Molts no coneixereu la veritable vàlua d’aquest quadre que avui us presento.

Aquest quadre és la conseqüència, com tantes coses a la vida, de l’afecte, la complicitat, la tolerància i sobretot l’amistat.

Sense voler ser pedant, us diré que la gènesi d’aquest quadre és va iniciar un 16 de febrer en el vestíbul de la platea de La Bastille de Paris.

El “Dandini” i la Gemma, ens varen engrescar per anar a veure el Hoffmann del Villazón (el poder d’aquest home és incalculable), en un cap de setmana on podríem veure també la premier d’una nova producció de La Juive i una polèmica i estimulant versió del Don Giovanni de Mozart, signada pel cineasta Michael Haneke.

En la funció de La Juive (16 de febrer de 2007) ens varen presentar a una parella amiga, que ves per on, malgrat estar exiliats a Madrid, provenien de Barcelona i son liceistes fidels, malgrat aquesta circumstància poc rellevant.

A aquella protocol·lària presentació, com tantes d’altres haurem viscut, va seguir amb un sopar distés i apassionat, com no podia ser d’altre manera amb persones que gaudim fins el moll de l’os de l’òpera. L’endemà més òpera i més debat i per últim, un encontre no previst al aeroport quan tornàvem els uns a Madrid i els altres a Barcelona, que va servir entre d’altres coses per intercanviar-nos adreces de correu i desitjos de tornar-nos a trobar. Tot molt sincer i natural, però incert. Quantes vegades no ens haurà passat el mateix i de manera inexplicable haurem perdut la pista i haurem deixar refredar un motivant encontre com aquell del mes de febrer a Paris?

Un correu amb l’adreça de In Fernem Land, vehicle per mantenir-nos en la voluntat de estar més a prop, va fer la resta.

Avui parlar de la Pilar i l’Amfortas (i tota la colla que porten al darrera) en aquest bloc ja no té gaires secrets. Ells son assidus col·laboradors, amb aportacions valuoses i sempre afectuoses, prou conegudes i que poden apropar-vos a la manera que tenen d’entendre el món i la vida.

Ens hem vist moltes més vegades, per bé que jo crec que mai en son prou i en totes elles el vincle s’enforteix des de la naturalitat i la senzillesa, des de la sinceritat i l’acceptació de com som cadascun de nosaltres.

La casualitat va voler que a Pinedo (localitat prop de València) on varem menjar el cap de setmana passat, abans d’anar al Siegfried de Les Arts, la Pilar m’entregués aquest Pinedo, fruit d’una intervenció i també d’una interessant controvèrsia al seu “Pequeño Formato” al entorn del art i de l’obra de Tàpies en concret. D’aquí aquesta perillosa semblança del quadre amb l’obra del artista català.

No s’aprecia molt bé a la foto (una mica precària) però és una obra plena de detalls, textures, força i lluita. M’identifico molt, més enllà del In Fernem Land inscrit entre les gruixudes petjades de color que d’alguna manera el personalitzen.

Si algú pensa que està fet amb un plis plas, amb un rodet, que l’hagués pogut fer qualsevol, un nen o totes aquestes coses que es diuen des de la més penosa de les ignoràncies, ja s’ho pot anar traient del cap. Aquest Pinedo s’ha fet amb la sinceritat, la paciència i l’estima de l’amistat.

Encara no té lloc destinat a casa, l’he de buscar, no pot ser un lloc qualsevol, però a aquesta casa, en la que podeu entrar-hi sense demanar permís, sense avisar i en la que tant orgullós estic que em visiteu, avui la presideix i a partir de demà romandrà de manera permanentment al costat dels meus directors, vídeos i esdeveniments a tenir en compte, per recordar-nos el valor de l’amistat.

Moltes gracies Pilar