IN FERNEM LAND

EASTER PARADE


 

Easter Parade és una pel·lícula musical estrenada a l’any 1948 i que mai va arribar als cinemes del Estat espanyol. Es va estrenar a la televisió, traduint literalment el títol anglès, Desfile de Pascua.

Doncs bé, avui us vull portar aquesta Desfilada de Pasqua en petits fragments del youtube, per tal de fer un petit break a tanta música religiosa i a tantes disquisicions sobre les propostes d’en Carsen en el Tannhäuser dl Liceu.

Easter Parade va ser dirigida per Charles Walters, un dels directors més experimentats de la MGM en pel·lícules musicals entre els anys 40’s i 60’s del segle passat. A ell li devem, entre d’altres, les direccions de:

  • Ziegfeld Follies (1946)
  • Good News (1947)
  • The Barkleys of Broadway (1949)
  • Annie Get Your Gun (1950) malgrat que l’autoria se l’emportés únicament George Sydney, tot i també comptar amb la col·laboració de Busby Berkeley.
  • Summer Stock (1950)
  • The Belle of New York (1952)
  • Lilli (1953)
  • Easy to Love (1953)
  • High Society (1956)
  • Don’t Go Near the Water (1957)
  • Please Don’t Eat Daisies (1960)
  • Billy Rose’s Jumbo (1962)
  • The Unsinkable Molly Brown (1964)
  • Walk Don’t Run (1966)

Easter Parade va comptar amb el milloret de la MGM, és a dir el gran Fred Astaire, el ballarí cinematogràfic que més m’agrada; Judy Garland, la més gran; Ann Miller, la més vertiginosa i Peter Lawford. La sempre inspirada música de Irvin Berlin va posar les melodies i els ritmes necessaris per portar l’alegria a les platees dels cinemes.

Del muntatge final es va quedar fora l’excel·lent número Mr.Monotony, per ser considerat massa provocador. Sort que es va recuperar en That’s Entertainment! III i em pogut comprovar que el llisto dels censors era absolutament ridícul, com sempre.

Per donar la benvinguda a la Pasqua us deixaré varis clips d’aquest producte tan característic d’una gloriosa manera d’entendre el cinema d’entreteniment:

  • Comencem per l’esmentada Mr Monotony interpretada per Judy Garland. Veritable master class utilitzat per la seva filla Liza per vestir moltes de les interpretacions posteriors.
  • Drum Crazy, amb Fred Astaire demostrant un cop més el motiu per el qual és el que m’agrada més.
  • L’extraordinària Ann Miller ballant el “Shakin’ the Blues Away”, mereixedora d’estar en el meu bagul per l’optimisme.
  • A Couple of Swells, un clàssic total. Deliciós.
  • i finalment una cosa difícil d’entendre a priori, com dues dones es disputen a Fred Astaire, és clar que quan comença a ballar s’entén molt millor. L’elegància feta dança.
    • premeu aquest enllaç per veure el clip.

Bona Pasqua a tothom!

10 comments

  1. Tosca

    He de confesar que siempre me he preguntado como podían darle papeles de galan a Fred Astaire, la respuesta la encuentras en su baile, no ha habido nadie tan elegante como él. Ah!!! Que recuerdos de tardes de sábado frente al televisor(todavía en blanco y negro, porque ya tenemos una edad, je,je)
    Estamos ante un clásico, una manera de hacer musicales que no se puede hacer hoy en día, con unos números elaboradísimos, muy trabajados, llenos de elementos divertidos, una mirada nostalgica.

    M'agrada

  2. colbran

    Qué película màs deliciosa!. Nunca me canso de verla y cuánto talento reunido!
    Judy Garland, para mí como para tántos y tántas es la mejor de las mejores.
    Ann Miller una maravillosa bailarina y una excelente cantante, con un chorro de voz, que yo creo que nunca se ha valorado como se merece.
    Y Fred Astaire que si bailando era la elegancia personificada, a mí aún me gusta más como cantante. De él dijo el gran compositor, nacido en Rusia, Irving Berlin que le prefería a él por encima de todos los cantantes del mundo del espectáculo para que le estrenara sus canciones. Y le estrenó muchas. Lo mismo opinaba Gershwin (íntimo amigo suyo) y Cole Porter, de quienes estrenó un sinfín de canciones que aún se escuchan con delectación y están en el repertorio de los grandes solistas: “Night and day”, “Change partners”, “Let´s face the music and dance”, “Fascinating rhythm”, …y, casi al final de su carrera musical en el cine, esa joya de Jonny Mercer que es “Something´s gotta give” de “Daddy long legs” (1955) y que, posteriormente (1962) iba a ser el tema central del film inconcluso de Marilyn y que cantaba Dean Martin en su banda sonora y quizás incluso hubiera cantado también la Monroe.
    Y lo curioso del caso es que cuando Astaire hizo su primer test para el cine, el comentario que acompañó al mismo fue: “No sabe cantar. No sabe actuar. Sabe bailar un poco” (?) Como muchas veces ocurre en casos similares no estuvieron a la altura de las circunstancias.

    M'agrada

  3. Pilar

    Que gustazo Ximo, llegar a casa, encender el ordenata y encontrarse esta monada de post. Despues de tanto tambor de Semana Santa me ha sentado de maravilla. Ahora, viendo a la Garland igual me replanteo lo de mi reencarnación. Gracias por alegrarme la rentree. Feliz Pascua a todos

    M'agrada

  4. Judit

    Genial Ximo… M’ENCANTARIIIIIIA poder ballar així, el claqué és una de les coses més divertides que hi ha el món, i els fox-trot són deliciosos, tant els lents com aquest últim que ballen l’Astaire i la Miller, com el més ràpids com ara el “Shakin’ the blues away”… Si això de la reencarnació funciona jo li deixo la Garland a la Pilar i em demano l’Ann Miller!!!
    Ah, i què t’he de dir del “Fine Romance” the l’Ella i en Louis, o dels vídeos de l’Ella i en Sinatra…??? Quin luxe!

    M'agrada

  5. Roberto

    Es de los musicales que se puede ver una y otra vez indefinidamente. El argumento importa poco, pero es que tiene un número musical detrás de otro, a cual mejor. No me canso de verla una y otra vez. Realmente es un buen regalo para alegrarnos las Pascuas.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: