[splashcast HIZX3538YD]
Si el mes de maig ja te prous motius per sortir al carrer a passejar i gaudir dels colors que ens ofereix la primavera, des de dimarts estem obligats a passejar, a qualsevol hora del dia, per la Rambla de Catalunya. Des de La Gran Via fins al carrer Aragó, ens han envaït 23 colossals escultures del artista d’origen polonès, Igor Mitoraj.
Aquestes escultures amb claríssimes referències al classicisme i a la mitologia, s’integren de manera sorprenent entre els vianants atònits, que embadalits davant la bellesa i la magnificència de la proposta, passegen rambla amunt i avall.
Impactant mostra escultòrica, que ens tramet a les figures alades, que ben be podrien situar-nos a una escenografia per la Tetralogia wagneriana.
Aprofiteu la bonança i cap a la Rambla de Catalunya, fins el dia 1 de juliol.
IN FERNEM LAND 
Avui, precisament, que feia un esplendorós i assolellat matí, he tingut la sort de poder baixar caminant per la Rambla de Catalunya i en veure les escultures de lluny, he pensat que podria donar un cop d’ull a les obres que han aparegut, aquesta darrera setmana, omplint les pàgines dels diaris de franc.
Davant l’esperança que donaven les fotos, de veure unes bones escultures d’aire clàssic, he començat la contemplació d’aquestes formes talla XXL.
Puc entendre que sempre és lloable que una ciutat aposti per l’art, i recolzo aquesta iniciativa absolutament, però com em passa massa sovint amb l’art contemporani, el resultat m’ha decebut.
Vagi per davant que sempre l’anàlisi de l’art serà molt subjectiu. Per a mi, les referències a l’escultura clàssica són més en la temàtica que no pas en la sensibilitat ni amb la expressivitat. Aquest homenots que decoraven el passeig central de la Rambla estan a anys llum dels referents grecs, i qualsevol dels grups escultòrics de la, francament lletja, Plaça de Catalunya si acosten més. La mediocritat acostuma a escudar-se en l’aparell més o menys espectacular, de la posta en escena, passa com en l’òpera: quan el discurs musical és veritablement excel•lent, poc trobem a faltar els encisos d’una bona escenografia, que de vegades justifica un espectacle.
Com deia, lo millor d’aquesta exposició, dispersada per l’últim tram del passeig, és l’impacte inusual d’aquestes formes en mig del gris asfalt, però una observació aïllada de cadascuna d’elles, no aguanta el nivell artístic desitjable. El fàcil recurs de posar tan sols trossos d’escultura està massa amanit. Clar que ens agrada la Victòria de Samotracia o la Venus de Milo que estan escapçades, però no per això hem d’imitar-les! Recordo, a Belles Arts, un professor d’escultura que deia que el millor de tota obra era el que queda després de fer-la rodolar per un barranc. Tan sols queda lo essencial! Però aquesta essència a de valer la pena!! Sempre ens quedarà Rodin, Llimona, Clarà, els clàssics grecs i, sobre tot, Miquel Àngel!
Perdoneu per “rotllo”,és tan sols la meva opinió i endavant amb aquest magnífic blog!!
Ricard
M'agradaM'agrada
Gràcies Ricard.
En primer lloc no t’has de disculpar per la llargada del comentari. A mi m’agraden així i també m’agrada que no coincidim en la valoració de l’obra de Mitoraj.
Crec que reinterpretar el classicisme i servir-se dels seus cànons per llençar un altre missatge ben diferent, és una proposta absolutament vàlida. Potser no aporta res de nou, però el seu impacte en mig del carrer, trencant la normalitat i les dimensions habituals del nostre horitzó quotidià, amb unes figures no absentes de sensualitat, no deixa de ser una provocació per a tots els avorrits vianants.
No deixis mai de deixar la teva opinió del que et sembli.
M'agradaM'agrada