1984, la famosa novel·la que George Orwell va escriure a l’any 1948 va ser la font de inspiració que Lorin Maazel, el famós director d’orquestra i compositor i August Everding el desaparegut director del teatre de l’òpera de Munic, varen consensuar per tal de que s’estrenés una nova òpera en aquest teatre.

Després de la mort d’Everding el projecte el va liderar el ROH Covent Garden de Londres, on es va estrenar el 3 de maig de 2005 amb crítiques demolidores.

La DECCA ha editat ara un DVD de les representacions de l’estrena, on podem valorar aquesta nova òpera i el fantàstic equip que la va estrenar.

Possiblement el primer dissabte d’estiu no sembla ser el dia més adient per seure davant la TV i veure una obra tant depriment com aquest 1984, però us haig de dir que superats els inicis , on he hagut de fer un esforç extra per superar la passió de son, l’obra m’ha anat interessant cada cop més.

Aquest interès , si haig de ser sincer s’ha degut en gran mesura al elevadíssim nivell dels cantants-actors i a la enèsima i magistral presa televisiva de Brian Large, que té una habilitat contrastada en filmar espectacles operístics i treure’n el màxim profit.

La música de Maazel és un poti poti, hàbilment escrit i estructurat, on es van alternant els recitatius amb els números pròpiament musicals, d’una varietat cromàtica excessiva, que ens porta no abandonant mai la tonalitat vocal, de Puccini a Weill passant per Gershwin, però sense acabar de convèncer, ja que la manca de coherència estilística desconcerta moltíssim.

Sembla com si Maazel no s’arrisqués o a fer una música directament tonal i amb una mirada al passat més reeixit del teatre operístic o al contrari, una música directament trencadora.

Si hi ha un compositor que marca l’estètica melòdica d’aquest 1984 aquest sense dubte és Puccini. En el cor inicial, inspirat en Turandot o en el duo entre Julia i Winston, o en la cabdal escena del interrogatori del tercer acte, Maazel i els dos llibretistes J.D. McClatchy i Thomas Meehan, han anat a buscar la maquinària teatral de les obres puccinianes. En l’esmentada escena del interrogatori sembla que d’un moment a l’altre el malèfic Scarpia de torn , aquí sota el nom d’O’brien, hagi de pronunciar allò de “Sciarrone, che dice il Cavalier?”.

No sé que passaria amb aquesta obra i un altre muntatge escènic, però Maazel que és conegut entre d’altres virtuts per la seva destresa empresarial, ha fundat una productora anomenada Big Brother (no podia ser un altre nom) per tal de preservar els drets i el control d’aquesta producció en tots el teatres on es vulgui representar. El dubte que tinc és que a part de Les Arts, on per raons obvies s’ha fet l’obra, a quins altres teatres es podrà gaudir d’aquest espectacle.

Robert Lepage, el fantàstic director canadenc és el que es va endur las lloances de l’estrena i veient el vídeo s’entén el motiu. La narració escènica està plena de troballes i tensió. L’ambient depressiu i angoixant recorre des del inici fins a la fi, tota l’òpera, i sobretot ha fet un treball amb els cantants extraordinari.

El tour de force, que suposa el rol de Winston Smith i el partit que en treu el gran baríton anglès Simon Keenlyside és extraordinari. Vocalment el rol és exigent i escènicament (sobretot en el tercer acte), la seva actuació és mereixedora d’un premi Olivier. El interrogatori i la tortura, així com el final son esborronadors i Brian Large es llueix amb uns primers plans antològics.

El rol de Júlia, el més líric de la partitura, està cantat per la soprano nord-americana Nancy Gustavson, amb la preciosa i rotunda veu que la caracteritza, malgrat tenir un volum escàs, que en la versió televisiva queda alleugerit pels tècnics de so. Com actriu està convincent, tot i que els primers plans no ens mostren la jove que hauria de ser.

Maazel ha reservat per a una soprano coloratura dos rols amb un número de lluïment, com si d’una Zerbinetta es tractés. Diana Damrau amb uns quant quilos més que en l’actualitat fa dues interpretacions delirants de la professora del gimnàs i de la prostituta. Coloratures espectaculars i implacables i unes caracteritzacions una mica estereotipades però molt convincents, fan la resta.

O’Brien, l’Sarpia de torn, està magníficament cantat pel tenor canadenc Richard Margison. Tessitura exigent per un personatge de dolent, d’aquells tant operàtics i estereotipats, però tant convincents teatralment parlant. El resultat vocal és espectacular, anys llum del Enzo Grimaldo que varem veure al Liceu.

En rols menors trobem una figura emergent del cant rossinià, el tenor nord-americà Lawrence Brownlee, cantant el Syme, amb un solo en el primer acte d’espectacular exigència vocal que ell resolt amb una solidesa i suficiència sorprenent. La seva intervenció en el tercer acte és convincent per bé que no al nivell de la seva entrada escènica.

Un altre personatge moralment deplorable (l’obra n’età farcida) és el vell Charrington, cantat pel baix Graeme Danby de manera correcta, així com el Parsons de Jeremy White.

En un moment de lirisme del segon acte amb un retorn lleu retorn al tercer, ens trobem el solo de la dona proletària cantat per Mary Lloyd-Davies. Maazel voreja els límits del musical clàssic amb una melodia que podríem situar a Broadway o al West End. També ens trobem amb una cantant de jazz, Johnnie Fiori, per ambientar una banda sonora massa confosa i eclèctica.

L’orquestra del ROH és una de les meves debilitats i una font de constant i sana enveja, que dirigida per l’autor, sona espectacular i rica en sonoritats, de la que la partitura està farcida.

També el cor de la ROH està a gran alçada, tot i que aquí no hi ha enveja.

En definitiva un producte d’interès però que no sembla destinat a ser la nineta dels ulls dels teatres d’òpera del món.

Les crítiques més ferotges de la premsa anglesa varen dir que si l’autor no es digués Maazel, la ROH mai hagués estrenat una obra amb tant poca qualitat i que en canvi hi han molts autors de molta més vàlua, però sense cap nom dins el panorama musical, que estan pendents d’estrenar.

Possiblement tinguin raó. El principal problema roman sense solucionar, l’òpera contemporània no acaba de trobar la justa mesura i tant sols en contades ocasions acaben obtenint el reconeixement de públic i crítica i s’arriben a estrenar a més d’un teatre.

Els teatres americans no paren d’estrenar òperes, que en el millor dels casos fan el circuit americà i potser alguna incursió a Europa, com és el cas de l’òpera d’André Previn, “A Stretcar Named Desire”, però que un cop la diva de torn (en aquest cas la Fleming) ha deixat de cantar-la a perdut el interès dels teatres per programar-la.

Si l’òpera contemporània ha de ser una quota, estem perduts.

Us deixo el número de la Damrau com a professora de gimnàstica.

Reportatge de l’estrena a la Scala amb entrevista a Maazel aquí