Ja el tenim aquí, fidel a la cita de tots els mesos d’agost d’IFL.

Aquesta edició haurem de trobar un artista, no dic encara si es tracta d’un home o una dona, cada dilluns, a partir de la introducció d’avui, s’aniran succeint tot d’evidències que ens hauran de portar a un nom, tot i que en principi us pugui semblar que d’una setmana a una altra no hi ha lligam, al final tot quadrarà.

Com cada any haureu d’enviar les respostes al correu electrònic infernemland2007@gmail.com i cada resposta correcta puntuarà 5 punts i el primer a respondre correctament obtindrà 5 punts addicionals més. Seran 5 preguntes i guanyarà qui respongui correctament a l’última i hagi acumulat més punts, és clar. Per a l’última només tindreu 24 hores per contestar, ja que la solució la donaré el dimarts 1 de setembre.

L’obertura del concurs és la cèlebre escena del “Shall we dance” de la pel·lícula The Kind and I. Avui no cal respondre res, només llegir, mirar i gaudir.

 

La seqüència es va filmar íntegrament als estudis de 20th Century Fox a Los Angeles, principalment a l’estudi 6, on es va construir el gran saló del palau. El rodatge de tota la pel·lícula es va concentrar entre desembre de 1955 i gener de 1956.

L’espectacular escenografia va ser dissenyada per John DeCuir, Lyle R. Wheeler, Walter M. Scott i Paul S. Fox, que varen ser mereixedors de l’Oscar a la millor direcció artística. El disseny de vestuari va ser obra d’Irene Sharaff i per aquesta magnífica escena va dissenyar un enorme vestit victorià amb una estructura interior de cèrcols que pesava molts quilos i limitava els moviments coreogràfics de Yul Brinner, mentre que Deborah Kerr va acabar el rodatge d’aquesta escena amb nombrosos blaus provocats per aquests cèrcols metàl·lics del vestit.

El coreògraf original de l’obra a Broadway, Jerome Robbins va ser contractat perquè refés totes les danses per a la pel·lícula, no limitant-se a traslladar la coreografia del teatre i adaptant-la al llenguatge cinematogràfic, pensant constantment en la posició de la càmera, els moviments circulars i els primers plans.

Kerr no era ni cantant (la va doblar en la part que la tessitura sobrepassava les seves capacitats, la cantant fantasma de Hollywoodni Marnie Nixon), ni tampoc erra una ballarina, però en aquest cas va assajar durant setmanes. mentrre Robbins repetia els moviments fins a obtenir una absoluta precisió, fet que va motivar la repetició de la dansa desenes de vegades. El principal repte era assolir que el famós gir final de la polca, semblés espontani quan, en realitat, estava mil·limètricament calculat per crear aquella electritzant tensió emocional i sexual. Pel que fa a Brynner, que havia interpretat el rol més de 1000 vegades a Broadway abans de fer la pel·lícula, va intervenir sovint en decisions de direcció i mantenia discrepàncies amb el director Walter Lang, fins al punt que moltes de les seves propostes van acabar apareixent al muntatge definitiu. Al cap dels anys Brynner acabaria interpretant aquest mateix rol més de 4.600 vegades en les nombroses reposicions del musical als escenaris de Broadway, West-End i gires.

La famosa polca creada per Richard Rodgers escenifica musicalment la ruptura dels dos mons rígids establerts socialment entre els personatges: mentre Anna representa el món victorià, modern i occidental, el Rei representa la tradició siamesa, els valors i una cultura dictatorial i masclista i en aquesta dansa es produeix l’únic instant de tota l’obra en què això s’esberla i tots dos es parlen de tu a tu mitjançant el moviment i el llenguatge gestual. El Rei accepta aprendre una lliçó d’Anna, que obté una petita però immensa victòria en una lluita social i cultural de gran transcendència. La polca trenca les barreres i ambdós s’abandonen, encara que només sigui durant uns minuts. Hi ha una atracció física evident entre els dos personatges i només durant aquests, amb prou feines cinc minuts, es toquen, però l’elegant posada en escena no evita, més aviat potencia, la química sexual del moment.

The kind and I es va estrenar als Estats Units el 28 de juny de 1956, coincidint simbòlicament amb el 54è aniversari de Richard Rodgers. Va ser produïda per 20th Century Fox i era una adaptació del musical de Rodgers i Hammerstein, estrenat a Broadway el 1951.

Va ser un gran èxit tant de crítica i taquilla. Es va convertir en la cinquena pel·lícula més taquillera de 1956 als Estats Units i va consolidar Yul Brynner com una de les grans estrelles de Hollywood.

A la 29a edició dels Premis Oscar, celebrada el 27 de març de 1957, la pel·lícula va obtenir 9 nominacions i en va guanyar 5: Millor actor per a Yul Brynner, millor direcció artística en color a John DeCuir, Lyle R. Wheeler, Walter M. Scott i Paul S. Fox; millor disseny de vestuari en color per a Irene Sharaff, millor banda sonora d’una pel·lícula musical per a Alfred Newman i Ken Darby i millor enregistrament de so per a Carl Faulkner del 20th Century-Fox Studio Sound Department.

Les nominacions no assolides van ser: Millor pel·lícula, Millor director (Walter Lang), Millor actriu (Deborah Kerr) i Millor fotografia en color de Leon Shamroy.

Aquí la teniu

De tota aquesta informació, només un nom ens servirà per enllaçar amb aquest artista que haurem d’esbrinar de qui es tracta.

Sort i ànims!