INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JAN

Avui us dono a conèixer el qüestionari de Jan, un dels exponents més joves i en altres temps més assidu dels infernemlandaires tot i que ja no el més jove.

En Jan m’ha sorprès i molt amb les seves contestes perquè allà on esperava llegir Netrebko he llegit una altra insigne soprano i el mateix m’ha succeït amb el tenor, la mezzo, el baríton i el baix. Em vaig quedar de pedra i no us avanço res to i que l’encapçalament us donarà moltes pistes. Res, absolutament res a dir sobre el que ha respost i la maduresa habitual de les respostes i els raonaments, és tot un crack.

Aquí ho teniu: Continua llegint

LOS ANGELES 2016/17: MACBETH (Domingo-Semenchuk-Chacón Cruz-Tagliavini;Conlon)

A Los Angeles com al Liceu d’aquí a pocs dies, han inaugurat la temporada amb Macbeth, la magnífica òpera verdiana, comptant amb l’incombustible i inclassificable Plácido Domingo en el rol protagonista i amb l’explosiva Lady de la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk.

Ja em perdonareu però només vull parlar-vos de la Lady segons la mirada d’Ekaterina  Semenchuk, per a mi l’únic realment rellevant de la representació, sempre i quan no considerem rellevant que un tenor d’entre 75 a 79 anys (depenent de les fonts) canti el rol de Macbeth, segurament millor que barítons que podrien ser els seus fills, però en a mi aquesta darrera etapa del cantant madrileny no m’interessa per raons que ja he explicat abastament, en canvi aquesta aproximació de Semenchuk, seguint glorioses companyes de vocalitat mezzosopranil (Bumbry, Verrett, Cossotto encara que no en escena, Ludwig, Höngen, Zajick o darrerament Violeta Urmana i de manera sorprenent Larmore, entre moltes), Continua llegint

SALZBURG 2016: THAÏS (Rebeka-Domingo-Bernheim-Shibambu; Fournillier)

I l’anunciada Sonya Yoncheva va decidir cancel·lar, qui sap si per preparar la Norma (error descomunal) que Netrebko no va voler cantar (va fer santament) en la propera inauguració de la ROH i va permetre que Marina Rebeka es fes amb el rol protagonista de Thaïs de Jules Massenet, que en versió de concert s’ha programat al Festival de Salzburg en una única funció el dia 16 d’agost i que és la que avui us porto a IFL.

Òbviamennt, i després d’escoltar la magnífica Iris de Montpellier, la baixa de Yoncheva era un handicap important perquè ella és la protagonista quasi bé absoluta de l’òpera i perquè la soprano búlgara és una de les veus i les artistes més interessants, remarcables i brillants del panorama. La substitució per la sempre eficaç soprano letona Marina Rebeka era a priori un mal menor, ja que si bé no posseeix un veu tan complerta i d’ampli registre com Yoncheva, garantia qualitat. Però Rebeka sabia que l’oportunitat mereixia un triomf esclatant i per tal d’aconseguir-lo, que ho va fer, va posar-ho tot per ser recordada. Fraseig intens, interpretació apassionada, seguretat i fermesa vocal, valentia en la zona aguda i seducció, al cap i a la fí aquesta és l’arma letal de Thaïs, la seducció que porta de cap a Athanael que és qui la vol redimir i acaba liró davant del misticisme de darrera hora de la seductora cortesana esdevinguda monja. Continua llegint

ORANGE 2016: LA TRAVIATA (Jaho-Meli-Domingo;Desire-Rustioni)

Ermonela Jaho (Violetta) i Plácido Domingo (Giorgio Germont) a La Traviata a Orange 2016

Ermonela Jaho (Violetta) i Plácido Domingo (Giorgio Germont) a La Traviata a Orange 2016

Avui us he de confessar que la proposta que deixo a IFL em fa mandra. Mandra perquè parlem d’una òpera mil vegades escoltada, en una producció sense especial interès. Bé és cert que la protagonista és Ermonela Jaho (havia de ser Damrau) que s’ha tret el quimono que va lluir el mes passat en aquest mateix escenari en aquella esplèndida Butterfly que també us vaig portar a IFL, per vestir ara els elegants models d’una cortesana parisenca amb resultats més que notables malgrat alguns però que ja comentaré i això sí, envoltada per cantants que per a mi no tenen cap interès especial per justificar o per a ser més exactes, per a col·leccionar una nova Traviata quan ja en tenim tantes i algunes inoblidables. Continua llegint

PAVAROTTI LI DIU A FRENI QUE ÉS LA SOAVE FANCIULLA MÉS TRIADA

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Feia temps que la tria no era tan participada, suposo que la fórmula del duo us ha motivat i mobilitzat, ja se sap que els seguidors incondicionals de sopranos i tenors són molt persistents i si en aquest cas els ajuntem o entrecreuem l’efecte es multiplica.

En aquesta ocasió s’han comptabilitzat 258 opcions triades que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

LA TRAVIATA A VIENA (Rebeka-Popov-Domingo;Sivadier-Armiliato)

Marina Rebeka (Violetta valery) a Viena 2016

Marina Rebeka (Violetta Valery) a Viena 2016

Tornem als streamings vienesos amb la producció de La Traviata provinent del Festival d’Aix-en-Provence, que ja coneixem a IFL quan Natalie Dessay la va estrenar l’any 2011, deguda a Jean-François Sivadier, ara sota la direcció musical de Marco Armiliato, i amb Marina Rebeka, Dmytro Popov (un nou Popov, cognom molt propens a associar-se amb tenors) i Plácido Domingo.

Dmytro Popov o no tenia el dia o si sempre canta així no hauria de cantar primers rols a la Staatsoper de Viena, Plácido Domingo…què dir del Domingo baritonejant a la seva edat que ja no s’hagi dit?, doncs res de nou i cada funció és una demostració més de la greu errada que comet en aquesta insistència en perdurar i ser etern, però el públic de Viena braveja una interpretació de l’ària i cabaletta penosa (és intrèpit, inconscient i tenerari cantar en les seves condicions una cabaletta tan prescindible) i faciliten i esperonen l’eternitat del cantant. I finalment Marina Rebeka, la soprano de veu carnosa i lírica, la millor dels tres (de llarg) que ha de lluitar envoltada de tants obstacles per acabar sent convincent, cosa que aconsegueix no sense esforç i superant paranys de tota mena. Jo li donaria un premi només per ser capaç de cantar el duos amb Popov sense defallir i desafinar Continua llegint

JOSEP CARRERAS EL MILLOR GABRIELE ADORNO

Gabriele Adorno_Carreras

Josep Carreras com a Gabriele Adorno a la Staatsoper de Viena

Feia temps que una tria era menys disputada, al menys pel que fa al més escollit, en aquesta ocasió des d’un bon inici el número 7 es va desmarcar i els tres dies que he deixat per fer la tria no han canviat la tendència, si en les altres 11 opcions, però en cap cas en el primer i és que la versió de Josep Carreras sota la direcció de Claudio Abbado, provinent de la meravellosa gravació discogràfica (DG 1977) continua sent una de les fites de la discografia i potser la millor gravació integral d’una òpera del gran tenor català.

Carreras ha obtingut el 23% del total de tries, 31 sobre 133 i el segon a distància notable, el 13%, és a dir 17 tries.

Aquesta és la versió més valorada Continua llegint

PREPARANT-NOS PEL SIMON BOCCANEGRA DE PLÁCIDO DOMINGO: MET 09/04/2016 (Domingo-Haroutounian-Furlanetto-Calleja;Levine)

 

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian and Joseph Calleja in Verdi’s “Simon Boccanegra” at the Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian i Joseph Calleja al “Simon Boccanegra” del Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Fixeu-vos que l’apunt d’avui no és preparant Simon Boccanegra, com seria normal a IFL previ a les representacions que s’inicien demà al Liceu. Problemes de darrere hora posposen la publicació de l’apunt preparatori si bé aquest d’avui també és una preparació del que els hi espera a tots aquells que tenen volgudament o no, l’opció Plácido Domingo de les tres possibles (Nucci i Meoni són les altres dues).

Aquest dissabte passat l’incansable tenor madrileny va cantar aquest rol per a baríton al MET de Nova York, per  tant no crec que hi hagi indicador més aproximat de l’estat vocal de l’actual Boccanegra de Domingo que aquest enregistrament de la ràdio nord-americana (RNE Clásica també ho va transmetre).

La crítica no ha estat gaire favorable i sobretot el New York Times va ser implacable, però la crítica hauria de saber que fins que Plácido Domingo esgoti el taquillatge i els altres no (no sé si ha estat el cas del MET però al Liceu sí) els teatres el contractaran encara que l’actuació no estigui a l’alçada del gloriós nom  i de la immensa carrera que porta al seu darrere.

L’any 2010 ja vaig fer un apunt del Boccanegra de Plácido Domingo al MET, han passat sis anys i ell continua tossut arrossegant-se sense necessitat, no aportant res al rol i fent patir fins i tot als seus incondicionals, que com és obvi en aquests casos, no reconeixeran públicament que el que està fent ara no és que el perjudiqui, més aviat fa que sentim llàstima quan no hi ha cap necessitat. Continua llegint

EL “DIO MI POTEVI SCAGLIAR” DE PLÁCIDO DOMINGO EL MÉS TRIAT

Otello Domingo

Creia que seria una tria més disputada, però Plácido Domingo es va posar al capdavant el primer dia i cap de les altres onze versions ha estat capaç de desbancar-lo, només la versió Mario del Monaco, l’Otello indiscutible, s’ha acostat amb gosadia, però veient l’evolució diària de les tries, mai amb la sensació de que s’acabaria imposant. Continua llegint

DOMINGO CANTA SCHICCHI I DIRIGEIX PAGLIACCI A LOS ÁNGELES

Pácido Domingo ha inaugurat la temporada d’òpera de Los Angeles en la seva doble vessant artística més coneguda, encara com a cantant i “barítonejant” interpretant per primera vegada el rol de Gianni Schicchi ja que com tothom sap va cancel·lar les representacions que havia de fer al Teatro Real arran de la mort de la seva germana, i dirigint l’orquestra a la segona part en la representació de Pagliacci.

Domingo dirigeix artísticament la temporada operística de Los Angeles, potser per això es permet inaugurar cantant Schicchi i dirigint a la segona part Pagliacci, en un d’aquells reptes que sempre li han agradat tant i que l’obsessionen, com si amb la llarguíssima i excitant carrera que ha fet com a tenor, que és el que continua sent, no n’hi hagués prou. Continua llegint

LICEU 2014/2015: I DUE FOSCARI

Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades  d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar. Continua llegint

LA FLEUR ÉS LA DE JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann, el tenor número 10 dels 12 proposats ha estat el guanyador amb 54 tries de les 335 aconseguides en aquest apunt, que com ja preveia i malgrat deixar un espai més curt de temps que l’habitual, ha estat molt visitat i participat.

Sempre que apareix el tenor alemany succeeix quelcom similar, i si com és en aquest cas, l’enfrontem amb dos pesos pesants de les enfervorides fidelitats operístiques com són el número 11 i el numero 1, segon i tercer més triats, seguit del 6, a una certa distància, ja tenim la lluita i la participació garantida. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: I DUE FOSCARI (Agresta-Meli-Domingo-Muraro; Strassberger-Pappano) Vídeo

Avui us porto una altra sessió de la temporada d’òpera als cinemes, ara és el Covent Garden  de Londres amb l’òpera de Giuseppe VerdiI due Foscari, òpera que també podrem escoltar en versió concertant en aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu i amb el comú denominador amb  aquesta de la ROH, del Francesco Foscari de Plácido Domingo, que lluny de frenar l’activitat, ja té anunciat per aquesta temporada un nou rol més de baríton, el Don Carlo d’Ernani, també de Verdi.

Inútil és insistir amb la poca gràcia que em fa aquesta carrera baritonal del tenor espanyol, però el continuen aplaudint i el que és més important, contractant, ja que omple teatres i això per sobre de l’interès artístic i musical, és que el que més importa als directors de teatre. Continua llegint

SALZBURG 2014: EL VÍDEO DE IL TROVATORE

Abans d’ahir vaig resistir amb paciència i resignació l’espectacle vergonyant de la producció que el Festival de Salzburg ha presentat aquest any de Il Trovatore i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, el dia 11 d’agost.

No afegiré res del que ja vaig dir a l’entorn de la direcció musical i sobretot de les veus, ja que després de veure aquest bunyol, res ha canviat, ens mantenim entre la discreció, els cops de geni vocal enlluernadors de Anna Netrebko i la incomprensió absoluta davant de la persistència de Plácido Domingo sobre l’escenari oferint una decrepitud absoluta, que res té a veure ja amb l’òpera, el cant i la música.

Quedava la part escènica deguda al director letó Alvis Hermanis, que a jutjar per les fotografies que ofereix el web del propi festival. em produïen perplexitat i curiositat al mateix temps. Tot i així aquest director em va deixar una profunda empremta en la producció de fa dos anys en el mateix Festival de Salzburg de l’imponent muntatge de Die Soldaten, i posteriorment va reafirmar el seu talent en una impactant producció de Jenufa per a La Monnaie de Brussel·les. De ambdues produccions us vaig deixar els corresponents vídeos a IFL: Continua llegint

SALZBURG 2014: IL TROVATORE (Meli-Netrebko-Lemieux-Domingo-Zanellato;Gatti)

Si teniu a la memòria aquell Trovatore que Karajan va dirigir en el mateix Festival de Salzburg l’any 1962 amb Corelli, Price, Simionato, Bastianini i Zaccaria, i a més a més de tenir-lo present és un dels vostres referents quan es parla d’aquesta òpera, com és el meu cas, quasi m’atreviria a assegurar que aquest Il Trovatore que es va representar abans d’ahir en el luxós, elitista i glamurós festival austríac, no us agradarà gens.

No crec que el problema només sigui degut a la comparació lacerant entre uns cantants i els altres, ja que no sóc dels que sistemàticament cregui que tot el que fa referència al passat sigui millor que el que tenim avui en dia, però és que el Festival de Salzburg s’ha estimat apostar per la soprano del moment, és a dir Netrebko, cosa que trobo lògica, i envoltar-la de cantants poc adients, amb l’afegitó indigne de buscar en el nom de Plácido Domingo, un atractiu incomprensible de taquilla, per sobre del seu estat vocal  i de la dubtosa idoneïtat de considerar-lo un baríton verdià.

El resultat també es preveia, com l’Otello de Orange que us vaig portar ahir, un fracàs i la previsió s’ha certificat amb l’escoltada de la transmissió radiofònica de la primera de les sis representacions previstes (sembla ser que també es retransmetrà per TV), que us porto avui a IFL.

Puc comprendre la devoció que molts encara senten per Plácido Domingo, una de les figures més importants que ha donat la història de l’òpera, però després d’escoltar-lo en aquest Conte di Luna, crec que ha traspassat aquella línia que creiem que ell no passaria, i és la del ridícul, un ridícul vergonyós que clama a crits la seva retirada. Jo creia sincerament que Domingo s’hagués retirat molt abans com a cantant, dedicant.se els seus darrers anys a fer de director musical, d’escena o donant classes magistrals, però no cantant i menys de baríton. Continua llegint

EL MORGEN MÉS TRIAT ÉS EL DE JESSYE NORMAN

Jessye Norman

Estic content, molt, aquesta tria us ha motivat i hem aconseguit 174 vots, és a dir, des de que varem començar a fer les tries en el mes de setembre de l’any passat , aquesta ha estat la més votada i a molta distància de la “Chanson triste”, que fins ara havia estat l’edició més participada.

Els 174 vots s’han repartit de la següent manera: Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (2/2)

FRancesco Tamagno, el primer Otello

Francesco Tamagno, el primer Otello

Continuant amb l’apunt del dia 21, LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (1/2), avui el conclourem amb els tenors de les òperes de maduresa del gran compositor italià.

Si bé la tipologia no variarà gaire, al menys fins arribar a les dues darreres òperes, si que hi trobarem lleugeres variacions que fan més adequat un tenor més robust i heroic per a Manrico i Radames o un de veu més clara i jovenívola per a Alfredo i el Duc. Tot i així un tenor líric de centre consistent i amb uns registres extrems segurs, tot i no ser esclatants, poden assolir tots aquests rols, sobretot, si com vaig dir en l’altre apunt, es respecten i segueixen les regles bàsiques: el cant vibrant i alhora també sua, amb el control de la respiració que fa que la veu sempre vibri i d’aquesta manera s’eviti que el so mai sigui fixat, el control del cant lligat (legato) en les amples frases melòdiques, control de la messa di voce (mitja veu, piano i pianíssim), del elegant i precís fraseig, sense salts sobtats, sense estrangular la emissió, ni entubar, amb una cura especial per l’accent i l’estil precís, sense les tan molestes oscil·lacions d’esgotament. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (1/2)

Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

En un únic apunt no podré, com era la meva intenció, fer-vos sentit una ària de tenor de totes les òperes escrites per Giuseppe Verdi, potser per allò de que el tenor acostuma a ser la veu més estimulant per a la majoria de públic, m’ha semblat que seria una bona i exhaustiva idea i per tant he cregut convenient per no aclaparar tant, fer 2 apunts del tema.

Així doncs, en aquest tercer apunt dedicat a les veus verdianes parlarem de tenors, si bé podríem parlar d’un únic tenor capaç de fer tots els rols que Verdi va escriure, malgrat que tenim dos casos extrems que ho posen difícil a tots aquells que ho vulguin intent.

Aquests casos extrems precisament es tracta dels dos últims rols que va escriure per aquesta corda, optant per les vocalitats més oposades, un tenor dramàtic per Otello, l’única vegada que va escriure per una vocalitat tan rotunda com aquesta, i un líric lleuger per donar personalitat vocal a  Fenton en el Falstaff, el genial testament operístic que ens va deixar. A part d’aquest dos extrems tots els altres rols podrien ser assumits sense més problemes que els expressius i els de l’adequació dramàtica al rol, quasi res!, per un mateix tenor, o això és el que en a mi em sembla.

Continua llegint