IN FERNEM LAND

On està Verdi?


foto Bofill

Feia temps que no veia un Liceu tan apagat en una tarda de diumenge i amb tants buits. Segurament el pont de Sant Joan i el primer cap de setmana estiuenc i totalment de platja han jugat una mala passada a la pobre Luisa Miller, però jo diria que els afortunats han estat els que s’han estimat més bronzejar-se i gaudir del sol, el mar i la natura esclatant després del període de pluges viscut en el darrer mes i mig.

Fer una òpera de Verdi requereix uns codis que s’han de respectar, si no és que es vulgui adulterar el producte i tornar-lo descafeïnat.

El Liceu ha optat per cloure la temporada 2007-2008 amb un Verdi de transició, amb la Luisa Miller (la Traviata dels pobres) que no es representava des de la temporada 1982-1983 amb unes representacions que va comptar amb una Ángeles Gulin en un declivi total i un Josep Carreras encara esplendorós. Després l’obra es va fer en versió de concert al Palau amb la Kellen Esperian i un inspirat i pletòric Neil Schicoff, en l’ultima temporada del exili.

La Luisa Miller, malgrat tenir un llibret horrorós té moments musicals esplèndids, però calen 5 bones veus i cantants per fer creïble musicalment parlant, allò que el llibret fa risible.

En la funció d’avui i tant sols en aquesta, hem tingut la oportunitat de veure com el Liceu resolt amb una mediocritat un problema d’agenda del tenor que ha substituït al inicialment previst.

Quan varen presentar aquesta temporada ja ens varem posar les mans al cap en veure que pel Rodolfo estava previst Vincenzo La Scola, que tan mal record ens va deixar en el Pollione de la Norma que va cloure la temporada anterior. Quan no fa gaire ens varen anunciar que seria Aquiles Machado el substitut, en part varem dir millor, tot i que la carrera esperançadora del tenor veneçolà s’està  desinflant a marxes forçades. Per la funció d’ahir diumenge varem comptar amb un desconegut Philip Webb, de discutible currículum i vist el resultat, de indigne elecció. Em costa creure que tot un Liceu no pugui trobar un tenor més digne per una única representació.

La soprano protagonista d’aquesta òpera és un cas difícil de classificar. Ha de ser lírica, amb facilitat per la coloratura en la seva entrada i el duo amb Rodolfo.  Després s’ha de transformar amb una líric spinto per cantar el concertant que clou el primer acte i la seva ària i cabaletta amb l’escena del malvat Wurn. Tornarà a vorejar la lleugeresa de la veu per cloure l’òpera amb els fantàstics duos amb Miller, amb Rodolfo i el patètic i magnífic tercet final. Krassimira Stoyanova amb va entusiasmar en la Desdemona i aquí m’ha agradat, però l’he trobat molt tova i poc verdiana, amb un cant preciós, amb unes mitges veus de somni, uns aguts suaus i un cant més proper a Bellini que a Verdi. M’ha semblat fins hi tot que el volum de la veu no era tant potent o és que potser aquella escenografia del Otello afavoria la projecció. De lluny és la que ha cantat millor, però en cap moment m’ha emocionat.

El Miller de Roberto Frontali és digna, però no és contundent. No és la figura del baríton patern verdiana, amb aquella veu noble, autoritària però alhora comprensiva i desesperada davant l’adversitat de la filla. Frontali canta bé i és un baríton de veritat, però jo diria que no li han sabut treure tot el que es capaç de donar. L’any 2005 el vaig veure en aquest mateix rol al Real de Madrid i la impressió va ser molt millor, és clar que allà va estar acompanyat de dos cantants en estat de gràcia (Cedolins i Álvarez) i potser es va deixar encomenar per la passió. M’ha agradat força en el duo amb la filla, però semblava més apropiat per cantar Donizetti que no pas Verdi.

Philip Webb ha sortit amb un pànic escènic absolut. La veu semblava la d’un escolanet. És un tenor líric de volum escàs a qui el rol de Rodolfo li va gran pels quatre costats. Mentre canta sense forçar el registre, la veu no està malament, una mica escanyada en el registre agut i absolutament inexistent en la zona greu. Quan vol forçar-la corre el perill de gallejar, com li ha succeït en l’escena final (per dues vegades), però ha quedat dissimulat degut al escàs volum del xicot. En les magnífiques frases del concertant del primer acte no l’hem sentit i en l’ària ha quedat discretet. Res de cant verdià, res d’amples frases romàntiques, res de passió, res de res. Per no provocar, no ha provocat ni una trista protesta, quatre aplaudiments (però quatre) quan ha sortit sol a saludar.

Giacomo Prestia m’ha anat decebent cada cop que l’he vist. La veu és d’un veritable baix, però el seu cant és monòton i avorrit, sense gaire interès. També en la Miller de Madrid em va semblar més implicat, però això és el que fa una representació extraordinària i un altre mediocre. Un mateix cantant immers en una o altre, pot donar un rendiment notablement diferent.

Ja ho sé que hi ha qui diu que Samuel Ramey és un luxe, que sap dir i que si la noblesa del seu fraseig i en definitiva una lloança al mite i al ídol. Per mi que no vingui mai més. Si no he pogut veure’l en els anys gloriosos ara no em serveix de res aquest trist pidolar. Una presa de pèl i una indignitat. Aquest rol hagués pogut ser cantat per un cantant d’aquí o de on vulgueu, però en condicions. El duo de baixos, ha estat la cosa més freda que hom es pugui imaginar, quan de tots és sabut que si la cosa rutlla, aixeca al públic de les cadires.

La Frederica és un rol de mezzo malaguanyat. Hagués pogut ser una mezzo verdiana d’aquelles tant sucoses, però es va quedar a mitges. La Irina Mishura està molt bé i penses que és una llàstima que el rol no doni més de si.

Que el insignificant rol de Laura l’hagi cantat Nino Sugurladze (després d’una excel·lent Magdalena del Rigoletto) és malversament de fons i encara ho és més, que un rol com aquest, tingui un altre cantant en el segon repartiment. S’han begut l’enteniment? Per un rol com aquest poden contractar una cantant de la casa o fins hi tot del cor, estalviant-se desplaçaments i dietes. Els agents artístics no tenen escrúpols i la direcció dels teatres pebrots per dir, fins aquí i PROU.

Josep Fado semblava a priori més adient per cantar el Rodolfo que el vilatà, doncs al menys té una veu sonora.

Bé, lo de l’orquestra no és nou. Ja m’he esgotat parlant de la mediocritat del rendiment de l’orquestra durant tota la temporada. No hi ha hagut cap, però cap títol excel·lent. És per fer-s’ho mirar. So pobre, vulgar i lleig. Maurizio Benini, que tant em va agradar en la fantàstica direcció del Don Carlos, deu haver fet el que ha pogut, però la cosa no semblava ni molt assajada ni molt coherent en els temps emprats. A vegades el ritme era viu i interessant, altres amb unes caigudes de tensió importants, esdevenia tediós.

El cor molt bé, tot i que immers en la discreció conceptual del espectacle escènic i musical.

No hi ha hagut direcció escènica, a no ser, que l’entrada en massa dels coristes per la dreta i l’esquerra, situant-se palplantats davant l’escenari o deixar els cantants que es deixin endur pel instint, sigui una nova escola, un nou mètode de direcció teatral. La mort de Wurn, al menys avui, esperant sense moure’s, que Rodolfo li clavi la daga, o l’escriptura inexistent de la carta que Luisa ha d’escriure a Rodolfo, sense ploma, ni cap estri a les mans per fer-ho, resulta del tot clarificadora. Sobretot si tenim en compte que la concepció estètica del espectacle és molt naturalista i romàntica. Un retorn a la manera de fer òpera de fa bastants anys, però vàlida si està ben feta i no ha estat el cas.

Amb els magnífics decorats i l’excel·lent il·luminació no ni ha prou per portar una òpera endavant. El vestuari era molt net i polit, però tot plegat semblava més idoni pel Brigadoon.

El senyor Gilbert Defló ja ens havia demostrat que ho pot fer molt malament (Don Carlo), tot i que també ha signat espectacles notables com la Pikovaia Dama (que es tornarà a reposar molt aviat) o el Orfeo de Monteverdi. Amb aquest estem 2-2.

En les moltes estones que m’ha donat per pensar en altres coses, mentrestant a dalt del escenari anaven fent, he pensat en la mediocritat de l’òpera italiana quan està feta de manera tant rutinària i tota l’estona he anat cercant a Verdi i no l’he trobat, potser també ha fet pont. Qui sap si tornarà pel segon repartiment.

13 comments

  1. Por Valencia creo que también tendremos una Luisa Miller, parece ser que con Marcelo Álvarez, espero que caiga del cartel, algo que por aquí es bastante habitual. No es una ópera que me entusiasme -es una kkita- pero siempre cabe dejarse llevar por el puro hedonismo musical, lo malo es cuando los intérpretes no dan la talla, vamos… que te agarras a un clavo ardiendo y encima el clavo se suelta.

    M'agrada

  2. teresa

    Realment, per mi, aquesta Luisa Miller ha estat d’ho més fluixet de la temporada. La posada en escena m’agradat, crec que el gran paisatge tirolès (encara que, pel terrat de “la masia”, també hagués pogut ser del Montseny) li donava força i, amb molt pocs elements afegits, tenia una gran expressivitat. El vestuari i la il•luminació (menys el vestit blau-heidi de la protagonista, gran error), en general molt encertats i adients.

    Si començo per això és perquè respecte a la part musical no hi ha gaire bo a dir. Sense ser desastrosa, la funció de la estrena (dijous 19) a la que vaig assistir va ser molt plana, molt mediocre. No va fer em va fer vibrar ni un sol moment, això que hi ha algunes àries especialment “resultones”. La Stoyanova correcta i el Machado menys malament del que m’esperava. Una mica trist, tot plegat, no?

    M'agrada

  3. bocachete

    Possiblement el segon repartiment sigui millor: Ángeles Blancas pot fer-ho molt, molt bé, i el Montserrat, que té el material idoni, pot estar molt, molt motivat. No perdem l’esperança. Jo vaig ser dels que no va anar ahir: no era a la platja, però qüestions d’intendència domèstica em van retenir. Em va saber greu per la Stoioanova, però com que tenia entrada per al PB, vaig pensar que tampoc no seria tan diferent… Sembla que al final vaig fer bé i tot. Sap greu, per això. Sobretot la qüestió orquestral. La producció semblava maca, a les fotos: és clar que el moviment no s’hi veu.
    Això que dius de la mediocritat… és veritat, eh? De vegades, ni quan està ben cantat es pot resistir, tot i els esforços que hi puguis fer. També va a gustos, és clar. Ara em crucificareu, però això va com va. El cop que ho ho passat pitjor al Liceu no va ser amb una òpera mal cantada, no: va ser amb l’Attila verdià que van cantar la Dimitrova i el Nesterenko. Déu, quin avorriment!! : ) (demano disculpes a qui se senti ofès). Vaig estar a punt de marxar a l’enèssim tatxun-tatxun. I reconec que la interpretació va ser bona, bona, bona. Vaig pensar “Tinc mal dia; un altre cop serà.” El cas és que fa pocs anys, essent a Roma, feien a l’òpera… Attila. I, com que no hi havia estat mai, vaig treure entrada. Hi anava ben predisposat: “Ara sí: a veure per què no em va agradar aquell cop.” Van fer-ho bé, la veritat. Ara bé… espantós! Quina òpera més insuportable!!! Em va sorprendre, la veritat. I mira que m’agrada Verdi, que me n’han agradat òperes no gaire magistrals i segurament encara més fluixes… Doncs, no, no hi ha va haver manera. Potser és que, realment, hi ha algunes òperes que, per molt que siguin d’un gran autor, no acaben de ser el que es podia esperar. Com deien els antics “també Homer s’adormia”.
    Esperem al segon repartiment, doncs, a veure si va millor.

    M'agrada

  4. wimsey

    Ja sé que la batalla per aquest error s’ha perdut fa temps, però el títol hauria de ser “On ÉS Verdi?”.

    I per cert, dius que reposen la Dama de Piques? Quina bona notícia! Per fi surten de les tres o quatre obres de sempre, i em dóna esperances de tornar a veure La ciutat morta de Decker…

    M'agrada

  5. kenderina

    Pues yo creo que Verdi “és o està” de vacaciones con alguna de sus muchas sopranos-amantes-esposas
    y riendose muy mucho de la cantidad de tonterias que se hacen y se dicen de sus obras. O en todo caso…cantando el “Va pensiero” que despues de lo de ayer en el futbol…igual hasta no tiene ganas de otra cosa 🙂

    M'agrada

  6. Polèmica servida amic Wimsey. Jo crec que si l’hem de buscar al Liceu seria on és Verdi?, però si l’hem de buscar a la Luisa Miller ha de ser, on està Verdi?.però allò de la permanència. M’ho vaig estar pensant abans d’editar el post i finalment vaig pensar, a veure qui és el primer en treure l’adequació o no, del està.
    Pel que fa referència a la Pikovaia Dama, sembla ser que aviat, però no puc ajustar més. Defló, segons m’ha comentat un bon infernemlandaire farà l’òpera de Txaikovski i Il Trovatore (ja em fa patir).
    La Dama de Piques es va reposar no fa gaire, si ho comparem amb altres òperes del mateix compositor com Mazeppa, que no tinc constància que s’hagi fet en el últims 60 anys. Benvinguda sigui de totes maneres, m’agrada molt.
    Kenderina faràs remoure a la Strepponi a la seva tomba.
    Vianant, el segon repartiment no pot arreglar coses conceptuals, però esperarem a veure si el temperament volcànic de la Blancas galvanitza els diferents ingredients d’una salsa massa agredolça.
    Maac si la cosa funciona la Luisa Miller pot ser fins hi tot bona, però cal esmerçar-hi molts esforços, cosa que evidentment en aquesta producció no s’ha fet.
    Bocachete et suggereixo una visió o millor escoltar el CD de la versió d’Attila de la Scala amb el Muti en estat de gràcia. Si desprès continues pensant el mateix d’aquesta òpera no insisteixis, dedicat a altres obres, no tens salvació possible.
    Mei, doncs tingues per segur que no aniré a comprovar si tens raó o no.
    Teresa, estem d’acord, el millor la postal, sobretot si els ninots no es belluguen.

    M'agrada

  7. Problemas musicales aparte, que ayer hubo muchos (exceptuando a la soprano), no podréis negar el juego que les dieron las columnas a los cantantes. No hubo NINGUNO que no llorase sus penas agarrado a la columna… y como dijo Mei en su blog, respecto a la primera representación… esas pistolitas de mistos… qué ridiculez de puesta en escena.
    De los gallos del sr.Webb prefiero no hablar. Estuve tentada de colarme en los camerinos en el descanso y ponerle la zancadilla, a ver si nos lo cambiaban por otro.

    M'agrada

  8. Si que ho pinteu malament, nois!! Estic començant a pensar en vendrem l’entrada:la tinc pel darrer dia. O potser amb el rodatge ja ho faran millor.
    Lo de la orquestra no te nom!!! Hauríem de fer una vaga de protesta!

    M'agrada

  9. colbran

    A mi esta “Luisa Miler” me ha decepcionado extraordinariamente. Sólo he visto tres versiones én vivo de esta ópera y las tres en el Liceu.

    La versión Gulín/Carreras tuvo una intérprete femenina con problemas de salud y salió malparada. Carreras estuvo exelente y Manuguerra…estuvo Manuguerra.

    Pero la versón de 1972 fue sensacional. Por ahí debe correr alguna grabación de radio o pirata para corroborarlo. Montserrat Caballé tenía la
    voz idónea, Carreras estaba que se salía y Peter Glossop demostró el buen barítono que era.

    En esta versión actual lo mejor es la Stoyanova, pero su voz no la considero adecuada para este rol. Carece de coloratura para los momentos en que Verdi lo exige. Su canto, extremadamente lírico, carece de fuerza. Si a esto añadimos TODO lo demás…Pues éso. Nada de nada, una vez más.

    Cada vez añoro más a la Caballé, a la vista de las intérpretes actuales en los roles que ella interpretó en su buen momento.

    M'agrada

  10. dandini

    Aquesta òpera conté pàgines del millor Verdi tant pel que fa a l’orquestació com en el duo final.El rol de la protagonista és especialment sorprenent per la seva varietat d’estils i per la vocalització exigida.Es molt dificil trovar una soprano verdiana amb un timbre spinto que tingui l’habilitat per fer les coloratures de lleugera exigides en alguns passatges.Krasimira Stoyanova s’en va sortir prou bé a pesar de que la seva implicació dramática fos tant sols moderada.Aixó sí el so és preciós i l’agut tot i laboriós no és mai cridat,cosa habitual en un rol d’aquesta dificultat.No se si el va canter mai pero crec que la Cristina Deutekom hagues fet una molt bona Luisa als anys 70.D’altre banda el tenor Phillip Webb va sortir en escena atemorit pero es va refer i va cantar una ària mes que correcta.Pocs retrets se li poden fer a Roberto Frontali com Miller.El fraseig i l’estil són verdians encara que prefeririem una veu més rotunda.Be Giacomo Prestia com Walter sense pujar a l’agut a l’ària i finalment haig de dir que el Samuel Ramey no em va fer gaudir gens.Crec que cantants d’una trajectòria gloriosa com ell i altres haurien d’entendre que retirarse no és cap deshonor. Ell va debutar l’any 1972 per tant porta 36 de carrera.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: