Die Frau ohne Schatten de Strauss, nova producció de Barrie Kosky pel Festival d’Aix-en-Provence, © Monika Rittershaus

El Festival d’Aix-en-Provence del 2026 ha apostat fort programant una de les òperes més complexes i difícils, alhora que fascinant i bella del repertori, Die Frau ohne Schatten, la darrera col·laboració entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, un tàndem d’aquells històrics i fonamentals en la història de l’òpera. L’aposta era forta i amb una obra com aquesta o es va a la recerca de l’excel·lència o millor deixar-ho estar.

El director musical, peça fonamental per fer que tot l’immens engranatge no tan sols no trontolli, si no que esdevingui extraordinari, ha estat el joveníssim Klaus Mäkelä (Hèlsinki, 17 de gener de 1996) director de l’Oslo Philharmonic i des de la temporada 2022-2023 és el director de l’Orquestra de París, formació que és la que ha interpretat l’òpera de Strauus des del fossat del Grand Théâtre de Provence.

El director finlandès ha fet sonar l’Orquestra de París com si fos una orquestra germànica especialitzada en les obres de Strauss. La sonoritat densa, càlida i contundent de l’orquestra parisenca m’ha sorprès moltíssim. Una corda densament càlida, uns metalls precisos i brillants, una fusta refinada i en el global un so germànic que dota a la formació d’aquell segell que se sent a Múnic o Dresden, però sense oblidar la transparència, la imponent paleta de colors i la immensa volada del so que feien possible gaudir tant del lirisme íntim i delicat dels interludis, com dels grans esclats i els clímaxs colpidors dels moments de més intensitat dramàtica, amb un final del segon acte que et deixa clavat a la butaca.

Mäkelä ho exposa tot amb una aparent facilitat i claredat, sense que el so quedi mai confós o barrejat, sigui quina sigui la intensitat sonora amb un teixit que sent dens, no deixa de ser fluid i nítid. Però no estem parlant d’una obra simfònica i ell també sap dotar a la seva direcció d’una narrativa dramàtica que no decau mai,

Hi ha un aspecte negatiu, que no sé si és responsabilitat exclusivament seva, però en tant que director musical si la idea no és seva, crec que hauria de negar-se que el cor, sempre intern, no sonés la major part de les vegades amplificat. Poden ser efectes sonors més de caràcter dramàtic que musical, però aquest desequilibri no beneficava el conjunt musical, fins i tot en alguna ocasió ha perjudicat algun solista. Tret d’aquest aspecte, no menor, però tangencial, Tant Mäkelä com l’Orchestre de Paris, així com el Choeurr de l’Orchestre de Paris, malgrat les amplificacions, m’han semblat extraordinaris.

Si l’aposta musical ha obtingut un excel·lent, l’aposta vocal ha estat d’una solidesa extraordinària, tenint en compte que es requereixen 5 veus potents, resistents, musicals i de gran talent dramàtic, a banda d’un equip brillant per a tots els altres rols de l’extens repartiment. Tots tenim al cap algunes, de les grans representacions d’aquesta òpera i alguna de les gravacions discogràfiques, totes elles amb noms mítics, doncs bé l’edició d’Aix del 2026 entra a formar part d’aquesta història gloriosa, també pels cantants.

Nina Stemme ens han anunciat abans de començar que estava indisposada i que malgrat tot cantaria, demanant la clemència del públic. La sensació en acabar la representació era unànime, clemència? Més aviat un truc de cantant experimentada per guanyar-se de bell antuvi al públic, sabent que al costat seu hi ha unes senyores que imposen molt. Potser hi ha hagut algun moment que s’ha reservat o m’ho ha semblat a mi, però el cas és que la seva Amme, després d’haver estat una gran tintorera, és d’una intensitat musical, vocal i dramàtica d’absoluta referència. Amb una veu sense mostres de deteriorament en cap zona del seu ampli registre, amb un centre i greu contundents (el rol està escrit per a mezzosoprano, tot i que ho va estrenar a Viena Lucy Weidt, una contralt, malgrat que Strauss assenyala a la partitura que el rol és per a mezzosoprano dramàtica, tot i que el que ell volia és que la cantant que es fes càrrec del rol fos posseïdora d’una veu fosca, i és clar, si es té disponible una contralt, capaç de fer front al registre agut de mezzosoprano, com era el cas de Weidt, per això també l’han interpretat contralts, però també glorioses sopranos dramàtiques com Martha Mödl o Astrid Varnay, quan ja no podien assolir la part de Tintorera, es van fer càrrec, gràcies al poderós registre central i greu, del rol. Ara Nina Stemme els segueix l’exemple i el resultat és sensacional. La interpretació de la soprano sueca és intensa, tant vocalment com escènicament, dotant-la de l’autoritat manipuladora, la foscor i la força abassegadora d’un personatge psicològicament sinistre. Extraordinària.

La soprano lituana Vida Miknevičiūtė (1979) ha cantat el rol de la Kaiserin. És una soprano lírica, de veu potent i penetrant amb un vibrato que en principi pot enutjar una mica, però són tantes les seves virtuts, que aviat t’oblides d’una particularitat que comparteix amb moltes altres cantants no tan interessant com ella. L’evolució vocal i  interpretativa durant els tres actes és molt rellevant, arribant a la gran escena del tercer acte amb una plenitud, força i entrega, veritablement complidores. La veu evoluciona des de la seva sortida del primer acte, amb la corresponent lleugeresa que denota un ésser més aviat capriciós, a la intensitat dramàtica d’un declamat intens tant en el segon com en l’esmentada escena del tercer. La capacitat dramàtica supera una certa tendència a la monotonia cromàtica de la seva veu, però es fa difícil pensar en cantants que avui puguin fer front a aquest temible rol amb aquesta autoritat i resultats.

El rol de la tintorera ha anat a càrrec de la soprano dramàtica canadenca Ambur Braid (1983). El rol és d’una dificultat extrema, per la gran exigència vocal i dramàtica requerida. Braid, que ja havíem vist a Les Arts cantant Madame Lidoine als Dialogues des Cramelites (2024-2025), tot i que sense cridar-me especialment l’atenció, m’ha deixat aclaparat. Aclaparat per la brillantor de la veu, per la projecció, per la capacitat pel matís, en una interpretació tant intensa com variada i emocionant, sense fer només ostentació de poder vocal, sinó que sap arreplegar projecció i potencia, a favor de la psicologia dramàtica d’un rol tan complex i extens. Mai sona al límit, ni mai sona crispada, ni mai sona ostentosa exhibicionista, Sap mostrar-se vulnerable i sap emocionar en el gran duo que inicia el tercer acte, que per a mi és una de les proves del cotó de l’obra, i on tant Mäkelä, com ella i Mulligan de qui parlaré ara, han estat senzillament emocionants, és clar que serà difícil oblidar el terrabastall interpretatiu i vocal del final de l’acte segon, en un contrast radical amb aquest inici del tercer, que molt poques saben fer de manera tan aparentment fàcil, sense mostres de defalliment. Un grandiós descobriment.

Michael Spyres, ha estat el tenor escollit per cantar el rol de l’emperador. De tots és sabut que el (mal) tracte que Strauss sotmetia als tenors era per la mania que tenia cap a aquesta espècie vocal d’egòlatres empedreïts i per això els sotmetia a tessitures i reptes quasi impossibles de superar. Trobar-se amb un cantant que possiblement gràcies a tants anys de belcanto, tot ho canta definitivament bonic, és un regal que cal agrair. El cant de Spyres sempre és distingit, personal, allunyat de les tibantors i oscil·lacions dels heldentenors que treuen el fetge per la boca per imposar-se. Spyres forma part d’una altra escola i això s’aprecia des de la seva sortida; ara bé, Spyres que no té una veu especialment lluïda en la projecció i el volum, ha de lluitar amb una orquestra i uns companys de poderosos mitjans. El retret no és altre que, no se’l sent prou o tant com a la resta, potser no és el rol del repertori alemany que li escau millor, però no per això ell sacrifica res del seu estil, la seva elegància i distinció, amb l’intent de forçar i fer-se més present. Ell arriba al quartet final amb la veu sana, però és clar, les condicions de projecció i equilibri vocal amb els altres, són en clara desavantatge.  La pregunta final és, com pot fer front al Tristan en un teatre de les dimensions del MET si no és amb ajut d’amplificació?

I Barak, el tintorer ha estat Brian Mulligan, un cantant que havia sentit molt però mai en directe, i m’ha agradat moltíssim. La veu és gran, més del que s’intuïa en els streamings, traspassa bé i és bonica. Les qualitats tècniques com la cura en el fraseig i el cant legato al servei de la dramatització del rol és un aspecte que m’ha colpit molt. La humanitat sense edulcorants seria el resum d’una interpretació intensa i colpidora, amb una escena cabdal amb la seva dona en un moment teatralment potent i musicalment, potser dels més bonics escrits mai per Strauss. Barak és, malgrat que la capa social d’on prové, l’ésser més noble d’aquest conte críptic i Mulligat va regalar noblesa a tort i a dret. Tan ell com Braid han cantat un “Mir anvertraut, daß ich sie hege…” de calfred a l’espinada. Quin tercer acte!

Tret dels germans de Barak, físicament presents sobre l’escenari, la resta de parts vocals no els veiem sobre l’escenari. Kosky els amaga i Mäkelä els distribueix per la sala i a diferents alçades, per crear uns efectes sonors i teatrals discutibles, però innegable efectivitat. Jean-Sébastien Bou, Tomasz Kumiega, Daniel Miroslaw, Robert Lewis, Gloria Tronel, Héloise Mas, Laurence Pouderoux, Eugénie Lefebvre, Laura Jarrell arrodoneixen amb magnífica homogeneïtat, un equip de cant veritablement notable.

I finalment l’aposta arriscada del festival per a la part escènica l’encarrega a un dels noms indiscutibles del moment, diria que al costat de Tobias Kratzer del que en parlava la setmana passada arran de Die Walkure a Múnich, es tracta que del director australià Barrie Kosky, del que al Liceu aquesta temporada hem vist la seva visió de La Guineueta astuta.

Si hi ha una òpera críptica, aquesta és aquesta dona sense ombra, que Srtrauus i Hofmansthal varen pensar com la seva versió de la Zauberflöte mozartiana, a la manera d’un conte oriental farcit de missatges amagats.

Kosky en contra del que temia, no embolica més la troca, exposa la història críptica amb notable claredat dramàtica, amb aquella santa veritat que menys és més, despulla l’escena de qualsevol element distorsionador, amb la finalitat de no sobrecarregar a l’espectador de missatges inherents a l’obra original i afegits per les genialitats dels divins directors escènics. D’acord, esporga el conte oriental i se centra en l’essència psicològica dels personatges i les relacions entre ells, però això també simplifica i amputa una part de l’obra. Intenta fer-la més assequible i ho fonamenta amb una potentíssima, a vegades per simple, proposta escènica estèticament molt potent i més realista quan es tracta del món dels homes, i molt més onírica i d’imatges suggeridores en el món de l’emperador,

El muntatge és molt auster i contrasta amb l’exuberància musical, no obstant això, Kosky proposa imatges d’innegable poder hipnòtic, molt adients amb l’obra i carregades de simbolisme.

Que després de tenir-nos submergits en la foscor i negror dels dos primers actes, el tercer, per evidenciar la manca d’ombra, però alhora l’aïllament de Barak i la seva dona, els col·loca en un espai absolutament buit i blanc que no emet cap obra i que aïlla per complet al matrimoni. No hi ha res, però hi ha tant!, que en aquest no res, que convenç, com també convenç la mort espectacular de la Dida o l’emperador muntant un cavallet de cartó gegantí; ara bé, la bellesa del cap androgin que representa Keikobad, captiva i colpeix, en representació d’aquesta figura paterna que turmenta la Kaiserin.

Kosky una vegada més es mostra com un mestre dirigint els cantants, per mostrar un drama sobre la compassió i la humanitat de la manera menys ostentosa possible.

Hi ha molt teatre i teatre del bo en aquesta producció. Per les fotografies vistes i sense veure el streaming abans d’anar el teatre per no deixar-me endur per una visió “parcial”, us he de dir, que m’ha semblat una proposta molt atractiva, intel·ligent, potent i d’una austeritat inesperada, amb una escenografia, sobretot per l’entorn Barak contundent, al costat d’un vestuari suggeridor i per a la Kaiserin ,especialment lluït i un disseny de llums majúscul.

No en tinc cap dubte que es tracta d’una de les representacions operístiques de l’any i segur que romandrà com una fita a visitar sovint, aquí si més no.

Richard Straus – Hugo von Hofmansthal
DIE FRAU OHNE SCHATTEN