LA TERCERA VISITA DE BAYREUTH o WAGNER A BARCELONA


El Festival de Bayreuth o quasi, ha visitat fins ara en dues ocasions la ciutat de Barcelona i el Liceu. La temporada 1954-1955 representant tres òperes entre els mesos d’abril i maig a raó de tres representacions per funció, és a dir nou representacions, tres de Parsifal 16, 17 i 19 d’abril de 1955), tres de Tristan und Isolde 22, 23 i 24 d’abril de 1955) i tres de Die Walküre (27 i 29 d’abril i 1 de maig de 1955). En aquella ocasió gloriosa va venir tothom des de Wieland Wagner i les seves posades en escena rupturistes i minimalistes als directors musicals, Eugen Jochum (Tristan und Isolde) i Joseph Keilberth (Parsifal i Die Walküre), passant per a tota la gloriosa nòmina de cantants que en aquell moment lluïa el festival (Windgassenm, Vinay, Weber, Hotter, Goltz, Mödl, Neidlinger, Uhde, Ilosvay, Stolze, Traxel per a Tristan und Isolde; Windgassen, Vinay, Greindl, Hotter, Brouwenstijn, Mödl, Milinkovic per a Die Walküre i Hotter, Uhde, Weber, Windgassen, Neidlinger, Mödl per a Parsifal. La felicitat no va ser complerta i en aquella memorable  ocasió va “fallar” l’orquestra, però no el cor que va venir una formació dirigida pel mític Wilhem Pitz, en canvi, l’orquestra, que com bé sabem està formada per músics, bàsicament de les millors formacions alemanyes i que en els mesos d’abril i maig estarien totes en les seves programacions habituals, no va poder ser la formació orquestral i en el seu lloc va ocupar el fossat del Liceu la Bamberger Symphoniker que dit sigui amb tots els respectes, no jugava a la mateixa lliga que l’orquestra oficial del festival.

La repercussió musical i social, com també històrica, ja que era la primera vegada que el Festival sortia del Turó Verd, va ser enorme. Per poc, però quasi, vàrem aconseguir totalment, Bayreuth a Barcelona.

Cinquanta-vuit anys més tard, el festival Bayreuth tornà a Barcelona, ara si amb l’orquestra i el cor oficials, però malauradament o no, sense les posades en escena del moment, per oferir-nos 5 representacions en forma de concert a rao de: Der Fliegende Holländer (1 i 4 de setembre de 2012), Lohengrin (2 i 5 de setembre de 2012) i Tristan und Isolde (6 de setembre). Sebastian Weigle (Holländer i Lohengrin) i Peter Schneider van ser els directors musicals i respecte a la primera visita i amb el mateix respecte d’abans, no vàrem tenir el mateix nivell que les direccions de 1955. En el Festival de l’estiu del 2012 aquestes òperes les varen dirigir: Christian Thieleman (Der Fliegende Holländer) i Andris Nelson (Lohengrin), mentre que si vàrem tenir pel Tristan und Isolde el mateix director que se’n va fer càrrec en el festival. Els cantants varen ser gairebé tots els mateixos que ho varen cantar aquell estiu a Bayreuth, és a dir, res a veure amb aquell equip jove, entusiasta, imbatible i encara a hores d’ara referencial del Neue Bayreuth de 1955, la comparació és sagnant: Pel Der Fliegende Holländer; Selig, König, Mayer i Youn, “només” amb el canvi de Merberth en lloc de Pieczonka, per a Lohengrin: Wilhelm Schwinghammer, Klaus Florian Vogt, Annette Dasch, Thomas J. Mayer, Susan Maclean i Samuel Youn en lloc de i per sort, de Ralf Lukas. Per a Tristan und Isolde: Robert-Dean Smith, Iréne Theorin (debut al Liceu), Jukka Rasilainen, Ralf Lukas, Michelle Breedt i Franz Joseph Selig substituint (per sort) a Kwangchul Youn com a König Marke.

Vam passar de nou a cinc representacions, però vam tenir l’orquestra, sense cap mena de dubte i juntament amb el cor, les grans joies de la corona wagneriana a Bayreuth, i ens vàrem estalviar els nyaps escènics de Christoph Marthaler en un gèlid i psiquiàtric Tristan und Isolde, els execrables ratolins de Hans Neuenfels a Lohengrin i el “chapapote” de Jan Philipp Gloger a Der Fliegende Holländer. El miracle Wieland quedava com una cosa d’enginy artístic i econòmic, un talent inabastable els nostres dies.

Les repercussions d’aquella segona visita van suposar a banda de la importància artística, també tot i que molt menys vocal i musical que la primera, de gran vàlua i impacte, a l’hora que un fracàs de gestió imperdonable per part de la direcció general del Liceu, que va fer una pèssima promoció d’un esdeveniment envejat arreu i que per la Barcelona wagneriana no va ser prou estímul per esgotar les localitats (caríssimes, és clar) com es preveia i creia el Sr. Marco, que seria un bufar i fer ampolles, doncs no!.

I el pròxim dissabte, 29 d’agost de 2026, catorze anys (com passa el temps!) més tard d’aquella segona i exclusiva visita, torna a Barcelona, una part del festival de Bayreuth, però deixeu-me dir que en comparació amb les experiències anteriors, és una visita decebedora, amb una única actuació, en un concert només amb l’orquestra del Festival sota la direcció del granadí Pablo Heras-Casado (director previst pel pròxim anell a Bayreuth) i tres únics cantants, per oferir allò que sempre he detestat, una selecció de l’Anell, és a dir, fragments de 16 hores de música reduïdes a una durada aproximada d’encara no dues hores, per oferir-nos de Das Rheingold: l’entrada dels déus al Valhalla; de Die Walküre “Ein Schwert verhieß mir der Vater” i el Comiat de Wotan, “Leb wohl du kühnes herrliches Kind!”; mentre que de Siegfried s’interpretaran: el murmuri del bosc (Waldweben. “Ewig war ich…” i de Götterdämmerung, s’oferirà l’Albada i viatge de Siegfried pel Rin, la mort de Siegfried ,“Brünnhilde, heilige Braut!”, la impactant marxa fúnebre i l’escena final, “Starke Scheite schichtet mir dort…” , amb tres únics solistes: l’ínclit Klaus Florian Vogt com a heldentenor oficial de la casa (vergonya sense precedents), la soprano, ja en declivi, Catherine Foster com a Brünnhilde i una de les poques esperances dels anys entrants, el baríton-baix nord-americà Nicholas Brownlee per fer front a Wotan, que sortosament podrem gaudir en la seva plenitud i a partir de la temporada al Liceu, del Ring des Nibelungen programat fins al 2030.

Per a fer més “decebedora” la tercera visita, el concert se celebrarà al Palau de la Música Catalana, amb les seves estretors acústiques i físiques. El motiu pel qual aquest concert, programat aquí pel Festival de Peralada en ocasió del seu quaranta aniversari, cosa que haurem d’agrair a Oriol Aguilar, conjuntament amb el Festival Internacional de Santander, el Teatro de la Maestranza, el Teatro Real i el Palau de la Música de València, obvia la relació històrica del Festival amb Barcelona i Catalunya, és a dir el Gran Teatre del Liceu, i es farà al Palau, amb una presència històrica wagneriana notable, certament, ja sigui a la façana amb un bust magnífic al bell mig (fotografia de capçalera), com a la banda dreta de l’hemicicle de la sala i del segon pis amb les Valquíries cavalcant o en el medalló de les rajoles amb el nom del compositor al sostre del segon pis, i sobretot amb memorables sessions wagnerianes per a la història, però no és motiu per no fer-ho al Liceu, si més no per a mi, un desencís afegit.

Mentre escric aquest apunt, encara hi ha localitats disponibles, unes cent nou si no m’he descomptat, la majoria de 210,00 € encara que sigui a les primeres files de segon pis, (un preu vergonyant allà dalt) i el Palau d’aforament sensiblement inferior al Liceu, possiblement no acabarà de penjar el cartell d’esgotades les localitats, amb el qual el wagnerisme barceloní queda una altra vegada en dubte i deu formar part d’aquells tòpics històrics, meravellosament documentats en realitats que han canviat molt amb els anys, però continuen si més no, en la memòria col·lectiva. Bayreuth triga massa a esgotar les localitats a Barcelona. Ben curiós tenint en compte el passat wagnerià de la ciutat.

És clar que a l’hora de buscar excuses prodíem dir que un 29 d’agost la colònia wagneriana encara ha de tornar de la Costa Brava, l’Empordà o les grans cites internacionals, o també podríem dir que la wagnerietat no es motiva prou amb la proposta, minvant a cada visita i certament, poc estimulant en aquesta tercera visita. També podríem dir que els preus excessius de les localitats poden haver fet fer un pensament a les butxaques més castigades a finals de vacances o que el “bolo luxós” per a cinc ciutats de l’Estat, no és prou atractiu per a haver comprat una entrada i el fet és que la Barcelona wagneriana no està del tot a l’altura. Ah! I sense oblidar que altres wagnerians espanyols en les altres dues ocasions segur que van fer el viatge a Barcelona per no perdre’s l’esdeveniment, ara com que també ho faran a casa seva o molt més a prop, no ens visitaran.

Barcelona ha deixat de ser wagneriana?

Ençà el concert sota la direcció de Josep Anselm Clavé de la Coral Euterpe (Cors Clavé) el 16 de juliol de 1862 als “Campos Eliseos” on es va programar “La gran marcha triunfal” de Tannhäuser que va rebre una entusiasta acollida, i per tant primer fragment documentat d’una obra wagneriana a la ciutat, fins a la creació de l’Associació wagneriana, amb Marsillach i Letamendi al capdavant de la publicació “La España Musical” l’any 1866, que seria la publicació, portaveu del wagnerisme, Barcelona vivia en una efervescència cultural i, com a resultat, també musical, com segurament no s’ha tornat a repetir. La història ens parla de la importància de Barcelona i Alexandre Cirici i Pellicer ja va deixar escrit que “el wagnerisme fou un dels grans ingredients de la cultura finisecular, el desenvolupament peculiar del qual va constituir la curiosa síntesi coneguda amb el nom de modernisme” i “El fascinant poder que tingué Wagner, es va mantenir, sens dubte, en l’efecte psicològic de les formes musicals i de la temàtica de les seves obres, però aquesta atracció no hauria tingut el gran efecte col·lectiu que va assolir si no hagués arribat a ser una espècie de litúrgia que feia representable, sensible, allò que sense ella no hauria estat més que un ideal abstracte”.

Que Wagner sacsegés la burgesia barcelonina i catalana, tan conservadora i esdevingués malgrat l’oposició acèrrima dels defensors de l’òpera italiana, un fonament del desenvolupament social i artístic d’una Catalunya emergent, és l’aval més potent que sustenta el wagnerisme barceloní. El moviment sobrepassava el fet purament musical quan el Dr. Letamentdi deixava la lapidària sentència “el wagnerisme era l’alternativa superadora de la incultura col·lectiva”.

El wagnerisme suposava aleshores, una obertura d’una societat arcaica, traumatitzada per la pèrdua de les colònies que quedaven d’un imperi ruïnós i la música de Wagner era un pretext ideològic de canvi, de novetat, de revolució davant d’una societat envellida. Que aquesta revolució que suposava l’obra de Wagner, abracés el moviment obrer representat per Clavé i la burgesia a l’altre extrem social, és del tot paradigmàtic. Per entendre aquest fenomen artístic i social és d’imprescindible lectura el llibre “L’obra de Richard Wagner a Barcelona” d’Alfonsina Janes i Nadal, publicat per la Fundació Vives Casajuana i l’Ajuntament de Barcelona l’any 1983.

De tot el que ens explica la senyora Janés en aquesta obra fonamental que en queda? Doncs jo diria que el sediment que deixa la història, però que amb els anys es va diluint, perquè com és obvi, l’obra de Wagner, encara que molt talibans de la seva obra ens vulguin fer creure que si, ja no és revolucionària i el món ha canviat radicalment.

Tot el debat wagnerià va anar deixant pas a una consolidació de les seves obres i la cura que sobretot el Gran Teatre del Liceu en èpoques privades i després en la creació del Consorci, ha estat el gèrmen d’aquesta consideració com a capital wagneriana de l’Estat, ja fos pels grans cantants que han passat per la casa, com pels grans directors que van dirigir l’orquestra. Les condicions sovint precàries de les posades en escena es veien altament recompensades pels noms congregats per representar els drames wagnerians. El bo i millor.

Tampoc caldrà obviar les qüestions polítiques que va fent possible que molts cantants rellevants de l’Alemanya del Tercer Reich, tinguessin cabuda a les temporades acaba la Guerra Civil espanyola i amb l’Espanya franquista i l’Alemanya nazi, en molt bones relacions, oferint la possibilitat impensable en un país ruïnós després d’una Guerra Civil, de fer dos Rings complerts, pràcticament seguits..

Quan Wagner va fer furor a Barcelona i no només, ja que primer la curiositat i després l’interès, l’estudi i la divulgació de l’obra wagneriana es va estendre per tot Catalunya gràcies a les publicacions a “La España Musical”, sinó també a figures cabdals com Pedrell, la creació de “La Sociedad Wagner” i la introducció en compta gotes de l’obra musical, amb fragments orquestrals de les obres primerenques del compositor, amb arranjaments per a Banda o orquestres de cambra. S’oferia Wagner en petites dosis i adulterades, però l’interès creixent va fer possible que d’aquella primera audició gràcies a Josep-Anselm Clavé fins a l’estrena de Lohengrin al Teatre Principal, el 17 de maig de 1882, passessin “només” deu anys.

Aquella estrena va commocionar la societat, amb articles als diaris, preparacions prèvies amb l’argument i comentaris sobre les característiques fonamentals de l’obra. Pel programa del dia de l’estrena la direcció del Principal va incloure un article de Joaquim Marsillach prèviament publicat el 23 d’abril a “La ilustración artística”, com també una traducció d’un escrit de Liszt sobre la reforma wagneriana. La direcció musical va anar a càrrec de Joan Goula i Soley (Sant Feliu de Guíxols, 30 de març de 1843 – Buenos Aires, 16 de juliol de 1917), un director català que ja havia dirigit Wagner a Hamburg (Lohengrin i Die Meistersinger von Nürnberg anys enrere).

El repartiment de l’estrena, òbviament cantada en traducció italiana, com va ser costum fins als anys vint del segle XX, va anar a càrrec de:
Lohengrin: Enrico Barbacini
Elsa de Brabant: Giuseppina Vitali
Ortrud: Giuseppina Pasqua
Friedrich von Telramund: Jean Roudil
Heinrich der Vogler: Agostino Rovere
L’Herald: Francisco Puiggener

El mestre Goula també es va fer càrrec d’unes representacions al Liceu de Der Fliegende Holländer (1885 i 1886), Tanhaüser (1885 i 1887) i també Lohengrin (1889).

La posada en escena es veu que va ser bastant ridícula i va originar burles a la premsa escrita (L’Esquella de la Torratxa), però les representacions varen suposar un èxit de públic indiscutible.

La febre wagneriana acaba de néixer a Barcelona amb l’estrena del Lohengrin, que va coincidir amb l’any de l’estrena de Parsifal a Bayreuth, motiu pel qual alguns prohoms del wagnerisme català varen assistir a les primeres funcions i varen fer la corresponen divulgació en les publicacions de l’època. La mort del compositor l’any següent només va fer que incrementar l’interès i el debat creatiu tan arrelat a la societat catalana. Ser wagnerià significava la modernor, la transgressió, apostar per a una nova estètica musical i artística destinada a capgirar-ho tot. La societat civil, és a dir la burgesia d’aleshores, capdavantera de la cultura que en cap cas era subvencionada per les institucions públiques, va trobar en Wagner un revulsiu social i artístic del tot estimulant.

El Liceu va agafar ràpid el relleu al Principal, i totes les altres òperes de Wagner es van  estrenar al seu escenari, de fet el Lohengrin, en aquella envejable competència entre liceistes i creuats, va arribar al Liceu deu mesos després i ja no deixaria de ser el focus del wagnerisme barceloní. Lamentablement, no tenim a l’abast una documentació tan detallada com la feta pel mestre Tribó, en els altres centres musicals de la ciutat on s’han fet grans vetllades wagnerianes, però només observant la relació de les representacions fetes al Liceu des de 1883 fins ara, entendrem perfectament l’etiqueta que ens ha penjat la història.

La història de Wagner al Liceu “es resumeix” gràcies al mestre Jaume Tribó Segalés, així: premeu sobre de cada títol per accedir al detall de la representacions o concerts dels annals del Liceu.

Impressiona!, és una llista envejable i aquesta intensitat fonamenta amb escreix l’etiqueta que se’ns ha penjat de ciutat wagneriana. Costos econòmics a banda, que no és poca cosa, vosaltres creieu que la Barcelona/Catalunya actual podria fer possible un Ring sencer en una mateixa temporada com va succeir els anys 1910 i el 1911, el 1921, 1925, 1929, 1936, 1941,1943 (dues edicions en la postguerra més severa) i 1952 (darrera vegada que s’ha representat el Ring sencer al Liceu)?

Fet a propòsit o no, el públic operístic ha canviat, la societat ha canviat, l’òpera ha canviat. Wagner ja no és un modern com ho va ser quan hi va haver l’esclat a Barcelona. Han passat molts anys i la modernitat musical va per un altre camí i els debats creatius artístics passen més per Rosalia que pel Liceu, on la modernitat operística és pràcticament inexistent, llevat que parlem de posades en escena i alguna residual estrena local.

El públic operístic generalista, no només al Liceu, ha canviat, fa temps que en parlem. Generalitzar no està bé, però l’evidència ens parla i ens diu quines òperes esgoten taquillatge i quines no (sense comptar descomptes de darrera hora que alteren els resultats). El públic operístic vol distracció i Wagner demana alguna cosa més, sempre ho ha demanat, però una vegada has creat el caldo de cultiu amb un públic entregat a un repertori, és més fàcil mantenir-lo fidel i entendre aquelles programacions dels anys daurats del wagnerisme barceloní, Ara, i les causes són múltiples, ja no funciona així. Ni un títol wagnerià per temporada tenim garantit i tret dels incondicionals a la causa, pocs, els abonats no es mobilitzen a la protesta si ens passem dos o tres temporades sense Wagner a la programació, de fet els abonats no es mobilitzen per a res. La direcció artística, curant-se en salut, intenta “acontentar” a tothom i després d’un Ring amb un títol per temporada, potser ens tindran a règim i la Barcelona wagneriana, no s’esberlarà.

Bayreuth ens visita per tercera vegada, aquesta en una gira per altres ciutats de l’Estat i amb l’únic “privilegi” barceloní de ser els primers a rebre els visitants.

Tret de les visites a Bayreuth, com aquell musulmà que ha d’anar a la Meca, els wagnerians poden escollir on veure les òperes en les millors condicions i amb els millors cantants, cosa que no passa habitualment per Bayreuth, per tant aquesta visita de l’orquestra del festival, més enllà de la raresa d’escoltar-la fora del fossat miraculós del Fiestpielhaus, és un signe més del canvi que us he comentat una mica més amunt. Petites dosis d’un producte que mai s’hauria de dosificar i amb intervencions vocals de poc calat, però això malauradament, poc importa, les veus han deixat de ser importants, fins i tot ja no cal que cantin bé, trist, però és així, a Bayreuth, on cal dir que cada vegada se sembla més a un parc temàtic de discutibles emocions, s’aplaudeix tot i fins i tot es braveja amb la mateixa intensitat que els primers anys del Neue Bayreuth i si s’aplaudeix allà que és el Vaticà de la santa wagnerietat a la terra, com ho hem de posar en dubte a una parroquia suburbial, anys ha, privilegiada? I així anem.

Tercera visita de Bayreuth a Barcelona, descafeinada, com la propia ciutat que va  perdent els seus origens i la seva identitat, la pitjor de les visites fetes i a la que malgrat tot no faltaré, tot i que segurament durant la temporada de concerts, ja sigui al mateix Palau o a l’Auditori tindrem orquestres tan bones com la del festival i directors, tant o millors que els mestre granadí, amb programes més interessants. No en tinc cap dubte que estem davant d’un bon producte de marqueting, un bolo luxós que calia aprofitar i el Festival de Peralada, orfe d’esdeviments de gran calat fins que no torni a tenir un auditori que ho permeti, ens l’ofereix al Palau (ai las!) i a partir de diumenge ja formarà part de la llista honorable de la llista de Richard Wagner a Barcelona, però no em direu que com tot, anem a menys, eh?.

Diumenge, puntual, l’apunt del concert.

Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari