solista al mateix Antonini i que va iniciar la segona part. Potser perquè em va semblar que no calia una exhibició magnifica del director com a solista i que podia semblar a alguns, si més no, que “robava” una mica de protagonisme a la diva, però és un argument molt poc empíric, que no s’aguanta gaire per enlloc, però és el que em va semblar o és que potser el concert de flautí, no és el més inspirat dels que va escriure Vivaldi?

Després de l’ària indeguda de contralt, va acabar el concert oficial amb una altra demostració prodigiosa de l’art i el talent reunit sobre l’hemicicle del Palau, “Anche il mar par che sommerga” ària que canta el personatge de Idaspe a Bajazet.

I quan moltes haguessin acabat amb un bis, va començar la tercera part amb un altre Vivaldi emmetzinat, l’ària de l’òpera Griselda, “Agitata da due venti” que semblava que amb la Bartoli dels anys daurats, aquella manera de fer-hi front no podria mai més ser igualada i ves per on, la Lezhneva si més no, com a mínim l’iguala. I després d’aquesta primera propina, cinc Handels, cinc, començant per “Lascia la spina” de l’oratori “Il trionfo de tempo e del disinganno” del que també ha cantat la vertiginosa “Come nembo che fugge col vento”.

Talment, semblava que com més cantava més a gust es trobava, sense cap signe de cansament i amb ganes de més, però la misericòrdia i consideració en vers Il Giardino, van prevaldre.

Un darrer detall, quan els músics es van fer l’habitual salutació entre ells per donar per finalitzat el concert, el públic els va regalar una eixordadora ovació i no n’hi havia per menys! Van estar majúsculs.

Ahir, malauradament, el públic barceloní no va estar a l’altura de l’esdeveniment i van haver de fer baixar al públic del segon pis per omplir les localitats de primer pis i platea que no s’havien venut. Incomprensible, perquè la nit va ser de Champions, sí, i la vàrem viure al Palau.

A. Vivaldi:
I
Simfonia de L’Olimpiade, RV 725
“Destino avaro”, ària de La fida ninfa, RV 714
“Vedrò con mio diletto”, ària d’Il Giustino, RV 717
“Alma oppressa”, ària de La fida ninfa, RV 714
Concert en Mi menor, RV 134, per a cordes i baix
continu
“Sposa son disprezzata”, ària de Bajazet, RV 703
“Gelosia”, ària d’Ottone in Villa, RV 729

II
Concert en Re major “Il Gardellino”, RV 90, per a flauta, dos violins, violoncel i baix continu
“Gelido in ogni vena”, ària d’Il Farnace, RV 711
“Siam navi all’onde algenti”, ària de L’Olimpiade, RV 725
Concert en Sol menor, RV 157, per a cordes i baix continu
“Zeffiretti che sussurate”, ària d’Ercole sul Termodonte, RV 710
“Anderò, volerò griderò”, ària d’Orlando finto pazzo, RV 727
“Anche il mar”, ària de Bajazet, RV 703