En el número 157 del butlletí corresponen al mes de març de DIVERDI (es pot aconseguir de manera gratuïta a totes les botigues de discs o entrant a www.diverdi.com i descarregant-lo en PDF), i a la pàgina 23 hi ha un article de Joaquín Martín Sagarminaga dedicat a la Ewa Podles.
Tenint en compte que tot són opinions i de la dita catalana de tants caps, tants barrets, el senyor Sagarminaga deixa anar les següents perles:
1. El canto de la polaca tiene disparidades, opacidades, graves velados.
2. A veces es un poco Ewa Puzles.
3. Pero es cantante con señas de identidad propias, que no se parece a nadie. Por eso puedo llegar a entender que vuelva locos a muchos oyentes. Lo cual no me ocurre con Angela Gheorghiu o Rolando Villazón
4. En vivo sólo la he oído dos veces, en las que superó pruebas disímiles: Un ballo in maschera de Verdi y Tercera sinfonía de Mahler.
5. Y además no debe nada de su éxito al físico (como tantos en la actualidad), lo que para el oyente es a la vez un alivio y una garantía)

El Senyor Sagarminaga ha tingut la mala sort d’escoltar tan sols dues vegades a la Podles i en dues obres que segons el meu entendre no són especialment significatives, per be que se’n surt de manera brillant. Caldria que el senyor Sagarminaga, si tingués la oportunitat, s’acostés a la perifèria, a les províncies, per escoltar les magnífiques actuacions de la Sra. Podles, o a Barcelona o a A Coruña, entre d’altres. D’aquesta manera hagués pogut embogir com aquests oients que esmenta, doncs ens ha cantat Rossini, Haendel, Mussorsky, Prokofiev, etc., i d’aquesta manera podria jutjar-la en tota la seu ampli repertori. Evidentment tan sols fa esment dels discs que distribueix Diverdi i s’oblida de manera llastimosa de la poquíssima, però excelsa discografia per Archiv o la EMI.
Aquest graciós senyor, bateja a la contralt amb aquest pseudònim de puzles, que suposo que vol dir que la seva veu està feta de petits trossets i de múltiples registres, si no d’altre manera no ho acabo d’entendre i sobretot, no calia vulgaritzar d’aquesta manera, ni la cantant ni la pretesa seriositat del seu article.

Callas – Corelli – Zeani (joves i guapos)

Gunn – Netrebko – Garanča (també joves i macos. Tan sols tenen èxit per això?)

Entén que torni bojos a una part del públic, sembla ser que a ell no, però ja hi som, parla d’altres dos cantants, que sembla ser que no li agraden gens. Potser per què són joves?, potser per què fan tornar bojos a tots els auditoris?. No ho acabo d’entendre, sempre és igual.
La primera vegada que vaig sentir parlar en directe de Plàcido Domingo, va ser als meus inicis d’anar al Liceu, a les mítiques cues del carrer Sant Pau. Tots els lletraferits se’l carregaven de mala manera i tan sols els afeccionats planers i sincers, el defensaven a capa i espasa, no cal dir a qui ha donat la raó el temps.
És massa bo el Rolando Villazón i massa jove. Te allò que tan sols els privilegiats, els escollits, posseeixen, el magnetisme que embolcalla les platees d’arreu i que fa que tot el públic respiri al mateix moment que el cantant i que fa que es produeixi el silenci més aclaparador quan ell canta, res de estossecs inoportuns i de caramels impertinents. Potser el Sr. Sagarminaga no ha vist mai al Rolando Villazón en directe i això és molt important.
Si resulta que Déu, a part de veu, t’ha fet prima i guapa ho tens clar, no seràs mai ben vista pels lletraferits. A que ve dir que la Podles és lletja?, per què ho diu. El món de l’opera està ple d’homes i de dones guapos que han triomfat. Estic tip de sentir que el Corelli tenia una planta o directament que embogia al públic femení dels teatres (no més al femení?). Tothom parla meravelles de l’estada de la Tebaldi per Amèrica, estava ja acabadeta de veu, però la van fer guapa (la recent i magnífica exposició del Liceu en fa palesa) i tothom tan content. Per no mencionar la transformació prodigiosa de la .Callas i el goig que feia en les sessions de fotos o és que ens estimem més la Callas del debut a Verona a la Callas de La Traviata a la Scala dirigida per Giulini i Visconti (veu i figura prodigiosa). Doncs be, si ara la Netrebko o la Garanča fan tombar als paletes pel carrer, què passa?, no poden lluir palmito, i a més a més cantar com els àngels, o és què l’entrada de la Mariscala del Schwarzkopf al tercer acte no fa goig?. I el Domingo, el Carreras, el Del Monaco o el jovenet Aragall?. Ara si són gordes o grossos i bons, ningú se’n recorda si és més aviat ridícula una dansa dels set vels o una Pira cantades per la Caballé o el Pavarotti.
Si la Podles és bona i lletja bé, i si una cantant és guapíssima i dolenta com la tinya no us preocupeu, no farà carrera, al menys a l’òpera. I els joves que són bons, que no s’amoïnin, quan perdin facultats i es tornin vells i venerables, aleshores els lletraferits els hi tiraran paperets i serpentines.
Que ho passeu be.

Del Monaco – Schwarzkopf – Moffo – Bumbry
Pobbe – Kraus – Cavalieri – Garden
Lind – Malibran – Rubini – Kiepura

Grans veus, joves i macos, si, passa alguna cosa?