IN FERNEM LAND

UNA NIT A L’ÒPERA (Milà)


A l’octubre de l’any passat vaig assistir per primera vegada a la meva vida, a una representació a la Scala de Milà, deixeu-m’ho dir, la catedral de l’òpera. La representació, ben segur que no passarà a la historia del teatre milanès, però tampoc ho pretenia, es tractava d’una funció organitzada per la mítica Leyla Gencer, com a directora de l’escola del teatre, és a dir, joves cantants que tot just comencen en el circuit, però han acabat els cursos de cant i tenen la primera oportunitat i fer-ho a la Scala, doncs és tot un premi.
L’òpera que vaig veure era l’Ascanio in Alba de Mozart i francament, ara ja se el motiu pel qual és representa poc, i quan es fa, és per que la va composar qui la va composar, doncs d’altra manera no s’acaba d’entendre, per molt nen prodigi que fos quan la va composar (15 anyets tenia la criatura).

aa_06.jpg L’Ascanio in Alba de l’Scala – octubre 2006

El cas és que vaig comprar una entrada de platea, ja que el preu en aquestes representacions era molt més econòmic que en condicions normals. La impressió d’entrar a la sala, envoltat de totes aquelles llotges i de tota la història que omplen aquelles parets em va fer més lleugera la feixuga representació. Vaig pensar en el ressò de les veus dels últims seixanta anys, la dels anys anteriors es varen esvair quan el bombardeig del agost del 1943 va fer miques el teatre.
La sala era ja la reconstruïda, per tan no se si l’acústica que vaig percebre era la mateixa de l’època daurada i mítica dels anys cinquanta. Des de la meva butaca hi havia moments de so estrany, depenent de com es situaven els cantants a dalt del escenari, la veu es projectava de manera, diguem que irregular, obtenint un rebot estrany de so. La visió també haig de dir que és problemàtica, doncs la inclinació de la platea es casi nul·la i si et toca un espectador una mica voluminós al davant o una senyorona amb un tocat fantasiós, has begut oli.
Aquest gener vaig repetir l’experiència, però dins de la temporada oficial d’enguany, per tant res de platees, entre altres coses per que no ni havien de disponibles. Vaig haver de conformar-me amb una entrada de segona fila a una llotja central del tercer pis (quart per ells doncs les llotges de platea les consideren primer pis).
Més emoció que el primer dia doncs allò anava de veres, temporada oficial, òpera de primera (Lohengrin) i directors d’orquestra i escena d’autèntica primera divisió, l’estimadíssim pel públic milanès, Daniele Gatti (el volen com a director titular en substitució del Muti) i Nikolaus Lehnhoff , tan sols cal esmentar el Boulevard Solitude, el Cas Makropulos o el Parsifal vistos al Liceu. Els cantants, primeres figures tot i tractar-se del segon repartiment, Vogt,Kringelborn, Watson, Linn i König.
Pujo l’escala que em porta fins a la meva llotja, un acomodador ridículament vestit amb una levita m’obre la llotja, prèvia deixada del abric i tots els estris addicionals (paraigües, bosses i carrets del super) a l’avantllotja-armari que hi ha a l’altra banda del passadís. La primera cosa que em sobta és l’estretor de la llotja, pràcticament un passadís on difícilment, si s’omplís la llotja, els genolls del veí del davant amb els meus no es rosarien si no que directament ens veurien obligats a capicular-nos, per tal de adaptar-nos al medi. El xicot de la levita em senyala amb un ampli somriure la meva cadira i de sobte veig que si sec còmodament no veig absolutament res del escenari, tan sols la part de dalt del teló, allà on a l’antic Liceu i penjava la L. No m’ho podia arribar a creure, vaig pagar 80€ per no veure res, a no ser que em poses dret tota l’òpera, com el primer Lohengrin que vaig veure al Liceu, penjat també del quart pis però sense comparació possible amb el dispendi realitzat. Per sort una de les dues cadires disponibles a la primera fila (és impossible col·locar un altre persona, tot i que està previst) no va venir i vaig veure tota l’escena en una localitat que costa 164€.

lohengrin_scala.jpg 1er acte del Lohengrin de Lehnhoff

A part de que l’espectacle va ser magnífic, però tampoc res diferent al que puguem veure al Liceu, be tan sols l’orquestra està a un altre dimensió de la nostra (el cor no tan, són fins hi tot comparables), tot aquest llarguíssim preàmbul és per fer la reflexió següent:
De que serveix gastar-se 60.000.000,00€ si desprès tenim un teatre amb unes localitats entre discutibles (la platea d’Ascanio in Alba) i les preses de pèl (la segona fila d’una llotja central)?, de que serveix aquesta immensa despesa si una localitat sense visió costa 80€. M’agradaria aprofitar per dir-vos que localitats més dignes que la de l’Scala, al Liceu costa 8€ i disposem d’una magnífica pantalla de TV, que al menys ens dona la possibilitat de gaudir de la interpretació teatral dels cantants, fer-nos una idea de l’escena i seguir el text.
El Liceu, també després d’una reconstrucció costosíssima està plegat d’irregularitats visuals impossibles d’arreglar. Ens varem aferrar en allò de com era i on era, per acabar tenint una còpia no ben be igual i que dintre d’uns anys quan ja no quedem ni un dels que varem viure el incendi, els nous abonats ens maleiran pels segles dels segles. Al menys a Milà tenen el Teatro degli Arcimboldi, que evidentment no te il fascino del Teatre Piermarini, però desprès de l’experiència viscuda, no se si serveix d’alguna cosa il fascino.
La propera nit a l’òpera ens portarà a un altre experiència ben diferent.
Que ho passeu be.

i_milano_scala_8.jpg una visió pràcticament impossible de l’Scala

2 comments

  1. Mei

    Els teatres italians només serveixen per a establir classes, els que veuen i els que no veuen…

    Aquí ens vam encaparrar en deixar-ho com estava i no posar-nos al dia que més ens hagués valgut. En això els escandinaus ens guanyen i de llarg…

    M'agrada

  2. Quan un vell teatre es destrueix és una immensa pena, una pèrdua irreparable, però és més gran la pèrdua, si es vol fer una fotocòpia i no es te en compte que, ni la funció del teatre, ni el públic, tenen res a veure amb fa dos-cents anys. La propera nit a l’òpera voldrà serà clarivident , almenys en aquest aspecte.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: