tocant el paradís (foto ximo)
Amics, ahir va ser un dia emocionant, compartit en gran part per alguns dels amics que freqüenten aquests bloc i altres foros d’encontre privat, que va culminar en la segona semi representació (la versió típica i tòpica de concert resulta inexistent) de DIE WALKÜRE de Wagner amb el mateix repartiment que el dia 28, però amb resultats lleugerament diferents i millorant, és a dir, demostrant que lo del 28 de maig va ser un assaig amb públic pagant per assistir-hi, un 38% més cares les localitats que un dia de representació escenificada normal, mentre que lo d’ahir podríem titllar-ho de assaig pre general bo, pagant el mateix preu, és clar. Insisteixo amb lo del preu doncs ho trobo molt significatiu i se’n ha de fer esment, doncs el teatre ha de donar la cara d’un producte mal acabat i que no justifica sota cap punt de vista el desmesurat del preu de les localitats per un concert amb cantants estel·lars, però amb resultats, que en el seu conjunt esdevenen notables, però mai de “cum laude”, que seria en tot cas, un motiu també criticable per pujar les entrades. Però si algun altre any es decideixen a fer-ho, que el suplement el cobrin al finalitzar la representació i veurem que n’opinen els assistents.
Ahir encara estàvem en la fase d’assajos i potser per obtenir un resultat més meritori, haguéssim hagut d’esperar dos o tres assajos més i amb una sonada bronca al mestre Weigle al finalitzar cadascun d’ells i potser així s’hagués aplicat molt millor, vist el resultat d’ahir. Ja des de l’atac de la corda gruixuda es va notar que Sebastian Weigle no volia tornar a fer el ridícul i també que l’orquestra, l’anèmica orquestra del Liceu, el volia ajudar a assolir la dignitat perduda en la nefasta nit del 28 de maig.
Tot hi així l’orquestra, com ja he dit, necessita una àmplia reforma que ens porti a un so net, afinat, bonic, amb intervencions dels solistes que no ens facin patir o directament passar vergonya aliena.
A mi, la direcció de Weigle no m’agrada, al menys la direcció que ha emprat per la seva primera Walküre, potser massa condicionada pels divos i amb una falta de criteri més personal. En la seva direcció no hi ha una línea continua de tensió dramàtica i cau masses vegades en un cert desinterès, ves a saber per quins motius. Potser l’estat de l’orquestra que ell n’és responsable, potser, la mateixa partitura i la manca de coneixements dels perills que porta intrínseca, amb aquests llargs, llarguíssims duos que nodreixen al llarg periple dels tres actes i que si no son dirigits amb ma experta, i la seva, per aquesta obra no ho és per ara, doncs ahir hauria ser la tercera o quarta vegada que la dirigia si compten l’únic assaig real que es va fer, la desastrosa representació del 28, la d’ahir i potser algun assaig suplementari a porta tancada el 29 i el 30, al menys amb l’orquestra, cerc jo que és molt poc bagatge per demostrar grans idees en la visió d’una partitura tant complexa.
Lo d’ahir va ser una lectura amb trampa. Quina és la trampa?, doncs no és altre que en acabar el primer acte, ahir el Liceu va ser un clam d’èxtasi col·lectiu gegant, bestial, colpidor, orgàsmic i sensacional, motivat per l’actuació d’un DOMINGO literalment increïble, una Meier passional fins a extrems màgics i un Pape difícilment superable. Weigle es va apuntar al carro del exitàs de retruc. És veritat que l’orquestra va millorar i molt, la seva prestació. Més atenta i posant-li unes ganes que l’altre dia varen brillar per la seva absència, però a la lectura de Weigle li manca entrega emocional en aquest acte tant summament romàntic. Emportat pel pànic escènic, que sense cap mena de dubte deuen causar veure aquests tres monstres a dalt del escenari, en aquest estat de gràcia, ell és incapaç de donar-li el toc personal que jo hagués volgut. Totes les comparacions son odioses ja ho se, però en tornant a casa, en el cotxe vaig posar el primer acte de la Walküre de Bohm de Bayretuh i és clar, ja no parlo de so orquestral, parlo de tempo, de tensió, de veritable interpretació del que està escrit en els pentagrames, amb Weigle això no hi era.
Fins aquí el paradís, arribats per la gràcia i magnificència dels déus, que curiosament eren els personatges no divins de la història.
Ahir no varem tocar les flames del infern, doncs amb una direcció més atenta i controlada, tots els cantants varen estar, suposo jo, que més tranquils i aquells que l’altre dia es varen estavellar contra l’afinació més dubtosa o el crit més desesperat, ahir es varen mantenir una mica més afinats, per bé que el Wotan de Held no arribarà a passar mai la categoria d’aprenent de bruixot. És impossible, a no ser que Wotan, el de veritat i en persona, li atorgui, no ja una veu idònia per cantar-lo, que és evident que no la te, amb una maca de greus notabilíssima que fa que en molt moments no escoltem res del que diu, doncs parla i no canta, si no per no posseir la grandassa que requereix el Wotan de la primera jornada. En la zona aguda continua vorejant els límits del agut cridat i el crit ofegat. No m’agrada.
La Herlitzius haig de reconèixer que va millorar força la prestació feridora del primer dia, si bé la veu és el que és, d’una lletjor insuportable, sobretot en els moments més dolços i colpidors de la bellíssima partitura, al menys es va mantenir mínimament quadrada en la tessitura i afinació escolàstica. No m’agrada, però ahir la intenció i resultats vocals varen salvar una veu ingrata fins l’extenuació.
La vulgaritat de la senyora Henschel no te límits i si l’altre dia la vaig catalogar de presidenta de comunitat de veïns ahir la rebaixo a la porteria de la finca, sense voler dir que totes les porteres siguin ordinàries (tot i que ara ja no en queden gaires, si que tenim una certa imatge tòpica d’aquesta figura. Dons aquesta senyora, no sobrepassa, sota el meu ignorant punt de vista, la categoria laboral atorgada a la responsable del control de l’escala de la comunitat, al menys com a Fricka. Tot hi així si tenim en compte que em va agradar molt fent la Marfa de la Kabanová de la darrera versió que es va fer al Liceu de l’obra de Janácek en la versió de Marthaler on lluïa un look similar a la visió que té de la Fricka, s’entén molt bé aquesta tendència a la vulgaritat. La Fricka és una senyorassa, de dretes i molt senyora.
Les valquíries varen mantenir la cridòria tant vocal com visual dels seus vestits de festa major.
El segon i sobretot el tercer acte, ens varen tornar del paradís assolit a cop de geni vocal de tres cantants excepcionals i irrepetibles que ens faran dir allò de jo en aquell primer acte de la Walküre hi era, a la més banal de les representacions operístiques.
Al final apoteosi per tothom i una estranya absència a la primera tanda de salutacions, amb un Plácido Domingo desaparegut, quan era sense cap mena de dubte, el cantant que el públic volia victorejar i sobretot agrair una inoblidable actuació. Va sortir molt més tard, quan a la sala quedava una quarta part o menys, del públic que continuava enfollit per haver visitat el paradís ni que hagués estat per una escadussera horeta.
Que ningú s’enganyi, les coses no es poden improvisar i deixar en mans del carisma de les grans figures. El risc que es corre és molt gran i pot malmetre el treball, la feina i el prestigi assolit en molt d’esforç.
Si Weigle era la primera Walküre que dirigia hagués hagut de fer un treball previ, o exigir-lo, més a fons. Si el Gran Teatre del Liceu vol assolir el nivell que li pertoca per història i voluntat, ha de fer grans inversions en el fonament bàsic de tota casa operística que vulgui ser alguna cosa. Si la direcció artística vol enlluernar-nos amb un repartiment estel·lar per una Walküre per no oblidar, ha de rematar bé la feina i ja que ens apuja el preu d’aquesta manera, al menys fer-ho justificable.
Post relacionat: La primera Die Walküre 28.05.2008
Si voleu baixar-vos els enllaços de la retransmissió radiofònica premeu
IN FERNEM LAND 
Justo puse un post sobre esta función en la crónica de la primera representación antes que colgaras ésta. Muy de acuerdo con tus apreciaciones.
Lo de la orquesta hizo daño. El viernes disfruté hasta las lágrimas con la potente Quinta de Shostakovich con la OBC, vaya sonido, vaya intensidad, vaya percusión de lujo.
Presenciar un día después la indolencia de unos músicos que parecían tener ganas de ir a casa fue desagradable.
Sobre las representaciones semiescenificadas, insisto que es una digna herramienta para ofrecer más títulos y entrdas más económicas (no fue el caso de ayer). Pero que el elenco se ponga de acuerdo, porque ayer unos actuaban pero otras, Fricka y las valkirias, estaban allí sin más. Las valkirias de ayer creo que eran hijas de la misma Fricka, no de Erda, porque estaban al mismo punto estético y escénico.
M'agradaM'agrada
Ximo, ja fa temps que m’adono que tinc constància que hi ha algú a can Liceu -no sé exactament qui- que no volta fi. ¿Com és possible que només deixessin fer un únic assaig d’una obra de 5h, quan l’orquestra no és ni la Filarmònica de Berlín o de Viena, i és la primera vegada que el mestre dirigeix l’obra? Jo, en el lloc d’en Weigle, me n’anava donant un cop de porta…
Salut!
M'agradaM'agrada
Realment, va millorar. El que no esperava que millorés va ser el tercet vocal del primer acte: ja havien estat impressionants el primer cop, però el segon… Domingo el vaig trobar molt més fi i arribava millor fins al final del primer acte, amb uns matissos extraordinaris. La Meier, extraordinària: a més, actuava de meravella (els prismàtics ajudaven a veure com és d’expressiva). L’orquestra no va desafinar clamorosament, com el dimecres, però encara no era el que podia ser. En tot cas, el mateix que dimecres: quin primer acte!! Quin segon quadre del segon acte!! Quin comiat de la Meier!
Era el primer cop que la meva dona veia el Domingo (ha començat a venir al Liceu fa dues temporades; li va agradar i li van entusiasmar el Pape i la Meier, sobretot); així que, amb la intenció que veiés que hi ha mites tangibles, vam anar a la sortida d’artistes. El Domingo va trigar; hi havia, malgrat l’hora, molta gent (més de l’habitual) i, no obstant, va sortir fent algun acudit sobre la quantitat de gent, i avisant “Calma, calma, que es tarde pero podré con todos” o alguna cosa per l’estil. I va començar a signar amb una cordialitat que vaig trobar meritòria: tothom hagués entès que estigués esgotat, que eren les dues tocades de la matinada, etc., etc. La Meier va sortir esperitada, excusant-se de no quedar-s’hi; el Pape va signar uns quants que anava trobant de camí mentre sortia –agradable, això sí. Domingo va restar quiet i anava signant un a un, amb dedicatòria inclosa i amb la intenció d’arribar fins a l’últim (no sé si ho va fer). Ho vaig trobar maco.
M'agradaM'agrada
Nagahara, ja t’he contestat a l’altre post. Ahir va millorar, senyal inequívoc que les protestes son efectives, no tant sols pels afectats. Estic segur que el Liceu també va prendre nota del que va passar dimecres. Allò va ser una vergonya.
Ahir va millorar, però orquestralment i a nivell de direcció, no era encara presentable. El Liceu i Weigle, com a director musical de la casa han de prendre nota d’aquest fet. Weigle dona la sensació de que vol salvar els mobles, però respirarà i nosaltres també. El que vingui sembla ser que no ho millorarà. És el model el que falla i em sembla impossible que amb un treball esporàdic en cinc temporades, alternant em directors mediocres per fer la resta del repertori, no ho arreglarem.
Tan de bo m’equivoqui, però no em sembla que Weigle passi a la història com un director wagnerià. Ahir em va confirmar un cop més, que la idea global de l’obra no la té madura, i si així és, no hagués hagut d’acceptar el repte.
De salvar els mobles a fer una tasca meritòria hi va un abisme.
Bocachete, no tinguis cap dubte que lo de Domingo és absolutament excepcional.
Quan em vaig acostar a la sortida d’artistes per anar a buscar a unes amigues que estaven esperant-lo vaig coincidir amb la bellíssima Meier que es va despatxar amb un somriure elegantíssim tots els que també l’esperaven. Mira que l’adoro, però em va semblar mal educada, molt més que els que esbronquem l’orquestra, francament, quan té una actuació horrorosa.
Quan vaig tornar a passar per davant, després de intentar prendre alguna cosa decent amb algun xeringo dels voltants (tasca impossible) el Domingo estava en aquesta fase d’atendre a tothom que l’ha caracteritzat tota la vida. Sorprenent i s’ha de dir i agrair. Domingo és un cas únic a la història per moltes coses, també per aquesta. Per atendre a tothom de manera personalitzada, com si ens coneguéssim de tota la vida. Això és d’una humanitat extraordinària i si tenim en compte el que va fer unes hores abans sobre l’escenari, el converteix amb un dèu operístic. Si és així, agradi o no agradi. A mi els cantants m’ho han de demostrar tot sobre l’escenari, la resta no m’importa gaire, no fos cas que m’endugui un moc com va passar ahir amb la Meier, però si després et trobes amb algú que després de la llarga espera, s’atura, et parla, t’agraeix l’adoració i gratitud, escolta estem davant d’un fenomen o no?.
M'agradaM'agrada
Afortunadamente asistí a la mejor de las dos funciones programadas que se convirtió en una noche mágica para mí.Disfruté como pocas veces he disfrutado de un directo, con un Domingo sensacional que me llevó al delirio.
Fue mi Placiwalküre !!!!
M'agradaM'agrada
Si Ximo Domingo és un fenòmen vocal ,artístic i jo crec que inteligentissim.Tot aixó li ha fet veure que ell és molt afortunat i que ha de esser solidari amb els companys i atent i educat amb el public.Sempre recordo l’èxit que va assolir en la seva Manon Lescaut al Liceu.Al cap d’uns dies va fer unes declaracions en un diari en les que afirmava l’impacte d’aquell èxit,que cosiderava que el Liceu era el seu teatre i que volia viure a Barcelona.Evidentment aquesta relació idilica amb el public del Liceu era/és totalment reciproca i és una llastima que diverses circunstancies posteriors (alienes a Domingo i al públic) ens allunyessin més de lo que tots haguessim volgut.Amic PLACIDO el Liceu és casa teva!
M'agradaM'agrada
Qué Walkiria Dios mío!!!
Creo que con tu crónica no será necesario buscar unas palabras que aún me faltan. Fue tan intensa la emoción que aún me estremece recordarlo. Meier y Pape inconmensurables, y Plácido es un verdadero dios. Fue un placer compartir el día y las emociones con vosotros 😀
Un petonet y… VIVA PLÁCIDO!!!
M'agradaM'agrada
Ls segona molt millor que la primera, tots coincidim!. Jo vaig comentar a aquest bloc que a la primera representació el Domingo no em va impressionar (i vaig rebre la corresponent reprimenda, ja, ja). Aquesta segona vegada…impressionar… potser no seria la paraula, pero EM VA AGRADAR MOLTÍSSSIM ! També he llegit a varios llocs que a la segona va cantar millor que a la primera, on a mi em va semblar com si no s’acabés de donar del tot, com si es reserves. Meier i Pape, igual d’incommensurables a totes dues.
A la sortida vaig anar a la porta d’artistes…Meier va sortir bellísima i molt seria, va travesar el vestíbul com una exhalació fantasmal, com si no tingués corporeitat, i va marxar. Jo crec que també els artistes están en el seu dret a fer això, poden tenir, moltes vegades, els seus motius. El Pape se’m va escapar un moment que vaig badar, sniff. Cap a les 3, va sortir el senyor Domingo…tot un senyor.. va estar atenent a tothom, amb paciència i sempre amb un somriure, sense preses. En un moment donat, quan ja quedava menys gent, va demanar “un momento por favor”, es va acostar al taulell del vestíbul, on hi havien dos persones a recepció i el guarda de seguretat…es va fer un silenci expectant… es va treure la cartera i va extreure 100 euros en dos bitlles de 50…i deixant-los a sobre el taulell, adreçant-se als treballadors, va dir algo així com “disculpen las molestias que les estoy causando esta noche, están ustedes trabajando de más, tomense, por favor, cuando salgan, algo a mi salud”…I després va continuar una estona fent-se fotos i signant a tothom. Quan va sortit al carrer, molta de la gent a la que ja havia atés l’estava esperant fora, i va pujar al cotxe que l’esperava enmig d’una forta salva d’aplaudiments. Però trobo curiós que el que jo, en altres casos, hagués qualificat d’actitud fatxenda, em va semblar en ell totalment natural i sincer. Té una gran qualitat humana, aquest home, a part de ser una gran figura de l’ópera!
M'agradaM'agrada
En Aravaca ayer tarde, cayó una tormenta, terrible, entre los rayos y truenos se me apareció Wotan y me dijo ¡pon la radio que a las 8 empieza la Walkiria¡ no estaba Wotan para llevarle la contraria, así que eso hice, antes me dió tiempo de abrir un Rioja, Reserva, la ocasión lo merecía, busqué el libreto, y ni te cuento como lo pasé, aunque un poco, bastante de envidia de los que estabais allí si que tuve.
En el primer entreacto entrevistaron a Plácido que parecía que venía de darse un paseo por las Ramblas en vez de haber cantado el primer acto de la Walkiria, ¡es un crack¡
M'agradaM'agrada
Dandini, la història del Plácido i el Liceu deu ser molt més complexa del que tu i jo podem imaginar. Alguna cosa hagués pogut fer ell per fer-la diferent, en les èpoques difícils, en les més adients, en les més fàcils i en les darreries, però pel que sigui no ha estat així. És una llàstima que ens haguem perdut tantes oportunitats de gaudir-lo i és molt trist que altres teatres se’n hagin beneficiat mentre que el públic del Liceu que tant l’ha estimat s’ha hagut de quedar amb contades visites, al menys en els darrers llarguíssims anys, quan fins hi tot l’agència que li podia més o menys molestar, ja no existeix pràcticament.
Ai! Pilar, malgrat està tant ben representada, et varem trobar a faltar.
Teresa! aquesta anècdota és boníssima i una més que demostra que estem davant d’un fora de sèrie en aspectes que sobrepassen el purament musical.
M'agradaM'agrada
Pero cómo, Ximo, ¿también estabas en la segunda? Ains, me habría gustado saludarte, hombre.
Lo de Pape, meier y Domingo fue mágico. Creoq ue es la primera vez que el acto que más me gusta de la Valquiria es el primero.
La orquesta hizo cosas raras, muuuy raras. Ya haré yo també la meva crónica. Saludos!!!
M'agradaM'agrada
Hola Ximo.
Feia dies que no t’escrivia, però et llegeixo molt sovint, tot i que a vegades quan deixes la música per anar a altres temes més terrenals no m’agrades tant.
El dissabte al Liceu varem vibrar de valent, com feia temps que no es vivia en el nostre Teatre. No és estrany que aquest fet vagi associat al nom de Plácido Domingo. Sempre que ens visita, molt poc per cert, ens trasbalsa.
Va estar força ben acompanyat, però aquesta Valquíria no ha estat rodona del tot.
Deixeu-me dir que la versió entre concert i moviment escènic, això mai serà escenificada, no és la solució a res i no entenc els que diuen que millor així, que amb una direcció moderna i trencadora, millor així mai. L’òpera s’ha de representar i tot que aquesta òpera és molt estàtica li va mancar el fet teatral que en cap moment va tenir.
En Plácido Domingo a vegades feia riure buscant l’espasa, amb uns moviments grandiloqüents i vestir de carrer, al costat d’una senyora que amb el cant, l’expressió facial i l’elegància natural, en te prou per captar l’atenció escènica.
Uns actuaven molt i els altres no, tot plegat em va semblar una mica gran guinyol.
L’orquestra fa temps que està malalta i el metge s’escapoleix.
Ja vaig dir una vegada que la direcció del teatre ha de canviar. Potser amb la marxa de la Rosa Cullell, el nou director general, per tal d’espuntar-se algun triomf inicial, deixarà anar la aixeta pressupostària, ni que sigui una mica, i es farà alguna cosa amb l’orquestra. La que tenim avui, no està a l’alçada de les veus que ens acostumen a visitar.
Jo no vaig estar a la primera funció, però he parlat amb coneguts que si i t’he llegit. Dissabte potser va millorar, però no havent escoltat lo del primer dia, sonava molt pobre i vulgar.
Tinc ganes que entrin aires nous al Liceu, ho he dit algun que altre cop. Sembla com si ens haguéssim dormit als lleures, d’aixó en diuen morir d’èxit.
M'agradaM'agrada
Per el que llegeixo a dalt veig que vaig estar de sort d´anar-hi el dissabte!
Una pregunta: feia tanta calor el 28? Fins i tot En Placido s´aixugaba la suor constantment !
I a sobra aguantar el madrilenyo del costat meu: en el Real eso no pasa …… quilvaparir!
Jo no hi torno fins que no ho arrangin una mica. De fet no he agafat el abonament per l´any que ve.
Com pot passar aixó en un Teatre fet nou fa quatre dies
M'agradaM'agrada
Jaume el 28 varen engegar l’aire condicionat i feia soroll (durant el primer acte), després el varen treure, però no feia la calor de dissabte.
El Plácido suava molt, tant un dia com un altre, però suposo jo que en el escenari la cosa és diferent, jo t’asseguro que també suaria i molt.
M'agradaM'agrada
Tota la culpa no és de Weigle. Algú haurà de responsabilitzar-se del desastre del primer dia. És normal que ell pagui els plats trencats, però que prengui bona nota en Matabosc i qui substituexi a la Cullell. Aquest és el resultat de la política d’estalvi mal entesa
M'agradaM'agrada
Hola Maria, benvinguda. Jo també crec que l’orquestra necessita una reestructuració profunda amb un veritable compromís per part de les direccions general i artística. El prestigi del Liceu depèn molt de les properes intervencions en aquest sentit.
M'agradaM'agrada
Vaig estar dissabte i la veritat és que va ser una gran nit. Per això m’agradaria que si algú ha gravat la funció de la retransmissió de RNE i pot, que la pugi per a poder-la disfrutar un altre cop. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Hola fa dies que no entro, he tingut molta feina i he anat llegint el bloc a tranques i a barranques.
Jo degut a aquesta feinada vaig haver de vendrem l’entrada d’aquesta Walküre i no sabeu pas el greu que em sap. He anat llegint comentaris per blocs i foros, pràcticament tot coincidents, de l’excepcionalitat del primer acte i l’estat de forma del Domingo.
Tenint en compte l’edat del tenor, encara que la seva fortalesa és prodigiosa, cal pensar en que no el tornarem a veure, o serà molt improbable, en una òpera, ni que sigui en versió de concert.
M'agradaM'agrada