L’opulència vocal d’una artista sensible i un talent musical d’excepció, acompanyada d’un pianista a l’altura del repte, van ser suficients per fer que ahir a l’Auditori de Girona es tornés a produir allò tan difícil d’aconseguir, l’excel·lència.

Schubert com a únic leitmotiv, la soprano noruega Lise Davidsen, que a hores d’ara ja no necessita presentació i l’excel·lent pianista sud-africà James Baillieu van ser l’artífex d’un liderabend d’aquells que em fan oblidar tantes banalitats escèniques i tantes buidors de dives i divos que juguen amb l’artifici i la vulgaritat vestida de proximitat, per oferir productes de consum ràpid i oblit etern.

Tants i tantes, amb el material que déu va regalar a Davidsen ja en tindríem prou per enlluernar al públic, sobretot més operístic que del líder, amants de veus espectaculars. Ella la veu espectacular la té, però déu també va decidir que li donaria talent i ella agraïda, amb veu i talent va decidir posar-ho tot de la seva part per fer música i bellesa, estudiant i adquirint una tècnica que li permet expressar les partitures, emprant amb intel·ligent senzillesa i humilitat sensible, el text musical i poètic en la seva exacte mesura.

Ningú com ella és capaç de controlar el cabal sonor amb tanta varietat d’intensitats, interioritzant la veu amb un delicadíssim i intens fraseig, no buscant mai el cop d’efecte que una veu tan sumptuosa li serveix amb safata, sinó l’íntima veritat, encara que aquesta dicti que allà no li cal un doll de veu aclaparador i que només amb l’exquisida sensibilitat i el control de les mitges veus i els pianos, n’hi ha prou. Estalvi per obtenir els més grans rèdits.

 

El programa, tot integrat per lieders de Schubert i no precisament els més coneguts, tot i que algun sí que ha anat apareixent, no era fàcil ni de cara a la galeria. El públic habitual dels liderabend està prou avesat a aquestes mostres reconcentrades de bellesa en estat pur, però ahir a l’Auditori gironí, ple i de molt públic arribat del cap i casal, també hi havia qui anava a escoltar a la gran soprano operística i potser a la primera part, d’una austeritat monacal divina i d’un control emocional, diria que fins i tot “luterà” potser es va quedar amb ganes de més. Jo ja la vaig trobar excelsa, però reconec que només amb el punyent “Gretchen am Spinnrade” potser no n’hi havia prou per captivar-nos a tots, i acabar la primera part amb l’austeritat greu de “Der Tod und das Mächen” no ajudava gaire.

Cal dir que tan ella com el pianista, van fer petites intervencions orals per tal de deixar-nos seduir per Schubert i la seva música. Un gest bonic tot i que molts ja anàvem amb els deures fets.

A la segona part no només es va canviar de vestit, ja que el primer lied “Der Musensohn” va ser una explosió d’intensitat interpretativa i en conseqüència, vocal, de gran impacte, però no érem encara conscients del que ens esperava.

Amb la veu totalment escalfada i el públic als seus peus, perquè després de cada lied es respirava aquella comunió sincera, a banda d’estossecs impertinents i poc dissimulats dels que no han entès encara, que no estan sols al menjador de casa i que l’entrada d’un impertinent WhatsApp o un estossec sense amortidor d’un pertinent mocador, són atemptats de lesa humanitat. Doncs quan ja tots estàvem guanyats per la causa, va iniciar la perla de la nit, d’una nit farcida de perles, però és que “Der blinde Knabe” va suposar la perfecció en tot, en el domini de la veu, de l’expressió, les intensitats, els reguladors vocals i emocionals, nosaltres públic embadalit, anàvem sense control cap on ella volia i jo hagués desitjat que aquella vivència hagués tingut una durada wagneriana. Allò per mi és el tot, és el que cerco en el cant, no necessito més, però és que allò és molt, és el tot. No estava permès aplaudir, només després de cada blog que determinaven els artistes, i sàviament ells van determinar que en aquell precís moment s’acabava un blog, de no haver estat així jo estava al punt de dir amb veu alta. “Ho sento, però impossible romandrà callat” l’allau intensa d’aplaudiments i bravos va ser emocionant i sincera. Després la Davidsen més operística va cantar un “Du bist die Ruh” de reminiscències clarament Brünnhildesques que ens van deixar clavats a les butaques i allà la germanor entre amants del lider i operòfils va ser total. El reclinatori ens encabia a tots. La tensió dramàtica de “Elkönig” em va deixar aclaparat. Quina divina intensitat.

La recta final va ser una sacsejada d’emocions que va cloure com va començar, amb un recolliment catàrtic per cantar “Am Tage aller Seelen“. Si no hagués fet les dues delicioses propines per agrair les mostres efusives del públic, no hauria passat res, perquè els dos regals van ser una meravella, però després del programa oficial i tal com el va interpretar, ja havíem assolit el cim.

No és una gran, és molt més i hem d’estar immensament agraïts que es trobi tan bé a Catalunya i que ens visiti sovint, perquè la Davidsen és ja a hores d’ara, i li queda molt per oferir, una imprescindible.

 

El recital era l’acte central del vintè aniversari de l’Auditori gironí, fet que va motivar un breu parlament de Lluc Salelles, l’alcalde de Girona. Llàstima que la festa no es va poder completar a la sortida, però això ja són figues d’un altre figuer.

PROGRAMA

Am Bach im Frühling D361
Ganymed D544
Der Zwerg
Gretchen am Spinnrade op. 2
Mignon (Kennst du das Land) D321
Gesänge aus Wilhelm Meister op. 62:
Heiss mich nicht reden
So lasst mich scheinen
Nur wer die Sehnsucht kennt
Der Tod und das Mädchen

Der Musensohn D764
Lachen und Weinen op. 59 núm. 4
Suleika I
Auf dem See
Der blinde Knabe D833
Du bist die Ruh op. 59 núm. 3
Die Allmacht
Die junge Nonne op. 43 núm. 1
Erlkönig op. 1
Litanei “Auf das Fest aller Seelen”