Julius Drake i Julia Kleiter. Palau de la Música Catalana, 1 de juny de 2026 Fotografia ©IFL

El cicle Grans veus del Palau i la Schubertíada han portat a Barcelona a la soprano alemanya Julia Kleiter (habitual els darrers estius a Vilabertran) i al pianista anglès Julius Drake, per fer el que possiblement serà el millor liederabend del 2026 a Barcelona.

La qualitat de la soprano és magnífica, amb una veu pura de soprano lírica, amb cos i un ampli registre amb una zona aguda brillant, guspirejant i plena d’harmònics, cosa que la diferencia molt de la Janowitz amb qui molts la comparen i penso que com a veu, res a veure. Però el cas és que amb un instrument vocal tan ben dotat, la seva sensibilitat interpretativa és majúscula, així com la seducció del fraseig i una elegància natural que no es compra enlloc, o es té o això no s’aprèn a cap conservatori ni cap professor/a és capaç d’ensenyar. Posseeix una elegància que transmet ja amb la seva presència, el seu posat, el gest i és clar, amb la manera de dir les frases i amb la intenció que ho fa, emetent un so a vegades flotant, a vegades aspirat, amb un control de les intensitats i les mitges veus, que atorguen al seu cant, la veritat absoluta.

Ha iniciat el liderabend amb el Liederkreis, op 39 de Robert Schumann. Cadascun dels dotze lieder que conformen el cicle, amb la seva intenció i amb la seva personalitat, perfectament definits i conformant un ventall de capacitats expressives, absolutament referencial, amb una coherència interpretativa cohesionada, variada i ajustada al text de manera sublim. Si m’he de quedar en un moment en especial, sense cap mena de dubte el “Mondnacht” i el següent “Schöne Fremde”, que sense desmerèixer cap dels altres deu, m’han commogut especialment.

La primera part acabava amb quatre lieder de Franz Liszt amb text de Victor Hugo, cantants amb una subtilesa i una sensibilitat extremes, deixant pel final una versió difícilment oblidable de “Oh! quand je dors” que quasi us diria que m’ha fet oblidar aquelles versions antològiques de la immensa Jessye Norman. Kleiter excel·leix amb aquesta sensibilitat a saber dir i transmetre el text amb l’aparent senzillesa de l’essència.

La segona part s’ha iniciat amb el cicle “Unvergänglichkeit” d’Erich Wolfgang Korngold. Cicle que s’agraeix perquè no és gaire sovintejat i conté la sublim essència d’un compositor essencial del postromanticisme i que més enllà de la monumental “Die tote Stadt” o les seves bandes sonores per a Hollywood, inspiradores de Bernard Hermann i John Williams, caldria que es programés més als teatres d’òpera i a les sales de concert. El canvi de decorat no ha suposat cap trasbals per a Kleiter, que s’adapta de manera natural als diferents repertoris i estètiques, amb la seducció vocal que sap atorgar a unes cançons hereves de la nostàlgia straussiana, que es resumeix amb un “Unvergänglichkeit” final, transcendent.

Pel final quedaven els Wesendocl-Lieder de Richard Wagner, on Kleiter ha desplegat tot l’arc del seu registre líric, i tota la seva sensibilitat expressiva per oferir una interpretació tant bella com intensa, tant matisada com contrastada, amb una especial transcendència dramàtica a “In Treibhaus” on s’ha aturat el rellotge i un climàtic “Träume” que ha provocat la deguda catarsi entre el públic (poc) que hem assistit a aquest immens recital.

Si alguna petita coseta he de dir de Kleiter és que en alguns finals m’ha semblat que el fiato no ha estat prou consolidat, un petitíssim retret tècnic sense transcendència.

Un liederabend és cosa de dos i l’altre 50 % de tanta bellesa i tanta intensa musicalitat era Julius Drake, un pianista acompanyant que no necessita gaires presentacions. La simbiosi ideal entre cantant i pianista ha estat magnífica i només diria que en la primera propina m’ha semblat que no hi havia prou entesa. Aquesta no ha estat altra que el gloriós Lied de Marieta de Die tote Stadt de Korngold, cantat de manera seductora, retenint les notes i el so flotant amb innegable control hipnòtic de la veu i el so.

Els aplaudiments han motivat una segona propina, i aleshores la Kleiter i Drake ens han regalat una versió “Del cabello más sutil” de Ferran Obradors amb llicències incloses, fascinant, climàtica, i magnètica, ja ens tenia (feia estona) a la butxaca. Un regal preciós d’una artista que segella una visita a Barcelona que s’hauria de repetir, incloent-hi el Liceu. No oblideu que fa pocs dies us vaig parlar de la seva Mariscala a Baden-Baden, i puix que fa temps que aquesta obra mestra de Strauss no puja a l’escenari de les Rambles… Aquí ho deixo.

I tots i totes que podent haver assistit a aquest recital us heu estimat més quedar-vos a casa o fer una altra cosa, no sabeu pas el greu que em sap, en primer lloc perquè una artista d’aquesta categoria bé mereixia una platea i un primer pis sense butaques buides i vosaltres també us mereixeu un gaudi com el que ens han ofert Kleiter i Drake.