IN FERNEM LAND

SALZBURG 2013: DON CARLO


Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika Rittershaus

Ahir vaig anar al cinema a veure el Don Carlo de Giuseppe Verdi que han programat al Festival de Salzburg 2013 i hem sortit avui, quasi 5 hores amb dos entreactes inclosos i això que la retransmissió portava una diferència de dues hores respecte al teatre (a Salzburg la representació començava a 2/4 de 6 de la tarda). Per televisió la diferència encara era més gran ja que estava previst que comencés a 1/4 de 9 del vespre. No entenc com sent una retransmissió en diferit i per tant editable, hem hagut d’esperar als enutjosos canvis d’escenari i els dos entreactes han sigut tan llargs, potser amb 25 minuts el primer i 10 minuts el segon hagués estat suficient. Sigui com sigui la representació era llarga, ja que han utilitzat la versió original francesa, traduïda a l’italià però sense el ballet del tercer acte, per tant hem escoltat tot el cor inicial que s’acostuma a escorçar quan es canta l’acte de Fointenebleau, i també el duo de Carlo i Rodrigo sencer. Òbviament tota l’escena sencera del jardí, amb el cor inicial, el duo entre la Reina i Eboli amb el corresponent canvi de vestuari entre elles dues, cosa que fa absolutament entenedora la confusió posterior de Carlo i no cal dir que tota l’escena sencera després de la mort de Posa entre el Rei i Carlo, però sense el Va! Fuggi! d’Eboli que ja no sé si hi ha de ser o no, ja que hi ha tantes versions de Don Carlo, com els directors responsables de l’espectacle vulguin, en aquest cas Antonio Pappano i Peter Stein. El cas és que hem pogut gaudir d’una representació musicalment completíssima, això sí, sense el ballet “La Pelegrina”, que posats a fer ja no venia d’aquí, i si l’haguessin cantat en francès, millor que millor. Si partitura en mà la representació ha estat molt satisfactòria, en la vessant interpretativa ha estat per a mi més que notable, gràcies a la direcció de Antonio Pappano al capdavant de la Wiener Philharmoniker, que si bé ha tingut més d’un moment d’un cert descontrol i no gaire entesa entre fossat i escenari, ha tingut grandiosos moments de plenitud, com tot el magistral primer quadre de l’acte IV a la cambra del Rei, on per a mi es concentra el millor de la partitura des de la introspecció dolorosa del preludi amb el solo de violoncel, fins l’esclat embogit d’Eboli en el grandiós “O don fatale”. Pappano només per aquest quadre, per la tensió que ha creat en cadascun dels cabdals números que el formen, ja mereixeria el més entusiasta “bravo”, però com que l’òpera és molt llarga, no cal dir que ha sabut extraure de la luxosa orquestra el so més càlid i preciós en cada moment, si bé no podrem negar que tot el complex Auto de Fe hagués pogut sortir bastant millor. En cap cas mereixia aquell aïllat “Vergogna” que algú del públic li ha llençat abans de iniciar precisament el quart acte i després de rebre una allau de “bravos”.

Jonas Kaufmann i ANja Harteros al Don Carlo de Salzburg 2013. Fotografia: Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann i Anja Harteros al Don Carlo de Salzburg 2013. Fotografia: Monika Rittershaus

De totes les vegades que he escoltat o vist (mai al teatre) el Don Carlo interpretat per Jonas Kaufmann aquesta ha estat la vegada que m’ha agradat més, i en totes les altres havia quedat ben satisfet, però és que en la representació d’ahir va estar quasi bé perfecte. La veu sonava plena i lliure, a penes angulada al principi de la representació, però ho va resoldre aviat. Cap problema en el registre agut que es mostrava ple i segur en els moments més compromesos i també amb el proverbial i habitual domini de les mitges veus i els falsets, ben dosificats i jo diria que ben utilitzats en els moments més recollits dels tres duets amb Elisabeth, sobretot en el darrer acte, on va aconseguir una emotivitat molt notable. En els moments que s’exigeix a Carlo força i temperament, malgrat ser un heroi malaltís, Kaufmann va treure una rotunditat vocal admirable i una seguretat en les ascensions a la zona aguda més compromesa i descarada, que meravellava per l’aparent facilitat i força que va lluir. Una actuació espectacular que deixa enrere la pobre impressió d’aquell Manrico poc rellevant poques setmanes, però que situa aquest Carlo com absolutament referencial a hores d’ara. Qui pot gosar fer-ho millor?

Anja Harteros (Elisabeth) Don Carlo Salzburg 2013 Foto: Monika_Rittershaus

Anja Harteros (Elisabeth) Don Carlo Salzburg 2013 Foto: Monika Rittershaus

El mateix podria dir de la interpretació de Anja Harteros. De totes les Elisabeth que li he escoltat o vist (mai en directe), ja sigui a Munich o al Covent Garden, aquesta de Salzburg m’ha semblat la més rodona, perfecta i ben acabada. Aquest rol és ideal per a ella, pot lluir el seu amplíssim i homogeni registre sense tenir que lluitar amb coloratures que no li escauen tan bé com el cant lligat amb les amples frases que diu amb convicció tècnica i intensitat interpretativa. Tan sols un agut en el darrer duet amb Carlo li ha quedat fixat i per tant no gaire bonic, però jo diria que li resten molt poques dècimes per valorar la seva actuació amb un 10. M’ha agradat molt en el quart acte, amb la força i convicció que ha fet front al Rei i en el posterior quartet, sense oblidar les dues grans àries que ha fet magníficament, potser més la difícil “Tu che le vanità” on ha controlat molt bé totes les emocions i emissions, amb sapiència, cosa que li ha permès arribar al final amb sobrats mitjans. Mai ha canviat el color de la veu i ha mostrat l’amplitud d’una veu de soprano lírica plena, sense tenir que forçar mai el registre central i tampoc les baixades al greu, que són abundants i que ella fa magníficament i de manera natural. M’agradaria que fes algun pianíssim. Hi ha algun moment, a part de “Non pianger, mia compagna” on la Caballé ha deixat una empremta difícil de batre, on Harteros si els fes, acabaria d’arrodonir una interpretació esplèndida. Tampoc se’m acut cap soprano que avui en dia pugui fer una Elisabeth tan dolça, intensa, dramàtica i fins i tot apassionada, com ella.

Matti Salminen (Filippo II) a l'acte quart de Don Carlo. Producció de Peter Stein a salzburg 2013. Foto  Monika_Rittershaus

Matti Salminen (Filippo II) a l’acte quart de Don Carlo. Producció de Peter Stein a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

No les tenia totes amb Matti Salminen, el gran (en tots els sentits possibles) baix finlandès que acaba de fer 68 anys. Penso que com ens va demostrar al Liceu fa molts anys, ell és Il Grande Inquisitore, però per cantar el Rei potser seria preferible un baix no tant rotund, i sobretot en un estat vocal més sa, capaç de regular la veu i emetre les notes sense forçar-la quasi fins al crit, i també de cantar (no parlar) piano. Salminen és un dels grans i malgrat tot el que he dit en contra seu, m’ha colpit i m’ha convençut veient-lo, suposo que tan sols escoltat la meva valoració seria tota una altra. Ha tingut molts problemes, alguns de quadratura en el duo amb Posa, més dit que no pas cantat, però dit amb tal convicció escènica i interpretativa, i donant tant sentit a les paraules i al gest, que m’ha impressionat. A l’Auto de Fe ha tingut més problemes, bàsicament tècnics, ja que la veu no li respon com ell voldria i ha salvat la part aguda com ha pogut. Tot plegat feia preveure un quart acte conflictiu. Els temors s’han confirmat de manera immediata, a la primera frase ja ha evidenciat o una mala entesa amb Pappano, o una respiració errònia, o un dubte, o no se què, però hem vorejat la catàstrofe. L’incident ha condicionat tota la interpretació, també en positiu, ja que Salminen ha volgut preservar la seva gran categoria d’artista eminent i allà on la veu no li responia ell hi posava sapiència, autoritat, experiència acumulada i grandesa artística. No és ni de lluny la millor versió que jo hagi escoltat d’aquesta ària tan referencial, però mai podré dir que Salminen estava fatal, no estant bé ha colpit i ha tret endavant, amb grandiosa dignitat artística, un moment cabdal de l’òpera. No crec que Salminen canti gaires funcions més d’òpera, tot i que això mai se sap, però penso que la seva integritat artística li farà veure que ja no pot assumir rols d’aquesta envergadura i si fa col·laboracions hauran de ser de luxe en rols molt menys compromesos. Perllongar la carrera ara seria contraproduent.

Ekaterina Semenchuk (La principessa Eboli) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Ekaterina Semenchuk (La principessa Eboli) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

La mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk ha cantat una meravellosa princesa Eboli. Meravellosa i diferent, dosificant els generosos mitjans amb intel·ligència, sense voler cremar tota la munició a la cançó del vel, que canta de manera sensual, sense demostrar tants mitjans com altres i molta més sensibilitat i delicadesa. Em va sorprendre tot i que encara no sabia si atribuir-ho a una intel·ligent interpretació o a una limitació vocal. En qualsevol cas ja va demostrar distinció i molta més elegància que alguna que altra col·lega que en aquesta ària de presentació ja es despatxa a gust amb tota la verduleria a la vista. A la intensa escena de la font, aquí amb tota l’escena normalment suprimida amb la reina, trobada amb Carlo i posterior tercet, ha fet una progressió interpretativa molt notable i creïble. Jo crec que els enginyers de so de la transmissió li van jugar una mala passada, també a Hampson, ja que a  moments va desaparèixer per afavorir la presència de Kaufmann i això, malgrat que JK m’agradi molt, ho trobo lleig. Semenchuk és posseïdora d’una veu molt homogènia, amb notables greus, que no ha de forçar amb sons de pit per fer-los més impressionants, ja que el centre ja és molt poderós, i sobretot els aguts són lluminosos i potents. A la seva gran escena del quart acte i després d’una bona intervenció en el quartet, va cantar un imponent “O don fatale”, amb intensitat i distinció. Ella és apassionada però mai ordinària i expressa tot el seu desesperat remordiment de manera més controlada que la majoria de mezzosopranos que volen endur-se’n l’èxit de la representació. És d’agrair que ho faci tan bé i de manera tan musical. Una absoluta sorpresa, malgrat que l’any passat havia cantat l’Azucena a Les Arts, però que després d’aquesta Eboli m’obre moltes esperances en el sempre escàs món de les mezzosopranos veritablement verdianes disponibles.

Thomas Hampson (Rodrigo, Marchese di Posa) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Thomas Hampson (Rodrigo, Marchese di Posa) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Thomas Hampson va cantar el Posa també amb Pappano, tot i que la versió en francès, fa 17 anys en aquella producció del Teatre Châtelety de Paris. La veu continua sent tan poc verdiana com aleshores, malgrat que ha cantat quasi tots els rols imaginables de Verdi durant aquests anys. A vegades es confon amb Kaufmann quan aquest emet els sons més enfosquits de la seva característica veu. A Hampson li continuen quedant els greus ofegats i els aguts esblanqueits, tot i així és un cantant distingit que s’implica intensament amb tot el que canta i malgrat no ser el baríton referencial, ni tan sols en els rols més lírics, admeto que la seva convicció artística, al menys en aquest Posa i malgrat que la veu ja no té la seguretat de fa uns anys, acaba per convèncer, sobretot perquè l’escena de la presó amb el “Per me giunto” i la colpidora mort “O Carlo, ascolta” estan dites amb incisiva veritat interpretativa. No hi ha prou cos vocal malgrat el volum de la veu, d’acord, a vegades s’excedeix amb el volum d’emissió dels aguts que s’apropen al crit, cert, però la seva interpretació escènica és prou convincent com per commoure i obtenir una aprovació generalitzada i sense reserves.

Eric Halfvarson (Il Grande Inquisitore) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Eric Halfvarson (Il Grande Inquisitore) al Don Carlo a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Eric Halfvarson, el baix nord-americà, també cantava l’Inquisitore en aquell Don Carlos del Châtelet, dirigit per Pappano i Luc Bondy, que li feia sortir flames dels peus quan caminava amb dificultat per l’escena. Aleshores la seva veu de baix era imponent i feia por, pànic fins i tot. Els anys han passat factura a una veu que ja no pot mostrar aquella rotunditat de manera homogènia i tot sovint perd color i control. Tot i això l’imponent duo de baixos, en aquest cas en estat vocal precari, ha fet saltar guspires. Ja que tant Halfvarson com Salminen, amb l’excel·lent complicitat de Pappano, han creat una tensió electritzant. No sé si Halfvarson cantarà gaires anys més, jo li recomanaria que ho deixés, però en cap cas i després de l’actuació d’ahir, seria capaç de protestar-lo com algú del públic ho va fer quan va sortir a saludar al final.

Kaufmann, Hampson, Harteros, Celeng i Salminen, al 3er acte de Don Carlo a Salzburg. Producció de Peter Stein Foto: Monika Rittershaus

Kaufmann, Hampson, Harteros, Celeng i Salminen, al 3er acte de Don Carlo a Salzburg. Producció de Peter Stein Foto: Monika Rittershaus

Seguint la decrepitud vocal dels baixos que van intervenir en aquesta funció, el veteraníssim Robert Lloyd s’encarregava del Frate/Carlo V, però ja fa molt temps que la veu del baix anglès no resisteix cap prova, ni tan sols els rols més agraïts, com aquest. Francament, ja ha esgotat tota possibilitat de remissió per la carrera feta, ha de plegar. La resta de rols, van estar molt ben representats per un equip molt solvent, encapçalant per la soprano Maria Celeg com a Tebaldo, però sobretot m’agradaria esmentar al tenor Benjamin Bernheim que va cantar il Conte de Lerma i sobretot el araldo reale, amb una veu que fa presagiar futuribles possibilitats de lluïment en altres rols de més responsabilitat. Poques vegades he sentit allò de “Schiusa or sia la porta del tempio!” amb aquella contundència. D’això se’n diu aprofitar les oportunitats que et brinda la vida. El Cor de la Staatsoper de Viena va lluir en les grans intervencions que aquesta òpera li ofereix, tot i que crec que ha passat per èpoques més glorioses.

Kaufmann i Harteros al primer acte de Don Carlo, producció de Peter Stein per a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

Kaufmann i Harteros al primer acte de Don Carlo, producció de Peter Stein per a Salzburg 2013. Foto Monika Rittershaus

La producció de Peter Stein és clàssica, sense riscos, ni transgressions, sense dramatúrgies que ho re interpretin tot o que atabalin a l’espectador, potser és massa clàssica, tot i que hi ha un valuós i innegable treball d’actors que dóna caràcter i sentit a les escenes. Hi ha una bona progressió dramàtica, i al emprar la versió íntegra tot queda molt ben explicat. L’escenografia és austera en mig de la immensitat excessiva d’un escenari de dimensions impossibles que mai justifica la seva grandària, ni tan sols en les escenes més grandiloqüents com és l’Auto de Fe,que per molta gent que hi acabis posant,. mai s’omple. Stein resolt molt millor les escenes íntimes que les espectaculars, si bé aquesta és una apreciació fonamentada en  l’espectacle filmat, bastant malament per cert, ja que a la sala potser les escenes més íntimes, com tot l’acte quart no tenien la força que els primers plans ofereixen al privilegiat espectador del cinema (algun avantatge hem de tenir). La majoria de vegades l’escenari és fred (apropiat potser en moltes escenes) gràcies a una escenografia de Ferdinand Wögerbauer molt minimalista, amb grans murs despullats i superfícies planes que volen afavorir la sensació de cinemascope o millor seria dir operascope, que contrasten amb la cambra del Rei, molt més detallista en la decoració, amb l’enrajolat de Talavera a les parets o la finestra que il·lumina la cambra, que poc té a veure amb la resta d’escenaris (bosc de Fointeneblau, Plaça de Atocha o el claustre de San Giusto). En canvi m’ha semblat molt elegant l’escenografia del segon quadre de l’acte segon al jardí. L’escena nocturna del jardí de la Reina en canvi em va semblar molt millorable. El vestuari de Annamaria Heinreich és quasi sempre tan auster com poc rigorós en la seva veracitat històrica (em vaig assessorar amb el comentari d’una gran experta, la Rosa). Profusió del color negre en tots els vestits de la cort, tret del carnaval incomprensible que surt a passejar a l’Auto de Fe, amb banderoles incloses que m’ha fet recordar produccions juràssiques.

M’hagués semblat molt més interessant el disseny de llums, si no hagués estat per aquell seguiment individualitzat amb un punt de llum permanent que seguia als protagonistes principals, potser per situar-los en la immensitat de l’escenari i facilitar al públic de sala la seva ubicació, però em sembla un recurs antiquat més propi del ballet, que no pas d’una representació teatral moderna.

En conjunt valoro molt positivament aquest Don Carlo, tot i que sóc conscient que si només l’escolto, salvaré a Kaufmann, Harteros, Semenchuk, Pappano i la Wiener Philharmoniker, que pot semblar que és molt, però no suficient.

Espero, això si, el vídeo amb ansietat, que compartiré amb il·lusió amb tots vosaltres.

Giuseppe Verdi
DON CARLO

Opera en 5 actes Llibret original en francès de Joseph Méry i Camille Du Locle, basat en el drama Don Karlos, Infant von Spanien de Friedrich Schiller Versió italiana de Achille de Lauzières i Angelo Zanardini

Matti Salminen, Filippo II.
Jonas Kaufmann, Don Carlo
Anja Harteros, Elisabetta di Valois
Thomas Hampson, Rodrigo, Marchese di Posa
Ekaterina Semenchuk, La Principessa Eboli
Eric Halfvarson, Il Grande Inquisitore
Robert Lloyd, Un frate
Maria Celeng, Tebaldo
Sen Guo, Kiandra Howarth, Una voce dal cielo
Benjamin Bernheim, Il Conte di Lerma/Un Araldo reale
Antonio Di Matteo, Peter Kellner, Domen Križaj, Roberto Lorenzi, Iurii Samoilov, Christoph Seidl, Sei deputati fiamminghi

Associació de Concerts del Cor de l’Òpera Estatal de Viena

Wiener Philharmoniker

Membres de l’Angelika-Prokopp-Sommerakademie de la Wiener Philharmoniker.

Director musical: Antonio Pappano
Director d’escena: Peter Stein
Escenografia: Ferdinand Wögerbauer
Vestuari: Annamaria Heinreich
Disseny de llums:  Joachim Barth
Coreografia: Lia Tsolaki
Director del cor: Jörn Hinnerk Andresen

APUNT RELACIONAT

Recordeu que demà tornarem a rebre una carta, aquesta setmana serà en Benja el que ens proposarà o dirà quelcom que ens haurà d’ajudar més endavant a lligar caps.

 

38 comments

  1. Xavier C.

    Em diuen de buena tinta que l´araldo reale és el mateix noi que l´altre dia va cantar a Aix-en-Provence l´Schiudete ire al carcere Monterone dee. Que l´altre dia havia tingut un petit problema amb uns testicles i un piano, però que ahir ja ho tenia solucionat.

    M'agrada

  2. jaumeM

    Llàstima no haver te llegit abans de veure la, ho hagués gaudit mes i entès millor, encara que amb aquesta llarguíssima producció es comprèn mes l’argument.
    La música i Pappano m’han agradat molt, ara sé que deia el crit aïllat, jo pensava que era d’aprovació(!!).
    Ho sento però JKaufmann en italià no me acaba de fer el pes, segur que són prejudicis meus.
    De les veus les noies han estat les millors per mi, però la interpretació dels avis m’ha entusiasmat.
    Ah! es la primera vegada que l’herald em crida l’atenció.
    Gracies

    M'agrada

    • No tinc gaire clar si l’italià es queixava de Pappano o era tot plegat el que el feia sentir VERGOGNA!, és clar que mai ho sabrem, a no ser que vingui a comentar a IFL, que tot podria ser 😉
      En Kaufmann en italià no agrada a molts, per tant tranquil, jo ahir el vaig trobar sensacional i ja poden venir els de la sacrosanta inquisició, que em llegeixen i em consta, a fer-me una llista de tenors que ho canten millor que ell, m’importa ben bé un rave i això no va pas pel que em dius tu, ja que el teu comentari i tarannà són absolutament diferents, per sort. Tu em parles de gustos personals, ells de la Llei islàmica.

      M'agrada

      • jaumeM

        Gracies.Però els gustos personals es modifiquen quan un va aprenen, especialment si tens bons mestres. Per cert, he tornat a escoltar l’ Or del Liceu i tot i que las trompes fallen ara m’ha agradat, com també ara valoro l’estil i cant de R Blake, que vaig poder admirar en viu al Foyer del Liceu durant el darrer Viñas.
        Tornare a escoltar aquest DCarlo.

        M'agrada

      • Si les trompes d’aquesta representació fallaran per in secula seculorum.
        En Blake és sensacional i irrepetible.
        Aquest Don Carlo no pot ser mai una referència, si bé ara per ara, no he escoltat a Kaufmann i Harteros millor que aquest dia en els altres Don Carlo que els he escoltat.

        M'agrada

  3. Qualsevol que pensi que hem sortit vorejant les dues i que a les vuit (o abans) tenies feta aquesta exhaustiva, afinada i magnífica crònica, convindrá en que ets un cas excepcional. Cap descobriment, però no deixes de meravellar-me.

    A mi se’m va fer molt llarg. Més de quatre hores de Wagner no em cansen, però de Verdi, i amb aquestes pauses, em semblen massa. Per mi, el primer acte es prescindible, encara que es perdi un ària i sigui menys clara la relació de la parella. Em sorprèn que no comentis el que vam patir durant ell, amb les veu a un nivell sonor insuportablement alt, però no la orquestra (que quedava tapada per les veus!) amb la qual cosa vaig pensar que eren els ingeniers de so els responsables, i que per tant, al Girona seria el mateix. El so també em va semblar molt brut, i a això hem d’afeixir la tancada de micro que li van fer a Semenchuk (¡quina sorpresa!, quin Don fatale i quina zarzuela al segon acte 🙂 ) més una filmació nefasta, que atenia a una camperola quan entrava Felipe a la plaça, i que quasi mai mostrava el que volies veure.

    Vocalment sensacional, i jo li poso menys peròs que tu, tot i que llegint-te, et dono tota la raó: Hampson i Salminen compensan amb una brutal interpretació com actors (lloc per on fa figa Harteros). Kaufmann tampoc em va matar actuant, i quedava molt enclenque al costat de Hampson (quin gran personatge el de Rodrigo!). Em pregunto si calia cantar-ho tot amb tanta intensitat. El duos amb Harteros al jardí i el final, el mes emocionant de la nit. I també em pregunto si la direcció de Pappano va ser tant bona; no sé si era a aquest Don Carlo o a mi a qui li faltava una mica de marxa.

    Al Corral de La Pacheca vam ser a la sala mes gran. Unes 150 persones, que un 16 d’Agost no está gens malament.

    M'agrada

    • Perdó: El duos de Kauffman i Harteros em van agradar moltíssim, però com a emocionants, cal afegir els del jurament d’amistat i llibertat, i el de la mort d’en Rodrigo, naturalment.

      M'agrada

    • He anat a dormir a les 6, un cop he enllestit la feina. No podria fer-ho d’altre manera i com que avui no venia d’una hora i ahir no tenia son, no hi va haver gaire problema.
      El Don Carlo és molt llarga, però cap problema, és una òpera que per a mi no li sobre res, però és clar, tots els cantants han d’estar a l’alçada, i l’escena ha d’acompanyar, i ahir no va ser el cas. L’espectacle visual és molt millorable, tot i que no molesta, però una òpera iaxí en un festival com aquest necessita una producció molt més potent que decorativa, i ahir les decoracions eren molt vistes”.
      Prescindir de Fointeneblau és un atemptat, sobretot perquè té la funció teatral perfecte i musicalment és bellíssim, sobretot si s’inclou el cor inicial.
      El duo amb el que floreix l’atracció entre els dos personatges és cabdal per seguir l’obra amb la justa evolució i progressió dramàtica i jo no admeto talls, ho sento. Si es va fer llarga va ser per altres motius, i no crec que mai hagis tingut ganes que el Siegfried durés tres quarts d’hora, quant tens Lance Ryan fent d’heroi 😆
      La intensitat es generava al fossat, el quart acte en aquest sentit va ser meravellós, és clar que és el millor de l’obra, però sense un director capaç de crear aquella tensió no crec que Salminen/Halfvarson i Hampson ens haguessin agradat la meitat.
      Les manipulacions del so ahir van ser exagerades, tot i que jo no vaig tenir la sensació molesta que esmentes al primer acte. Suposo que com que el Bosque té un equip de so molt millor era més notable, però als Girona, més modest no es va fer tan evident.
      Don Carlo ja ha de ser escarransit i ahir al costat de les dues torres bessones, quedava perfecte. Tamb´ñe que tingués aquella carona malaltisa que en Kaufmann sempre té, jo crec que és el rol italià de la seva vida operística.

      Pel que fa a Harteros i el seu posat de bleda assolellada i a punt de l’èxtasi teresià també la trobo molt adient. Els personatges que mouen l’acció, son el Rei, Posa, l’Inquisidor i Eboli, i aquests feien “teiatru” de veritat.
      Per cert, per un moment vaig pensar que en Posa i en Carlo s’acabarien embolicant i l’òpera acabaria amb el Carlo V fent un trio amb ells en aquella tomba estúpida de San Giusto. Quines coses de pensar, oi?
      No hi ha director escènic que sàpiga resoldre aquell final espantós que Verdi i els seus llibretistes es van treure de la màniga. Havent fet el que van fer, on tenien el cap aquesta canalla per fer aquell final?
      Imaginat si un dia coincidim a la mateixa corrala, encara estaríem comentant la jugada ara. 🙂

      M'agrada

  4. Maribel i Victor

    A aquestes hores del matí obrim l’ordinador i ja veiem la teva crònica i quina crònica !.
    Fantàstic el Don Carlo d’ahir, encara que la retransmissió i les traduccions deixaven molt a desitjar, però tot es perdona davant el magnífic espectacle operístic que ens va oferir el Festival de Salzburg.

    M'agrada

    • Si t’haguessis llevat com deia en Guardiola, ja l’haguessis trobat, el que no sé és si en Guardiola li agradaria que jo anés a dormir tan aviat 😉 o tan tard, depèn de com ho miris, però avui és dissabte i del mes d’agost. faré una bona migdiada.

      M'agrada

  5. Un gran Don Carlo. Kaufmann i Harteros en uns dels papers de la seves vides. Semenchuk em va agradar molt i Hampson, Salminen i Halfvarson que van substituir les seves mancances vocals amb una teatralitat impressionant.
    M’encanten Verdi i la seva música, però segueixo creient que més de cinc hores d’espectacle son excessives (i sense el ballet del primer acte!). Es una opinió personal, que amplio a altres autors (ja m’enteneu), encara que em condemneu a galeres.
    Com sempre una crònica excel·lent!

    M'agrada

    • Si haguessin escorçat els talls innecessaris tractant-se d’un falç directa, ho haguessin alleugerit una mica més. Jo no admeto talls i en aquesta òpera menys. Faltava el ballet que no és curt precisament 😉

      M'agrada

  6. Ets un crack! El proper Don Carlo, ni vivo o no, que vagis vull venir amb tu. Escoltar amb el teu assessorament ha de ser fantàstic!
    Jo no vaig sentir “els greus ofegats” de Hampton, entre altres moltes coses que expliques. Si que vaig adonar-me de le triquinyueles de Salminen y de que l’escenari era per fer una guerra napoleònica amb tot l’exercit a dins. Tot i lo llarga vaig gaudir d’aquestes prodigioses veus i d’uns primers plans esplèndits.

    M'agrada

    • L’escenari, benvolguda Toni, és impossible. No hi ha òpera que justifiqui aquell dispendi de metres quadrats, i quan l’òpera és intimista, i el Don Carlo té molts moments íntims (els millor per altra banda) allò esdevé un magatzem.
      El cine té una única avantatge sobre el directa, apreciar, quan els intèrprets són bons, aquells primers plans que fan viure absolutament l’escena, ja que en algun cas ahir, la veu mostrava una decrepitud molt més que alarmant.
      Si no s’hagués tractat del gran Salminen, un cantant d’absoluta referència en altres repertoris, tot cal dir-ho, el seu Felip II era per que Carlo V, que Déu n’hi do també com estava Robert Lloyd, se l’endugués a ell i no al nen.
      Per cert, si Stein hagués estat una mica més agosarat hagués pogut caracteritzar aquest Don Carlo amb personatges de l’Espanya actual i amb notable protagonisme de secundaris trets del carrer Genova. Ai! que m’estic embolicant, oi?

      M'agrada

  7. Jan

    Jo vaig veure els 2 últims actes pel móvil, ja que ho donaven per medici tv en directe i sense trampes de so. Ho hagues vist sencer si una tormenta a la Vall d’Ordesa no m’hagués fet perdre la cobertura… que hi farem?
    Del que vaig poder veure diré que en jk i la harteros magnífics, la Eboli també bé tot i que per a mí no és mezzo, no li vaig trobar aquests greus tan bons, el contrari.
    I la resta doncs veient-los pel móvil no em van satisfer per molt artistes que fossin. No entenc com pot convencer el Hampson, sols ho entendria si fos una veu gran, pero…
    En fi, quan ho lugui veure bé doncs ja diré jejeje

    M'agrada

    • Pel mòbil? No m’estranya que trobessis que la veu de Hampson (un tro) no era gran, si en prou feies hi cabia el cul a la pantalla 🙂
      Quan l’hagis vist en condicions, parlem.
      Gaudeix de la vall d’Ordesa que això si que és meravellós.

      M'agrada

  8. SANTI

    Completament d’acord amb la valoració de Kaufmann, Harteros i la Semenchuk, però no comparteixo el teu entusiasme ni per Salminen, ni per Halfvarson, Hampson em va agradar més, però ja no n’esperava gaire d’aquests tres, ara bé la decepció més gran me la vaig endur amb Pappano, per a mi el culpable d’una representació que tenia ganes que s’acabés.
    No va controlar l’orquestra en els concertants, i si el director no concerta, malament.
    Al Bosque com diu José Luis el so era nefast i molest.

    M'agrada

  9. Sòc una gran admiradora i seguidora d’en JONAS KAUFMANN. Jo tambè vaig tenir el privilegi de ser-hi i vaig seguir-ho “en diferit” des de una butaca del cinèma Girona amb un SÓ PERFECTA…..va ésser impresionant fins a l’excelència, malgrat la durada i com diu l’expert critic, l’orquestra va tenir alguns “fallos”…que modestament sòc incapaç de nombrar-los.
    L’escenografia tambè molt bona.
    Sòc amant de l’Opera i m’agrada anar als grands Santuaris i viura-ho amb directe….però amb la gran pantalla i amb bons primers plans es pot gaudir tambè (i molt econòmic) de la transformació i bona actuació teatral dels artistes. EXCEL.LENT

    M'agrada

    • Benvinguda Norbarag i gràcies per comentar a IFL.
      El cinema mai podrà substituir l’emoció que produeix veure un espectacle al teatre i percebre les veus de manera natural sense la manipulació sovint afavoridora dels micròfons, però és un bon substitut que permet fins i tot gaudir de l’espectacle de manera molt més propera que qualsevol localitat per propera que aquesta estigui a l’escenari.
      Torna quan vulguis, els teus comentaris seran ben rebuts per tothom.

      M'agrada

  10. demo

    Ahir vespre vaig esperar fins dos quarts de quatre que posessis el comentari però aleshores m´en vaig anar a dormir.En general m´ ha semblat vocalment sensacional i tambe actoral.Al principi de l´òpera em vaig despistar ja que no recordava aquest començament.Jo que no soc tant perfeccionista vaig passà una bona vetllada i a més a més poder-te saludar personalment.Un goig.

    M'agrada

  11. El Don Carlo a mi se’m fa molt llarga però vist com t’agrada a tu, Joaquim, la tornaré a revisar amb molt de gust. Tinc una versió molt digne encara que antiga de Zefirelli amb una ambientació, marca de la casa, sumptuosa.
    Avui has fet una hipercrònica, agradable de llegir, secretament didàctica i profundament verdiana. Grazie mille.

    M'agrada

    • Si és la versió d ela inauguració de la Scala de fa una pila d’anys amb la Dessí, la D’Intino, en Pavarotti, Nucci i en Ramey (de lluny el millor), dirigits per Muti, que no va estar gaire lluït. per a mi no és una versió referencial i potser per això se’t fa molt llarga. N’hi ha altres esplèndides com la del MET amb Domingo, Freni, Bumbry, Ghiaurov, dirigida per Levine, que és millor i quasi Zeffirellesca.
      A mi m’agrada molt la versió francesa del Châtelet, també amb Pappano dirigint i Alagna, Mattila (poc verdiana), Meier (menys verdiana encara), Hampson i Van Dam, que com pots veure és un repartiment força “exòtic” però que funciona molt bé.
      La crònica sembla més hiper per les fotos 🙂

      M'agrada

  12. Rosa

    D’acord amb tu Joaquim en que no s’han de fer talls a l’òpera i que el ballet “La pelegrina” no hagués estat sobrer, malgrat la llargada de la representació.
    D’acord amb el que dius del director i dels cantants. En saps tant i ho saps dir tan bé que és impossible no està d’acord.
    Kaufmann va ser un boníssim Don Carlo cantant, actuant semblava que volia evocar el príncep Carlos històric amb tics de persona malaltissa i insegura.
    Anja Harteros molt bona cantant, no actuant.
    Ekaterina Semenchuk va ser una molt bona princesa d’Éboli. Un paper regal de Verdi per a una mezzo.
    De Thomas Hampson el que més em va agradar va ser l’ària de la mort més per l’actuació que pel cant. Però vaig trobar que no arribava a comunicar tota la bellesa del personatge de Posa, el millor i més noble de l’obra al meu entendre.
    Els tres baixos han de pensar en deixar de cantar papers compromesos. De tota manera, Matti Salminen, com tu molt bé dius, va saber defensar el de Felip II, sigui cantant o parlant el cant i actuant.
    No vaig trobar gens encertada la “Vergonya” que li van cridar a Pappano.
    Joaquim t’agraeixo molt el comentari sobre el meu assessorament, però no soc una gran experta, soc una persona que dedica la seva vida professional a aquest tema, res més. El vestuari d’ Annamaria Heinreich era afavoridor, però no es corresponia gens a la indumentària de la cort de Felip II. Le senyores mostraven un escot que no corresponia al moment, en el que el cos femení estava completament tapat, des de la barbeta fins els peus. El color negre va ser usat a la cort, però sempre combinant amb altres colors en un mateix vestit. El vels i els vestits de puntes encara no existien a la segona meitat del segle XVI.
    Dubto que el príncep Carles es passegés amb les mans a les butxaques, tal i com feia Kaufmann al començament del primer quadro del segon acte. Les butxaques, tal i com les coneixem nosaltres no existien encara. Encara que es pugui dir que són petits detalls provoquen anacronismes fora de lloc. El més ben encertat pel que fa al vestit masculí van ser les camises de Felip II i Carles, que seguien l’estructura i la decoració de les camises masculines brodades del segle XVI.
    No vull atabalar amb més crítiques al vestuari. Torno a dir que era afavoridor per als cantants i suposo que era això el que es cercava.

    M'agrada

    • Gràcies Rosa per donar-nos tanta informació respecte al vestuari, que ves per on en algun aspecte contradiu a Mozart2006 (a l’apunt del vídeo hi ha l’enllaç al seu blog) , sobretot quan fa referència a la camisa de Felip II, i que a mi em va semblar que havien vestit d’escolanet i ara resulta que és juntament amb les camises de Carlo, el més autèntic del disseny de vestuari.
      Jo que no en tinc gaire idea ja em va semblar que aquell bé de Déu de pitreres femenines exhibides amb aquella gràcia eren impensables, tanta negror i després tot allò a l’aire no quadrava 🙂
      Pel que fa al posat de l’Infant Carlos per part de en kaufmann si que el vaig trobar molt adient, ja que sempre he pensat que fer d’aquest personatge històric un heroi operístic quan era un enze, era quelcom incongruent i per tant el filaberquí de Kaufmann al costat de les torres Salminen i Hampson, més el posat permanentment al·lucinat, em van semblar idonis. sabem per altre part que en Kaufmann no és Lawrence Oliver, però crec que tampoc ens cal mentre canti com canta, és clar que ja veiem que gustos n’hi ha per tothom i hi ha qui no el salva ni callant.
      Gràcies pel teu comentari que ens fa menys ignorants.

      M'agrada

  13. Josep Olivé

    M’atrau tot (excepte el desafortunat finale, totalment d’acord) d’aquesta òpera extraordinaria, i són tantes les escenes del millor Verdi que s’em fa difícil escollir-les. I que desprès de tanta bona música s’acabi (pràcticament) amb la gran ària de Elisabetta i el sublim duo entre ella i Carlos és sencillament portentós.

    Probablement sigui l’obra de Verdi que costi més seguir les seves versions perquè ja la mateixa estrena a París es pot dir que era una versió del propi original. Després, el que ha passat, crec jo, és que a més de les versions canòniques de Paris, Milà i Módena els directors han afegit variants i combinacions a totes tres amb el material suprimit d’origen. Crec, per lo llegit, que estem davant d’un cas d’aquests.

    Tinc tendència a preferir la versió en francés quan es representa amb cinc actes (Chatêlet, Liceu…si, si, Liceu…jejeje…) i la versió en italià de Milà quan es fa en quatre. Pel que fa al ballet prefereixo que no hi sigui, però si l’inclouent no em fa pas cap mal. Si un ballet és genial en Verdi és en Les Vespres.

    De com va anar aquesta representació no puc pas opinar, però em sorpren el mal so del corral de la Pacheca…Si a més de pagar bastant més el so és defectuós…mmmmm…malament rai…no?

    M'agrada

    • El final es pot resoldre de manera més intel·ligent. Mentre tothom veu com a Carlo se l’enduen presoner, ell creu (al·lucinat com era el senyor) que és el seu avi el que se l’emporta. Un Herheim ens fa falta per aquest final.
      Per a mi, com més música incorporen, millor. Sóc un entusiasta doncarlià

      M'agrada

  14. Alex

    Gracias Joaquim! Cuando regrese de vacaciones, bajaré el video ya que como ” don carlista ” de pro ( es mi Verdi favorito, se cante o no la versión con los cinco actos o no ), me interesa mucho y más con Pappano dirigiendo ( pese a que Hampson al que le escuché ya en vivo en el Chatelet con aquel Don Carlos de los 90s, sea un cantante de ópera – ? – con el que nunca he podido )
    Curioso el Filippo de Salminen, al que recuerdo hará unos 30 años atrás como un excelente Inquisitore en aquel muy notable D. Carlo liceístico junto a Carreras, Caballé , Talvela, etc.

    M'agrada

    • No te hagas muchas, o mejor dicho, ninguna ilusión con Salminen. En un estado vocal óptimo ya no era Filippo, ahora muchísimo menos. Su Inquistore era espeluznante, como debe ser.

      M'agrada

  15. dandini

    Recent tornat de les montanyes m’he trobat amb aquest Don Carlo jo diria en el aspecte vocal força polèmic.
    Jonas Kaufmann comença molt fred i la seva ària “Io la vidi” li queda molt estranya i poc idiomàtica.Després malgrat un agut poc afinat està esplèndid.No entenc que el seu Manrico fos un acumul de defectes i el Don Carlo el trobis gairebe perfecte.
    Anja Harteros és per mí la millor del repartiment.Canta molt be,el color de la veu és l’adeqüat i busca donar-li l’intenció demanada.
    Ekaterina Sementchuk és una molt bona cantant amb un fiato una mica curt i un registre greu minço que com a resultat dona una Eboli més educada que visceral.Aixó d’anar al convent no la trasbalsa tant com a altres.
    La veu de Thomas Hampson aplicada al repertori verdià és discutible pero la seva enorme qüalitat com cantant,interpret i la seva camaleònica capacitat d’adaptar-se a diferents repertoris el fan victoriós.El seu és un èxit degut a la inteligència no a les facultats.
    La veu de Matti Salminen ha perdut l’esmalt que tenia fa 20 anys.Els seus greus sonen descolorits pero manté part de l’impacte en el forte.El problema més greu és l’absència d’estil verdià per totes bandes i l’afinació plagada de notes calants.Un error majúscul el haver-li assignat el Filippo.
    Eric Halfvarson també està passat de rosca pero al menys la seva adaptació al repertori segueix sent la correcta i no grinyola.
    Gran direcció d’Antonio Pappano amb mostres de passió desenfrenada quan convé i alguna manca de sincronització evident.
    Producció d’aburrida rutina ,poc asseijada,i cantants mirant al director de forma recurrent per no perdre’s cosa que succeix en més d’una ocasió.

    M'agrada

    • Crec que no caldria que t’expliques que Carlo i Manrico tenen poc a veure, a part de ser dos rols verdians, però dit això, el rol de feblesa malaltissa li va molt millor que el d’heroi, i no ho dic per la veu, que també, ho dic per la manera de canta més aviat melancòlica, propensa als fiatos i les mitges veus que tan s’escauen en tots els moments gloriosos d’aquesta partitura i que ell fa tan bé i que en canvi no s’escauen gaire en el Manrico visceral. Més que un cúmul de defectes és un cúmul de inadequats registres, un Manrico que no deixa cap empremta, i que es superat per qualsevol tenor sense gaires pretensions, mentre que el Don Carlo repeteixo que jo crec que no hi ha ningú que el pugui ni tan sols igualar a dia d’avui.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: