Anar a Madrid per veure i escoltar el Tristan també ens permet organitzar algunes visites pendents al renovat Museo del Prado i per trobar-nos amb amics infernemlandaires.

Després, la realitat ens va fer trontollar algunes trobades previstes, però anem a pams.

El Museo del Prado no ha volgut quedar enrere respecte al que va fer el Louvre amb l’espectacular Piràmide de vidre o el vestíbul oval del British.
Després de més de deu anys, les obres controvertides de la remodelació s’han acabat. Començades pel govern socialista de Felipe González i acabades pel govern de Rodríguez Zapatero, pel mig hem deixat també les petges el període popular.

De les obres ideades per Moneo, m’agrada allò menys anomenat, és adir l’accés per la porta dels Jerónimos, molt funcional, lluminosa i ben integrada amb l’entorn, segurament perquè no pretén destacar gaire.

L’espai que serveix per distribuir als visitants entre les exposicions temporals, les dependències administratives i els tallers o a les sales de tota la vida, està mig soterrat, deixant, amb unes amplies vidrieres, que entri la llum de manera natural, ressaltant el marbre i la fusta com elements predominants. Amplíssims espais, que vulguin o no, recorden la plaça soterrada del Louvre.

Si ens decidim anar a la dreta, cap al Passeig de la Castellana, ens trobem amb un espai bellíssim, la sala de les Muses, regal de la Reina Cristina de Suècia als Reis d’Espanya i que s’han restaurat de manera exhaustiva.

Si tornem enrere, travessant l’ampli vestíbul entrarem al espai format pel cub de Moneo, distribuït en tres plantes per a exposicions i quatre entre plantes per a serveis d’investigació, restauració, laboratoris, etc, i on mitjançant dos trams llarguíssims d’escales mecàniques ens trobarem amb al famós i polèmic claustre del Jerònimos, on s’han ubicat les magnífiques escultores de marbre i bronce, dels escultors italians Leone i Pompeo Leoni, de Carlos V, Felipe II, i la esposa i mare.

Fins arribar al claustre l’espai interior és molt ampli i funcional, permetent alliberar les obres en amplis espais. Les dues primeres plantes estan ocupades per una exposició temporal dedicada a la pintura, amb algunes peces d’escultura del segle XIX (95 quadres i 12 escultures) .

La mostra és esplèndida i enllaça a Goya amb Sorolla, amb un seguit d’obres que feia més de cinquanta anys que no es podien gaudir juntes i on brilla de manera especial les obres de Madrazo i Eduardo Rosales, entre d’altres

Quan vaig arribar al claustre vaig tenir en una primera visió, una certa decepció. És cert que les escultures, extraordinàries) estan molt ben integrades en l’espai, i que la llum es filtra de manera molt plaent i poc agressiva, però la visió dels finestrals superiors que posen al descobert les dependències dels tallers i laboratoris, crec que li treu la màgia i és molt agressiva.
El Museu també ens ofereix la possibilitat de visionar tres exposicions dels seus fons i de les seves joies més preuades. Amb mostres del Greco (sembla mentida que encara hores d’ara sigui trencador i revolucionari el tractament de les figures i sobretot dels colors), Goya i Velázquez.

Absolutament sensacional i recomanable.

Feia quasi vint-i-cinc anys que no havia entrat al Prado i em vaig tornar a quedar meravellat com el primer dia.

Quan surts a veure l’espai exterior creat per Moneo haig de dir que no m’ha agradat gens. No hi ha manera d’integrar aquest cub de maons amb l’entorn de l’església i el darrera del Museu. Lleig, m’ha semblat lleig i la gegantina porta de bronze m’ha semblat el més interessant de la proposta externa.
Si aneu a Madrid, feu un forat de tres horetes a la vostre agenda per dedicar-les al Prado.
La curta visita també havia de servir per retrobar-nos amb la Papagena, però un maleït i inoportú refredat va impedir que ella mateixa ens fes la visita a les noves dependències. Amb ella de guia, la satisfacció hagués estat, a part de total, una pura delícia.De totes maneres la Papagena tot i estar malalta i a casa seva, té molt poder i influències. Tot va ser anomenar-la a les taquilles i entrar. Gràcies maca.

El dissabte abans de tornar també havíem previst trobar-nos amb l’amic Mocho, però aquí haig de dir que la meva falta de previsió, va fer-ho impossible. Espero que ens ho sàpiga perdonar.
Finalment no puc deixar de parlar en aquesta brevíssima però intensa visita a Madrid, del tracte rebut per l’amic i corresponsal del blog, l’Amfortas i la Pilar. Gràcies per l’acolliment, les entrades, pel sopar, per la magnífica tertúlia i sobretot per la companyia i la vostre amistat.
Quin plaer més gran anar a Madrid.