S’ha estrenat finalment Sweeney Todd i us haig de dir que el treball de Tim Burton es situa al capdamunt dels que ha fet fins ara i això que entre aquests i trobem, segons el meu parer, Batman, Edward Scissorhands, Edd Wood i Sleepy Hollow.
Ja els crèdits inicials m’han semblat excel·lents i inquietants. Des de la primera escena amb el vaixell arribant a Londres al ball final al soterrani, Burton no decep mai. Planificació d’escenes, moviment prodigiós de la càmera, narrativa visual, tensió i recreació dels ambients més sòrdids del Londres de finals del s.XIX., però també de l’ànima humana. Decorats, vestuari, fotogràfia, un prodigi d’inventiva visual, com sempre en ell, aconseguint sorprendrem de nou.
Tim Burton ha fet la seva versió i en aquest cas ha triat una única visió, sense jugar amb l’ambivalència del muntatge original, és a dir el terror, la truculència, la bogeria escènica, però també el humor, tant important per fer el contrast que ens permeti anar paint allò que Sondheim ens proposa. Per aquest motiu el personatge de Mrs. Lovett, compte amb moments tan gloriosos i hilarants com la seva primera aparició amb “The Worst Pies in London” o el final del primer acte amb el duet “A Little Priest”. En el segon acte torna a participar amb un numero deliciós “By the Sea”, tots ells amb una càrrega humorística que Tim Burton defuig, per tant sols amb lleus tocs humorístics, no moure’s mai de la truculència.
El resultat és molt brillant, visualment i tècnicament. El treball d’actors és molt notable, però perd o més ben dit, traeix un dels aspectes més notables i característics de l’obra.
Per portar endavant aquest projecte ha comptat amb un equip d’actors excel·lents. Encapçalat per un Johnny Deep fidel a si mateix amb el seu histrionisme i una Helena Bonham Carter massa continguda i seriosa, molt d’acord amb la concepció del seu company i director. Al respecte de l’actuació de la Boham Carter, so sé si el problema és que ella no sap donar-li aquell toc magistral de la Lansbury o de la descomunal Vicky Peña en el muntatge català de 1995, o és Burton que no vol concessions i llicències humorístiques.
El jutge Turpin està encarnat pel magnífic Alan Rickman, sempre encasellat en rols de dolent dolentíssim i després ens trobem amb uns teenegers per interpretar a Johanna, Jayne Wisener i a Anthony, Jamie Campbell Bower, massa tous. En rols secundaris un brutalment exagerat (com cal en aquesta obra, tota ella exagerada) Timothy Spall per fer el agutzil Bamford, Sacha Baron Cohen perfecte Pirelli i per sobre de tots Ed Sanders per interpretar un Toby de manual.
Fins ara no he parlat de la música i el cant i aquí Tim Burton ha sacrificat les exigències de la partitura per tal de fer-la assequible als seus actors i potser al públic cinematogràfic d’avui. Els que creiem que aquesta és l’obra mestra de Stephen Sondheim hi hem sortit perdent i molt. Sweeney Todd va ser composada per a veus líriques:
- Sweeney Todd, baix baríton
- Mrs Nelly Lovett, contralt (?)
- Anthony Hope, tenor
- Johanna, soprano
- Tobias Ragg, tenor
- Jutge Turpin, baix
- Agutzil Bamford, tenor
- Dona captaire, mezzosoprano
- Adolfo Pirelli, tenor o contratenor
És cert que la força visual de les imatges és molt potent i potser no calen unes veus líriques que siguin capaces de traspassar l’orquestra per arribar al públic de la sala teatral, tot i l’ajuda dels micros. El llenguatge cinematogràfic és enemic del cant líric o grandiloqüent, però sota el meu punt de vista, tots els intèrprets cinematogràfics son cantants justets o deficients (Helena Bohan Carter), tret del sorprenent i magnífic Ed Sanders. Aixó fa que les seves prestacions ,rebaixin la força musical, deixant-la a vegades com una banda sonora i prou. Aquesta manera d’entendre el musical és volgut i crec que Burton ha guanyat la partida a Sondheim, que segurament atret pel potencial del director (el més idoni per portar al èxit un projecte com aquest), ha cedit.
Burton ha traït de manera magistral una obra cabdal del teatre musical americà. Tot i així la magnificència del espectacle és tan gran, que aquest cop perdono la traïció i sempre que vulgui fruir de la música escrita per Sondheim sé que hauré d’anar a escoltar la versió de l’estrena amb un Len Cariou i una Angela Lansbury referencials (us recordo que us vaig deixar un post amb fragments musicals de la nit de l’estrena). Ara bé, si vull deixar-me endur pel món gòtic, malaltís, desmesurat i genialment filmat de Sweeney Todd, no tingueu cap dubte que tornaré a visionar la pel·lícula. La seva banda sonora, no crec que l’escolti mai sense les imatges.
Finalment un consell, no porteu roba clara, no fos cas que l’excés de sang (s’ha passat i jo crec que no calia) surti de la pantalla i deixi les platees totes tacades i no em vull ni imaginar la pasta que es formarà amb la sang i les crispetes.
Un gran espectacle.
altres posts relacionats:
IN FERNEM LAND 
Acabo d’arribar del cinema i encara m’estic treient les restes de sang, que diu el Ximo!!! A mi m’agradat moltíssim, m’ha tingut hipnotitzada a la butaca tota l’estona, aquest Sweeney Scissorhands…L’univers fosc, gore, residual de Burton preval i impregna tota la película, però crea una obra personalísima i ùnica, malgrat constans referències a altres treballs seus. Els actors m’han agradat molt, a part de Jhonny Deep, molt bé l’Alan Rickman (es menja la pantalla, com sempre) i el Timothy Spall. Ells dos havien coincidit també als Harry Potter, també amb la Bonham Carter, on feien els papers de Severus Snape, Peter Pettigrew i Bellatrix Lestrange, respectivament. Curiosa, o no tant, coincidència!
M'agradaM'agrada
Fantàstica!
No havia vist mai res de Sonheim i amb dues setmanes he pogut veure dues coses ben diferents, Boscos endins, al Victòria, que no em va agradar i ahir, Sweeney Todd, que em va entusiasmar.
Els arguments no tenen res a veure, però l’ambientació, el toc gore de Tim Burton que es veu clarament a la película, és una de les coses que vaig trobar a faltar a l’obra de Dagoll Dagom (a part de la mala qualitat del so, excesivament amplificat i la interpretació d’actrius i actors més a prop d’una obra de final de curs del crèdit variable de teatre, salvant algunes excepcions) Bozzo vol fer un espectacle per a tothom, vol que tothom surti “content” del teatre, vol ser el referent teatral per atot Catalunya, des de les iaies de 90 anys (dic iaies perquè de 90 anys gairebé no queden avis)fins a la canalla de 6 o 7 anyets, i això no pot ser.
En canvi Burton, fa el seu cinema i agradarà més o menys però te el seu toc.
La versió de Burton de Sweeney Todd, s’acosta molt més a la idea que jo tenia de les obres de Sondheim.
Dieu que Burton renúncia a l’humor i mostra la part més tétrica, no hi renúncia del tot, al revés de Bozzo que accentua la part còmica en comptes del sarcasme i perdtota la gràcia i la filosofia de Sundheim.
Sweeney Todd transmet amb les seves imatges -la boira i la humitat de Londres molt accentuades- la foscor, les ombres on estan anclats els seus personatges, sense sortida, com el sótan, la única sortida és a través de les clavagueres o el forn.
Els actors magnífics, d’acord que els dos jovenents son una mica toies (ells no saben encara lo cruel i injusta que pot se la vida), però crec que el director ja vol que tinguin aquest posat, com a contraposició del posat dels adults.
A mi m’ha agradat com canten, com que era al cinema i no al Liceu no espero grans veus líriques, sino que donin sentit al que diuen, i que cantin be, i crec que ho aconsegueixen..
La película engresca des de la primera escena, el vaixell, entrant pel Tàmesis fins a la romàntica darrera escena.
M'agradaM'agrada
A mi m’ha agradat la part visual, molt cuidada com tots els films de Tim Burton. A més, els actors estan molt bé com actors, encara que no tan bé com cantants. El que se m’ha fet una mica pesant és la música, però és una cosa que em sol pasar amb el musicals, està clar que no estan fets per mi.
M'agradaM'agrada
Salir airoso en una empresa a priori tan difícil como trasladar la obra musical de Sondheim a la pantalla, es un enorme punto a favor para Tim Burton. La película crea un clima desde la primera escena y no lo abandona en ningún momento. Lógicamente para los que tenemos en mente tras haber escuchado y visto, una y otra vez las versiones teatrales, echamos en falta aquellas voces, pero hay que decir en honor a la verdad que Johnny Depp sorprende por la calidad intepretativa del personaje supliendo las posibles deficiencias vocales que pudiera tener. No pasa lo mismo con el personaje de Helena Bonhan Carter, ya que se echa en falta la íronía y maestría que aporta Angela Landsbury, por ejemplo. Los jóvenes un poco blandos, es cierto, pero Alan Rickman, como suponía, muy bien y Timothy Spall, como siempre, con ese toque de exageración (que por otra parte aporta a casi todas sus películas. Una sorpresa ha sido Sacha Baron Cohen, al que he encontrado muy correcto en el papel de Pirelli. Una de las cosas que más he echado en falta ha sido “La Balada de Sweeney Todd”, a la que la música envolvente de Sondheim te va llevando constantemente y que (al menos para mí) inexplicablemente Tim Burton ha decidido eliminar en el film, junto con alguna que otra cosa más (el primer encuentro de Sweeney con la mendiga, por ejemplo). No obstante, en conjunto, la película (que por suerte no abandona en ningún momento su origen musical) me parece que es la mejor adaptación que se ha hecho desde hace mucho tiempo de un musical al cine.
M'agradaM'agrada
MARAVILLOSA!!! Vengo de verla y una vez más Tim Burton no me ha decepcionado. Qué torrente de imaginación, qué belleza de fotografía, qué pedazo de artista es este hombreeeeeee!!!
Un 10 para Depp y Bonham Carter, arrasadores, y magnífica la intervención de Alan Rickman.
ABSOLUTAMENTE GENIAL.
M'agradaM'agrada
Dilluns tarda, sessió de les quatre, cine Verdi, un fred que pela dins la sala gran del cinema, nomes sis persones en total
Jo, la persona mes feliç del mon veient una gran pel•lícula (cine en majúscules) i escoltant Sondheim (partitura excelsa)
Si les veus no son les que demana el original teatral ho perdono de tot cor perquè la pel•lícula s’ha pogut fer i l’he pogut gaudir d’aquesta meravella encara que amb el nas congelat per lo rònecs que son els del Verdi
M'agradaM'agrada
És curiós com aquesta pel·lícula està radicalitzant als seguidors de Burton més que als de Sondheim.
Molts Burtonians són adeptes als musicals d’animació i en canvi no toleren que els actors cantin, en canvi els que som seguidors de Sondheim i admiradors del Sweeney, hem sacrificat part de la nostre dèria, davant la magnificència del film, tot i que el sacrilegi comés en la partitura i en les veus sigui d’excomunió.
M'agradaM'agrada
Para mí “Sweeney Todd” es una película de primera y un film musical de segunda. Es decir Tim Burton ha realizado un film formidable, dejando en segundo plano su vertiente musical. Los que amamos esta obra (lo he dicho cien veces, es una auténtica ópera moderna y, a mi entender, la mejor partitura de Sondheim hasta la fecha) nos sabe a poco escuchar voces tan pequeñas y destimbradas, cantando maravillas compuestas para voces líricas, con la excepción de Mrs. Lovett (aunque en principio requiera una contralto).
Cómo puede uno olvidar la peculiar y desvergonzada voz de Angela Lansbury (la creadora de Mrs. Lovett) o las magníficas voces de Len Cariou o George Hearn, para el rol de Sweeney!
Es una pena, pero es el precio que hemos tenido que pagar para que esta obra de auténtico arte musical se perpetúe en el cine, gracias a un film extraordinariamente realizado, fotografiado e interpretado.
Johnny Depp está lúgubremente inquietante y convincente, aunque a mí aún me gustó más en Ed Wood. Sea como sea, si entonces no le dieron el Oscar (y se lo merecía), pues que se lo den ahora y zanjarían un error.
A mí Helena Bonham.Carter me ha gustado, pero su rol, al haber prescindido del humor original, queda un poco monolítico.
El resto del reparto está bien elegido y todos cumplen, unos mejor que otros (la pareja juvenil canta bastante mal y actúan así así), pero para mí lo más sobresaliente del film, interpretativamente hablando y dejando aparte a Depp, es la afortunadísima intervención de ese maravilloso niño (Ed Sanders) que canta como los ángeles y es un actor de primera. A él concedería yo el Oscar secundario masculino.
Recomiendo a quien no ha visto este film que no dude en ir a verlo. Las escenas de sangre no las he visto porque cerré los ojos. Pero los fans de la hemoglobina también tienen otro motivo para disfrutar.
M'agradaM'agrada
Jo segueixo no fent comparacions. Cap senyora Lovett podrà ser millor que la Viki Peña, pero la Bonham-Carter no m’ha disgustat. Té poqueta veu però en treu molt de partit. Se li nota l’alta escola britànica. També m’ha agradat en Johnny Depp que és ideal per fer papers així, histriò0nics. Sembla sortit del cinema mut. M’ha agradat la realització. He trobat a faltar veure el mateix però en un teatre. L’obra reclama un teatre. L’Ed Sanders canta, per a mi, la melodia més bella de la partitura: El seu oferiment d’homenet protector de la senyora Lovett, i…he trobat a faltar La Balada.
He passat una estona agradable però no és el que més m’ha agradat d’en Tim Burton-Johnny Depp. Mai no podrè oblidar el conte genial i tràgic que era Edward Scissorhands.
Olympia
M'agradaM'agrada
Olympia, t’has mirat la Lansbury del vídeos que tens a la columna de l’esquerra?
M'agradaM'agrada
Ay no sé os veo muy benévolos.
He colgado mi crítica y mi alternativa a la versión de Burton en Universo Gay, pero básicamente, que sí, que lo que decís que muy bien, de acuerdo que es la mejor adaptación de musical en los últimos años, que Burton es mucho mejor director que los Schumacher, los Marshall, los Condon y, por supuesto, los Shankman de turno. Todo super de acuerdo, que sí, que gran esfuerzo, que mucha sangre… pero a ver, fans de Sondheim, con la mano en el corazón, sin que nos oiga nadie, ¿es este el Sweeney Todd que habéis aprendido a amar con los años?
Mi sospecha es que está gustando bastante PORQUE se aleja de ese Sondheim (para empezar, las canciones se aprecian a medias si, por ejemplo, Depp utiliza un estilo Pablo Abraira más propio de Andrew Lloyd Webber. De hecho suena como Jean Valjean sin las notas altas). Sólo un ejemplo: en las producciones de Sweeney Todd yo suelo reírme. Nunca olvidaré la pluma verde de Julia McKenzie al principio del segundo acto. Y me río mucho. Sweeney Todd tiene algo de juego. De hecho Sondheim ha hablado de Hangover Square (una película muy interesante de asesinos en serie protagonizada por el actor gay Laird Cregar) como una influencia personal en esta película.
Y por ahí van los tiros.
Todos nos alegramos mucho de que un musical de Sondheim sea un éxito en el cine (después de sonoros fiascos como Golfus de Roma y, horror, A Little Night Music), y queremos que haya más. Pero… bueno, ya me entendéis. Lo mejor es que no hay que elegir. Existen dos versiones en DVD perfectas por diferentes motivos y quien realmente quiera conocer el musical pues siempre puede acudir a ellas. Y luego está lo de Burton, una machada, la verdad, yo con esa interpretación me sentía un poco fuera de lugar en la sala.
Mi versión alternativa se llama Lovett, y ya os podéis imaginar que sobre todo reinterpreta el personaje de la (otrora pizpireta) vecina del barbero. Y conste que me encanta la Bonham Carter. Pero no hablo de si es buena o no, sino de que esta no es mi Lovett que me la han cambiao…
M'agradaM'agrada