IN FERNEM LAND

Estiu 2007 (I): Què està passant a Bayreuth?


Què està passant a Bayreuth?

Un altre cop i per segona vegada en la meva vida, anant a peu per l’avinguda que puja fins el Festspielhaus, l’emoció em va colpir fort. Bayreuth te un poder sobre la meva sensibilitat, poderós.

acte 20n.El 7 d’agost es representava Tannhäuser, sense el director musical i el tenor, inicialment anunciats. En el seu lloc i teníem dos desconeguts, que prèviament escoltats per radio, em varen donar agradables esperances de que allò podria anar be i efectivament així va ser.

Des de l’obertura inicial, el so màgic que emergia del fossar invisible em va predisposar a escoltar una vetllada memorable, és a dir, el que hom espera del més famós festival d’estiu del món, em permís de Salzburg. La vetllada ja sabia que no ho podia ser de memorable, doncs els cantants que Wolfgang Wagner contracta cada any, amb una mica de sort seran correctes o fins i tot, s’equivocarà i seran bons, però memorables difícilment.

Ulrich MeierEl joveníssim director Christoph Ulrich Meier ha fet oblidar notables versions anteriors per prémer un segell de qualitat, teatralitat i wagnerisme importants, amb moments d’un lirisme encisador i d’altres d’una magnificència sonora contundent, que és el que jo espero d’una obra tan passional com aquesta. Em serà difícil oblidar tres moments, el belcantisme amb que Ulrich Meier tanca el primer acte, el clima i l’acompanyament orquestral del inici del tercer acte i l’impressionant i astorador esclat final amb el crescendo del cor cantant “Heil! Heil! Der Gnade Wunder Heil!”. És clar que en aquest moment la prodigiosa i meravellosa prestació del cor de Bayreuth és el principal protagonista, però la manera com els va fer entrar i el regulador vocal fins l’esclat i potent final, és obra del director musical. Sense cap mena de dubte ja s’ha fet un nom amb aquesta prestació i en sentirem a parlar, si més no, jo vull seguir-li la pista.

A nivell vocal cal dir que el Tannhäuser del holandes Frank van Aken és van akennotable. Un primer acte heroic en el Venusberg, un segon una mica reservat (com quasi tots els tenors en aquest rol) i un tercer, amb un relat de Roma força ben resolt, amb alguna pujada dubtosa i algun so una mica escanyat, que no li treuen cap mèrit en aquest tenor, que si be no és un veritable heldentenor, si acosta molt. El so de la veu recorda bastant a Vickers, tot i que malauradament no te la musicalitat i l’expressivitat del canadenc, però en un rol com aquest, s’agreix molt que no faci patir i sobretot que no cridi. Va assolir un èxit personal important, però no el més gran. Aquest sense cap Roman Trekelmena de dubte va ser per l’excel·lent Wolfram von Eschenbach de Roman Trekel. Bellíssima veu, cant prodigiós i líric, amb un tercer acte que produeix un calfred a l’espinada dels que a mi m’agraden.

Un festival com Bayreuth no es pot permetre un baix de tan poc relleu vocal i categoria canora com Guido Jentjens. O be estava ocasionalment en baixa forma vocal, o el seu cant estentori i la seva emissió feridora, el fan indigne d’un festival d’aquest pretès nivell.

Be Clemens Bieber (Walther von der Vogelweige) i Samuel Youn (Reinmar von Zweiter) i correctíssims Thomas Jesatko (Biterolf) i Arnold Bezuyen (Heinrich der Schreiber).

Ricarda MerbethEn l’apartat femení guanya per golejada la consolidada Ricarda Merbeth com Elisabeth, a la gastada Venus de Judit Nemeth (Venus en el segon repartiment del Liceu 2007-2008), que sent correcta no te el nivell que hom desitja per aquest rol tan lluït i al que ella li dona un aire de funcionària, irritant. En canvi la Ricarda Merbeth, s’ha anat consolidant em aquest rol i amb aquesta producció, dominant des de la seva segura i punyent sortida, passant per la seva important participació en el magnífic concertant del segon acte, acabant amb una pregaria de manual. M’ha agradat molt més al natural, que quan l’he escoltada, any rere any en les retransmissions bayreuthianes d’aquest Tannhäuser. L’aplaudidíssim pastoret de Robin Johannsen em va semblar correcta, però no vaig entendre el motiu per el qual el teatre es va literalment enfonsar quan va sortir a saludar.

La producció (darrer any que es fa) de Philippe Arlaud vol ser més estètica que dramàtica i l’estètica no acaba de funcionar. Tot tenint moments acolorits molt interessants, acaba sent absolutament insubstancial. No hi ha treball d’actors i acabes cercant impactes visuals, que no es produeixen o es repeteixen. És la típica producció que pràcticament no agrada a ningú, però que no es protesta. No molesta, però a un director d’escena de Bayreuth se li ha de demanar el màxim i aquest en prou feines ha fet res més que llegir l’argument.

El resultat global d’aquesta funció és correcta amb tendència a bo, però li manca un arrodoniment en el cast per esperar el nivell mínim del millor (?) festival de Wagner.

Meistersinger acte 1er

El segon dia, 8 d’agost, varem enfilar l’avinguda tot sabent que les expectatives no eren gens bones. Les crítiques de la premier de Meistersinger no havien estat bones i el escàndol i cridòria contra la besnetíssima varen ser històrics.

El primer cop de puny al estomac va venir a l’obertura. Allò no sonava a Bayreuth, el so era vulgar i l’equilibri sonor de les famílies orquestrals era dubtós. Sebastian Weigle, que tan m’agrada a can Liceu, naufragava estrepitosament en una de les seves fites artístiques. Una cosa és posar a to una orquestra mediocre i fer-la sonar de manera digne i l’altre es fer música amb una de les millors orquestres del món. Potser no hagués hagut d’acceptar aquesta obra per fer el debut o potser està massa verd per aquesta orquestra i el pedigrí d’aquest festival. El cert és que la seva prestació no millora durant la representació i quan ha d’afrontar el complicadíssim concertant que tanca el segon acte i tot el darrer quadre del tercer, allò li venia gran. Ni el preludi del tercer acte, que em va agradar per radio, al natural, va quedar-li absolutament descafeïnat.

Si una obra com aquesta no te un director musical solvent està cantat que allò no arribarà a bon port.

Els solistes ja es veia sobre el paper que no podien fer oblidar la llarguíssima llista de il·lustres que han cantat aquesta obra a Bayreuth, fins hi tot en aquests anys de precarietat.

Franz Hawlata no passa de la discreció més solvent en teatres com Viena o Munic i en les funcions de rutinari repertori. El motiu per el qual li han encarregat el Hans Sachs és una incògnita incomprensible. Mentre no va defallir, era avorridament correcta, i en el tercer acte va fer aigües per tot arreu. En prou feines va poder acabar de manera honorable. No cantava, parlava.

Arthur Korn cantava el Veit Pogner, però de manera grollera. Markus Eiche (Fritz Kothner) em va agradar vocalment i va estar esplèndid com actor. Michael Volle va ser el ùnic que mereixia trepitjar l’escenari de Bayreuth. El seu Sixtus Beckmesser és vocalment poderós i com actor va estar superb en les incomprensibles i grolleres actuacions que la Katharina Wagner li regala o obliga a fer. És un extraordinari baríton.

Vogt i Volle discutint d'art

La resta de mestres “pintors” normalets, però tampoc els puc anomenar un per un, impossible de distingir-los entre tanta mediocritat i caos escènic.

Que Robert Dean Smith no volgués participar en aquest desgavell, l’honora particularment, sobretot pel que això comporta de confrontació amb el clan Wagner i tenint en compte que el varen cridar per substituir al xicot oficial de la xicota, en el Siegmund, encara més.

El canvi de Klaus Florian Vogt em va fer molta il·lusió, després d’haver-li vist el Lohengrin de la Scala (i el vídeo de Baden-Baden). Per la radio em va deixar una mica decebut i vaig voler esperar a escoltar-lo en directe, per decidir-me a donar una opinió definitiva.

Doncs si amics, Vogt és el tenor ideal per fer el David, però mai per fer el Walther von Stolzing, al menys amb a veu que te avui. No ens enganyen, és cert que és un cantant extraordinari i que la seva veu, a vegades fins i tot blanca, va be per un personatge i una orquestració tant eteris com el Lohengrin, però el Walther requereix una veu més lírica i amb un cos a la veu que ell no posseeix. La tessitura i l’esforç que ha de fer per passar l’orquestra el va obligar fins i tot a fer notes en falset durant el penós quintet del tercet acte, on l’únic cantant que va mantenir el tipus va ser el bon David de Norbert Ernst.

Vogt pot cantar el Walther?, si evidentment, però la seva veu se’n ressentirà i la prestació no estarà mai a l’alçada del que volem, o del que jo vull. A Bayreuth on tots els cantants s’escolten de manera fàcil, Vogt va quedar tapat per l’orquestra i no per que tingui la veu petita, però és que el rol el sobrepassa i ell molt còmode no estava. Va tenir un èxit més que notable, però jo crec que atribuïble a que algú havia de sortir ben parat d’aquell desgavell i dintre de les nefastes prestacions vocals, ell i Volle, eren els únics a aplaudir. Jo ni a ell.

Diuen que, del baix que canta el sereno sempre en surt, al cap dels anys un bon baix, però potser perquè en aquesta producció el sereno es escombriaire, el baix Friedemann Röhlig, va desafinar tota la seva escena.

Amanda MaceLo de la Eva de la insuportable Amanda Mace si no ho veig i ho sento (sobretot), no m’ho crec. De on surt tanta mediocritat, tanta crispació vocal i tantes desafinades en un paper bombó? Qui porta aquesta dona? Qui te la vergonya de deshonorà la memòria de les Eva que han passat fins aquest any per Bayreuth, amb aquest cúmul de despropòsits. És senzillament indigne.

La Magdalene de Carola Guber quan està be es quan no canta. Certament és un paper poc agraït i difícil, amb una tessitura molt molesta, però al menys que quan obri la boca no molesti, per l’amor de Déu.

Katharina WagnerLa producció no hi ha per on agafar-la. El primer acte pretén ser seriós, amb idees discutibles i amb un canvi de cantors a pintors, difícil de desenvolupar durant l’obra, però interessant.

El segon acte esdevé grotesc, amb un final ridícul, confós i lleig.

El tercer, que jo creia sincerament que es redreçaria, va superar totes les expectatives inimaginables. Després d’una primera escena llarguíssima i sense interès teatral, coronada amb un quintet grotesc on s’escenifica el futur de les dos parelles (Walther-Eva, David-Magdalene) envoltats de nens clonics com ells (idea emprada fa anys i panys al Zauberflöte amb Papageno i Papagena), amb un aire de tediós aburguesament. El l’últim quadre és un cúmul de incoherencies, provocacions i ridiculeses inútils, amb uns caps grossos de totes les patums de la cultura alemanya (Wagner inclòs) ballant la dansa dels aprenents, un paio en pilotes barallant-se amb una nina inflable que acabarà explotant i el Beckmeser (que és el que la te més llarga) ensenyant un membre quilomètric. Unes imatges sospitosament il·luminades per sota, recordant postes en escena de les parades hitlerianes, i una infinitat de bajenades varen omplir la meva paciència. El meu BUH sonor, ampla, gran, ben emès i projectat va ressonar pel teatre que més venero, organitzant una bronca monumental. He estat bastants dies tocat de les cordes vocals. Em vaig despatxar a gust.

Una senyora indignada em demanava explicacions del per que protestava, mentre jo la ignorava (no se ni quina cara feia) cridant cada vegada més fort i quan va sortir la Katharina a saludar (no era la primera funció, per tan a aquesta noia li va la marxa), allò va ser la repera.

Tot baixant l’avinguda cap al hotel, tenia veritables ganes de plorar. No podia ser que hagués vist uns Meistersinger tan dolents i indignes, tan mediocres i vulgars. Escènicament m’importa un rave, però musicalment no ho podré perdonar MAI.

Jo creia que el Parsifal del any 2004 era el més dolent que havia vist mai, però els Meistersinger l’han superat, doncs al menys al Parsifal va tenir un nivell musical extraordinari, però aquest engendra no.

Ha estat una funció veritablement lamentable.

Bayreuth continua tan decadent a dins del escenari com a la platea. Fa riure veure la ridiculesa d’aquesta pretesa alta societat europea (majoritàriament de parla alemanya), que es guarneixen d’aquella manera tan  atrotinada, per anar a un festival tan polsós com ells i que cada vegada més, està perdent el meu interés. Viuen de la llarguíssima llista d’espera, sabent que ompliran any rera any i per això es permeten tanta mediocritat i tan poca vergonya, però jo crec que això acabarà esclatant.

És talment el capvespre dels deus. Qui ho cremarà tot?

Valoració bayreuthiana, un aprovat pels pèls, un 5. (7,5 del Tannhäuser+2,5 dels Meistersinger=10/2=5).

Demà: Estiu 2007 (II) La feridora ostentació del festival de Salzburg.

10 comments

  1. Hola, Ximo! Em sap greu que t’hagis endut tantes decepcions. Aquests festivals d’estiu… Bé, tu descansa i quan tinguis temps ja ens aniràs informant del que has vist (gràcies ja per la primera crònica). No tenim pressa. Fins aviat.

    M'agrada

  2. Vianant i Mei, els misteris de wordpress han fet que veiéssiu el post abans que es publiqués oficialment (el dia 18 a les 00:00).
    Mei, a Bayreuth no deixaré de sol·licitar entrades fins que pugui veure una Tetralogia, que avui per avui i malgrat l’absència d’una Brunhilde digne, te les direccions assegurades, la musical amb Thielemann i sembla que la producció de Tankred Dorst s’ha consolidat aquest any.
    Jo no tornaré a Bayreuth per veure aquests Meistersingers o el Parsifal de Christoph Schlingensief, però si fan una nova producció amb garanties, per que no?. El problema és que a Bayreuth no hi vas quan vols. Jo el mes vinent quan rebi la butlleta tornaré a demanar entrades, un altre cosa és que me les concedeixin i un altre és que hi pugui o hi vulgui anar.

    M'agrada

  3. colbran

    Es muy difícil decir ahora si volveremos o no a Bayreuth el año próximo, Mei, pero si puedo decirte que aquella ilusión por la meca de Wagner, si no ha desaparecido, ha quedado muy mermada.
    Las opiniones de Ximo las comparto casi en su totalidad con alguna matización.
    La dirección musical de Meier en “Tannhäuser” ha sido soberbia y ojalá lo tuviéramos en el Liceu, al menos como director invitado!
    A mí la escena, aún siendo naïve y todo lo que se quiera, no me ha molestado y en determinados momentos me ha gustado, especialmente por el color.
    El gran triunfador de la velada, aparte del magistral director musical, ha sido el barítono Roman Trekel, barítono de verdad y extaordinario cantante. El tenor van Aken salió airoso del empeño, con una voz adecuada, pero llegó algo cansado a la narración de Roma, cosa muy frecuente en los “Tannhäuseres”.
    El resultado final un 7.
    “Die Meistersinger…” ha sido demencial, de escena, de dirección musical y de interpretación lírica, salvándose los cantantes mencionados por Ximo, pero con la salvedad, a mi entender, de que el tenor Vogt, mucho más David que Walther evidentemente, tiene un canto tan raro que parece que cante fuera de la partitura y no dentro de ella. No es que cante mal, pero a mi me parecía que cantaba extrapolado de la música. Es decir, no me convenció en absoluto.
    El único cantante extraordinario, en mi opinión, fue nuevamente un barítono, en este caso el fantástico Michael Volle, pese a las burradas que le obliga a hacer la nena Wagner.
    Y del resto qué? Ya lo ha dicho Ximo.
    Añadiré que la Eva y la Magdalene iban clónicas de altura, de gordura, de peluca roja, de vestido y de color del mismo (la justificación ?). Parecían el duo de “Las Virtudes”, con el mismo flequillo, pero con color rojo, en lugar de negro.
    El personaje de Eva, por otra parte ha sido maltratado por la nena Wagner, de una forma absolutamente ridícula y misógina. La hace caminar patosa, vulgar, ordinaria. Con gestos y acciones (sus refriegos de tetas y demás… contra la espalda de Hans Sachs en el segundo acto llegaron a moletarme por inadecuados al personaje) que rayan en la ninfomanía.
    La Magdalene, en el segundo acto, hace comno que está dormida y yo creo que llegó a dormirse de verdad.
    Tanto la Dace (Eva), como la Guber (Magdalene) cantaron mal, con voces de calidad sub-comprimaria.
    Y la escena…? Pues lo dicho por Ximo, aparte de una burla constante a muchas cosass llega a la imbecilidad en la escenita de los cabezudos con facciones de Wagner, Mozart, Meyerbeer, Berlioz y otros que me pareció distinguir, llevando adosados en el bajo vientre unos penes en forma de garfio y cuernos en la cabeza y yo qué sé… para bailar la danza de los aprendices…
    Un caos.
    Yo protesté a la Dace, a la Guber y a la nena Wagner, pero hubo más protestas dirigidas incluso a Sebastian Weigle (no por mí, que conste), que puede que sea un buen director, pero a mí aún me lo tiene que demostar.
    Por cierto, la misma sujeta, supongo, que llamó la atención a Ximo, también lo hizo conmigo obligándome a callar con golpecitos en el hombro, a lo que yo girándome contesté con un “Scheisse, Scheisse, Scheisse”, que supongo sabéis qué significa.
    Un absoluto y decepcionante caos.
    Calificación: 3 (siendo magnánimo).

    M'agrada

  4. Disculpa’m, Ximo, perquè aquest no és el lloc, però no sé on fer-ho. Sobre l’Andrea Chénier del Liceu haig de dir que jo no he vist Joan Pons previst enlloc (a l’Aida sí). Una altra cosa: inicialment el repartiment Dessì-Armiliato estava previst pels dies 30/9, 3 i 6/10, però finalment la funció del dia 6 passa a ser un torn popular i la cantaran el dia 13. Les entrades ja van sortir a la venda amb aquest canvi de dates, preus i repartiments. Fins aviat.

    M'agrada

  5. Pablo

    Hola Ximo:
    La baixa qualitat dels festivals d’estiu sembla generalitzada, jo he anat un parell d’operes en aquesta edició de Peralada: “Els contes d’Hoffmann” i “el Barber de Sevilla”, el primer encara es podia aguantar, pero el segón era simplement patétic y una posta en escena ridícula per el meu gust, vaig estar a punt d’anarme al entreacte i quedarme sense sopar, a més plovia i la gent no feia res més que posar-se i treure’s els ponchos de plàstic que reparteix l’organització amb el que cada vegada que queien cuatre gotes es sentia un sorroll de rebregament de plàstic bastant molest, un desatre en definitiva.
    Tot i així vaig acudir a veure “Los persas, Reuqiem por un soldado muerto”, una mena de musical pop rock amb musica Janis Joplin i Pink Floid entre d’altres, interpretada en viu per els actors de entre d’altres.
    La posta en escena (només un cuadre) es tipus Mad Max ambientada a l’Afganistà. Un dels actors surt vestit a escena amb només la bandera d’Espanya lligada a l’altura de la cintura (recurs ja emprat a Madam Buterfly a la Komische Oper de Berlín temporada 2005-2006, pero amb la bandera dels EEUU).
    Sens dubte el millor que he vist a Peralada.
    Potser que reorientin la seva oferta cap a les operes rock.

    M'agrada

  6. Pablo

    M’he oblidat dir que Los persas es de Bieito i la Madam Biterfly era en la versió Bieito també. Crec que no t’agrada gaire pero creu-me que bastant millor que les altres.

    M'agrada

  7. Pablo, t’has estrenat fort!!!, renoi, per ser el primer dia.
    El Bieito m’agrada més quan no toca l’òpera, amb teatre o teatre musical m’ha agradat, però a l’òpera tot i tenir idees molt interessants, tot ho envolta igual i en tot, sempre te la mateixa visió i obsessions.
    Peralada ja fa anys que m’ha deixat de interessar, sobretot perquè no te un marc adequat per la música i l’òpera. L’acústica del auditori dels jardins és nefasta. A part, la programació musical ha deixat de ser un referent d’un cert estil i qualitat, tot és com un gran “bolo” i de segon nivell.
    Pablo, potser a l’estiu hauríem de pensar a reposar per agafar amb més ganes la temporada que comença LA SETMANA VINENT!!!!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: