He esperat varis dies i veig que ningú (cap dels blogs habituals i els foros) en parla. Potser és que hem parlat massa abans de que sortís oficialment i ara ja ha perdut tot el interès?. No ho crec.

El disc de la Cecilia Bartoli és tot un esdeveniment. El disc és temàtic, malgrat ser una miscel·lània de diversos autors. Aprofita, com sempre acostuma a fer en els seus discs, un punt de coherencia i en aquest cas és la propera commemoració dels 200 aniversari del naixement de la primera diva del s. XIX, Maria Felicia García, és a dir, La Malibran.

El reguitzell de peces escollides supera en molt les expectatives. No s’ha limitat a gravar el que ja coneixem, rescatant les tonalitats originals. Tan sols trobem tres fragments habituals, segurament els més discutits i discutibles, La Amina de La Sonnambula, la Elvira de I Puritani i la Norma.

Mireu els fragments escollits i ja em direu si tan sols llegint no resulta engrescador escoltar aquest disc: 

MARIA: Cecilia BARTOLI, Mezzo soprano

• Giovanni Pacini:  “Se un moi desir … Cedi al duol et Ira del ciel” de Irene o l’assedio di Messina
• Giuseppe Persiani: “Cari Giorni”de Ines de Castro
• Felix Mendelssohn: “Infelice” Escena i ària, versió de Londres
• Manuel Garcia: “Yo que soy contrabandista” de El Poeta Calculista
• Vincenzo Bellini: “Ah ! Non credea mirarti – Ah ! Non Giunge” (Amina) de La Sonnambula
• Johann Nepomuk Hummel: Ària a la Tirolessa  (amb variacions)
• Manuel Garcia: “E non lo vedo … Son regina” (Semiramide) de La Figlia dell’aria 
• Maria Malibran: Rataplan
• Giovanni Pacini: “Dopo tante e tante pene” pel Tancredi de Rossini
• Vincenzo Bellini: “O Rendetemi la speme … Qui la voce – Vien, diletto” (Elvira) de I Puritani, versió Malibran
• Jacques Fromental Halévy: “Come dolce a me favelli” de Clari
• Lauro Rossi: “Scorrete, o lagrime”de Amelia ovverro otto anni di costanza
• Maria Malibran: “Prendi, per me sei libero” (Adina) per  l’Elisir d’Amore de Donizetti
• Vincenzo Bellini: “Casta Diva” de Norma

Orchestra La Scintilla Adam Fischer (director)
International Chamber Soloists Jürg Hämmerli (dircetor del cor)
Maxim Vengerov (violí) Celso Albano (tenor) Luca Pisaroni (baix-baríton)

Independentment de l’elecció en la compra, els estoigs que ha fet la DECCA són de luxe asiàtic. El més luxós, amb el llibret de 200 pàgines, ple de fotos, que més aviat sembla un catàleg de tardor d’uns grans magatzems, te l’inconvenient del format. On coi podrem guardar aquest disc? No és un llibre, no és un CD, les mides no s’ajusten a les dimensions dels prestatges de les cases normals.  Porta, això si un DVD del make in off.

Anem al contingut musical.

Ja comencem amb una raresa preciosa de Pacini (quin dia veurem alguna de les sorprenents meravelles que va escriure aquest music?).

Seguim amb la Inés de Castro d’un desconegut (per a mi) Persiani que m’ha deixat anhelant escoltar més coses d’aquest music i literalment clavat a la cadira pel desplegament de mitjans tècnics i expressius de la Bartoli.

Després arribem a una de les joies del disc, l’escena i ària de concert “Infelice” de Mendelssohn. Sovint comparada amb el Ah! Perfido de Beethoven. La Decca no ha estalviat ni un cèntim i tenim la sort de comptar per l’acompanyament fantàstic de violí de Maxim Vengerov. El duet entre la Bartoli i Vengerov és senzillament  esplèndid.

Sorprèn que un disc que pretén esser tan rigorós, la Bartoli o el productor, hagin incorporat pel següent fragment la utilització esbojarrada de les castanyoles.  El “Yo que soy contrabandista” de El Poeta Calculista de Manuel García (el pare de la Malibran), és una de les peces més famoses dels inicis del s.XIX. Fins ara tan sols coneixíem una versió de Mark Tucker i la Bartoli ha optat per muntar un tablao flamenco. Curiós, però ha donat llenya als que l’esperen amb les dents i ungles afilades. Jo crec que no calia el palmeo i castañuelo. És una concessió a la frivolitat o una temptativa d’aproximació a la Carmen?.

Després tenim el primer fragment “standard”, l’escena de final de l’Amina de La Sonnambula. L’aproximació que en fa la Bartoli, sota el meu punt de vista és massa light, sembla que no canti (això ho repeteix, encara més descaradament en els altres Bellinis del disc). El seu cant és un mormol que com a experiment discogràfic pot tenir una explicació, però en el teatre o la sala de concerts, no la sentiríem ni el rebedor de casa. A la cabaletta (Ah ! Non Giunge) podríem esperar un canvi, però ella tossuda, la inicia mormolant i tan sols en la repetició pren una mica d’alè i espectacularitat en les variacions. L’acompanya de manera mormoladora (encomanat de la mestressa) el tenor Celso Albelo. Aquest tenor gallec el veurem aviat a tots els teatres importants (ja li vaig dedicar un post) i cantarà la Sonnabula amb la Baroli a Badem-Badem.

Seguim desprès amb una ària tirolesa de Humel que jo l’hagués evitat directament. Exhibició tècnica de la Bartoli, que ja ha demostrat amb escreix, al llarg de la seva carrera. Francament, valor musical no l’he trobat i s’evidencien les irritants “i” i “e” que la Bartoli no ha cuidat gaire bé mai.

Després tenim un altre ària de Manuel García, provinent de la Filla dell’aria. Seguint el camí iniciat amb el feliç  descobriment de Il Califfo di Bagdad, crec que hi ha un projecte per recuperar les òperes de García. Escoltant aquesta ària de caire post mozartià em frego les mans. Autèntiques troballes i si estan cantades d’aquesta manera, no en tinc cap dubte de la validesa de la seva recuperació. Un retret, aquest acabament en agut no és gaire filològic.

La basant compositiva de la polifacètica Malibran no se si és parangonable a la interpretativa. No en teníem prou amb l’odiós Rataplan de la Forza, que ara trobem la font de la inspiració verdiana.

Un altre motiu indiscutible per tenir aquest disc és l’ària escrita per Pacini pel Tancredi de Rossini (“Dopo tante e tante pene”). Magnífica ària i fantàstica interpretació.

Segona aproximació belliniana. La versió que Bellini va fer per la Malibran de I Puritani. Mormols expressius a cau d’orella. Sotilesa i expressivitat estan bé, però una mica més de veu m’hagués agradat. No és qüestió del volum que tingui o deixi de tenir, és qüestió d’emissió vocal. A la cabaletta que ningú esperi un sobreagut, acaba filològicament, com li havia demanat abans. L’acompanyen Albelo i Luca Pisaroni.

Arribem a un altre perla. Aquesta penso que la gravarà ella mateixa, aprofitant que la canta aquesta temporada a Zuric. És tracta de l’ària “Come dolce a me favelli” de Clari de Halévy (si el de La Juive, però aquest cop en una òpera en italià). Venguerov li torna a fer el solo de violí i ella acarona l’ària de manera encisadora.

Seguim amb una arieta diria jo,  d’una òpera de Rossi,on la Bartoli deixa anar la metralladora de manera simpàtica.

La Malibran no en va tenir prou amb el Rataplan escoltat abans i va pensar que el “Prendi, per me sei libero”  escrit per Donizetti per l’Adina del Elisir no valia la pena. Sol·lució, ella en va escriure un altre.  Millor que el Rataplan si que és, però si tothom fes el mateix que en quedaria de moltes òperes?

El recital acaba amb Casta Diva de la Norma de Bellini. Què aporta de nou aquesta versió a la multitud de versions escoltades fins ara?. Doncs res. Tan li fa que ho canti la Bartoli. Jo crec que no calia, no aporta res de nou i ella s’ha donat el luxe de cantar-la, sabent que mai ho podrà fer als teatres o potser ha pensat si la Gruberova la canta, jo també. Aquest diàleg amb la lluna, agafat amb pinces, sense prendre de veritat el toro per les banyes i afrontar de manera seriosa i convincent aquest paradigma del belcantisme, no em sembla correcte. Com exercici experimental està bé, com a homenatge a la Malibran, no. 

La Bartoli se’ns presenta en plena forma vocal. Crec que en el punt més àlgid de la seva extraordinària carrera. Els sons excessivament ingrats en les vocals “e” i “i”, són massa evidents, però hi ha delicadesa, virtuosisme, agilitats vertiginoses (marca de la casa), salts d’octava impecables  i sensibilitat i musicalitat per donar i per vendre. Jo crec que és un disc absolutament imprescindible i discutible, però honest, amb una orquestra i un cor molt curosos i una direcció atenta i brillant.

No em semblen justos el que tan sols parlen malament de la Casta Diva. Aquest disc amaga tants tresors i la Bartoli  s’esmera tan per fer-nos gaudir d’ells, que un judici global per una interpretació individual és poc rigorós i mal intencionat.

79’46” que passen volant.