Tercera representació de la Elektra al Liceu. Potser és el diumenge que he vist el teatre més ple en molt temps. Semblava que estaven totes les entrades exhaurides, però de veritat. No he vist un buit en tota la sala. Fa goig veure el teatre així.

Mateix repartiment del primer dia, amb la Crysothemis de la soprano sueca Ann-Marie Blacklund, en lloc de la prevista Melanie Diener que substituïa a la inicialment prevista Adrianne Pieczonka.

L’Elektra és una òpera de dones però cal un director d’orquestra que sigui capaç de portar-nos per tota aquesta trama de violència i venjança extremes, des dels impressionants acords inicials del tema d’Agamèmnon, en un estat d’absoluta tensió emocional que no deixarem fins al final, amb el crit desesperat de Chrysothemis cap a Orest. Sebastian Weigle ha tret tot el que pot treure, avui per avui, de l’orquestra del teatre. Quan al davant, l’orquestra compta amb un director amb ganes de treballar i treure partit dels musics, els resultats son notablement diferents i l’orquestra, sense ser res extraordinari, es transforma. Avui han fet coses notabilíssimes. D’acord que hi ha moments que sona excessivament forta, tot i tractar-se d’un dels Strauss més aclaparadors, però també han tocat pianíssim i amb una transparència sonora notable, amb detalls destacables d’instruments solistes i ressaltant de manera molt emotiva, els pocs moments de respir líric que conté la partitura. Weigle ha estat per a mi, el veritable triomfador, tot i així, cada vegada em preocupa més l’evolució de l’orquestra del teatre, és més, la no progressió. No hi han signes claríssims de millora i l’any vinent un altre canvi. Insisteixo, com he dit moltes vegades, que fins que no tinguem un director titular de veritat, que es passi unes llargues temporades de treball intens i continuïtat, tenint el seu centre d’operacions en el teatre, l’orquestra continuarà donant tombs. Ens cal que cada temporada anem assolint nivells més grans d’excel·lència orquestral i francament, no veig que aquesta sigui la tendència. Ja fa molts anys quan el mestre Muti va venir a dirigir les paupèrrimes forces del teatre en uns concerts memorables per donar suport al teatre destruït pel incendi, va declarar en una roda de premsa que, un teatre no és res si no disposa d’un cor i una orquestra de primer nivell. Ja ho sé que s’està treballant per que així sigui, però mentre que en el cor, el treball continuat i entusiasta del mestre Basso, sembla que estigui donant els primers fruits per tornar allà on érem abans del incendi, intueixo que amb l’orquestra no acabem d’encertar amb el director i el model. No cal que us digui que el nivell que té l’orquestra del Palau de les Arts, més enllà de les lluminàries directorials, està anys llum de la nostre. Fan falta diners?, doncs això és prioritari.

Tornant a l’Elektra haig de dir que la resta ha estat dintre d’una decebedora normalitat. Hom espera sortir d’una funció d’Elektra commogut i alterat, doncs no, ni una cosa ni l’altre.

Deborah Polaski va treballar de manera notabilíssima la seva tècnica vocal, desprès del seu desastrós debut a Bayreuth, on després de prendre’s una temporada sabàtica, va retornar amb una tècnica molt més acurada que li va permetre a partir d’aquell aprenentatge, assolir els papers més compromesos del repertori dramàtic. La senyora Polaski compta en el seu currículum amb sorprenents reptes, com interpretar la Didon i la Cassandra de Les Troyens de Berlioz al festival de Salzburg en una mateixa representació, a part de les seves conegudes Brünnhilde o Isolda. També l’Elektra ha estat un dels seus rols que més èxits li ha donat. En el moment actual de la seva carrera, la tècnica li permet encara, afrontar la zona aguda amb una solvència digníssima, tot i que sabem que el agut ha estat sempre, la seva part més dèbil i conflictiva, però sobretot sorprèn la facilitat que té per apianar una veu com la seva. Potser això fa que en molts moments escoltem una Elektra diferent al que estem acostumats, i tanta mitja veu i tants pianos acabem per treure-li la força que hom espera d’un rol com aquest i del que tenim tants referents memorables i referencials, en disc i al teatre. La seva interpretació no acabà d’entusiasmar tot i reconèixer-li l’esforç, però sobretot no m’ha arribat mai a emocionar. Digna si, molt digna, però a la Elektra cal demanar-li un punt de salvatgisme vocal i ella moltes vegades a quedat com una gata casolana.

El segon rol femení, malgrat que algunes dives no ho permeten és la Crysothemis, la germana bleda de l’Elektra, complement perfecte a les ànsies de venjança i l’únic i inútil referent d’esperança en la tragèdia. La Ann-Marie Backlund és una soprano lírica amb una veu més aviat opaca i un registre agut sorprenent. La veu no corre gaire, però en els moments que Strauss li demana fer-se sentir, ho ha fet amb potència, convicció i afinació acurada. Tot i així pensant en la Pieczonka, he enyorat el que podia haver estat.

Què el públic del Liceu ha d’estar agraït i molt, amb la senyora Eva Marton és una obvietat. Poques sopranos han connectat de manera tan clara i reeixida amb un teatre. Des d’aquell debut espectacular, ara fa 25 anys, amb una Leonora de La Forza del Destino pel record, fins la seva Kostelnička de la Jenůfa del 2005, han estat nits memorables de connexió i entrega en rols de la més gran dificultat i compromís. Just és que el teatre li doni l’oportunitat d’acomiadar-se, doncs això hauria de ser aquesta Klytämnestra, l’acomiadament d’una carrera gloriosa. L’estat vocal és perfectament descriptible i si a més a més, tenim en compte que ella no és una mezzo i la seva veu mai s’ha destacat per tenir un registre greu solvent, tot i fer repertori de soprano dramàtica, doncs ens trobem amb una prestació entre mig parlada i quasi cridada. D’acord que la intenció i el instint teatral roman allà, on sempre ha estat, i aquells cops de peu i desplantes escènics continuen sent marca de la casa, però a l’òpera s’ha de cantar. Quant molts diuen per justificar allò injustificable, que aquest és un rol per una acabada o una veu estripada, estant justificant les darreres intervencions de multitud de cantants il·lustres que agafen aquests rols per acabar els seus darrers jorns de glòria als teatres. Jo cada cop sóc menys mitòman. Si una cantant gloriosa encara pot defensar aquest rol amb veu i temperament, millor que millor, son rols de caràcter que agafen una força increïble, tal com ho demostren les interpretacions de les llegendàries Mödl, Varnay, Rysanek , Silja o tantes altres, però també les hi ha, que ja no poden ni fer aquests rols.

Avui la Marton m’ha fet una mica de llàstima. A la Jenůfa em va captivar com en ella era costum, avui ja no. Està bé que li vulguin fer un homenatge, ara bé, l’èxit de la funció no. Tampoc cal enredar-la d’aquesta manera, ella és intel·ligent i sap que això serà possiblement, el darrer que farà en aquest teatre.

Quan ha aparegut l’Orest hi ha obert la boca per dir “Ich muß hier warten”, m’he incorporat,, de la mateixa manera que ho vaig fer el dia del assaig general. Per fi una veu sana, potent, bonica, que traspassava la sala, una veu d’home. A l’Elektra, tanta veu de dona permanentment tendent al crit, acaba per trastocar l’oïda i quan escoltes la veu noble d’Orest, el cos es relaxa. Desprès tenim l’oportunitat d’escoltar un duo entre els dos germans, on Strauss ens regala els moments més lírics i emotius de la partitura. L’impressionant Albert Dohmen ha estat un veritable luxe, d’aquells que donen molt prestigi a les temporades d’un teatre. Fantàstic, llàstima ( o no) que apareix per acabar amb la Klytämnestra i així donar fi a aquesta tràgica venjança.

Graham Clark, tot estant en una fase terminal d’una dilatadíssima i brillant carrera, encara constitueix un altre luxe en qualsevol cartellone i si com aquest cas és per cantar el brevíssim rol d’Aegisth, encara més.

Les serventes, entre correctes i inaudibles. Els rols del preceptor d’Orest i el vell servent, però sobretot el del jove servent, vist els resultats, hagués valgut més la pena que haguessin estat cantats per gent del país, doncs Knut Skram i sobretot Charies Hens, no justificant pel seu rendiment, una contractació estrangera.

De la part escènica no en vull parlar, per pretensiosa, grollera, estèril, ridícula, gratuïta i amb aires d’intel·lectualitat desfasada. Ja vaig dir el que pensava en la crònica del assaig i no ha canviat res, ans el contrari, en una segona visió no té ni la capacitat d’irritar amb les estupideses mostrades. El senyor Guy Joosten ens amenaça amb una Salomé la propera temporada.

Una Elektra amb punts d’interès, és cert, però una Elektra esperada, molt esperada, que ha esdevingut una funció més.

Roman encara inalterable en la memòria, les funcions del any 1990 amb la Marton, dirigida per la Espert, en unes impactants representacions per la història.

En un cap de setmana tan violent, entre destrals i navalles, tacat per la sang de la venjança més salvatge del Sweney Todd i l’Elektra, em convé un respir, que sense cap mena de dubte em proporcionarà Vivaldi i la seva Atenaide. Us en parlaré aviat.

• més informació sobre l’Elektra: l’assaig general