IN FERNEM LAND

La colpidora Pesta de Robert Gerhard


El concert del Liceu d’ahir dia 3 i que es repetirà el proper dimarts dia 8, a priori podíem pensar que era la quota anual a la música catalana, allò que justifica que l’aportació de les institucions de Catalunya tinguin la corresponen crosta nacionalista, per tal de quedar-nos tranquils amb les nostres consciències provincianes.

Entrada fluixíssima tot i tractar-se d’un concert del torn A, és a dir un torn dels històrics de tota la vida. Buits més que notables a la platea i a tots els pisos. Poc interès per la música catalana.

Deixeu-m’ho dir ràpidament:

Si el tribut a la música catalana ha d’esser la selecció paupèrrima que s’ha fet de La Celestina de Felip Pedrell, amb dues escenes agafades del acte 1er i l’altre del 2on, li estem fem un flac favor.

Desconec si l’obra té prous mèrits per representar-se sencera, però tampoc ho sé de la Cabeza del Bautista que ens faran la propera temporada. El que si sé, és que si s’ha de fer així millor que no ens faci. La impressió és una música molt ben escrita i orquestrada, amb claríssimes influències wagnerianes i amb un cant poc interessant.

Els esforçats cantants no han brillat ni han deixat de fer-ho. Ana Ibarra, amb una veu cada vegada més oberta, Marina Rodríguez-Cusí força correcta, Angelica Mansilla bastant inexistent, Jeffrey Dowd absolutament deficient quan l’hem sentit (calia portar un tenor de fora per fer això i així?). Molt bé Josep Miquel Ramón, l’únic que se li entenia el que deia, amb una veu ferma i ben projectada. Correcte, com sempre Stefano Palatchi, amb una veu una mica genèrica però eficaç i a Xavier Martínez, francament, ni l’he identificat.

El cor, sobretot les dones, ha començat amb unes veus més aviat gallinàcies. Aquest és el repte que ha de superar José Luís Basso, en la meritòria tasca que està realitzant, en la millora evident del cor. Després les veus s’han anat escalfant i tot el cor ha sonat més empastat, tot i que les parts corals no revestien gaire rellevància i dificultat.

L’orquestra, atenta al gest de Ros Marbà, al menys ha sonat, si no amb un so bonic, al menys compacte i sense gaires defallences.

Aplaudiments forçadíssims al final. Amb molta més pena que glòria. Indigne!

La Celestina és una obra que encara espera la seva estrena mundial, amb una cosa com la d’avui, dubto jo que algú s’engresqui en el projecte de fer-ho possible.

En la segona part s’ha interpretat la cantata La Pesta (The Plague) de Robert Gerhard, basada en la novel·la homònima d’Albert Camus del mateix nom amb una excel·lent traducció de Narcís Comadira.

Jo fa molts anys la vaig escoltar al Palau de la Música i juraria que també dirigida per Ros Marbà, però en cap cas la recordava com l’he escoltada avui. M’ha colpit molt i segurament la impressionant narració del text de Camus per l’eminent Josep Maria Pou hi te molt a veure. Quin actor!

La música de Gerhard no és gens fàcil. Escrita en el més descarnat dodecafonisme, té la virtut de ser molt descriptiva, efectiva, climàtica i magistralment orquestrada, amb un desplegament impressionant.

Però el que colpeix més és el tractament magistral de la polifonia coral. El crits, la por, la confusió, el caos, la desesperació, la mort. Allà hi és tot . Fortíssim.

El cor del Liceu reforçat amb el magnífic Cor Madrigal (sobretot les dones), ha tingut moments esplèndids, tot i que jo crec que en la segona funció, potser hi haurà una millora i sonarà més compacte.

Si haig de recordar alguna cosa de la interpretació d’aquesta nit passada és justament el crit final de Joia en un crescendo de falsa eufòria. Sorprenent cop d’efecte que et deixa colpit i abatut després del patiment sofert per la ciutat de Oran en mig de la devastació de la plaga de pesta.

Durant la interpretació hi ha hagut gent que ha marxat, no sé si perquè no podien suportar la duresa de la narració o perquè la música els resultava més dura que el desplegament de rates, nafres i ganglis inflamats. No acabo d’entendre en nivell del nostre públic.

Al final jo crec que ens hem quedat colpits de veritat.

Ros Marbà ha sabut mantenir la tensió durant tota l’obra, alternant els moments més lírics amb els més dramàtics i fins hi tot tràgics.

Un bravo per la programació d’aquesta obra i per la seva interpretació. Si bé amb una orquestra en plena forma, aquesta obra podria esdevenir una catarsi absoluta.

El poc públic que s’ha quedat fins el final, li ha costat molt reaccionar i aplaudir. Bravos ni un, però jo crec que després de La Pesta, no és pot bravejar i casi ni aplaudir, talment com l’absurda costum de Bayreuth, de no aplaudir després del primer acte del Parsifal.

6 comments

  1. chinaski

    Jo vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la segona part, la de La Pesta, (sóc acomodador, i no em deixen entrar sempre) i em va semblar increíble. Tant el cor, com l’orquestra com el narrador. Era com si algú t’estés explicant l’història de La Pesta amb una banda sonora inigualable. I com que no hi havia gaire gent em vaig poder asseure bastant centrat…

    M'agrada

  2. Em permeto recomanar, a propòsit d’aquest post, la magnífica novel·la “La Pesta”, d’Albert Camus, en la impecable traducció al català de Joan Fuster, publicada l’any 1962 per Vergara a la col·lecció “L’Isard” i que actualment té Edicions 62 a la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal” (MOLU).

    M’hauria agradat moltíssim sentir aquesta cantata -de la qual en desconeixia la seva existència-, ja que, per a mi, tant la traducció de Narcís Comadira com l’excel·lent dicció de Josep Maria Pou són tota una grarantia.

    M'agrada

  3. Teresa

    Jo acabo de veure la representació del dia 8 (bé, per ser més exactes, només la part de Gerhard) i n’he sortit molt impressionada. És una cantata totalment colpidora, desassossegant i molt efectista, que combina una música expresiva amb la , però també a la vegada magnífica lectura de fragments de La Pesta feta per Josep Mª Pou. Quin actoràs !!! sense manerismes ni tics actorals, Pou llegeix com si fos ell el metge d’Oran, i t’ho fa creure. La escena final, amb l’esclat musical que clou l’obra, et deixa clavat a la cadira. Hi han hagut molt aplaudiments. És una veritable pena que no s’hagi pogut o sabut fer més promoció d’aquesta obra, perquè crec que molt gent hagués gaudit d’ella, inclús gent fora dels cercles operístics propis de la casa. És un espectacle, curtet, però de primer nivell. És molt dur, el texte de Camus, però no desesperat. Recorda que la pesta (l’infern) ens pot aguardar a qualsevol cantonada,
    però també a la vegada que en els moments més dramàtics, les persones poden treure el millor d’ells i no pas el pitjor. I també que la vida segueix, que malgrat les pestes, sempre hi haurà una ciutat que començarà a oblidar i a riure.

    M'agrada

  4. teresa59

    Doncs un 60%-70% d’aforament diria, però no n’estic molt segura perquè vaig entrar directa al meu lloc i només vaig donar una ullada per sobre al darrere.

    Aprofito per fer una petició…l’Assur ens recomana, molt amablement, la traducció de Joan Fuster de La Pesta, però…algú sap on es pot trobar l’extracte traduit pel Comadira que es llegia ahir? Em va sembla excel·lent…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: