IN FERNEM LAND

Rufus Wainwright


PREÀMBUL

Aquest cap de setmana intens ens ha portat a Barcelona a Rufus Wainwright. La sort o la dissort, ha volgut que coincidís el seu recital amb el concert de la Bartoli. O s’anava a un lloc o a l’altre.

Parlant amb el Roberto, al sortir del Liceu el dissabte passat, ho varem comentar durant una estona i vaig decidir que en parlaria al blog. Després dels Castells bartokians i els Desapareguts, els camions i les dives del s.XIX, em calia un descans i aquesta setmana intentaré que sigui el menys operàtica possible. Avui ja he col·locat en els vídeos setmanals de la columna de l’esquerra cinc exemples del art del Rufus.

El Roberto, en tenia tantes ganes de parlar que ha deixat un comentari en el post de la Ceci, i a dubtat que els lectors habituals del blog el coneguessin. Amic Roberto, els lectors i visitadors del blog em sobrepassen, els tinc absolutament descontrolats, si mires la pàgina de les estadístiques que cada mes publico, te’n adonaràs que els que deixeu constància de les vostres visites, sou els mínims. 81 països diferents i 8.785 visites en el mes d’octubre, et poden donar una idea que entre els visitadors hi ha de tot, però fins hi tot els meus habituals, els meus imprescindibles (aprofito per agrair-vos la vostra fidelitat i constància), han saltat com gaseles. El Salarino i la Mei, juntament amb el Roberto i segur que el Mocho, la Bea i el Ricard que se que estan enganxats, la Beatriz, l’Enric i molts d’altres, lo més cool d’aquest blog, no han trigat a respondre.

Per tot plegat i per que en tinc ganes i crec que a tots ens vindrà bé un relax, avui us presento a Rufus Wainwright.

El Rufus va nèixer el 22 de juliol de 1973 a Rhinebeck, al estat de Nova York als EE.UU. Tota la familia es dedica al cant, els seus pares són cantants de country (Loudon Wainwright i Kate McGarrigle) i també la seva germana Martha si dedica.

Als 6 anys va començar a tocar el piano i quan en tenia tretze ja feia gires. La seva música te clares influències amb el musical i la cançó francesa. La seva aproximació a l’òpera l’ha portat a acceptar un encàrrec del MET, per composar una nova òpera. En una entrevista que ha publicat El País, ens en parla dient que tractarà sobre un dia en la vida d’una diva operística. Venint de qui ve, podrà ser tot un espectacle.

Ha publicat des de el seu primer treball discogràfic (Rufus Wainwright a l’any 1998) 6 àlbums més:

  • Poses 2001
  • Want One 2003
  • Waiting for a Want 2004
  • Want Two 2004
  • Alright Already  2005
  • Release the Stars 2007

Ha participat en les bandes sonores de les  pel·lículesTommy Tricker and the Stamp Traveller , The Aviator, Heights , I’m your man, Moulin Rouge, Brokeback Mountain,  Shrek, entre d’altres.

L’actriu i cantant Judy Garland, l’ha marcat i servit de model, tant és així que va fer un concert, que aviat s’editarà en DVD, parafrasejant el famós concert que va fer la Garland a l’any 1961 al Carnegie Hall de Nova York.

D’aquest concert hi han uns quants vídeos a Youtube. Us deixo el fragment que ens proposa el Roberto, el Get Happy amb tot el preàmbul i desprès una cosa més seva. A part teniu els cinc vídeos de la columna de l’esquerra i si viviu a San Sebastián podeu anar a veure’l el dia 7 de novembre, el 9 a Cartagena, el 11 a Màlaga i finalment el 12 a Madrid.

Us deixo també un enllaç amb l’article que li ha dedicat El País (gràcies Roberto), molt interessant per conèixer millor la personalitat d’aquest artista.


Poses

16 comments

  1. Mei

    Molt bé, només quedaria per comentar que en Rufus Wainwright està treballant en una òpera, Prima Donna, per encàrrec del MET. I és que el propi Rufus ha dit que Better Addicted to the Opera Than Addicted to Heroin

    Cal afegir per a arrodonir la serindípia del post que és un gran admirador de Janacek… però que el llibret de la seva òpera serà en francès, no en txec, coses de ser canadenc…

    PS: Noto la fredor del cool… Serà l’hivern? 😛

    M'agrada

  2. Ets la més cool de tots MEI, fresca com una rosa, que s’ha dit sempre a Catalunya, però lo del òpera, com no podia ser d’altre manera, ho comento, fixa’t bé.
    Los martilleos del contrabandijta te han alterao, mi niña.

    M'agrada

  3. maac

    Pues yo al Rufus este no lo conocía. 😳 Por eso me encanta tu blog, porque nos mantienes al día, nunca te lo agradeceremos lo suficiente. Y ya de paso, gracias por la estupenda crónica del concierto de Bartoli.

    M'agrada

  4. Mei

    Tens raó, Ximo, segurament en aquells moments hauria d’estar fent nones que és el que tocava… De tota manera li he posat el títol…

    Sí, he de reconèixer que estic molt i molt alterada, no sé quan trigaré a recuperar-me. Potser clapant una estoneta a la feina quan no em vegi ningú…?

    M'agrada

  5. charles

    El domingo en el Auditori de Barcelona, asistí al espectáculo de este fantoche. Era la primera vez que lo veía en directo. Había escuchado sus discos sin convencerme, pero debido a las críticas leídas decidí ir a verlo en directo, pensando que sería el no va más.
    Quiere ser Elton John, Freddy Mercuri y Judy Garland, todo en uno y a pesar de la importancia que se le está dando, no llegará a pasar a la historia de la música a no ser por sus declaraciones y sus excentricidades, jamás por una música tan mediocre.

    M'agrada

  6. ai, quina injustícia, senyor Charles! A mi aquest home em va atrapar sense haver-ne sentit mai a parlar. Vaig ensopegar amb la seva cançó “Poses” i vaig començar a tibar de la veta, aviam què sortia. A mi sí que em convenç aquest noi! Rere tota la parafernàlia amb què li agrada guarnir-se hi ha un home treballador, sensible, un lletrista molt fi, un bon músic, diria jo. No crec que vulgui ser ningú més que ell mateix, sense deixar de reconèixer les influències que l’han fet i celebrant-les. Jo no crec que la seva música sigui mediocre. Però en fi, les opinions són com una certa part de l’anatomia que no s’escau aquí de referir-la: cadascú té la seva, i per molts anys, tu!

    M'agrada

  7. Roberto

    ¡Que duda cabe que cada uno es dueño de tener sus opiniones! A raíz de su actuación en Razmattazz y de las críticas que leí me interesé por sus grabaciones y quedé fascinado desde el primer momento. No había podido verle en directo en ninguna de las actuaciones que había realizado aquí en Barcelona, así que desde hace meses tenía entradas para la del domingo pasado. Pensaba que todo el público asistente había quedado satisfecho, pero ya veís, siempre hay alguién que no opina lo mismo. A mí no me queda ninguna duda que hay pocos que se curren el espectáculo como lo hizo, y eso sin tener ninguna de sus canciones en el Nº 1 ni nada por el estilo. En fin, para los que les interese: en el Dvd “I’m your man” (documental sobre Leonard Cohen) canta, entre otras, un “Chelsea Hotel” memorable. Del Cd “Wan Two” hay dos ediciones, una sólo el Cd, y la otra con un Dvd sobre un concierto en San Francisco muy completo. A los que le guste a seguir disfrutándolo.

    M'agrada

  8. A mí me parece un artista nato; lo que ofrece puede gustar más, menos o nada, pero su originalidad y vena histriónica-exhibicionista están fuera de toda duda y me parece muy necesaria. Creo que es un más que aceptable compositor -a mí me “ganó” en sus primeros discos- y en una época en la que la mayoría de los artistas resultan muy predecibles y “mainstream”, cuando no directamente un muermazo, la frescura (o desfachatez) de Rufus me sientan de maravilla. Lo único que me irrita ligeramente es el rollo apología del desfase drogoalcohólico, ya muy deomodé, darling.

    M'agrada

  9. Helena, benvinguda.
    Mira jo crec que el Charles, que no és la primera vegada que ens deixa les seves opinions de manera “contundent”, te tot el dret a dir el que vulgui, el que no acabo d’entendre es que es desplaci de tan lluny (crec que viu a A Coruña, per venir a veure a un cantant que sembla ser que en el disc no el convenç i fixat que quan l’escoltes, sense veure’l la importància de les músiques i les lletres prenen tot el protagonisme, deixant la parafernàlia que tan el molesta en segon terme. Per tot plegat, no l’acabo d’entendre al Charles, però benvinguda sigui la polèmica, tot i que sembla ser que tothom està d’acord en exaltar el concert del diumenge al Auditori.
    Afortunats els que hi vareu anar.

    M'agrada

  10. Assur

    Sento ser una altra nota discordant, i dic de tot cor que si bé aquest blog m’ha fet conèixer moltíssimes coses interessantíssimes sobre la música, els seus compositors i els seus intèrprets que m’eren del tot desconegudes, no és aquest, ni molt menys, el cas d’aquest cantant, a qui he de confessar que no havia sentit anomenar mai a la vida. Sento dir-ho, però no és que no m’hagi agradat, sinó que no m’han agradat gens cap de les cançons que he escoltat. No em vull, ni molt menys, disculpar pel meu parer, però sí que m’agradaria que aquest comentari arribés com el que és: només un comentari sense cap ànim de polèmica.

    M'agrada

  11. charles

    Amigo ximo.
    La contundencia de mis opiniones, tan lícita como la suya cuando opina de ópera u otros cantantes, está basada en percepciones personales. Si a Assur o a mí, el Rufus no nos convence, no es ningún estigma que debamos llevar escondido por miedo a que los admiradores del tal sujeto, nos desacrediten o tilden de no ser lo suficientemente cool.
    La suposición de que yo me desplacé a Barcelona para dicho concierto no tiene fundamento. Estaba en Barcelona por motivos personales y mi hermana, a la cual le chifla el susodicho, me invitó, pensando que al fin, viéndole en directo, me convencería de las presuntas aptitudes de este “artista”, que sigo opinando que si no fuera por la performance que lleva asociada, no sería ni conocido, ni valorado como lo es hoy. A estos “enfants terribles” cuando los absorbe el sistema, se quedan en patéticos ejemplares. Las declaraciones a las que se refiere Salarino son prueba de ello. Absorbido por el sistema y viviendo a su costa. La coherencia de los modernos.
    Bravo Rufus, bravo.

    M'agrada

  12. Ricard

    He de confessar-vos que no acostumo a estar gaire receptiu a la música pop, rock, etc. Tinc la sort de poder escoltar unes 5 o 6 hores diàries de música, com a mínim, i el 90% és clàssica i òpera, el 10% restant són bandes sonores i jazz. Gràcies a Roberto, que ens va passar un cd d’en Rufus , he conegut al cantant.
    Sense haver-me convertit en un fan, he de reconèixer una personalitat “diferent” que te força encant. Suposo que en directe és quan s’apreciarà més la seva qualitat (com passa sempre).

    Estic d’acord en que cadascú pot dir el que vulgui sobre qualsevol artista, però hauríem d’anar en compte alhora de ser massa despectius, ja que podem ofendre als altres. Com es pot sentir algú que considera extraordinària una cosa que un altre diu que és una porqueria? Penso que hauríem de dir que “m’agrada molt o no m’agrada gens, i estalviar-nos qualificatius ofensius que, de ben segur, acostumen a ser gratuïts i desmesurats.

    Visca el blog!

    M'agrada

  13. Ricard, gràcies pel Visca. Tampoc és que això s’hagi anat de mare en desqualificacions. Diguem que alguns termes podrien ser dits amb altres paraules per dir el mateix, però insults tampoc he percebut.
    Jo entenc que tot el que poso al blog és discutible i el que per a mi o per tu pot tenir molt valor, pel Charles no.
    A mi m’agradaria que les posicions s’argumentessin més per tal d’enriquir-nos amb les aportacions. Una lloança o una crítica perquì si i prou, és molt poca cosa i no demostra gaire res del qui la defensa..
    Gràcies a tots per les reflexions.

    M'agrada

  14. Però com he trigat tant a trobar aquest blog???? Sóc adicte total a Rufus Wainwright… i de la Callas, per exemple. Més des que vaig assistir al concert a Barcelona. El DVD dedicat a la Judy Garland impressionant: seria molt demanar que vingués a fer aquest concert el 2008 al Liceu?

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: