A una setmana de la inauguració del Festival del 2007, us vull parlar una mica de Wagner, el festival i la meva impressió de tot plegat.

Essent Wagner el compositor que més m’agrada, és a qui he dedicat menys espai en el meu estimat blog, tot i portar un títol tan wagnerià. Premeditadament he volgut esperar a finals de juliol per iniciar una sèrie de posts dedicats a ell. Juliol i Agost són els mesos wagnerians per excel·lència.

Potser des del inici de la meva vida musical, de molt petit, els primers records de la meva més tendre infantesa ja eren al voltant de la música i l’aparell de radio, doncs el giradiscs arribaria molt, però molt més tard. Amb l’orella enganxada al altaveu d’una vella Marconi de làmpades que s’encenia molt lentament, recordo com embadalit escoltava les emissions de la RNE Clásica, mentre quedava abstret amb aquell dial tant original ple de noms de ciutats llunyanes, que ni tan sols sabia ubicar en cap mapa.

El món de la radio, encara hores d’ara, el trobo fascinant, molt més que aquest desastre que ha esdevingut la televisió.

D’aquells temps llunyans recordo les transmissions del Liceu i la imatge que em feia jo del teatre sense haver-hi estat mai.

Recordo, per ràdio, dues audicions transcendentals, un Turandot, que em va deixar fascinat i l’entrada dels invitats del segon acte del Tanhäuser.

D’ambdós òperes vaig voler saber més i dels seus compositors també. D’aquesta manera, escoltava per ràdio tot el que podia i finalment vaig decidir després de bastants anys, anar al Liceu. Jo tenia 14 anys i vaig dir a casa que anava al cine, quan en realitat anava al Teatre (això representava agafar el Metro i anar al centre. Tota una experiència solitària i adolscent. Una vertitavble aventura) i con que havia vist unes fotos a La Vanguardia del muntatge de Billy Bud, que semblaven d’una pel·lícula de la Yvonne De Carlo, amb un vaixell de veritat sa l’escenari, vaig decidir que aquell seria el meu debut al Teatre de la meva vida. Imagineu Britten per primera vegada!. Santa innocència!.

No tenia ni idea del que anava a veure, ni tan sols pensava que pràcticament no veuria res, sense posar-me dret, i això és el que em va passar. Vaig veure l’estrena a Espanya d’aquesta òpera dret i amb la boca oberta, fascinat pel teatre, l’orquestra en directe, el cor i uns cantants (tots homes) que provinents de l’òpera de Gal·les, varen venir a fer aquestes funcions al Liceu (debut del jove Sir Thomas Allen al teatre) i amb una comoditat, què si no fos per què estava predestinat, no repetia mai més.

Després d’allò que em vaig guardar per a mi i no em vaig atrevir a dir-ho a ningú, vaig decidir que hi tenia que tornar. Vaig enredar a la meva germana i a una amiga seva i varem oficialitzar l’estrena al teatre. Vaig triar Lohengrin, que era d’aquell Wagner del Tannhäuser, per tan, havia de ser bo. Després d’aquella segona experiència, la droga va funcionar i no va parar de fer els seus estralls i ja vaig anar a tots els espectacles, fins ara.

Wagner em va proporcionar, des de el inici, unes sensacions que la resta d’òperes no em causaven. Sobretot la diferència amb les òperes del anomenat belcanto, eren brutals. No es podia comparar aquella plenitud orquestral i vocal, amb la Lucia, la Sonnambula o altres on l’orquestra es limitava a ser aquella immensa guitarra (tòpic dels tòpics que amb el anys he anat superant) i els cantants es limitaven a col·locar aguts per aquí i per allà.

Amb Puccini això no em passava, la densitat de l’orquestra i la densitat teatral dels llibrets, juntament amb la riquesa melòdica, m’atreia molt més que les sopranos que es tornaven boges i en alguns casos es recuperaven miraculosament.

De Wagner no m’he perdut cap espectacle que s’ha fet a la ciutat (magnífiques sessions al Palau incloses). No em feu dir més. Tot és molt subjectiu, molt personal. Amb els anys lògicament he escoltat molt, he llegit més i m’he comprat quilos de discs i després cd’s i dvd’s. Sempre m’ha interessat el music i la revolució que va fer en el camp operístic i teatral. La utilització que s’ha fet del seu ideari estètic, del seu pensament i de la seva música, és tota un altre història, que em molesta, però que estarà ja, per sempre i malauradament, lligada al home i al music.

La culminació del meu wagnerisme, no militant, però si convençut, va ser la meva primera visita a Bayreuth, desprès dels 10 anys de rigorosa espera. El dia que vaig rebre el comunicat oficial dient-me que si, que aquell any si, l’emoció va ser grandiosa, wagneriana, per utilitzar un adjectiu ben escaient.

Recordo l’arribada a la ciutat, la vista del Festpelhaus des de l’hotel i la passejada enfilant l’avinguda. El 26 d’agost del 2004 vaig assistir a la meva primera experiència bayreuthiana, el Parsifal dirigit per Pierre Boulez i la regie de Christoph Schlingensief. Els primers i místics acords del preludi em va descobrir aquesta màgia única que és l’acústica d’aquest lloc i un cop aixecat el teló, vaig descobrir la pitjor posada en escena que he vist fins avui, en tota la meva vida operística. L’orquestra i el cor del Festival, són un autèntic miracle i els cantants, ara són, amb honroses excepcions, mediocritats, que res tenen a veure amb el panorama actual de les veus wagnerianes. Són els cantants que canten a Bayreuth, però no els millors cantants que avui canten Wagner.

Malgrat tot, la cerimònia bayreuthiana és majestuosa i inquietant. Entre el públic vaig intuir uns elements que em feien posar la pell de gallina, potser em venien a la memòria les imatges, mil cops vistes, però no per això menys doloroses, de les visites de Hitler al Festival, essent rebut amb tots els honors per la família Wagner i saludat amb els braços enlairats de tot el personal, davant el balcó que presideix l’entrada principal, més pròpia d’una casa burgesa, que d’un teatre d’òpera.

La segona funció va ser l’endemà. El Der Fliegende Holländer dirigit magnificament per Marc Albrecht i escenicament per la intel·ligent, per be que molt cerebral, direcció de Claus Guth. Els cantants altre cop el mateix. Res a veure amb la gloriosa història del festival, ni amb el que avui corre pel món.

Jo a Bayreuth no pararé de demanar entrades fins poder veure una Tetralogia. Aquest any ho vaig demanar i tampoc, però en canvi podré veure els Meistersinger dirigits per Weigle i la neta del Wagner i el Tannhäuser dirigit pel deconegut Christoph Ulrich Meier (estava previst el magnífic Favio Luisi) i escènicament per Philippe Arlaud (aquest és l’últim any que es fa), que agrada als classicots i desagrada profondament als moderns.

Quan al setembre demanes les entrades per l’any vinent, mai saps qui seran els intèrprets que cantaran les òperes programades. Això em sembla insultant i inacceptable. Bayreuth és un festival antiquat, ple d’estereotips i estranyes i velles costums que hauran de canviar. Aquesta lluita interna que hi ha entre la família Wagner no sabem com s’acabarà, però el festival s’ha d’obrir a els millors cantants possibles. L’esplendor del festival no pot ser degut a la gloriosa història. Si tothom s’està espavilant i un festival com Aix-en-Provence és capaç de muntar una Tetralogia amb la Berliner Philharmoniker dirigida per Simon Rattle, o el Covent Garden programa un altre Tetralogia (tres sessions) durant el més d’octubre amb l’excel·lent Pappano al capdavant, vol dir que la hegemonia de Bayreuth amb l’excel·lència de la qualitat, pot posar-se ràpidament en discussió.

Potser caldria començar a pensar en actualitzar l’auditori, que encara disposa de les incomodes butaques (?), volgudes pel propi Wagner, per mantenir a la gent desperta i no gaire apoltronada, no fos cas que ens agafés la soneta. Posar refrigeració a la sala seria un altre gest cap al sacrificat públic i potser retallar aquells entreactes d’una hora que fan que per un Götterdämmerung o els Meistersinger, s’entri a les quatre de la tarda i acabis a quarts d’onze de la nit.

Us explicaré emocionat, la meva segona experiència wagneriana.

Us deixo un link amb la programació del festival a hores d’ara i a partir d’avui aniré fent esment a totes i cadascuna de les noticies. També us adjunto les retransmissions radiofòniques de Radio Clasica del mes de juliol.

Festival 2007

Retransmissions de Radio Clásica:

• 25/07/2007: 15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Die Meistersinger von Nürnberg. F. Hawlata (Hans Sachs), A. Korn (Veit Pogner), M. Volle (Sixtus Beckmesser), Klaus Florian Vogt (Walther von Stolzing), N. Ernst (David), A. Mace (Eva), Coro y Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: S. Weigle.
• 26/07/2007 15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Tannhäuser. G. Jentjens (Hermann), W. Millgramm (Tannhäuser), R. Trekel (Wolfram von Eschenbach), C. Bieber (Walther), R. Merbeth (Elisabeth), J. Nemeth (Venus), Coro y Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: C.U.Meier
• 27/07/2007 17.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Das Rheingolg. A. Dohmen (Wotan), R. Lukas (Donner), C. Bieber (Froh), A. Bezuyen (Loge), A. Shore (Alberich), M. Breedt (Fricka), F. McCarthy (Woglinde). Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: C. Thielemann. 
• 28/07/2007 15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Die Walküre E.Woyyrich (Siegmund), K.Youn (Hunding), A. Dohmen (Wotan), A. Pieczonka (Sieglinde), L. Watson (Brünnhilde), M. Breedt (Fricha), Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: Ch.Thielemann
• 30.07.2007: 15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Siegfried. S. Gould (Sigfrido), G. Siegel (Mime), A. Dohmen (viajero), A. Shore (Alberich), M. Fujimura (Erda), L. Watson (Brünnhilde), Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: C. Thielemann. 
• 01/08/2007: 15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Götterdämmerung. S. Gould (Sigfrido), R.Lukas (Gunther), Hans Peter Köning (Hagen), A. Shore (Alberich), L. Watson (Brünnhilde), M.Fujimura (Waltraute), Edih Haller (Gutrune). Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: C. Thielemann.
• 02.08.2007:15.57►Festivales de Verano de Euroradio
  Festival de Bayreuth. Transmisión directa desde el Festspielhaus de Bayreuth.
  WAGNER: Parsifal. J. Rasilainen (Amfortas), A. Korn (Titurel), R. Holl (Gurnemanz), A. Eberz (Parsifal), K. Mewes (Klingsor), E. Herlitzius (Kundry), Orq. del Festival de Bayreuth. Dir.: A. Fischer.