Palau de la Música Catalana 19 de maig de 2026 Orfeó Català, Staatskapelle de Dresden, Eleonora Buratto, Elïna Garanca, Xavier Puig, Danielle Gatti, Benjamin Bernheim, Riccardo Zanellato. Fotografia ©IFL

Tal dia com ahir de fa nou anys l’Orfeó Català va interpretar la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi a l’Auditori de Barcelona. Casualitats? Les circumstàncies eren unes altres, orquestra, director i solistes, no tenien res a veure amb els que m’han fet anar sense cap mena de dubte existencial al Palau de la Música, malgrat que he manifestat mantes vegades, que evito quasi sempre anar al Palau quan l’obra que s’ha d’interpretar requereix una orquestra, un gran cor i solistes, senzillament perquè el so no hi cap, no hi ha prou espai per tal que la música voli, ja que aviat topa amb vitralls i ceràmiques, d’una caixa acústica ideada per a una altra mena de música o si més no de formacions més del segle XIX o anteriors i no pas del XXI. Però és clar, estic parlant de la superlativa Staatskapelle de Dresden, sota la direcció de Daniele Gatti i un quartet, potser millor dir un tercet solista de veritable luxe i el cor de la casa, per interpretar la mal dita, vint-i-novena òpera de Verdi.

Danielle Gatti, director que admiro en quasi tot el que dirigeix, ahir va fer una direcció magnífica d’una obra que coneix al detall, i no per dirigir sense partitura com ho va fer, sinó perquè ha deixat ja prou versions disponibles per constatar-ho, però és que en la versió d’ahir al Palau va ser la versió més religiosa de les que jo recordo dirigides per ell i també m’atreviria a dir de les grans versions, incloses les referencials, que jo recordi. I això és important perquè sovint els directors fan que s’assembli més a una òpera, amb una teatralitat impròpia i carregant l’espectacularitat dels moments més grandiloqüents i oblidant el que ahir Gatti va posar en relleu, una espiritualitat, un recolliment i una interiorització que vaig agrair, admirar i fruir, gràcies també a què quasi sempre, tots els intervinents van ser còmplices d’aquesta interiorització fins i tot mística d’una música extraordinària.

No cal dir que quan al davant hi ha la Staatskapelle de Dresden tot sembla més fàcil, perquè és com un Stradivarius capaç de treure un so sumptuós, càlid i mai estrident en cap de les seves seccions. Per una vegada les trompetes del Rèquiem no semblaven les d’Aida i la percussió del Dies Irae ens enfonsava a l’abisme i no a les fanfàrries dels forjadors d’Il Trovatore. Una orquestra fabulosa amb uns solistes instrumentals que no només acompanyaven als cantants amb  mestrívola bellesa, també senten i respiren el text, com si es tractés del quartet solista o el cor. Meravelloses fustes, clarinet, oboè, el duet de fagots extraordinari, la flauta, un metall mai estrident i d’una claredat enlluernadora i una corda que ho embolcalla tot amb una calidesa difícil d’oblidar. Llàstima (lamento repetir-me) que aquest instrument no sonés a l’Auditori perquè allà el so hauria volat sense topar tan aviat amb les limitacions de la preciosa sala modernista.

Gatti amb un tempo pausat, propi de la tristesa i del recolliment que suscita la mort i que l’obra ha de transmetre, però sense obviar la temible sonoritat del judici final o el moment esperançador de l’exultant Sanctus, m’ha fet meditar més que no pas admirar, ha dirigit una versió austera que potser no haurà agradat als verdians de pro, però que a mi m’ha commogut molt.

L’Orfeó Català d’ahir, sortosament poc té a veure amb aquell del 2017, just estrenada la direcció de Simon Hasley que mostrava esperançadors senyals de millora, però que encara mostrava les carències sagnants en els extrems de les cordes. El d’avui, que dirigeix Xavier Puig, és un cor, no oblidem que no és professional i això sempre serà un topall, esplèndid, compactat i equilibrat, que ha treballat molt el so i que les quatre cordes mostren seguretat i equilibri. Es distingien bé sopranos i mezzos, tenors i baixos, cadascuna amb els seus moments de lluïment ben resolts. Moments magnífics a cappella o cantant en piano o el planíssim inicial, però amb cos i en el temible Dies Irae han estat veritablement punyents i convincents. També com la Staatskapelle, el seu so hauria volat sense cap mena de situació de col·lapse sonor, en un altre auditori. Només he trobat que en el Sanctus hi ha hagut menys precisió, tant amb la quadratura amb el director, com en l’homogeneïtat del so. Desconec els assaigs que han fet amb el mestre Gatti, aquesta podria ser una explicació, però per sobre de tot, he trobat un Orfeó molt millorat i sense ajudes, almenys anunciades, del Cor Jove o del Cor de Cambra, que en ocasions com aquesta, no fa gaire, sempre sortien a ajudar. Bravo!

El quartet lluïa molt ja sobre el paper. Abans de començar han anunciat que el baix Riccardo Zanellato sortia d’una malaltia i es demanava clemència si alguna cosa no anava del tot bé. Ell, sent un bon cantant, era d’entrada el més fluix dels quatre.

Eleonora Buratto és una soprano que ja al Liceu ens va fer una sorprenent Lisa a La Sonnambula quan es va presentar i després unes esplèndides Mimi a La Bohème, Luisa Miller i Desdemona a l’Otello, la darrera vegada que ens ha cantat a la temporada 2020/2021. No ha tornat més i està en un moment magnífic de veu. És una veu lírica, però amb prou cos per fer front a la part més greu, sobretot del Libera me final, té un cant legato esplèndid i un bon fiato, malgrat que al final, potser per cansament, ha tallat massa aviat la nota flotant abans del darrer Dies Irae. Té una emissió molt natural i només en la zona més greu tendeix a entubar una mica el so per dotar-lo de més color, però el seu fraseig és exquisit i elegant, controlant en tot moment la columna sonora, en totes les intensitats. Ens hauria de visitar més.

Elīna Garanča no necessita presentació, és una mezzosoprano d’una elegància i distinció extraordinàries. La seva veu no és intrínsecament verdiana i a mi en les incursions operístiques en els rols verdians mai m’acaben de convèncer, sobretot perquè li manca la veu de bravura que Verdi demana a les seves mezzos, però en el rèquiem la cosa canvia i si el dirigeix Gatti com ho va fer ahir, la cosa l’afavoreix molt, i malgrat que en els moments de tutti orquestral/coral, la veu queda tapada, han estat tants els moments de veritable goig interpretatiu, de delicadesa, de recolliment, de serenor i de compenetració amb la resta de solistes (gran treball de Gatti en equilibrar el quartet), que lluny de les grans mezzos italianes que tots tenim al cap, cantant aquesta part, la seva interpretació m’ha semblat bellíssima.

Grandiós m’ha semblat el refinament vocal del gran tenor francès Benjamin Bernheim. La veu no és seductora, però el cant sí, i molt, La veu és magnífica en tot el registre, amb un agut esclatant i controlat, no ha cantat una ària d’òpera en el seu Ingemisco, com tants i tants, era una pregària, gràcies a Gatti, d’acord, però també a ell que no ha “tenorejat” en el sentit més simbòlic i odiós de la paraula i ha estat ajustat, precís, recollit i exquisit, amb uns “Hostias preces” com cal, recollit i amb una mitja veu esplèndidament emesa, no debades el seu majúscul estil francès el beneficia en fer d’aquest fragment un moment especialment memorable. També amb les intervencions amb la resta de solistes, duet i tercet, s’ha ajustat i equilibrat sense voler destacar per sobre la resta. És un cantant essencial que el Liceu hauria de repescar després d’haver marxat enfadat del Liceu per la poca repercussió, segons ell, que va causar el seu Duca del Rigoletto entre el públic. No ens podem permetre el luxe de no tenir-lo cantant al Liceu (ell sigui dit de passada, és el millor Werther del moment)

Riccardo Zanellato ha salvat els mobles, no ha lluït però tampoc ha arribat a esgarrar res, ha cantat amb prudència i el seu “Confutatis” no ha impressionat, però tampoc ha acabat de deslluir un Rèquiem per recordar.